Exclamació que
s'usa per a expressar la idea que allò que acaba de dir una altra persona és
exactament el que nosaltres pensem sobre la qüestió de la qual estem
parlant.
|
–No tens ni idea que com em molesten les olors del bar que hi ha
baix de casa. –No em digues res del bar eixe. Tenen un extractor que dona al
garatge, que goteja oli i que cau damunt del meu cotxe. No he tingut més
remei que posar una espècie de teuladeta de plàstic per a evitar que
m'embruten el cotxe. –És que eixos del bar són uns porcs. –¡Ara ja ho has dit! |
L'exclamació ¡ara ja ho has
dit! és d'us habitual en diversos parlars valencians. Jo ho he sentit moltes
voltes tant a Alcoi com a València.
Expressió que s'usa
per a posar de manifest que el que ha dit algú altre ens resulta sorprenent o,
fins i tot, desconcertant, que ens ha dit una cosa totalment
inesperada.
|
–Què bé, que ho has aprovat tot
¿veritat? –No, no he aprovat res. –¿Com? M'havien dit que no te n'havien suspés cap
d'assignatura. –És veritat, no me n'han suspés cap perquè no m'he presentat a
cap. –¡Ara si que m'has
pogut! |
L'expressió ¡ara sí que m'has pogut! la trobem
diverses vegades en les Cañisaes, els articles que, amb el
pseudònim de Cañís, va publicar
Joaquín Amo en el periòdic El Pueblo
de Monòver a començament del segle xx i que reflectix la manera de parlar
monovera de l'època. És, evidentment, un eufemisme molt bonic i molt elegant per
a evitar el vulgarisme ¡ara sí que m'has
fotut!, àmpliament usat en valencià però gens recomanable en un registre
culte.
A Alcoi són d'ús molt corrent les expressions
equivalents ¡ara sí que m'has rostit!
i ¡ara sí que m'has boixat! (La
darrera significa exactament ¡ara sí que m'has
fotut!)
En
valencià s'usen també molt unes altres expressions, com per exemple: ¡ara sí que m'has mort!, ¡m'has deixat de pasta de moniato!, ¡m'has deixat d'una peça!, ¡m'has deixat gelat! i moltes més. Com
podem veure, tenim un repertori lèxic riquíssim i no cal fer ús de
castellanismes com ara ¡no
fastidies!
Molt abans que el barco light envestís el vaixell heavy, altres defensors acèrrims d'escriure com es parla se les han tingut amb els que se senten millor obeint els acadèmics partidaris de depurar una llengua que veuen corrompuda per segles d'abandó.
Un episodi d'aquestes batalles incruentes és l'intercanvi epistolar que van mantenir Mercè Rodoreda i Joan Sales el 1961 arran de l'edició de La plaça del Diamant (i que des del 2008 podem viure amb tota la passió de l'època a Cartes completes (1960-1983) de Club Editor).
Diu Sales a Rodoreda: “Si vostè es pensa que 6 milions de persones deixaran de dir quarto i acera (tots dos mots d'ús general i unànime a tot el territori) simplement perquè a vostè li dóna la gana...” I ella li respon: “Deixem cambra i vorera i els que no ho diguin que ho aprenguin o que es facin repicar”.
Qui ha guanyat 53 anys després? Cap dels dos. L'errava Joan Sales no augurant cap futur a vorera. Però hi tocava dient-li a Rodoreda que només quarto fosc (avui encara no admès), i no pas cambra fosca (que fa pensar en l'experiment de física), podia ser aquella habitació sense finestres al carrer que pobla la geografia sentimental de tantes infàncies.
L'èxit de les depuracions depèn de si ens sentim incòmodes amb el mot depurat i còmodes amb el mot correcte que el vol desplaçar, però també de la pressió que s'exerceix per estigmatitzar el primer i de l'eficàcia comunicativa del segon.
Aquests factors expliquen que gespa, bústia o vorera hagin acabat bandejant césped, busson o acera, però també que disfrutar, mimar o forrar resisteixin l'embat normatiu de gaudir, aviciar o folrar. I que al final, en un triomf pòstum de Sales, gamberro (brètol ), misto (llumí ), cuidar (curar ) o entregar (lliurar ) s'hagin fet un lloc al diccionari.
I és que tots dos defensaven la identitat de la llengua. De vegades anant d'acord i, d'altres, ell posant l'accent en el que som, i ella, en el que voldríem ser.
Avui es compleixen 18 anys que va morir Joan Coromines, el romanista més reconegut. Va morir a Pineda de Mar als 91 anys.
La capella ardent es va instal·lar, amb tots els honors civils, al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Coromines va ser enterrat al cementiri de Montjuïc, a Barcelona.
La memòria de les paraules
David Paloma
L'any 1997 va començar amb la mort de Joan Coromines i va acabar amb l'anunci d'un imminent cicle d'estudi i d'homenatge a la seva obra. Van ser 13 conferències i una clausura que van tenir lloc entre els mesos de gener i març de 1998. L'artífex d'aquella empresa va ser Joan Solà, que va aconseguir el suport de les institucions convenients, entre les quals la Direcció General de Política Lingüística.
Entorn de l'obra del "lingüista català més complet de tots els temps", en paraules de Solà, es van aplegar erudits de categoria que van saber presentar de forma objectiva diferents aspectes de la immensa obra corominiana: els substrats preromans, les etimologies àrabs, la gramàtica històrica, el mossàrab, la dialectologia catalana, l'onomàstica, les idees literàries...
Amb vista a la publicació d'aquell material, Solà va tenir l'encert de fitxar altres personatges, com ara Josep Ferrer i Joan Pujadas, editors dels volums miscel·lanis Joan Coromines, 90 anys i Àlbum Joan Coromines. Pujadas hi va detallar una cronologia general de la vida i l'obra de Coromines i Ferrer hi va referenciar la bibliografia completa: 277 títols.
Un altre Ferrer, Joan Ferrer, secretari i col·laborador de Joan Coromines des de l'abril de 1990 fins a la mort del lingüista, va escriure que el llegat que Coromines havia deixat a la Fundació Pere Coromines contenia "materials inèdits de notable valor". Entre aquests materials hi havia les monografies, els cedularis, l'epistolari, manuscrits d'altres filòlegs i també les llibretes de camp, és a dir, les enquestes toponímiques que Coromines va fer per tot el domini lingüístic del català. Els papers de Coromines eren tants que Joan Ferrer no va poder presentar sinó una "primera aproximació parcial al seu llegat". Aquella primera aproximació no va recollir l'obra Itineraris, que ha publicat recentment Ara Llibres i la Fundació Pere Coromines.
Estris d'excursió
Itineraris recull 457 excursions datades entre el 13 d'octubre de 1923 i el 4 d'abril de 1954. Amb un detall insuperable, Joan Coromines en va descriure les primeres 215, que arriben fins al 4 de març de 1934. En transcrivim alguns fragments: "Surto sol el dissabte 1 de desembre [...] amb el tren mixt de les sis menys deu del matí per l'Estació de França (preu 3,50)"; "... em vaig fer per primer cop unes sopes julienne amb l'escudellòmetre d'en Baltà. Les vaig trobar divines"; "Baixem pel vessant oest a can Pollastre, on ens mostren el camí del coll d'en Tripeta, des del qual, pel grau del Mercader, pugem a can Clascar de Bertí i, passant per can Serra i can Uià, pel camí de les cingleres, baixem a la vall de Sant Miquel del Fai".
Coromines tot sovint es presenta com un excursionista infatigable, d'una resistència enorme: sol anar al davant, sense parar-se, fent els passos sempre iguals, i els seus acompanyants (quan no va sol) el segueixen esbufegant. Ell és qui es troba els perills o les sorpreses. "En una raconada del barranc vaig topar amb l'ossada d'una bèstia que es devia haver mort de fred. Devia ésser un ase o algun animal així. Em vaig guardar bé prou de fer-hi fixar els altres". "M'havia col·locat expressament entre en Tona i en Foix, que eren els qui estaven més abatuts, i no vaig parar ni un moment en tota la nit de burxar-los per impedir que s'adormissin".
Josep Ferrer i Joan Pujadas han recuperat, a més a més, una de les llibretes de notes de camp de l'insigne lingüista, en la qual s'esmenten els seus "estris d'excursió": motxilla, guies, mapes, guia ferrocarril, ganivet, pot, coberts, capses, plats, escudellòmetre, fogó, esperit de vi, oli, mistos, tovallons, ous, pa, viandes fredes, esmorzar, vi, sal, postres, xocolata, calçat, calçat de recanvi, abrigall, guants, capell, bastó, impermeable, vestit, corretja, portamonedes, cartera, carnet, rellotge, llapis, ploma, mitjons, mitjons de recanvi, mitges, lligacames, camisa, corbata, llanterna i pila, màquina de fotografiar, mocador, mocador de recanvi, pinta, capsa ulleres, gillette, tenda, manta, sac de dormir, brúixola, higròmetre, diari, gases i tafetà, fil i agulla, cordill, per llegir, sabó i piolet. Tants estris com portava i cal advertir que Coromines no esmenta paper i llapis, i és que l'explicació dels itineraris la feia sempre a posteriori, un cop a casa.
Una intenció politicomilitar
Tanmateix, les excursions de Coromines no semblen de lleure. Se surt sovint un dissabte al vespre, es menja poc, es camina fins ben passada la mitjanit, es munta la tenda per dormir-hi les hores imprescindibles, a l'alba es fan "exercicis" (a vegades són "exercicis d'avaluació de distàncies") i de seguida s'inicia una marxa més pròpia d'estrategs que d'excursionistes. La nota que Coromines va escriure el 1972 com a pròleg d'Itineraris ha engrandit el misteri de l'objectiu final de les llargues caminades: "Francesc Macià sabia l'objecte a què eren destinades aquelles excursions".
Més de vint anys després, Josep M. Espinàs va entrevistar Coromines (l'única entrevista televisiva que va concedir el savi romanista i que Televisió de Catalunya va emetre el 21 de març de 1995): "Les meves temptatives politicomilitars van començar amb la pujada de Primo de Rivera. Ens vam oferir a Macià i a Nicolau d'Olwer perquè allò acabaria malament i arribaria un dia en què ens hauríem de tirar a la muntanya".
La dictadura va atacar el catalanisme polític, també els símbols i la identitat catalana. De fet, la primera excursió corominiana té lloc just un mes després del cop d'estat i, sigui per la raó que sigui, Coromines escriu de manera xifrada els noms dels seus companys d'aventures. Ferrer i Pujadas n'han trobat la clau de desxiframent i han editat el text amb els noms sencers.
Xiruca
Coromines tenia una formació extraordinària. Llicenciat en dret i en filosofia i lletres, va ampliar estudis a Alemanya i a Suïssa i va fer cursos d'etimologia francesa, de flamenc, de romanès, de rus, de basc, de grec, de llatí, de gòtic, de mètrica vèdica, de bibliografia lingüística, etc. Va ser deixeble de grans romanistes, entre els quals el seu admirat Jakob Jud, coautor de l'Atles lingüístic de Suïssa. Malgrat tot, Coromines també es va equivocar en algunes especulacions etimològiques. La més coneguda és, potser, la de l'origen del nom xiruca.
En el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Coromines explica que les xiruques devien introduir-se a Barcelona cap al 1950 ("jo n'uso des de 1953"). Va recórrer al basc i a diferents suposicions lligades al baztandarra i a determinades terminacions diminutives biscaïnes. Del gerundi ziroka 'ensopegant i rebent cops' hi veia una possible variant amb u: ziruka. "Em pregunto si el basc arcaic zirol 'sabater' no hi tindria alguna relació."
Dècades més tard, va ser Lluís Bonada qui va descobrir la història real de la xiruca. Es tracta del nom de persona Chiruca, hipocorístic gallec del nom corresponent al català Mercè. Resulta que la dona del fabricant d'aquestes botes es deia Mercè i que l'home va agafar aquest hipocorístic gallec per homenatjar-la. On l'havia sentit, aquest nom? Segurament a Barcelona, en una obra de teatre que es va representar amb molt d'èxit als anys quaranta. Es titulava precisament Chiruca, obra de l'autor gallec Adolfo Torrado.
"Un esforç inútil o un exemple de mètode?", es preguntava Joan Solà. Potser les dues coses. Solà va escriure que un científic només pot oferir aportacions sòlides, "ni que sigui amb moltes marrades, vacil·lacions o errors", si cada dia es llança a camp obert.
Caràcter abrupte
Sovint s'ha destacat que Coromines tenia un caràcter difícil, abrupte. Menyspreava l'obra i les opinions de col·legues seus amb duresa: "si [en Tal] tingués més coneixements de...", "[en Tal] fa aquesta suposició estrafalària...", "dedico [a en Tal] aquest poema de..." (i resulta que és un poema ofensiu). Un dels col·legues més atacats va ser Germà Colon, que un bon dia va pensar de replicar: "Quan Déu va crear el món, tingué la sorpresa de veure que el Sr. Joan Coromines ja hi era, i per això aquest ho sap tot".
Joan Veny ha escrit que calen tres vides per poder arribar a fer l'obra gegantina, hercúlia, grandiosa i increïble de Joan Coromines. La quantitat de lletra escrita equival, segons Joan Solà, a tres vegades l'obra completa de Josep Pla.
Entre tot el material, hi ha consens a considerar que són quatre els títols principals: Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, El parlar de la Vall d'Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó i Onomasticon Cataloniae. No hi ha consens, però, a l'hora de destacar una sola frase de tota la seva obra. Potser podria ser aquesta: "Un idioma no és un magatzem de mots més o menys emfàtics o ornamentals, sinó un vehicle, noble sí, però abans que tot, expressiu i inequívoc, de les idees d'una nació".
'Dietaris de joventut'
La Fundació Pere Coromines custodia materials inèdits de Joan Coromines que són "de difícil edició i que van adreçats, en qualsevol cas, a un públic especialitzat", segons afirma Josep Ferrer. Amb tot, ja s'han publicat 17 volums dels epistolaris del romanista insigne amb tota la intel·lectualitat catalana del moment. La previsió és arribar als 20 volums.
D'altra banda, Ferrer assenyala que els cedularis es podrien digitalitzar, "però això suposa uns costos que ara com ara no podem assumir". S'està treballant, això sí, en els Dietaris de joventut, "que prometen ser molt sucosos".
Secretari i col·laborador
Joan Ferrer, germà de Josep Ferrer, va ser el darrer secretari i col·laborador de Joan Coromines. Com a tal, feia feines de secretaria, com atendre la correspondència i la premsa. També va preparar els materials previs perquè Coromines pogués elaborar els articles de l'Onomasticon Cataloniae; s'encarregava de la relació editorial amb Curial i amb el tipògraf; coordinava la feina dels altres col·laboradors, com Max Cahner, Joseph Gulsoy i Philip Rasico, entre d'altres.
L'anècdota és que Ferrer acompanyava Coromines a dinar en el seu dia de festa setmanal, que feia dilluns, a Collsacreu, "i també fins a la frontera del Voló, un cop a l'any, per segellar el seu passaport". Joan Coromines tenia passaport nord-americà, i per tant constava com a resident a l'Estat espanyol. "Un cop a l'any havia de sortir del país i fer-se segellar el passaport per la gendarmeria francesa. Al final, aquest tràmit ja no era necessari, però Coromines no se'n refiava i es feia portar puntualment a segellar el passaport".
Joan Coromines, tot i que va deixar redactada tota l'obra de l'Onomasticon, només va veure'n publicat fins al volum VI. Després de la seva mort, Joan Ferrer es va encarregar d'enllestir els volums pendents i va treballar i dirigir la tasca titànica d'elaboració dels índexs tant de l'Onomasticon Cataloniae (8 volums) com del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (10 volums).
Que puguem saber, fins ara només un jugador ha estat capaç de crear un significat i, a la vegada, el terme per designar-lo. Havia de ser un geni, és clar. Maradona. No només va marcar un gol amb la mà en un dels partits més recordats dels Mundials; també, quan li van demanar si havia estat mà, va encunyar allò de la mà de Déu, expressió que alguns periodistes esportius han adoptat i utilitzen quan un jugador marca –o salva– un gol amb la mà de forma inadvertida per l'àrbit. «Ha estat la mà de Déu», sentim que diuen.
Messi ha rebentat totes les estadístiques i ha posat la història al dia, però encara no ha llegat a la posteritat dels vocables cap jugada extraordinària, singular, única, que el faci fixar-se d'alguna manera en el diccionari. En aquest sentit, Ronaldinho era molt més filòleg que ell, ni que fos creant significats o recuperant-ne de perduts. Ho sé, va acabar dimitint d'esdevenir el millor jugador del món i va preferir prendre caipirinhes a la platja; o potser és que s'entrenava amb un tal Messi i veia que, per molt que s'hi esforcés, no hi tenia res a fer. Imagina't un filòleg amb ínfules de gramàtic que acaba coincidint en arxius i biblioteques amb un tal Pompeu Fabra. Jo també hauria triat les caipirinhes.
NADIU és alhora nom (nadiu d'aquella ciutat) i adjectiu (el poble
nadiu). Natiu només és adjectiu (el país natiu). L'AVL també accepta natiu com a
nom.
NEPOTISME: favoritisme envers els parents i amics.
No valencianoparlants, no alienats, no autòctons (adjectius, sense
guionet), però: no-agressivitat, no-discriminació, no-ingerència (noms, amb
guionet).
NOMENCLÀTOR: el que diu els noms. Llista o catàleg dels noms dels pobles
d'un territori, dels socis d'una societat, de la terminologia d'una ciència,
etc.
"NOTICIÓS". Noticiable, susceptible d'esdevenir
notícia.
"NOVIAZGO". Prometatge.
NUNCI: embaixador, representant diplomàtic del papa. Missatger,
pregoner.
NEGLIGENT: que actua sense atendre les seues obligacions, o sense haver
tingut la cura necessària.
"NO HA LUGAR". No pertoca, denegar.No poder fer-se una acció perquè
l'autoritat no ho permet, ja que no la troba adequada o pertinent. Resolució
sobre la seua demanda: denegada. No pertoca deliberar.
"DIA DE AUTOS". Dia dels fets.
NORMATIVA: conjunt de normes, nom col·lectiu.
NOEI: nou ordre econòmic internacional.
O
OBLIGAR / VINCULAR. El contracte vincula les parts. Obligació,
deure. Obligat tributari, contribuent.
OBJECCIÓ de consciència. Objecció fiscal (de qui es nega a
complir una norma tributària perquè la considera injusta). Objector,
a.
OBRECCIÓ: acció d'amagar la veritat per obtindre alguna
cosa.
OCUPA, okupa, squatter,
ocupapisos.
OCURRÈNCIA. 1. Fet d'ocórrer, ocasió. 2. Aparició d'un element
lingüístic en un enunciat: la paraula constitució té 215 ocurrències en el
text.
"OFERTAR". Oferir, fer uns oferta. Només en el llenguatge comercial
publicitari: ofertar un article en venda o a preu rebaixat. Ofrenar ( a Déu, a
un sant).
OFENSOR, A. ofenedor, a.
EN OFF: exterior a
l'escenari.
OFF THE RECORD: extraoficialment, confidencialment, a micròfon
tancat.
OPTIMITZAR, optimar (al màxim els resultats. Resultats molt òptims
( és redundant) Òptim, a, boníssim, a.
OBSCUR, A. Clàusules obscures del contracte.
OIR (tr.): prendre en consideració les al·legacions de les parts. El
jutge ha oït els al·legants.
OBSTRUCCIÓ A LA JUSTÍCIA, de qui posa traves al desenvolupament d' una
investigació.
ONERÓS, A: negoci jurídic en què hi ha prestacions recíproques entre les
parts.
OMISSIÓ DEL DEURE DE SOCORS, omissió del deure d'auxili. Omissió
impròpia (o comissió per omissió) i omissió pròpia o pura.
P
PRESTAR. Deixar en préstec. Prestador. Prestatari: qui rep en préstec.
Emprar, manllevar: demanar prestat (no existíx en
castellà).
PALIMPSEST: document que ha sigut usat dues vegades, després d'haver
raspat el primer escrit per a escriure-hi un nou text.
PARCER, A. PARCERIA. Parçoner, a, copartícip
PARENTESC, parentiu. Parentela: conjunt dels parents
d'algú.
PÀRQUING
PATROCINADOR (no “sponsor”). Sota el patrocini
Patrocinar.
PELEGRÏ, INA: qui viatja per devoció a un santuari, romeu, romeva. Pelegrinar.
Pelegrinatge.
PEREGRÏ, rar. Peregrinar: anar per terres estranyes (no en sentit
religiós). Romeria, romiatge.
PERJURAR;: un testimoni, donar informació falsa en un judici.
Perjuri. Perjur, a (la
persona).
PEDANIA: entitat local menor sota la jurisdicció d'un alcalde
pedani.
PENYORA (”prenda”).
PENSIÖ ALIMENTÂRIA. Pensió assistencial o no contributiva. Pensió
d'orfandat. Pensió vitalícia. Violari és la de qui entra en
religió.
PÈRDUA. Acció de perdre. El compte de pèrdues i
guanys
PLA o PLÀNOL. Plàning, programa, planificació,
planejament.
PLÀCET (El) (sembla bé), permís, assentiment, aprovació.
“PLANTE”. Plantada, vaga, insubordinació, protesta. I deixar plantat en
una cita.
PLEBISCIT: consulta directa al cos electoral sobre una quesito
determinada. Plebiscitar. Plebiscitari, ària.
PLENIPOTENCIARI, ÀRIA: que té plens poders.
LA PLEBS, el populatxo, la pleballa, el poble
baix.
PLUS (un): quantitat que es dóna de més per un treball, servei, etc.,
extraordinaris. El plural és plusos. N'hi ha de penositat, de perillositat, de
toxicitat, de productivitat, de polivalència, de mobilitat funcional, de
distància, de nocturnitat, etc.
POL·LUIR. Fer perdre qualitat al medi, contaminar. Pol·lució,
contaminació.
POLICIAL, policíac, a.
PRAXI, pràctica. La pràctica forense.
PREEMPCIÓ: acció de comprar abans que un altre. Dret de
preempció.
PRETERINTENCIONALITAT: manera d'ésser la intenció anterior de l'autor
d'un delicte, el resultat del qual és distint del volgut.
PRECINTAR I PRECINTAMENT.
PREMEDITACIÓ: fet de pensar com cometre un acte
delictiu.
PRIMAR. Només és conceder una prima o un incentiu. No vol dir afavorir,
estimular, privilegiar, preferir, prevaler. Donar prioritat, preferència (al
diáleg p.e.)
PROPI: persona enviada expressament per a una comanda. Un propi. Com a
adjectiu no té sentit emfàtic ni identitari, sinó possessiu. El seu propi fill,
però: em va rebre el mateix alcalde o l'alcalde mateix.
PRÒFUG, A: que s'ha evadit de la justícia.
PROPPASSAT. PROPVINENT.
PREVALENÇA.
PROPVEÍ, ÏNA
DONAR PUBLICITAT (“publicitar”)
“PURO Y DURO”: rigorós, a ultrança, cru i dur.
PUTATIU, IVA: reputat o tingut per pare, germà, etc, sense ser-ho.