Un pioner
Exemple d'Ús: «Volia ser el primer a donar un
pas important com aquest.»
Ús correcte: «Volia ser el primer a fer un
pas important
»
Explicació: Que no us confongui la locució donar pas, molt usada en els mitjans orals per ‘donar la paraula a un corresponsal o introduir una connexió'.
Tothom sap, des de fa segles, que discutir sobre el sexe dels àngels és perdre el temps. Dit en paraules del segle XXI: cal triar bé l'agenda temàtica. Si parlem del que no toca, malament rai. Des de l'òptica del catalanisme lingüístic, quina ha de ser la nostra agenda actual? Les nostres prioritats han de ser dues i només dues. Primera, que la llengua catalana continuï sent ella mateixa (i no pas un dialecte del castellà). Segona, que continuï sent una llengua viva.
La genuïnitat del català depèn ara més que res de la qualitat de la llengua pública, és a dir, de la llengua dels mitjans de comunicació. N'hi ha, com el diari AVUI o el setmanari El Temps, que tenen una bona qualitat lingüística. No és el cas d'un gran diari amb dues edicions, en què l'edició en català és una traducció castellanitzada de l'original. Però l'erosió més gran de la genuïnitat del català ve de les veus d'alguns professionals de la ràdio i sobretot de la televisió, que destrueixen impunement la nostra fonètica. Comença a ser urgent la creació d'un observatori sobre la qualitat lingüística dels nostres mitjans.
La vitalitat del català depèn ara més que res de l'ús que se'n fa en les relacions interpersonals. La manca d'ús del català en aquest àmbit vital és molt preocupant. La bona notícia és que cada cop hi ha més iniciatives per fomentar l'ús interpersonal del català, que ha esdevingut –i ja era hora– un dels objectius bàsics de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat. No anirem bé, però, fins que el nou civisme lingüístic –catalanista– sigui tan potent com l'actual civisme ecologista.
Vet aquí un altre article meu del 2008 que és del tot vigent. Sobretot el títol, que expressa en poques paraules l'ideari del catalanisme lingüístic. Sí. Una llengua genuïna i viva.
Paraules per el DNV (13)
Propostes d'Emili Selfa Fort
Petó
Es diu d'una persona que sol tirar-se
pets.
Maria és molt petona.
Petorret
Sinònim de bruc. Planta de la muntanya molt comuna que al cremar
al foc produeix múltiples esclafits sonors.
Posa els petorrets a la llar que els xiquets esperen veure-los
cremar.
Paraula molt comuna i viva a La
Safor.
Picamato
BOT. Planta herbàcia de fulles dentades i cobertes de pèls que secreten
un líquid que pica, que sol créixer en conreus abandonats i entre runes. És
considerada pels agricultors una mala herba. Se la coneix també com a ortiga menor o
menuda.
No puc aguantar-me la picor del picamato.
Amb pantalons curts acabaràs amb les cames fetes un sant Llatzer
dels picamatos.
Paraula comuna a Beniopa (La Safor)
www.tecnicoagricola.es,
Malas hierbas anuales del jardin - Urtica urens L. Noms en
valencià/català.
Pinatell
Accepció 4: Tronc sec d'un xiprer de ventall de pocs anys amb les
branques tallades i la base de les arrels retallades, que s'usava en
l'agricultura per tal de fer els planters. Les arrels de la base ajudaven a fer
de fonaments baix terra per tal que la construcció fora menys vulnerable. També
era usat per fer barraques de pinatells, canyes i palla, per les teulades de les
pallisses o per a estaques de penjar a les parets.
Amb quatre pinatells podem començar a fer el
planter.
El pinatell s'usava per a tot i a més, després de l'ús es tornava
a aprofitar moltes voltes.
Paraula molt corrent al món rural de La
Safor.
Pitant
Apressa. Anar pitant: anar apressa.
Me'n vaig pitant.
Va eixir pitant de casa.
Expresió viva de la parla col·loquial de La
Safor.
Plega
Accepció 4: Recollir de terra o ramassar grans o fruits exposats
al sol, com ara l'arròs, les cacaues o la pansa.
Toca fer la plega de l'arròs abans que
ploga.
La plega de les cacaues la farem només caiga el
sol.
Plena
Accepció 6: Gran temporal de pluja o pluja
extraordinària.
Si ve una plena ara farà més mal que una
pedregada.
Aquella plena de novembre de l'any passat sí que va ser
forta.
Paraula viva de la parla de La Safor.
Plenxe (de
sol)
Es diu d'una exposició excesiva al
sol.
Hem agafat un plenxe de sol per a caure malalts.
Fa mal plenxe de sol ara.
Plovisnar
Pluja inicial o fina.
Comença a plovisnar.
Està plovisnant, agafa el paraigües.
Forma col·loquial molt usada a La
Safor.
Pres d'ull
Accepció de mal d'ull. Influx malèfic que, segons la superstició,
exercix una persona sobre una altra amb la mirada. Era prou corrent en xiquets
molt menuts llustrosos.
Aquella dona el va mirar d'una manera especial i crec que el tinc
pres d'ull.
Si està pres d'ull, tindràs que portar la criatura a que li passen els Evangelis i li'l lleven.
El català ha de conviure, tant sí com no, amb el castellà, des que fórem infantats, tant la nostra generació com la dels pares, avis i rebesavis. La familiaritat que hem establert amb la llengua castellana explica que no la sentim com una imposició aliena. I justament perquè és omnipresent des que tenim ús de raó, a voltes ens desvetlla simpatia i empatia. Un historiador empordanès subratlla que aquesta normalitat lingüística trontolla quan t'acostes a la Catalunya del Nord. «¿Què hi fa aquí el francès?», és molt saludable fer-se la pregunta. Ben mirat, les comarques de l'altra vessant de la serra de les Alberes, són tan catalanes com el Matarranya, Andorra, La Safor o Menorca. Però allà dalt, la intromissió del francès, per a la gent de la resta dels Països Catalans, amb una certa sensibilitat, es transforma en una agressió lingüística. Resulta així d'explícit atès que el francès és una llengua encara molt més artificial de Portbou a Guardamar. Passa el mateix, però a la inversa, quan els nord-catalans enfilen cap a avall. I es demanen: «Què hi fa aquí el castellà?». Qualsevol imposició lingüística forana és una agressió: la reminiscència d'un colonialisme que persisteix a l'Europa fantàstica del segle XXI.
La divisió territorial també ha estat una altra mena d'imposició exterior. Al capdavall, la Catalunya del Nord és oficialment Pirineus Orientals, un departament a hores d'ara de la regió Migdia-Pirineus/Llenguadoc-Rosselló. L'expressió «Catalunya del Nord» no disposa de cap reconeixement institucional a l'Estat francès. Sigui com sigui, els nord-catalans, que malden per viure en català, es presenten a arreu com a catalans. N'hi ha que es permeten fer bromes, com ara l'escriptor rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff: «sóc francès però m'estic curant».
Precisament perquè hi ha molts nord-catalans que s'estimen aquesta «pàtria tan petita» i la somien «completa», en paraules del poeta, que l'associació Aire Nou (www.airenou.cat) de Baó, el Rosselló, cerca una entitat local de la Franja de Ponent de cara promoure un intercanvi cultural. Aire Nou ofereix preparar un correfoc, actuacions castelleres i, fins i tot, de falcons en el poble que els pugui acollir. Els falcons és una manifestació gimnàstica, apareguda en el Penedès fa un segle, consistent a fer construccions acrobàtiques. Hervé Pi, portaveu d'Aire Nou, detalla que cada juliol l'entitat passeja per algun punt dels Països Catalans: «Hem visitat les Illes, hem anat al País Valencià i mai hem acabat d'arribar a la Franja. Ara per ara no tenim res de concret per enguany». Si Georges Brassens cantava «le jour du 14 juillet, je reste dans mon lit douillet, la musique qui marche au pas, cel·la ne me regarde pas», els de Baó també eviten la «fete nationale» procurant fer-la coincidir amb l'estada d'estiu a l'exterior.
Un dels meus primers contactes amb nord-catalans fou un Onze de Setembre d'inicis dels 80 a Arenys de Mar. Un home, la muller i dos vailets, dempeus, sense cap altra suport que la veu, van començar a entonar cançons reivindicatives a la plaça de l'església. Desprenien un aire hippy i molt de convenciment. Tot i que saltava a la vista que no es tractava de professionals de la música, els vianants s'hi van acostar encuriosits. Segurament perquè l'escena impressionava: el compromís d'aquella família humil traspuava un insòlit esperit de lluita i amor per les coses nostrades.
Quim Gibert, psicòleg i autor de l'assaig Qui estima la llengua, la fa servir
«Pocs dies abans que jo haguera nascut, l'àvia somià que la meua vida seria plena de grans honors fins que un dia deixaria de ser-ho...» A les acaballes dels seus dies, el metge Lluís Alcanyís recorda la seua infantesa a Xàtiva, un temps d'amistat i aprenentatge, però també de dubtes sobre si preservar la religió jueva dels avantpassats o confirmar la fe cristiana en què l'han educat.
Després d'haver estudiat a Nàpols, d'haver estat un dels metges més destacats de la Corona, fundador de l'Estudi General de València –la futura universitat–, escriptor, amic de prínceps, reis, bisbes, i papes..., ara les flames de la Inquisició l'amenacen perillosament.
En aquesta novel·la, Premi Enric Valor, Joan Olivares recrea un moment clau de la nostra història a través de la mirada sàvia d'un dels seus protagonistes. Un metge que dubta i estima, que valora la llibertat de pensament per damunt de tot i que, precisament per això, patirà amb cruesa l'embat de la intransigència.