InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 1114 (dimarts 03/02/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn fent clic ací (la baixa és automàtica)
 
SUMARI
 
 
1) Pau Vidal - El catanyol es cura. Una maquineta antiquada.
 
 
 
4) Carles Geli - Missioners del català
 
 
 
7) Petit Refranyer català-esperanto
 
 
9) Nou impuls a la promoció del cinema en català
 
10) Ferran Suay - Supremacisme transversal
 
11) Ferran Suay - Internacionalització del cas valencià
 
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre El catanyol es cura. Interferències castellà- català. de Pau Vidal (Editorial Barcanova, Barcelona, 2012)
 
 
El catanyol es cura
 
Pau Vidal

Una maquineta antiquada

 

Exemple d’Ús: «Com vols que soni si no li has donat al play?»

Ús correcte: «Com vols que soni si no has pitjat/premut el play?»

 
2)
 
Article publicat en el diari LEVANTE-EMV dimarts 20 de gener del 2015
 
 
 
Ferran Pastor Belda
 
 
El passat 16 d´aquest mes vaig llegir en el diari LEVANTE-EMV una informació sobre la Real Acadèmia de Cultura Valenciana que finalitzava amb les paraules següents: " entidad que en las última décadas se ha distinguido por su beligerancia contra quienes defienden que el catalán y el valenciano son la misma lengua". Un lector poc avisat podria entendre que abans de les darreres dècades aquesta acadèmia mantenia una postura neutral sobre aquest tema. I res més lluny de la realitat. Precísament els seus directors de número i la mateixa acadèmia com a entitat ha mantés des de la seua creació una postura bel·ligerant, però a favor de la unitat de la llengua catalana al País Valencià amb una coherència i constància només comparable a la de la Societat Castellonenca de Cultura. De fet el període "unitarista" és el majoritari en la història de la R.A.C.V. Abasta des de la seua creació per la Diputació Provincial de València el 29 de desembre de 1914, amb el nom de Centre de Cultura Valenciana, fins el 17 d´octubre de 1980, quan la Junta General de l´Academia de Cultura Valenciana (nom que adoptà el C.C.V. el 1978) assumeix l´ortografia secessionista que, amb modificacions, encara manté.

A la R.A.C.V aquest canvi de posició pel que fa a la filiació del valencià té noms i cognoms. Comencem per un dels protagonistas de la Junta General esmentada, Vicent Lluís Simó Santonja. El passat novembre ens deixava aquest l´erudit. Però el seu nom sempre anirà lligat a la impugnació que una part del valencianisme cultural va fer de les Normes de Castelló a finals del franquisme. Hi han uns mesos que marquen la frontera d´aquest viratge. Són els que s´escolen entre l´homenatge que les institucions culturals valencianes li fan a Manuel Sanchis Guarner el 1974 i la sèrie d´ articles que comença a publicar Las Provincias durant la primavera de 1975 qüestionant la catalanitat del valencià. A L´homenatge, en el que es celebrava la concesió del Premi d´honor de les Lletres Catalanes a Sanchis Guarner va participar tota la València "oficial" fins i tot el llavors alcalde franquista Ramón Izquierdo.

Curiòsament aquest tall cronològic el va practicar també Simó Santonja. Són els mesos que van de la seua conferència a Lo Rat Penat "La Gastrosofia valenciana en Blasco Ibáñez ",el 16 de juny de 1974, publicada amb les normes de 1932, i la conferència " ¿Valenciano o catalán?"-aquesta en castellà- que inagura el curs acadèmic del Centre de Cultura Valenciana el 13 de novembre de 1975. La conferència de 1974 correspon a la clausura dels cursos de llengua valenciana de Lo Rat Penat de 1974. En aquesta xerrada Simó qualifica a Lo Rat Penat de "càtedra lingüística". La mateixa "càtedra" que usava la gramàtica de Carles Salvador per als seus cursos de llengua valenciana que la seua conferència clausurava. Val a dir que Carles Salvador va ser el millor divulgador del fabrisme al País Valencià, és a dir de les normes de l´Institut d´Estudis Catalans. També va ser director de número del C.C.V. desde 1936 i durant molts anys president de la seua secció de Llengua i Literatura. Una persona tan culta com Vicent Lluís Simó Santonja no podia ignorar-ho. Continuem amb la conferència, a la presentació es disculpa amb aquestes paraules: "Perdoneu, doncs el meu valencià del carrer, tan llunyà del correcte i literari que deu presidir totes les llengües". De fet Simó Santonja ho havia escrit cap llibre en valencià. Un any després d´aquestes disculpes ja qüestionava en la conferència "¿Valenciano o catalán?" al filòleg Sanchis Guarner i a tota la filologia romànica. Aquest és un exemple de la qualitat del secesionisme valencià. Potser el que llavors si que ignorava el senyor Simó era que el seu avi Joan el de L´Uxola , aquell "pobre llaurador en terres alcoianes" que com ens diu a la conferència el va ensenyar a parlar valencià de ben menut també va ensenyar als "apòstols" de la llengua catalana Mossén Alcover i Francesc de Borja Moll un important repertori de lèxic i materials lingüístics per al diccionari de la llengua catalana del patriarca manacorí. "En Moll i jo seguim replegant vocabulari agrícola que mos diuen el Maser d´assí Juan Santonja" , 8 de novembre. (Bolletí del Diccionari de la llengua catalana. Tom XII novembre-desembre de 1921. Pàg 313).

Però tornem als anys 70. Després de la publicació de la conferencia ¿"Valenciano o catalán"? Vicent Lluís Simó Santonja será un dels abanderats de la secessió lingüística. Va ser un dels directors de número del C.C.V. que el 1980 oficialitzaren per a tota l´entitat les normes ortogràfiques que havia confeccionat la seua secció filològica. L´episodi el narra amb tots els detalls Francesc Pérez Moragón en el seu llibret "L´Acadèmia de Cultura valenciana. Història d´una aberració." (1982). Aquesta ruptura ortográfica, que ha estat ben aprofitada per l´espanyolisme valencià en la seua estratègia de debilitació de les reivindicacions culturals valencianistes, va arribar al seu punt culminant quan la Conselleria d´Educació en mans de l´UCD, va aprovar el 1982 llibres de text per a ús de les escoles amb aquesta ortografia.

Tot açò és oportú recordar-ho un dia com avui, que fa just 100 anys que es va constituir i celebrar la primera reunió el Centre de Cultura Valenciana. La creació del Centre era la culminació d´un procés impulsat en els cenacles renaixentistes més o meys conservadors de la ciutat de València. Els mateixos que redactaven la Revista de València i nodrien dominicals tertúlies d´erudits com la de Serrano Morales en aquella optimista ciutat de l´Exposició de 1909. No és fàcil trobar al nostre país institucions culturals amb més d´un segle de vida. I a pesar de la seua posició contrària als programes escolars que sobre el valencià s´estudien en tot el sistema educatiu, públic, concertat i privat confeccionats per la Conselleria d´ Educació, vull reivindicar el patrimoni de seny que ha dominat aquesta institució fins el 1980. I ho faig no només per reivindicar una institució que ha acollit durant tants anys activitats de promoció de la nostra cultura i la continuïtat de l´erudició valenciana més seriosa. També per honrar la memòria i l´herència de tants valencianistes com Carles Salvador, Sanchis Guarner, o Teodor Llorente Falcó que en moments ben difícils com la primera postguerra i durant el franquisme mantingueren la flama de l´unitat de la llengua catalana al Centre de Cultura Valenciana. Fins i tot pels acadèmics que com Vicent Badia i Marín, LLuís Guarner, Santiago Bru i d´altres continuaren defensant-la després de la ruptura ortogràfica de 1980.

Podríem començar pels primers directors vitalicis nomenats per a la primera sessió del centre celebrada el 20 de gener de 1915. Hi trobem a Francisco Carreres Vallo, José Rodrigo Pertegàs, Faustí Barberà Martí, Francisco Martínez i Martínez, Juan Pérez Lucía i Teodoro Llorente Falcó. En aquesta primera sessió també hi eren Josep Martínez Aloy i Lluís Cebrian, cronistes de la província i de la ciutat de València respectívament. Gràcies al rigor intel·lectual de qui ha estat molts anys arxiver i bibliotecari de la R.A.C.V, l´ historiador Francesc Roca Traver "La Real Academia de Cultura Valenciana" 1996, sabem que entre els integrants del primer directori i els successius directors degans hi havien membres de l´Acadèmia de la LLengua Catalana. És el cas del primer director degà Josep Martínez Aloy i dels directors Lluís Cebrian i Mezquita i Teodor Llorente Falcó. Cal aclarir que l´Acadèmia de la Llengua Catalana acollia als intel·lectuals catalans contraris a les normes ortogràfiques de l´ I.E.C. de 1913. Però no qüestionaven la unitat de la llengua. Convé que ens aturem una miqueta en aquesta primera generació del centre perquè són un bons exponents de la clarividència dels hereus del sector conservador de la Renaixença. Martínez Aloy a les pàgines de la "Geografia General del Reino de Valencia. Provincia de Valencia." Pàg.203 no dubtarà en afirmar "Catalán y castellano iban a ser por consiguiente, las dos lenguas neolatinas que se disputarían la supremacía oral y escrita del Reino de Valencia". Teodor Llorente Falcó, director durant molts anys del diari "Las Provincias" i també director degà del C.C.V. (1939-1941) uns anys més tard, el 1930, assenyalava el següent "És indudable que las lenguas que se hablan en Cataluña, Baleares y Valencia, son una misma. Sobre esto no hay discrepancia alguna."( La unidad de la lengua. En defensa de la personalidad valenciana. Tom. I. Pàg. 71). Altres directors fundadors implicats en la unitat de la llengua foren Rodrigo Pertegàs i Faustí Barberà, col·laboradors de Mossén Alcover en la replega de materials lingüístics ( Mossén Alcover i el País Valencià. 1962. Francesc de Borja Moll). A més el metge Faustí Barberà va ser president de València Nova, quan aquesta entitat es va adherir al el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906. Barberà també va participar en el I Congrés de Metges de Llengua Catalana.

Pel que fa a les Normes de Castelló, "que són una adaptació, amb lleus retocs, de les de l´ Institut d´Estudis catalans" ("La llengua dels valencians" Manuel Sanchis Guarner), direm d´entrada que Vicent Pitarch al seu llibre "Les Normes de Castelló als 100 anys de les normes de l´Institut d´Estudis Catalans"(2013) ens informa que el Centre de Cultura Valenciana va ésser una de les cinc entitats valencianes que el 2 de desembre de 1932 es reuniren per tancar l´acord definitiu de les Normes de Castelló. Encara més, va ser pioner en ensenyar-les a la Universitat "Durant el deganat de Sanchis Sivera, l´òptica va canviar. El curs de la Universitat va ser encarregat a Carles Salvador, que partia de la normativa gramatical de l´ Institut d´Estudis Catalans," ("L´Acadèmia de Cultura Valenciana." F. Pérez Moragon. 1982). També cal dir que va ser la primera entitat a publicar-les amb una nota optimista "sabem que son molts els escriptors del País Valencià que han donat ja la seua conformitat a les esmentades normes" (Anales del Centro de Cultura Valenciana núm 14, octubre-diciembre de 1932. Pàg.244). Quasi tots els directors degans que ha tengut el C.C.V. han publicat articles, llibres, conferències? seguint aquestes normes. De fet el grup més nombrós de signants de les normes era acadèmic del C.C.V el 1932 o ho seria en el futur. Com seria llarg esmentar-los a tots ens limitarem només als qui han estat directors degans. Entre els quals hi podem trobar a Teodor Llorente i Falcó, Lluís Cebrian i Mezquita, Nicolau-Primitiu Gómez Serrano, Josep Sanchis Sivera i Francesc Martínez i Martínez. Aquest darrer el 1940 no tenia cap problema en afirmar i publicar que la Crònica de Jaume I estava redactada en català, (Don Jaime historiador. Fiestas celebradas en conmemoración del séptimo centenario de la conquista de valencia por el Rey Don Jaime I de Aragón" 1941. Pàg.119). Cal destacar el cas de Nicolau-Primitiu Gómez Serrano perquè sota la seua presidència Lo Rat Penat va aprovar també el 14 de febrer de 1933 les Normes de Castelló ("Historia de Lo Rat Penat".Federico Martínez. 2000). Pel que fa al canonge Sanchis Sivera cal dir primer que res que va ser un dels col·laboradors que van ajudar a redactar les normes de l´Institut d´Estudis Catalans de 1913 " A Barcelona anava jo a l´Institut d´Estudis Catalans i vaig contribuir amb aportacions valencianes a la confecció de les normes ortogràfiques." (Acció Valenciana 5. 15 de juny de 1930). Sanchis Sivera va editar els Sermons de Sant Vicent a l´editorial Barcino i era corresponent de l´Institut d´Estudis Catalans a València.

Si hi ha un acte civil i públic a la postguerra més rigurosa en el que es va manifestar a València la unitat de la llengua catalana aquest va ser l´exposició del diccionari Alcover-Moll a l´Ajuntament de València (desembre de 1951). També trobarem a la comissió patrocinadora valenciana del diccionari a directors degans del C.C.V. com Julià San Valero, José Caruana Reig. Baró de San Petrillo o Nicolau-Primitiu Gómez. A més d´altres destacats acadèmics com Salvador Carreres Zacarés, Carles Salvador, Joaquim Reig, Baltasar Rull, F. Alcayde, M. Domínguez i Barberà, Artur Zabala, Ignasi Villalonga i d´ altres. La comissió editava propaganda en la qual definia al diccionari com a "inventari de la llengua catalana" ("Cultura catalana al País Valencià (1939-1974)" Francesc Pérez Moragón.

Encara entre els directors degans podem trobar a l´únic escriptor valencià que ha publicat o guanyat premis literaris en català en totes les terres de llengua catalana, Xavier Casp: Flor Natural als Jocs Florals de Perpinyà (1950), "Aires de Cançó. Ed. La Revista. Barcelona 1950. "Braçat" Ed. Moll. 1955. També té molta obra publicada a València seguint les Normes de Castelló. Normes que va ajudar a arrelar en els medis literaris durant la postguerra mitjançant l´editorial Torre que compartia amb Miquel Adlert. Editorial que va editar la "Gramàtica Valenciana" (1950) de Sanchis Guarner, llibre fonamental en la consolidació de la unitat del català a València. Per cert Sanchis Guarner també va ser director de número de l´ Acadèmia de Cultura Valenciana fins que va morir el 1981.

Acabaré esmentant el nom de dos directors "Honoris Causa" nomenats pel C.C.V. es tracta de Mossén Alcover i el pare Lluís Fullana. De mossén Alcover diré que el centre el nomena durant el juliol de 1918, en un dels seus viatges filològics al País Valencià. Quan el centre el va nomenar, Alcover ja havia estat president del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i ja feia 18 anys que publicava el seu Bolletí del Diccionari de la llengua Catalana on mitjançant molts tipus de treballs filològics incloia el País Valencià. El Pare Lluís Fulllana nomenat Director "Honoris Causa" el 1915, col·laborava amb Alcover en el diccionari, també va participar amb una comunicació en el Primer Congrés de la Llengua Catalana. Va pertànyer a l´Acadèmia de la Llengua Catalana (1915) i serà el primer signant de les Normes de Castelló. Paral·lelament també va publicar ortografies i gramàtiques sense seguir les normes que signava.

Podríem aportar el currículum d´altres directors del Centre de Cultura Valenciana que en alguna fase de les seues vides defensaren la unitat del català en les seues publicacions, és el cas dels continguts dels llibres d´Eduard Martínez Ferrando ("Sintesi del Criteri Valencianista" 1918) i d´Almela i Vives "Sant Vicenç Ferrer". Ed. Barcino. Barcelona 1927. O en l´activisme cultural, com és el cas dels membres d´Acció Cultural Valenciana, grup catalanista dels anys 30 que publicava la revista Acció Valenciana, i on van militar durant els anys 1930-31 els directors de número següents: Francesc d´A. Carreres de Calatayud, Joan Beneyto Pérez, Felip Mateu i LLopis, Antoni Igual i Ubeda, Vicent Genovés Amorós i Lluís Querol.
Per acabar diré que la primera vegada que apareix publicat a València el terme países catalanes és en 1931 a les planes de la revista del C.C.V.. Signava la informació el Nicolau-Primitiu, (que és el director de número Nicolau-Primitiu Gómez Serrano) "És un interesante estudio sobre las armas usadas en los países catalanes según las crónicas del siglo XIII" . Anales el Centro de Cultura valenciana. Enero-abril de 1931. Núm.8 . Pàg 88. No cal dir que després de veure el "currículum" del C.C.V. aquesta primícia no era cap casualitat.

I bé crec que amb la informació aportada ja ens podem fer una idea clara de la història menys coneguda de l´entitat més important que ha de pertànyer a l´observatori de les nostres senyes d´identitat, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. La seua història també pertany a la nostra identidad?

 

3)
 
Publicat en El Punt Avui dimarts 20 de gener del 2015
http://www.iec.cat/recull/fitxers/15/01/20/001H4IJ9.pdf
 
Condemna per no fer prou castellà a una nena
 
 
4)
 
Publicat en el diari EL PAÍS dimarts 20 de gener del 2015

Missioners del català

Carles Geli

L'anglès es converteix, per primera vegada, en la segona llengua a la qual es tradueixen més obres després del castellà

“Em van ensenyar a mirar diferent i m'hi vaig submergir perquè traduir el text d'algú és com fer una immersió en apnea”, sentencia Giuseppe Tavani, traductor a l'italià de Pere Calders o Jesús Moncada. És un dels missioners, o particulars ambaixadors, del català al món, dels que fan possible que, com en l'any que tot just ha acabat, el 2014, es traduïssin 112 obres de les lletres catalanes a altres llengües, de les quals 13 són en anglès, idioma que per primera vegada és la segona llengua amb més obres traduïdes després del castellà (39).

La translació de dos títols insígnia de les lletres catalanes, El quadern gris, de Josep Pla, per l'editorial nord-americana The New York Review of Books, i Incerta glòria, de Joan Sales, per l'anglesa McLehose Press (i considerada per The Economist com una de les 10 millors obres de ficció de l'any passat publicades a Anglaterra) destaquen el valor d'un objectiu perseguit pels rectors culturals de la Generalitat des del 1989 a partir de la Institució dels Lletres Catalanes i encara amb més raó de ser des del 2002 per l'Institut Ramon Llull (IRL), organisme destinat a la promoció de la cultura catalana a l'estranger. “Fa anys que buscàvem això: una presència en un mercat escassament propens a obrir-se a altres llengües i traduir literatura estrangera i confirma una tendència iniciada el 2012”, assegura exultant Àlex Susanna, director de l'IRL.

El traductor de totes dues obres a la llengua de Shakespeare és l'anglès Peter Bush, també present, com Tavani, al vídeo en què gairebé una desena de traductors expliquen què han traduït de la llengua de Joanot Martorell o Pla i els motius per fer-ho, que són infinits: des d'una remota estada a Barcelona (Edmond Raillard, pare del Quim Monzó de Benzina i de l'obra teòrica d'Antoni Tàpies al francès) fins a guanyar-se els primers diners en l'època d'estudiant (Basilio Losada, que ha versionat al castellà Pere Gimferrer, entre d'altres). L'audiovisual és un dels homenatges que l'IRL vol fer als traductors i es pot veure a la nova biblioteca Bernard Lesfargues especialitzada en traduccions d'obres escrites en català inaugurada avui a la seu de l'IRL (el Palau del Baró de Quadras, a Barcelona) i que, ordenada per llengües (exactament 66), recull 4.324 traduccions i un total de 8.427 volums si se sumen les publicacions del mateix institut i un fons dedicat a l'ensenyament del català.

La biblioteca, que porta el nom del degà dels traductors de les lletres catalanes, que després de traslladar Borges i Aleixandre ha traduït des que va descobrir el català als anys 60 del segle passat Sales, Jaume Cabré o Baltasar Porcel al francès, és la mostra tangible i duradora d'una tasca sempre més efímera de l'IRL en aquest àmbit. Del seu pressupost global de vuit milions d'euros el 2014 (la xifra d'aquest any serà similar), l'IRL va dedicar 219.517 euros a subvencions a la traducció i 90.186 a la promoció de la literatura catalana. De les 112 obres traduïdes al català el 2014 (el 2013 van ser 127), l'organisme en va subvencionar i promocionar 79. La mitjana seria d'uns 3.900 euros per títol, tot i que no sempre se sufraga el 80% de la traducció (“mai en castellà, per exemple”, aclareixen a l'IRL) ni sempre amb les mateixes xifres (“les llengües nòrdiques són molt cares perquè es paga molt bé als traductors; en italià, per exemple, la retribució és més baixa”).

Albert Sánchez Piñol (37 llengües, La pell freda), Mercè Rodoreda (35 llengües, La plaça del Diamant), Salvador Espriu (24 llengües) i Jaume Cabré (23 llengües, Jo confesso) encapçalen el rànquing d'autors i títols més traduïts el 2014, mentre que l'italià (10 títols), el polonès i el francès (totes dues amb vuit), són les llengües de destí del 2014 després del lideratge del castellà i l'anglès (totes les traduccions editades el 2014 es poden consultar a www.llull.cat/trac).

No sembla que el 2015 s'hagi de trencar la línia ascendent i, sobretot, la presència al mercat editorial anglosaxó: La vida amarga, de Josep Pla, i Vida privada, de Josep Maria de Sagarra (totes dues al segell Archipelago, als EUA), i Quanta, quanta guerra, de Mercè Rodoreda (Open Letter), són títols que apareixeran aquest any al mercat nord-americà. Però és que Incerta glòria arribarà a Alemanya (Hanser) i Solitud, de Víctor Català, a Itàlia (Elliot Edizioni).

Eufòrics, a l'IRL (que va incrementar l'any passat de 61 a 84 les accions internacionals de promoció) pretenen abordar ara el sempre llaminer, per gegant, el mercat asiàtic: Els veus del Pamano, de Cabré, es traduirà aquest any a l'editorial xinesa Homeward, i el novembre passat es va organitzar una missió comercial d'editors catalans a la Fira Internacional del Llibre Infantil de Xangai. L'àrea editorial infantil i juvenil serà una de les que l'IRL potenciarà més en breu, amb una nova línia d'ajudes per a la promoció a l'estranger de llibres il·lustrats, i se seguirà amb la tasca que Catalunya sigui la convidada d'honor a la Fira de Bolonya, la més prestigiosa del subsector.

L'altra àrea lingüística a potenciar serà l'Est europeu (Catalunya serà la convidada a la Fira del Llibre de Varsòvia del 2016) i els països nòrdics, especialment el suec (l'any passat ja es va assistir com a protagonistes de la Fira del Llibre de Göteborg), amb la mirada tàcita en la llengua que pot ajudar a posicionar autors catalans en la candidatura d'un premi Nobel.

De les coses que fa més feliç el director de l'IRL, no obstant això, és el tàcit relleu generacional que ha detectat que es dóna en les traduccions d'obres catalanes. Sí, hi ha Pla i Sales i Rodoreda i Porcel i Cabré, però també Jordi Puntí (Maletes perdudes es tradueix aquest any al polonès), Imma Monsó (La dona veloç va al francès) o Marta Rojals (L’altra, aquest any, es llegirà en italià, holandès i francès). Més mar català per a fer immersions en apnea.

La llengua pròpia de les Balears: Morfosintaxi catalana

Joan Miralles

 
6)
 
Publicat en La Mañana dimecres 21 de gener del 2015
http://www.iec.cat/recull/fitxers/15/01/21/001H5BNF.pdf
 
¿Porto uns quants miracles de transformar la intolerància lingüística en do de llengües?
 
 
7)
 
Petit Refranyer català-esperanto
 
L'Associació Catalana d'Esperanto acaba d'editar el 'Petit Refranyer català-esperanto / Malgranda proverbaro kataluna-Esperanto' de Pedro M. Martin Burutxaga. El llibre va ser presentat el 15 de desembre passat per l'autor i pel paremiòleg Víctor Pàmies, que n'ha escrit el pròleg. La revista Núvol va publicar un article sobre aquella presentació.
Els refranys són una de les manifestacions més interessants de la cultura popular. A través d’ells ens arriba fins avui l’experiència acumulada per generacions passades. Les seves frases curtes i contundents condensen en poques paraules els coneixements pràctics de segles.

 

En aquest recull trobareu un bon nombre de refranys catalans, els podreu comparar amb els seus equivalents en la llengua internacional esperanto i veureu com aquestes petites perles de saviesa tenen una base universal comuna.

 

Pedro M. Martín Burutxaga (Bilbao, 1958). Llicenciat en filologia. Professor de llengües estrangeres a secundària. Membre de la Lliga Internacional de Professors Esperantistes. Ha publicat diversos articles a les revistes Kataluna Esperantisto i Internacia Pedagogia Revuo. En català és autor d’ Història del moviment esperantista al Vendrell, premi Sant Ramon de Penyafort d’Assaig Breu l’any 1992.

 
Si esteu interessats en publicar una ressenya del llibre en un mitjà de comunicació, o fins i tot en un blog, podeu demanar-me'n un exemplar gratuit. Simplement m'heu de dir on i quan sortirà publicada.
 
8)
 
Butlletí núm. 130 de Plataforma per la Llengua
 
http://www.estimoelcatala.cat/bt/130/socis.html
 
9)
 
Nou impuls a la promoció del cinema en català

· Més prestacions al portal de cinema

· Nova imatge del CINC, Cinema Infantil en Català

 
La Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura ofereix noves prestacions des del portal de Cinema en català www.gencat.cat/llengua/cinema, que recull l’oferta disponible tant pel que fa a la producció pròpia com a les pel·lícules doblades o subtitulades. També ha donat un nou impuls al programa CINC per fomentar el consum de cinema infantil en català, amb una nova imatge corporativa i canvis en l’oferta per arribar a més espectadors.
 
El portal incorpora des d’ara informació sobre la versió de cada sessió cinematogràfica (VO,VD, VOSC), ofereix dades obertes per a la redifusió de la informació i una imatge gràfica més atractiva. També guanya presència a les xarxes socials amb un nou canal a Twitter (@cat_cine), que s’afegeix a la pàgina Facebook Cinema en català, amb gairebé 10.000 seguidors. Així mateix, obre també una via de contacte amb programadors i exhibidors perquè puguin trametre informació actualitzada sobre l’oferta de cinema en català.
 
Des del portal, s’accedeix directament a la pàgina del CINC, amb tota la programació de cinema infantil de reestrena en català arreu del territori. Aquesta oferta es presenta enguany amb una renovada imatge gràfica, especialment atractiva per als infants. El CINC, programa impulsat pel Departament de Cultura, a través de la Direcció General de Política Lingüística i amb la col·laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística i de diversos ajuntaments, institucions, entitats i cinemes, inclou en aquests moments una quarantena de pel·lícules a 37 localitats, que s’aniran ampliant al llarg de l’any.
 
L'objectiu del CINC és potenciar l'hàbit de veure pel·lícules en català entre els infants, gràcies a una programació atractiva, una política de preus baixos i una oferta que arriba a tot el territori. Des del seu inici, l’any 2001, fins a l’actualitat, el programa ha comptat amb més de 500.000 espectadors.
 
Portal de Cinema en català

Programació del CINC

Nota de premsa

10)
 
Publicat en LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ dimecres 21 de gener del 2015
http://opinions.laveupv.com/ferran-suay/blog/4849/supremacisme-transversal
 
Supremacisme transversal
 
Ferran Suay
 
A punt d'eixir cap a Ginebra, per a prendre part en l'inici d'un procés en què ELEN (Equality Language European Network), organització de què ACPV forma part, denunciarà davant de l'ONU l'omnipresent (i creixent) supremacisme lingüístic que practica l'estat espanyol, a través de les seues institucions de tot tipus, m'he trobat amb unes declaracions del líder de Podemos, Pablo Iglesias, que diu:

"A mí lo que me importa es que haya una sanidad pública para todos. Que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en gallego o en castellano para mí es una cuestión secundaria".

Crec que convé parar-se a analitzar en detall l'afirmació:

a. El Sr. Iglesias considera que hi ha una opció que és general (para todos) que és 'atendre'.
b. Després, hi ha una altra cosa secundària, que és 'atendre en català, èuscar, gallec o castellà'.
 
Es veu que, en la primera opció, no atenen en cap llengua. Com ho fan? Per senyes?
 
Òbviament, no. Atenen en castellà, que és la llengua en què el Sr. Iglesias (i probablement, tota la seua família) voldrien ser atesos. Per tant, queda clar que la seua prioritat és que tothom puga ser atés en la llengua de la seua família. La resta, són qüestions secundàries.
 
En virtut del principi d'igualtat entre tots els ciutadans, que no dubte que el Sr. Iglesias deu subscriure completament, ara intentaré formular la mateixa afirmació en primera persona, jo mateix: "la prioritat és que tothom puga ser atés en la llengua de la meua família; que es faça o o no en altres idiomes és una qüestió secundària".
 
Ja comprendreu que no, que això no pot ser. Que és absurd que jo demane això mateix que demana Pablo Iglesias. I per què? Doncs, senzillament, perquè la llengua de la meua família NO és el castellà.
Li ho podríem explicar, al Sr. Iglesias, amb un fet real, ben fàcil d'entendre. Al poble on visc, fa uns mesos van enviar una metgessa substituta que deia que no entenia el valencià. Jo mateix vaig ser testimoni de com uns quants hòmens i dones al voltant dels 80 anys, acudien a consulta amb les filles, perquè els feren d'intèrprets. És això l'atenció per a tothom que proposa Pablo Iglesias? Que els castellans puguen anar a consulta a soles i als altres ens toque pagar l'intèrpret? On queda el principi d'igualtat?
 
Aquest prinicipi, Sr. Iglesias, no diu que tots els castellans són iguals, sinó que tots els humans som iguals! I 'castellà' i 'humà' no són sinònims. De la mateixa manera que 'atenció en castellà' i 'atenció universal' no són sinònims.
 
El que em sembla profundament preocupant és el grau de supremacisme latent en el raonament del líder de Podemos. L'hem vist sovint en individus que, també en altres àmbits del pensament polític, podríem qualificar de supremacistes. No l'esperava, en canvi, d'algú que vol posicionar la seua ideologia en un lloc ben diferent de l'espectre polític.
 
Quant al tractament dels parlants de les llengües distintes del castellà, en què es diferencia Podemos de la casta? Què pensa fer Podemos amb els privilegis lingüístics de què la casta s'ha beneficiat i es beneficia? Es tracta (no sé si cal recordar-ho) d'uns privilegis derivats directament de l'ús de la força, de la imposició dictatorial. I consisteixen en la imposició 'urbi et orbe' del castellà com a llengua superior, vàlida en qualsevol context i circumstància, cosa que condemna els altres parlants a ocupar una posició subalterna, i a assumir íntegrament el cost de no ser parlants de la llengua superior.
 
D'això se'n diu supremacisme quan ho defensa qualsevol energumen ultracastellanista de la Falange, España 2000 o el PP, i rep exactament el mateix nom quan ho defensa algú altre. Els idiomes són productes de grups humans (que sovint reben el nom de 'pobles'). Assumir que uns idiomes són universals i vàlids per a tot, mentre que uns altres són 'qüestions secundàries' és exactament el mateix que dir que uns individus -els castellans- són superiors, mentre que uns altres -els parlants de les altres llengües que ell considera 'qüestions secundàries', som això mateix, humans secundaris.
 
11)
 
Publicat en El Punt Avui divendres 30 de gener del 2015
 
Internacionalització del cas valencià

Ferran Suay
 
El cas valencià que se cita al títol fa referència al que podríem anomenar el 'paradigma de la rabosa i el galliner'. Ras i curt: els valencians tenim a càrrec de vetlar per la salut i la simple supervivència de la nostra cultura (i per tant, de la nostra existència com a poble), precisament aquells que estan més decidits a exterminar-la (la rabosa). És així que cada nit descobrim que ens falta una gallina.
 
Cadascú pot posar uns o altres noms concrets a la rabosa, en termes partidistes. Sembla prou clar, però, que des de fa almenys tres segles, ningú dels que ens han governat no ha fet res per posar a estalvi el galliner, o per debilitar la voracitat de la rabosa. I això s'aplica des de Felip V fins a l'actual govern del PP, passant per tots els estadis que hem conegut entremig.
 
Una de les paradoxes més colpidores de la situació que vivim, ara que nominalment vivim en un estat de dret, és que les instàncies a què hauríem de dirigir les nostres queixes i preocupacions, i que haurien d'escoltar les nostres reivindicacions i dirimir sobre qui té la raó i qui l'erra, són jutge i part. Més encara, els tribunals i les forces d'ordre públic espanyoles són precisament les institucions que més freqüentment vulneren els nostres drets lingüístics. Fins i tot aquells que les (seues) lleis ens reconeixen, que ja de per si són prou minsos (vegeu el cas de l'empresa a què han rebutjat la inscripció perquè l'informe conté quatre paraules en català: http://ow.ly/I08J0 ).
 
És així que hauríem d'anar a queixar-nos dels abusos a aquells que han abusat de nosaltres, amb la qual cosa, a més de no traure'n l'aigua clara, ens estaríem exposant a més abusos i més burles. Una somera recerca per la xarxa us proporcionarà mostres suficients d'això que dic.
 
Entre les alternatives que tenim hi ha la de portar el nostre cas a instàncies internacionals que, si més no en teoria, no són jutge i part al mateix temps. Estem parlant bàsicament de les institucions europees i dels organismes internacionals com ara l'ONU. A ningú no li escapa que, ara com ara, la capacitat executiva d'aquestes instàncies és limitada, perquè vivim en un món d'estats-nació (ells són els autèntics nacionalistes, per molt que l'etiqueta s'aplique a qui s'esforça per, simplement, continuar existint), que blinden els seus poders amb la potent cuirassa de les fronteres. Tot i això, en el context de creixent interdependència entre els estats, el recurs a instàncies internacionals pot acabar donant alguns resultats positius.
 
Què necessitem per a internacionalitzar les nostres reivindicacions? Crec que una de les característiques fonamentals és la unitat d'acció. Hem de mostrar clarament que més enllà d'interessos particulars (de partits, organitzacions o grups específics), podem elevar una veu que represente la inquietud de la societat valenciana per seguir sent societat i valenciana. El nostre cas és semblant al de molts milions de ciutadans europeus, que viuen en territoris amb una llengua pròpia supeditada a una altra de dominant. No és, per tant, difícil trobar interlocutors capacitats per a entendre què ens passa, de què ens queixem i a què aspirem.
 
És per això que si som capaços de fer-nos visibles i projectar una imatge sòlida d'unió i col·laboració legítima, tenim l'oportunitat de fer-nos sentir i, encara més important, de ser escoltats. La col·laboració de què parle s'ha de fer a molts nivells. I el concurs d'especialistes en diversos àmbits (com ara, i de manera molt rellevant, en dret internacional) serà imprescindible.
 
La societat valenciana, malgrat la rabosa que ens governa, ha aconseguit mantenir un ric teixit associatiu. Això és (o més ben dit, pot ser) una gran fortalesa si som capaços de passar per damunt de les mesquineses pròpies de la precarietat en què ens han fet viure, i posar l'interés i el benefici del país, netament per davant del protagonisme individual o corporatiu.
 
Ho podem fer. I curiosament, és també una paradoxa la que ens ho pot facilitar. L'estratègia d'ofec a què ens ha sotmés el govern rabosot de les darreres dos dècades (“ni un euro per al valencià”, deu ser l'eslògan que circula pels cercles íntims dels delegats de Madrid que ocupen actualment la majoria de les institucions valencianes) ha fet que 'el pastís' siga tan minso que no hi ha lloc a baralles intestines per la quota que correspon a cadascú. No hi ha quota; no hi ha pastís. I això, que òbviament és, en principi, un perjudici (tots els governs subvencionen les seues cultures: vegeu si no l'Institut Cervantes) pot acabar esdevenint una fortalesa, en la mesura en què siguem capaços d'unir-nos per accedir no ja al pastís, sinó a la mateixa cuina on es fabrica.
 
La pilota no està parada, i li podem pegar fort. Només hem d'assegurar-nos que tothom fa força en la mateixa direcció.
 
12)
 
Publicat en VilaWeb dijous 8 de gener del 2015

Enric Tàrrega: “València és més important del que la gent pensa”

Enric Tàrrega i Andrés (València, 1936) va estudiar Magisteri, ha treballat en els àmbits comercial i editorial, fou un dels fundadors de CCOO i ha format part de diversos partits nacionalistes.

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací