Exemple d'Ús: «Es podria treure la pamela que no veig?»
Ús correcte: «Es podria treure la pamela que no hi veig?»
Explicació: Ídem que a l'anterior. Veure és transitiu, per tant necessita un objecte directe («veure la llum», «veure la padrina», «no veure'n tres a cavall d'un ruc») i veure-hi intransitiu i no n'admet
(«veure-hi clar», «no veure-hi
gens»).
El verb encetar en
valencià
¿Quin
significat té per els valencians actuals el verb encetar? Actualment, en tots
els parlars valencians, el verb encetar significa “començar alguna cosa de
menjar o de beure que tenim l'evidència que està completa, sencera, íntegra,
intacta”. Aquest és l'únic significat que té el verb encetar per als valencians
de hui en dia, no en té cap altre.
En
els parlars valencians actuals, el verb encetar s'aplica només als aliments, a
les coses de menjar i de beure. Podem encetar un formatge, un pa, un cuixot, un
meló, un panfígol, un bescuit, una carabassa, una bóta de vi, una sobrassada,
una llandeta de sardines o una botella de cervesa però no podem encetar una peça
de roba o un ciri, com llegim en el Diccionari Català-Valencià-Balear,
perquè la peça de roba o el ciri no són comestibles.
I, a
més, per a poder aplicar de manera adequada el verb encetar, hem de tindre la
seguretat que els aliments als quals ens referim estan intactes, íntegres, és a
dir, no han estat encetats mai abans, perquè les coses s'enceten només una
volta: la primera. Per això podem dir que encetem una botella de vi quan tenim
la seguretat que no ha estat mai oberta i nosaltres li llevem el tap de suro i,
tot seguit, aboquem el vi en el got. Però si el mateix vi ens el porten en un
pitxer, no podem dir que encetem el pitxer quan l'agafem i posem vi en el got.
El vi de la botella tenim la seguretat que està íntegre, intacte, però del vi
del pitxer no podem estar-ne segurs. Podem encetar una capsa de bombons, però si
els mateixos bombons ens els trauen en una safata, no encetem la safata quan
agafem el primer bombó. Podem encetar un pot d'un guisat en conserva (una olla
de fesols, per exemple), perquè tenim la seguretat que el pot no ha estat mai
obert, però no encetem un perol del mateix guisat quan comencem a escudellar el
seu contingut.
Antigament, el verb encetar era usat pels valencians per a expressar el
concepte de tindre un home relacions sexuals amb una dona verge. En
l'Espill de Jaume Roig llegim:
Lo crex
aument,
injustament
moltes lo
prenen,
qui saben
venen
ja
ençetades
he
violades
a l'encartar.
Aquest significat, actualment, no és viu.
El
significat que trobem en els diccionaris de “pelar o irritar la pell d'una part
del cos d'una persona” és d'ús habitual en Mallorca i en Menorca i encara és ben
viu en alguns llocs de Catalunya, com ara Barcelona, però eixe significat és
quasi desconegut en els parlars valencians actuals, encara que el fet que siga
conegut el algunes poblacions de la vall d'Albaida em fa pensar que, molt
probablement, ha tingut, en temps passats, un ús generalitzat en
valencià.
Pompeu Fabra, en el seu Diccionari General de la Llengua Catalana
va definir encetar com: “Treure un primer tros (a una
cosa intacta), començar-la a gastar”. I va il·lustrar la definició amb l'exemple
“Aquesta llonganissa no és gaire bona: n'encetarem
una altra”. Com veiem, en la definició no va aclarir que la cosa en qüestió
havia de ser imprescindiblement un aliment, però en l'exemple ens parla d'una
llonganissa, no d'un cabdell de llana o d'un carret de fil. Ara bé, tot seguit
va dir que també hi ha un ús figurat del verb encetar, ús que no va definir i es
va limitar a posar l'exemple següent: Encetar una qüestió. Considere que
incloure aquest ús figurat, que no he sentit mai en els parlars valencians, va
ser molt desencertat. L'exemple Encetar una qüestió –bastant ambigu, per
cert– ha originat un ús espuri del verb encetar que ha desembocat en un munt de
situacions pintoresques, ridícules i, fins i tot, hilarants. Actualment,
partir de l'exemple fabrià Encetar una qüestió,
els escriptors que no tenen un bon coneixement de la llengua es dediquen
a encetar qualsevol cosa i igual enceten un curs acadèmic, que una desfilada
militar, que una processó, que una partida de pilota en un trinquet, que una
classe en una escola, que una missa, que un congrés, que una cavalcada dels Reis
d'Orient, que la lectura d'una tesi doctoral o que una campanya militar. Enceten
qualsevol cosa. Sense aturador, sense manies. Jo he arribat a llegir que la
ciutat polonesa de Gdańsk (en alemany Danzig) va ser l'excusa per a “encetar la
II Guerra Mundial”. Cap problema, doncs. Ara ja no comencem res, ara ho encetem
tot.
La llengua culta ha de ser fidel a la llengua tradicional, la llengua que es parla en els carrers i les places dels nostres pobles i ciutats. Introduir en la llengua culta coses estranyes i estrambòtiques que desconcerten els parlants és perjudicial per a la supervivència de la llengua.
(Publicat al diari Avui el 10 de març del 2008)
L'endemà d'unes eleccions és sempre un bon dia per al periodisme. Almenys, des del punt de vista quantitatiu. Els quioscos venen més diaris, els mitjans digitals reben més visites, les ràdios i les televisions augmenten les audiències. I des de l'òptica qualitativa? A veure. Hem de diferenciar dues coses. D'una banda, la qualitat pròpiament periodística, és a dir, informacions ben rigoroses, opinions ben argumentades, suports tècnics ben treballats. De l'altra, la qualitat lingüística.
El Segon Congrés de Periodistes Catalans, celebrat l'any 1992, va arribar a una conclusió que és avui dia clarament vigent: “Convé molt que els periodistes, tant en l'etapa de formació a la universitat com durant l'exercici de la professió, siguem conscients de la importància que té per a nosaltres la llengua com a eina bàsica de treball, i de la nostra responsabilitat social i cultural en aquest sentit. En conseqüència, cal que ens autoexigim l'adequada competència lingüística.”
Aquell Segon Congrés de Periodistes Catalans va demanar –sense èxit– que, a la junta directiva del Col·legi de Periodistes de Catalunya, existís una vocalia dedicada a fer avançar la normalització lingüística del català als mitjans d'informació i a millorar la formació lingüística dels professionals del periodisme.
Aquella ignorada conclusió és ara més oportuna que mai. L'ortografia de la nostra llengua es respecta a tota la premsa escrita. El lèxic, la morfologia i sobretot la sintaxi trontollen sovint. Però és la fonètica catalana la cosa més maltractada per part d'alguns periodistes de ràdio i televisió. És un autèntic escàndol que no ens escandalitzi.
Trobo que aquest article meu del 2008 que ara reedito és del tot vigent.
Una locució molt nostrada també és “fer carasses”. Si diem que “el sol fa carasses” volem significar que el sol ix i s'amaga entre els núvols a intervals. També la llum, quan fa eixes oscil·lacions que s'encén i s'apaga ràpidament, diem que “la llum fa carasses”. El singular corresponent “carassa” és una paraula de significats relacionats però diferents. En primer lloc, és ‘contorsió grotesca o graciosa de la cara, que es fa sovint voluntàriament per a fer riure, per a fer por, per a cridar l'atenció d'algú o que es fa de manera involuntària a causa del dolor o de la pena', “Va a fer una carassa d'oix”, “No faces carasses quan et parle”. És també la ‘màscara de cartó, de goma o de plàstic que s'utilitza per a cobrir-se la cara i disfressar-se una persona o com a ornament'. En eixos sentits usem més “carasseta”: “Per al ball de Carnestoltes és obligat portar carassetes; qui no en duga no hi entrarà”.
Una “carassa” és també una cara gran, grossa, però s'usa més en el
significat al·ludit de moviment de la cara o de màscara. També tenim “ganyota”,
sinònima de “carassa” en el sentit de contracció o gest de la cara amb la
intenció ja mencionada. A més de “carasser/a”, ‘que gesticula molt', hi ha el
sentit de “carassera”, ‘persona coqueta, que es deixa galantejar per diverses
persones al mateix temps'. El DCVB descrivia eixe terme i significat referit
sols a les dones però, com diria Bob Dylan, els temps estan canviant.
Coromines, amb amor
David Paloma
A França ja fa anys que fa fortuna un nou tipus de diccionari assagístic. En diuen dictionnaire amoureux (en català potser se'n podria dir diccionari afectuós o, fins i tot, diccionari simpàtic). Els títols que s'han publicat abracen temes ben diversos: del vi al rock, dels trens a la gastronomia, de Napoleó a Stendhal... Assajo humilment una possible portada d'un dictionnaire amoureux de Joan Coromines. Avui, 2 de gener, es compleixen 18 anys que va morir.
C de cedulari. Coromines va escriure milers de cèdules o fitxes abans de redactar els diccionaris etimològics. Tanmateix, va aprofitar poc aquest material, que bé podria ser objecte d'estudi en el futur.
O d'Onomasticon Cataloniae. L'obra major de Coromines comprèn aquest gran diccionari de toponímia, per al qual el savi romanista va començar a aplegar dades quan tenia 18 anys.
R de Rasico. Un dels seus col·laboradors va ser Philip Rasico, que probablement aquest 2015 tindrà enllestida l'edició de Llibreta de Camp XXV: Rosselló, 1959-1960.
O d'obra. L'obra de Coromines excel·leix per quantitat i per qualitat. Joan Solà n'ha subratllat "la intel·ligència privilegiada que la sustenta".
M de Max Cahner. L'editor de Joan Coromines va haver de superar dues proves per demostrar que l'editorial Curial podria editar amb qualitat.
I d'Itineraris. La Fundació Pere Coromines i Ara Llibres acaben de publicar Itineraris, una obra que recull les notes de 457 excursions.
N de nord-americà. Coromines es va convertir en ciutadà nord-americà als anys 50, tal com m'explica Joan Ferrer, que va ser el seu secretari. Quan el savi romanista va retornar a Catalunya ho va fer com a turista nord-americà. Al seu passaport hi deia John Corominas.
E d'etimològic. Abans del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Coromines va "haver d'escriure" els quatre volums del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana.
S de Saló de Sant Jordi. La capella ardent de Joan Coromines es va instal·lar al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat els dies 3 i 4 de gener de 1997. Joan Coromines, in memoriam.
L'apunt
Des que Joan Coromines se'n va haver
d'anar de Catalunya, va tenir sempre una sensació de provisionalitat. Joan
Ferrer explica que als Estats Units, Coromines no hi va tenir casa. Vivia en
pensions o en pisos llogats. Quan per fi va retornar al seu país, era un ciutadà
estranger.
Paraules per el DNV (11)
Propostes d'Emili Selfa Fort
Mansir
Amainar,
minvar, desunflar una cosa.
Ha mansit
molt la carabassa al forn.
Te que
mansir encara molt més.
Manta
Manta 2:
A manta, és l'expressió que s'usa per indicar que es tracta de a grans
quantitats (no sols amb l'aigua de reg).
Hi
hagueren aplaudiments a manta.
Hem
repartit caramels a manta.
Paraula
prou comú a La Safor.
Martell
de boles
Martell.
Accp. 12. Martell de boles. Objecte imaginari assimilat a l'aparell sexual
masculí que utilitzen els fusters dels tallers de fusteria i mobiliari de
l'Horta Sud per tal d'espavilar als aprenents. L'envien a qualsevol taller a pel
martell de boles i torna carregat amb qualsevol objecte pesat i voluminós. En
dir-li que no és el que li han demanat i preguntar l'aprenent, aquell que el va
enviar li mostra amb un gest el seu aparell sexual davant de la burla general
del taller.
-Ves a ca
Rosselló i demana-li de part meua el martell de boles.
-Això no
és el martell de boles! -¿No,
i que és el martell de boles?
-El
martell de boles està ací!
Locució i
costum recollida del món de la fusteria a l'Horta Sud.
Amb altre
significat però amb similituds trobem el costum de l'endreçadora de la
Safor.
Matxo
romet
Accp. 3.
Matxo romet: Varietat de matxo, rom, baix i ample.
Aquell
romet era especial per a tirar del carro.
El jaio
no va tindre cap matxo tan bo com aquell romet.
Moltes
varietats de cavalleries fan referència al lloc de procedència, però altres, com
el cas present, ho fan a les seues característiques
físiques.
Testimoni
oral de Jesús Fort Aparisi (Beniopa, La Safor, 1940)
Mijarmut
Mesura de
fusta de forma tronco-piramidal per a grans, equival a la meitat d'un
armut.
-Entonces?. -Entonces, un mijarmut i quatre onces.
Tindre ‘m
que portar el mijarmut per poder saber l'arròs que hem
guardat?
Testimoni
oral de Gràcia Fort Aparisi (Beniopa La Safor, 1929)
Minat
Un altra
accepció de : Ple, carregat, empestat d'alguna malaltia o
plaga.
Eixa
branca de taronger està minada de poll.
Missa
major
Accepció
16: Missa major. De totes les misses d'un diumenge la principal o més solemne de
la parròquia.
Vinc de
missa major.
La
trobaràs a la missa major.
Expressió
molt comuna a les terres valencianes.
Mixorrer,
mixorro
Mixorrer:
altra accepció 3. Persona que la trobes sovint fent comentaris en veu baixa
sobre els altres.
Mixorro:
comentari entre persones que parlen d'altres persones.
Sempre
estàs de mixorros.
Magdalena
és molt mixorrera.
Moixo
Accepció
3. Es diu, de manera despectiva, d'una persona tímida, sosa, amb poca alegria o
poc sociable.
La moixa
eixa que s'ha pensat?
Fen el
moixo, fent el moixo, te l'ha pegat del tot.
Molletes
Gallons
del cacauet torrats i sense corfa.
Demana-li
al cambrer un plat de molletes.
Estem
obrint cacauets per fer molletes.
Paraula
pròpia del poble de Simat de la Valldigna (La Safor)