ametla
de la pestanyeta
Classe d'ametla
d'endocarpi dur, menudeta i molt bona.
Tenim la dita
alcoiana:
|
¿De les teues mans? Ni ametles de la
pestanyeta. |
amb la qual manifestem que,
de la persona a qui li ho diem, no volem res en absolut. Aquesta dita alcoiana
equival a expressions més generals com ara de tu ni les gràcies, de tu ni aigua o de tu ni l'olor.
Tenim
també la dita:
|
Ser més dur que les ametles de la
pestanyeta. |
que s'usa per a posar de
manifest que una cosa és molt dura. En sentit figurat i referit a un ser humà
significa que la persona en qüestió és insensible, despietada, cruel, inhumana,
inclement o, també, que és molt obstinada, molt intransigent, molt cabuda.
Equival a expressions com ara: ser més
dur que pedra en guaret, ser dur com
un os o ser dur com una
roca.
amprat
Insegur, incòmode, per
falta de confiança en u mateix.
|
–És que jo, davant de ton pare, em trobe
amprat. –¿És que et fa por o què? –Por, exactament, no, que no és Dràcula, però no sé què fer ni què
dir. Estic tens. No estic a gust. Em suen les
mans. |
En la novel·
«Això de “l'amo” encara em venia ample, em
causava sorpresa. M'hi trobava una mica amprat.»
En la
novel·la Enllà l'horitzó d'Enric Valor
trobem:
«Toni va asseure's en una cadira una mica
amprat. La nostra mare li imposava.»
En la novel·la Quina lenta agonia la dels ametlers perduts de Toni Cucarella llegim:«–Però jo no sé com són els gambosins –va objectar Rafel Sempere, amprat i aporegat per la foscor i la brusca sospita que potser això de caçar gambosins no devia estar gaire endins dels dominis de la llei.»
En la novel·la L'estrep de Joan Olivares
podem llegir:
«[...] entre
aquelles lleixes atibacades de llibres, entre aquells estranys aparells
voltaics, don Eduardo es trobava completament amprat.»
En la
narració curta Qu'est-ce que c'est? dins Ultratge
de Joan Olivares llegim:
«A pesar de les moltes atencions que ens
dispensaven, en la casa dels Estrela sempre m'havia trobat amprat, i si no
haguera sigut per la suprema urgència, mai de la vida no m'hauria permés la
gosadia de demanar per l'excusat.»
En la
narració curta Baiona dins Ultratge
de Joan Olivares llegim:
«Era la tia Pepica, la seua muller. Duia un
paquet en la mà i feia l'efecte que es trobava una mica
amprada.»
En valencià també es
diu: cohibit
La llengua estàndard
sol emprar: cohibit
En castellà es diu:
cohibido
Els comentaris dels lectors als mitjans digitals són un bany de realitat lingüística i sovint delaten un malentès molt estès -especialment entre els més joves- sobre què vol dir escriure bé.
El malentès és pensar-se que per escriure bé has de transformar el que diries parlant informalment en una prosa més rica i complexa. I és un error, perquè un escrit no ha de ser ric i complex perquè sí. Només ho ha de ser quan, si no ho fos, no expressaria ben bé el que volem dir.
La norma més bàsica d'un primer curs de redacció hauria de ser: “Fes servir les formes més simples, habituals i comunes. Sempre que puguis, limita't a transcriure el que diries amb la màxima naturalitat”.
No sempre pots. De vegades has de renunciar a formes dialectals o a barbarismes o a una sintaxi tan plana que resulta ambigua si no l'ajuda l'entonació, la situació o el gest. Però, si pots, és la millor opció.
Em trobo el següent comentari: (1) “Una cosa és llegir allò que has d'estudiar-te mitjançant un suport digital i, una altra de ben diferent és emprar aquesta eina per tal d'aconseguir uns apunts més precisos envers l'esmentat durant les classes”.
Ben escrit podria quedar així: (2) “Una cosa és llegir el que has d'estudiar en un suport digital i una altra de ben diferent és fer servir aquest suport per prendre uns apunts més precisos del que s'ha dit a classe”.
Fixem-nos que a (1) no hi ha cap falta ni ortogràfica ni de sintaxi. Tot i així, no podem dir que estigui ben escrit. Per què? Perquè fa de mal llegir. Perquè l'estil i la tria lèxica, amb un protagonisme del tot innecessari, s'interposen entre el receptor i el missatge.
En destaco dos detalls: les preposicions mitjançant i envers, que volent ser més precises que en i de són en realitat dues grans noses, i la típica coma mal posada partint de la falsa creença que n'hem de posar alguna de tant en tant.
Parlava, no fa gaire, amb una col·lega de professió sobre les dificultats de la nostra feina. La feina de lingüista, d'assessor lingüístic, de corrector de textos, se n'ha dit de moltes maneres segons el moment i els fums de cadascú. I coincidíem en una sensació que, com més va, cada cop és més intensa i que, temo molt, serà difícil de corregir: de llengua, cada cop en sabem menys.
Evidentment, tot plegat és una contradicció. En qualsevol feina, per poc que t'hi dediquis, per força acumules una experiència que sedimenta en un pòsit de coneixement que et dóna confiança, seguretat i, als més afortunats, prestigi. Doncs als lingüistes ens passa al revés. Vaig començar en això amb el que avui avaluo com un excés de solvència i un agosarament que, evidentment, catalogaria de ridículs. Educat en català en temps en què l'escola en català era una anomalia, vaig superar la secundària amb uns balanços generosos quant a llengua (en altre no hi entro) i vaig obtenir amb poques angúnies els certificats de la Junta Permanent. Jo me'n sortia prou, i no era infreqüent que em demanessin, "tu que en saps", com s'escriu això o això altre. Dedicar-me a la correcció de textos, doncs, esdevenia una sortida viable i em sentia emparat per una normativa que coneixia (o això em creia) i un diccionari (el de l'IEC) al qual recorria quan alguna cosa se'm presentava com desconeguda.
Els temps, però, han canviat. I el perquè se m'escapa. Tant de bo aquestes pàgines, o aquestes pantalles, serveixin per exorcitzar veritats no ben revelades. La normativa (de fet, com totes les normatives) no ha reeixit a encapsular el català en uns paràmetres definits, confortables, i la mateixa naturalesa líquida de la llengua ha trobat en una normativa porosa la via per estendre's per terrenys més aviat movedissos. I aquí els lingüistes hem perdut el nord. D'un temps ençà, han agafat protagonisme obres de referència que "obren la mà" i admeten sota etiquetes filològicament discutibles (o limitades) formes que la normativa no toleraria, i que de fet, en molts casos, explícitament no tolera. Al diccionari de l'IEC hem d'afegir el clàssic d'Enciclopèdia, l'Alcover-Moll (feliçment recuperat per a la xarxa), el web del Termcat i, l'última incorporació, l'Ésadir, el portal de llengua de la Corporació de Mitjans Audiovisuals. Si abans els lingüistes ens bastàvem amb el que sabíem i amb un diccionari fèiem, ara ens adonem que no sabem res i que hem de fer cerques banals en cinc fonts documentals diferents. I les solucions donades no responen tant a la voluntat de plasmar un determinat model de llengua o de registre, sinó a trobar la coartada suficient per servir la voluntat de l'autor del text, a voltes fonamentada, a voltes capriciosa.
M'hi vaig trobar fa poc, i em vaig sentir ridícul. Vaig buscar arreu la paraula ràpid, l'ortografia de la qual no m'ha fet dubtar mai, ni tampoc el seu significat. Era la categoria gramatical. Per moda recent, per influència d'altri, o per pròpia evolució, l'adjectiu ràpid ha mutat en un virus mortífer en forma d'adverbi i és freqüent trobar-lo en frases com ara fes-ho ràpid, quan el que caldria dir és fes-ho de pressa o fes-ho corrents si anem molt malament de temps. I per bé que les fonts canòniques mantenen l'adjectiu com a categoria de ràpid, el portal Ésadir obre l'escletxa a l'ús adverbial sota l'elàstic qualificatiu d'"ús restringit", el qual de vegades serveix només per limitar la freqüència d'un terme, com si el volguéssim admetre però la mala consciència ens digués que no l'hem d'admetre molt. A TV-3 i Catalunya Ràdio, doncs, poden fer les coses ben ràpid.
Finalment, estant així les coses, acabes dubtant de tot, desmuntant el que saps. Desaprens de llengua i justifiques una tria en funció d'una troballa en una determinada font, sense plantejar-te si allò és prou normatiu, genuí, adequat o si senzillament et fa el pes. I de vegades, si corregim amb el nas, primer ens l'hem de tapar.
Parlar en castellà
Andreu
Salom i Mir
Fins a principis del segle XX, a Mallorca era molt poc habitual, gairebé una raresa, que els illencs poc il·lustrats o gens (la majoria de la població) tinguessin algun contacte amb gent de parla castellana, a no ser que fossin mariners. Tan sols algun contacte fugisser amb algun soldat o funcionari vingut d'Espanya els podia permetre la possibilitat de sentir la llengua de Cervantes. Les classes populars no la sabien parlar, i amb moltes dificultats arribaven a entendre-la, i encara parcialment. Únicament les classes privilegiades tenien accés al coneixement d'aqueixa llengua, especialment si tenien algun tipus de pretensió política, social o econòmica (la diglòssia de les elits autòctones era un fet palpable). El castellà era la llengua oficial de l'Estat central, la llengua A, la llengua formal, pròpia dels àmbits oficials i de les ocasions solemnes, mentre que el català/mallorquí era la llengua informal, la llengua B, la de cada dia, la d'anar per casa, l'única parla de les classes baixes. És per això que, si en alguna ocasió hom sentia algunes frases, o qualque discussió, en castellà o foraster, que era com es denominava popularment aquesta llengua, la sorpresa solia ser considerable, sobretot si tenia prou repercussió perquè, com a notícia, sortís publicada en algun diari local, com una en què dos forasters armaren un escàndol en una pensió de Ciutat.
En aquest context, que sociolingüísticament havia variat ben poc en uns
quants segles, no deixa de tenir una certa lògica que l'expressió «parlar en
castellà» tingués determinats significats relacionats amb la manca de comprensió
o la inintel·ligibilitat dels mots. El primer, i més conegut, és el de ‘estar
embriac', o ‘anar moix', però també fa referència, curiosament, al cantar de la
perdiu, dit també escotxejar, que
també vol dir ‘parlar seguit seguit i d'una manera no gaire
intel·ligible', accepció relacionada, doncs, amb el fet de parlar en castellà.
Així, doncs, els nostres avis, monolingües catalans, tenien clar que, en el seu
món lingüístic, el castellà era un element extern i estrany, superflu i
prescindible, per la qual cosa té tota la seva coherència l'abast semàntic que
donaren al terme.