altra volta
Novament, de nou.
|
¿Ja estàs altra volta ací? ¿No t'he dit que no et mogues de la
teua habitació? |
En
la rondalla L'amor de les tres
taronges d'Enric Valor podem llegir:
«–No us semble rar –argüí l'astuta vella, que era en realitat una
perillosa bruixa–; vós sou qui us deveu haver pentinat a vós mateixa i certament
ben a consciència; però les plantes que voregen la senda, i el ventet juganer,
que no atura un moment, us han embullat altra volta el cabell tan preciós que
teniu
Si voleu, jo us puc tornar a pentinar; i perquè us dure la trossa reial
que pense fervos, us posaré aquestes dues pintetes de nacre que porte i que no
m'aprofiten per a res
als meus anys!»
Tenim l'expressió ¿altra volta pum? que s'usa per a
manifestar contrarietat quan una mateixa cosa s'ha dit o s'ha preguntat en
repetides ocasions.
Per
exemple, imaginem que algú telefona a una casa particular i pregunta “¿és
l'hospital?” i la persona que respon al telèfon li diu: “no, s'ha equivocat de
número”. La mateixa persona telefona de nou al mateix número i fa la mateixa
pregunta i qui respon li explica que s'ha tornat a equivocar. Suposem que la
mateixa persona telefona per tercera vegada:
|
– Escolte, ¿és l'hospital? –¿Altra volta pum? ¿No li he dit ja dos voltes que no és ací, que
s'enganya de número? Faça el favor de mirar bé a quin número
toca. |
Antigament, quan els captaires anaven de casa en casa
demanant almoina, era molt corrent que qui obria la porta diguera al pidolaire:
“Una altra volta serà, germanet” (és a dir “en una ocasió serà, germanet”). Si,
al cap d'una estona, el captaire tornava a tocar a la mateixa porta, és ben
fàcil que qui obria exclamara una mica indignat: “¿altra volta ací? ¿No li he
dit que una altra volta serà?”.
La locució altra volta, sense article, significa
'novament, de nou'. La locució una altra
volta, amb article, significa 'en una altra ocasió'. Si dic “ja estic altra
volta en l'hospital” vull dir “ja estic de nou en l'hospital”, però si dic “una
altra volta aniré a l'hospital” vull dir “en una altra ocasió aniré a
l'hospital”. Com que el castellà no fa eixa diferència, nosaltres, per
desgràcia, tendim cada volta més a usar en els dos casos únicament i
exclusivament una altra volta. És un
castellanisme empobridor i innecessari. Hem d'esforçar-nos a usar les
expressions altra volta i una altra volta quan
corresponga.
En valencià també es diu: altra
vegada
La llengua estàndard sol emprar: altra vegada, altra
volta
En castellà es diu: otra vez
amargor
Fred intens, en
llenguatge col·loquial.
|
Tapa't ben tapadet, que hui fa una amargor que cauen els pardals
gelats. |
Aquesta accepció de la paraula amargor és pròpia del parlar
d'Alcoi.
En valencià també es diu: gelor, pelis
La llengua estàndard sol
emprar: fredorada, gelor, glaç
En castellà es diu: biruge (o viruge), birugi (o virugi), marujo,
rasca
Referint-se als ultres violents del món del futbol, un dels nostres articulistes parlava de “grups de descerebrats”, i un lector hi va reaccionar de seguida preguntant-se i preguntant-nos si descerebrat no venia de cerebro.
Com ja va explicar Albert Jané l'any 1977 a l' Avui, adjectius com espacial, fabulós, cerebral i labial no són castellanismes encara que s'assemblin a espacio, fábula, cerebro i labio, sinó que són cultismes d'arrel llatina. Com també ho són -i no són, per tant, catalanades- nasal o férreo en castellà.
Descerebrat és, doncs, un adjectiu ben format en català que es fa servir, en ciències naturals, per referir-se a animals a qui han eliminat el cervell amb fins experimentals, tal com recull el Termcat.
En registre col·loquial es refereix a algú que no té res al cap. I gosaria dir -i admeto que és discutible- que l'extensió d'ús és prou transparent i recent perquè, tot i ser d'origen castellà, no neguem al català la possibilitat de fer-la.
Tenim, és cert, adjectius de sentit molt semblant, però no tenen la mateixa càrrega despectiva. Ni tan sols la té eixelebrat, i això que ve del llatí vulgar excerebratus, que justament vol dir privat de cervell.
I és que en un insult el dring de la paraula és una part del que diu. Tampoc és al diccionari papanates i això no ha impedit a Quim Monzó, inspirant-se en Jordi Barbeta, titular un dels seus llibres La Internacional Papanates. Té, a més, el derivat papanatisme, que va tan bé per burlar-se de cert progressisme. Ompliria igual babau i babauisme?
I si algú no es queda tranquil que sàpiga que Coromines recull papanates al costat de papadiners o papamosques (tots dos al DIEC2). I és que el verb papar és bo en català com a terme infantil per dir menjar.
Per cert, diria que el DIEC2 ha de revisar l'entrada papadiners. No és, com diu, un pretext de fer diners sinó, com diu el GDLC, un pretext per fer gastar diners inútilment, cosa bastant diferent.
Si les formes de vida incideixen en aquestes expressions, en bona lògica els canvis en els costums acaben aportant un bon cabal de noves frases fetes que demostren que els recursos expressius d'una llengua són infinits, i que som nosaltres els que ens els limitem, a 140 caràcters o a 3.500, tant és. La tecnologia dels últims decennis n'és una bona mostra, amb casos com posar-se les piles, tenir l'antena posada o canviar de xip, i també el món del futbol ha estat molt productiu, amb llançar pilotes fora o casar-se de penal. I què me'n dieu dels armaris, dels quals surt tot de gent que revela la seva condició homosexual i que ara ja s'aplica a d'altres perfils, com per exemple els independentistes que no fa tant no n'eren.
I tanmateix, malgrat aquesta productivitat colorista de la llengua, algunes pràctiques periodístiques s'han acomodat a pervertir l'ús de la frase feta llevant-li tot el sentit figurat i emprant-la precisament dins el camp semàntic en què s'origina el terme, tot buscant un gir simpàtic, alegroi, una picada d'ullet al lector que ben sovint és desafortunada i infeliç. Són les frases desfetes. N'hi ha molts casos, d'aquests. Si diem que plou sobre mullat, és que sobre un mal s'esdevé el mateix, o un de semblant, però un home del temps no hauria de dir-ho justament quan fa dies que plou. I no se n'estan, de dir-ho. Amb aquest capteniment, l'única cosa que aconseguim és depurar les expressions del sentit autèntic de la frase feta (el sentit figurat, de fet) i acabar emprant aquestes fórmules com un recurs estilístic per resoldre titulars amb tota la droperia. Fa uns dies, en un diari, un titular anava en aquesta línia: “El Saló Nàutic confirma que la crisi plega veles”. El redactor encara deu estar rient de la pensada. Com si, per parlar del món del teatre, diguéssim que la crisi abaixa el teló; o si, volent ser optimistes sobre el futur de l'agricultura, afirméssim que de més verdes en maduren; o si, per recomanar un restaurant, aconselléssim de sucar-hi pa.
No sé si en aquests mitjans demanen l'opinió dels lingüistes de la casa sobre aquesta mena de titulars; que ho facin, no hi són només per corregir faltes.
El lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) fa anys que és des de la Universitat Autònoma de Madrid una veu solitària i contra corrent per la seva crítica al que anomena nacionalisme lingüístic espanyol. Ha sigut reconegut amb el Premi Internacional Ramon Llull “per la defensa de la igualtat i dignitat de totes les llengües, i la seva actitud crítica davant les ideologies lingüístiques assimilacionistes”.
Anem al tòpic: el món seria millor si hi hagués una única llengua.
És un dels grans mites de la humanitat. Existeix la idea que abans de caure en el pecat es parlava una única llengua, pel capítol 11 del Gènesi, el de la torre de Babel. Això es projecta al present i es diu que tota la humanitat s'hauria d'entendre en anglès. No és veritat! Ara sembla que si no saps anglès ets un analfabet. Però la humanitat necessita la diversitat per desenvolupar la ment i la nostra condició humana.
Per tant, amb una sola llengua seríem menys intel·ligents.
És la distopia d'Orwell de 1984. Si tots vestíssim igual, parléssim la mateixa llengua -o millor, el mateix dialecte- i tinguéssim les mateixes idees, la comunicació seria inútil. Només és interessant quan existeixen les diferències que poden enriquir-nos.
Per tant, Espanya amb diverses llengües cooficials seria més rica...
Però la idea d'Espanya tradicional que jo he après és monolingüe i mononacional, i ha funcionat d'esquena a la diversitat lingüística. Alguna gent es queixa perquè quan ve a Catalunya a treballar ha de saber català. Però el problema no és el català, és que l'educació que han rebut aquestes persones és monolingüe. L'estat espanyol és plurinacional i plurilingüe malgrat que les seves institucions fonamentals són monolingües: l'exèrcit, el poder judicial i el poder legislatiu. Sembla mentida, després de tants anys de democràcia.
La resta es considera folklore?
Se'n diu dret a la llibertat individual o a reconèixer la diferència.
Quins són els principals mites del que vostè anomena nacionalisme lingüístic espanyol?
Primer, s'afirma que l'espanyol és molt homogeni, i no només a l'estat espanyol sinó també als estats americans, i que les llengües amb les quals conviu el castellà tenen menys qualitat perquè són més heterogènies (es diu que el basc són set llengües, que el català està fragmentat en valencià i balear...). Segon, es diu que l'espanyol té unes característiques que el fan molt més fàcil d'aprendre que altres llengües veïnes, perquè té les cinc vocals, una sintaxi i un lèxic bàsics... coses absurdes però que defensen alguns acadèmics. El tercer mite és el concepte de llegua comuna, en el sentit que només ens podem entendre a tot Espanya gràcies al castellà. Però si des del català es pot entendre el castellà, per què des del castellà no es pot entendre el català? Jo mantinc que el català o el gallec són tan aptes per ser llengua de comunicació per a tots com el castellà. Un catalanoparlant s'hauria de poder entendre a tot l'estat espanyol.
Perquè fos així s'hauria d'ensenyar català en algun lloc d'Espanya.
Si el plurilingüisme s'apliqués a l'Estat, a tots els nens se'ls hauria ensenyat com a mínim a entendre català i gallec, i fins i tot euskera. Per què els diputats catalans utilitzen el castellà al Congrés? Perquè no els deixen parlar català. Anomenem les coses pel seu nom: el castellà ha arribat ser la llengua de comunicació de tots els espanyols per imposició.
¿A Catalunya no existeix nacionalisme lingüístic català?
No. El nacionalisme lingüístic, per mi, consisteix a mantenir que la meva llengua nacional, el castellà, és superior a les altres llengües. Defensar la meva llengua, promoure-la, sense dir si les altres són bones o dolentes, que és el que es fa amb el català, no és nacionalisme. Nacionalisme és considerar que la nació espanyola és superior a la catalana, o ni tan sols reconèixer la nació catalana. Que jo sàpiga, els catalans no diuen que la nació catalana sigui superior, diuen que són una nació.
Una raó per defensar una única llengua és que és car tenir-ne més.
També és cara l'educació o la democràcia. Si raonem en termes de car i barat estem deshumanitzant la societat. Cal raonar en termes de llibertats, d'educació, de desenvolupament de les capacitats... És car? Però val la pena. La mercantilització de la societat només beneficia els interessos del gran capital i unes poques corporacions financeres.
¿El volum de parlants de cada llengua compta a l'hora de defensar-la?
No hi ha llengües grans i petites, sinó comunitats grans o petites. Dir que l'espanyol té 400 milions de parlants és fals i que n'hi ha 10 de catalans també ho és. Una comunitat lingüística mai supera els 100.000 parlants. El que dóna fortalesa a una llengua no és la unitat, sinó precisament la diversitat i el fet que tingui parlants que se sentin part d'una comunitat. Per tant, per mi el català i el castellà són dues llengües que haurien d'estar al mateix nivell.
Vostè ha escrit que en un hipotètic estat català el català hauria de ser l'única llengua oficial.
El problema de la cooficialitat del castellà en una Catalunya independent és que l'imperialisme espanyolista utilitzaria aquesta cooficialitat per atacar el català amb accions de tipus judicial i polític, i ho estem veient amb les sentències del Constitucional. Oficialitzar el castellà seria una arma que es donaria al nacionalisme espanyol. El problema no és que el castellà sigui cooficial, sinó que hi ha l'imperialisme lingüístic espanyol. Ara bé, els catalans hauran de decidir el que volen.
¿Podria no estar escrit en la Constitució catalana quina ha de ser la llengua oficial?
Seria un error. Encara que Catalunya s'independitzés seguiria estant no en perill però sí sota la influència d'enormes pressions econòmiques, polítiques, culturals. Per exemple, les editores que més publiquen en castellà són a Catalunya. I si el català no fos oficial tampoc podria defensar-se.