alls durs
Salsa
que es fa picant alls en un morter amb un boix i després afegint-hi, de manera lenta però continuada, un rallet d'oli d'oliva, mentres es gira constantment el
boix dins del morter, operació que es continua realitzant fins a aconseguir una
emulsió homogènia i consistent. És convenient posar un pessiguet de sal als alls
abans de picar-los, amb la qual cosa evitarem que boten. També s'hi pot afegir,
si es desitja, una miqueta de pebre negre o de vitet en
pols.
El
mot generalment emprat pels valencians per a denominar aquesta salsa és allioli, però al migjorn valencià s'usa
molt la locució alls durs.
|
A mi m'agrada molt l'arròs blanc amb alls durs. Està molt
bo. |
L'escriptor Enric Valor i Vives empra aquesta locució en la seua
obra literària. En la novel·
|
–Jo l'acompanye, que vaig a veure si Amèlia té alls, que a
nosaltres no ens en queden. Veritat, mare? –Molt pocs, i els alls durs són molt
necessaris. |
I en la mateixa novel·la, una miqueta més avant, podem
llegir:
|
Els alls durs, com diuen per aquelles serres, o l'allioli amb què
es coneixen a |
L'expressió alls durs,
com diu Enric Valor en el fragment anterior d'Enllà de l'horitzó, és pròpia del
muntanyam migjornenc valencià. Jo la conec del parlar tradicional d'Alcoi. En la
meua família no s'ha dit mai d'altra manera.
als
orats a prendre lloc
Frase que s'usa per
a respondre evasivament quan algú pregunta a algú altre: ¿a on vas? És una
manera humorística de no contestar la pregunta que pot ser inoportuna,
inconvenient o, fins i tot, impertinent.
|
–¿A on vas, Maria? –Als orats a prendre
lloc. |
Joan
Olivares, en un missatge que va enviar a la llista Migjorn el 31 de desembre del
2006, deia: «Acaba
de passar una dona pel carrer i la meua sogra li ha preguntat on anava. La dona
li ha contesta: als orats a vendre
rosaris. Li he preguntat a la dona què volia dir i no ho sabia, però ha
assegurat que a Alcoi es gastava molt aquesta dita.»
En
efecte, a Alcoi són conegudes i usades frases com ara als orats a prendre
(o a pillar) lloc, als orats a fer novena o als
orats a vendre rosaris.
En
el Diccionari Català-Valencià-Balear, en l'entrada orat,
trobem: «Als orats a fer novena, o Als orats a pillar lloc: es diu
contestant evasivament a un que pregunta: ¿A on vas? (Val.,
Alcoi).»
És
possible que eixes frases s'originaren a la ciutat de València en temps antics i
que “anar als orats” fóra una forma col·loquial de dir “anar a l'Hospital
d'Innocents, Folls e Orats”. Les frases en qüestió, després, passarien a altres
parlars valencians i, més avant, a poc a poc, deixarien d'usar-se i només a
Alcoi han sobreviscut fins als nostres dies. De tota manera cal dir que
actualment, per desgràcia, a Alcoi hi han ben poques persones que les coneguen i
menys encara que les usen.
Joan
Olivares m'ha informat que en diversos pobles de
Hòstia, òstia i ostra
Antoni Llull Martí
En el sentit més restringit, l'alè és l'aire que expirem. Procedeix de l'antiquíssim verb alenar, que en alguns dialectes -sobretot a Mallorca- funciona com a sinònim de respirar i en d'altres expressa més una idea de respiració sorollosa, com bleixar o panteixar.
Perdem l'alè o anem curts d'alè quan estem fatigats. L'alè ens fa pudor o ens put quan hem menjat all. Prenem alè, enmig d'un esforç, per no ofegar-nos. I ens l'aguantem, si ens passem una estona sense respirar.
Una empresa de molt d'alè és la que demana un esforç sostingut, com ara l'actual procés sobiranista. I els dies sense gens de vent podem dir que no bufa un alè (o una alenada) d'aire.
En català modern, però, no sembla que alè tingui alguns dels sentits figurats que té en castellà. No té, sobretot, el sentit de suport, estímul o consol que es desprèn de l'expressió dar aliento a alguien.
De fet, el verb alenar, a diferència del castellà alentar, no pot voler dir mai donar ànims. No ens falten verbs per donar-los. A més d' animar, també podem encoratjar, esperonar, engrescar, etc.
És bo, en canvi, l' alè d'aquest vers de l'Atlàntida : “Senyor de les venjanses, donau alè a mon càntich”. Aquí Verdaguer no demana ànims sinó aquell buf diví que infon vida a les coses. És un significat amb massa arrels bíbliques per foragitar-lo com a barbarisme.
El Déu del Gènesi crea l'home amb pols i després li infon el seu “alè de vida”. Donar (l')alè, doncs, pot tenir el sentit d'animar però només de l'animar més etimològic: el de donar ànima a una cosa que no en tenia.
I d'aquí a parlar de “l'alè poètic de La plaça del diamant ” o de “l'alè jazzístic d'una banda sonora” hi ha una frontera massa tènue per considerar-ho interferència. Són usos en què alè significa, per metonímia -per prendre la causa per l'efecte-, ànima o esperit, i que potser algun dia haurien d'entrar al DIEC.
Aneu a un camp de futbol. De ciment, de sorra o de gespa, amb graderies llampants o instal·lacions rònegues, amb veterans d'equips de barri o canalla de primària. En poblacions de l'interior i en barris de l'àrea metropolitana. En boca de tots, sense gaires dissensions, davant d'una injustícia del reglament sentireu el mateix mot per al·ludir a l'home de negre, a l'escarabat, a l'àrbitre, al refli: “Eh, àrbit!!”, “Pero àrbit”, “Àrbit, nen...”, “Àrbit, fill de...”
Vet aquí l'àrbit, un terme d'una catalanitat inqüestionable i d'un ús extensíssim que, poc o molt, aconsegueix sobreviure mercès a l'espontaneïtat, l'estirabot, l'ús col·loquial de la llengua, perquè no es pot dir que el cànon que deia abans l'hi hagi posat fàcil. Apartat sistemàticament ningú s'ho ha plantejat? dels reculls normatius, és també rar de veure i sentir en mitjans de comunicació, implacables corrons d'expansió de la llengua estàndard. Els periodistes de ràdio i tele no la diuen, els de premsa no l'escriuen. Però qui juga a futbol la fa servir. Quant a la seva formació, és prou clar que es tracta d'un vulgarisme a partir del mot àrbitre, però no per això hem de tractar la paraula com si estigués empestada.
De fet, l'opció àrbit mai no s'arriba ni a plantejar. Pompeu Fabra, gran aficionat als esports especialment el tennis, és autor d'abundants reflexions al voltant del llenguatge esportiu, i una de les seves converses filològiques, la 359, ja apunta la implantació d'àrbitre en substitució del refli, de quan els anglicismes adaptats entraven a doll en la pronúncia trapassera del gran públic, amb formacions com gol, xut i córner en convivència amb hems, haut i orsai. I, alhora, comet la temeritat de qüestionar el terme penal amb una explicació filològicament impecable (ves què hi hem de dir) però, pel que veurem, poc convincent: “Quant a penalty ¿no sabrem trobar un substitut d'aquest curiós penal, en què apareix accentuada una vocal que en el mot originari és precisament... muda?” No van trigar gaire, des de les pàgines del satíric Xut!, a fer-li la rèplica (no hi havia Twitter, però també se les tenien), amb un Valentí Castanys que no només confirmava que la vocal en qüestió no era muda, sinó que hi redundava: “Panaaaaaaal”. No cal dir que tant àrbit com penal han perviscut en el lèxic futbolístic, tot i que només la segona ha acabat engreixant el diccionari.
El cànon ja ho té, això. L'ideal de normativa sempre ha estat procurar una llengua pulcra, endreçada, noucentista, benplantada. I en contraposició no és casual que, darrerament, estiguin apareixent respostes de tu-tira-pel-dret per plasmar estructures, paraules i expressions d'una genuïnitat poc discutible que no tenen, tanmateix, resposta normativa “oficial”; això sí, són fórmules que provenen sobretot de l'oralitat, l'espontaneïtat, la col·loquialitat. S'estenen així en diaris i novel·les els mots aglutinats (esclar, oi tant, encabat, sisplau), l'apostrofació dels pronoms no normativa (digue'm, coneixe'ns) o la formació d'alguns verbs amb un antic pronom prefixat (enriure's, encostipar-se, enfotre's), i això sense esmentar el cabal lèxic, font de diatribes no sempre educades. Però són, totes aquestes, solucions que estan definint el model en el qual s'inscriu la llengua actual.
Poc més es pot fer per l'àrbit, pobre, més enllà d'esperonar-ne l'ús. Suposo que seguirà malvivint en camps enfangats precedint innobles qualificatius, tot esperant que l'àrbitre de debò se'l miri amb respecte.