Magnanimitat lingüística

Pere Ortís

     Aquest concepte podria ser entès com una disposició de l’individu a ser condescendent a admetre errors gramaticals, i potser més concretament manlleus d’altres llengües, o pot ser interpretat com l’índole de la mateixa llengua, que és d’amplitud i de riquesa, la qual l’individu assimila i practica. Creuria que la primera pot ser més acceptada pel públic que no sap de què va, per tant pot ser més demagoga i satisfer el menfotisme lingüístic que impera i, per això mateix que és ben perillosa. Bé que li podem admetre un sentit i un punt d’atansament al necessitat, que també pot ser el principi de reforma d’un criteri, fins del redreçament d’una animadversió contra la llengua. L’una i l’altra s’han de practicar sense fer-hi escarafalls.

    Ho dic perquè fa pocs dies que en el butlletí que treu diàriament el senyor Eugeni S. Reig, de València, un col·laborador es mostrava favorable a admetre, o a fer valdre en l’ús quotidià de la llengua, el castellanisme putxero, per tan entranyable i històric entre els valencians. Bé, no hi tindríem res a dir ─els valencians del nord, vull dir els catalans, i diria que també els mallorquins i el andorrans─, que de lluny estant ho consideraríem un acudit estrany, però tractem de ser comprensius i vigilem que no ens n’alarmem. Ens falta aquell sabor específic, aquell gust inveterat tant per la paraula, com, més, pel producte d’aquest putxero, tertium quid que pot fer desbarrar d’una manera trista al profà. La cosa s’atansa a la magnanimitat lingüística. Ens recorda la riquesa dels dialectes catalans, tot i que sentint al·lèrgia innegable a la paraula, no hi podríem pas fer més. Aquests dies llegeixo El tramvia groc, de Joan F. Mira, valencià de soca-rel, i els seu llibre és una joia per a andorrans, mallorquins, valencians i catalans, per la magnanimitat en el llenguatge, per la riquesa dialectal, que fan una abundor de lèxic que dóna bo de reconèixer, com és ara la paraula dacsa, que vol dir  panís, i l’altra borumballa, que vol dir encenall. El fet és, al capdavall, que som més rics que no ens pensem.

    O bé llegiu Ses rondaies mallorquines, d’En Jordi des Racó, i veureu quina riquesa de llenguatge de la llengua catalana. Allò és una mina, que va de bracet amb l’interès de fons de ses contaies, escrites amb tanta d’uiera i amb tanta de traça canònica per mossèn Maria Antoni Alcover. De nen i de noi hi passava unes estones, llegint-les, que poques vegades es retroben a la vida. La impressió que em fa, tot plegat, és que aquest tresor avui és cosa del passat i neglegit, pèrdua irreparable d’un dels encisos de l’Illa de la Calma.

    Ara bé, ¿com diríem putxero en un català acceptable per a tots els habitants dels Països Catalans? Em creuria que el contingut, allò que s’hi cou, ha de ser una cosa així com l’olla barrejada, on s’enfilen tutti quanti. I si no, com carn d’olla, o escudella, que remanoi si n’és de bona, puix que hi podeu trobar tots els gustos de la llista dels recaptes més repicats. És clar, un plat casolà al que s’agafa afinitat, per un contingut amb el qual hom es fa amic des de la infantesa, quasi bé ens hi fem com si fos un de casa i el nom original s’encasta en el gust, en el sentiment i en l’opinió, per esdevenir, finalment, intocable; que vol dir que estem ben poc disposats a canviar-lo i, encara més poc, a suprimir-lo, tot i que el nom no fa la cosa.

   Això que dic es palpa anant pel món. El putxero, a Hondures per exemple, fóra l’equivalent a una olla que s’emplena d’elements que pots averar de l’arbre de vora la borda o del marge d’un trosset més enllà, combinats amb altres elements dels que pasturen pel rodal de la casa. Hi van trossos de iuca, uns quants més de patata, un parell de plàtans  verds ─ei, no un parell de bananes verdes!─, que també n’hi poden anar, però no com a “plàtans”, quatre rodanxes de panotxa, és a dir, de dacsa madura, dues fulles de coriandre,  dos trossos de vedella, com més greixosos millor, dues cuixes de pollastre i uns quants fragments de costella de porc. Digueu-me, un plat fàcil, generós i barat, suscitat tot de l’esfera casolana. Els hondurenys d’aquest plat en diuen sancochado o sancocho, i no els en llevis aquest nom. Els colombians en diuen asopado i, ben segur, que el nom no fa la cosa, ans la fa l’enumeració que hem feta i la seva circumstància, però no els llevessis aquest nom.

   En canvi aquí, on em trobo ara, els Estats Units de l’Amèrica del Nord, viuen mancats de totes aquestes glòries. En la seva naiveness introvertida no tenen temps de pensar en coses tan altes i útils a la vida. La civilització mecanitzada els xucla i absorbeix i no tenen temps ni repòs per veure per quin vessant milloren la mena de manduca que estilen, diríem que migrada i bon tros penitent. Amb raó diu Josep Pla que “els Estats Units no són un país civilitzat, perquè no tenen una cuina nacional”. Alta filosofia. Els plats suculents que et presenten a taula són de clara importació europea, un Irish Stew, un estofat irlandès, que ves, encara Déu n’hi do ─pel dinar del dia d’Acció de Gràcies eixamplen una mica el cor i paren més bé la taula, però no arriben a fer-ne un gra massa−. Els americans no saben res del potents combinats del putxero o de l’olla barrejada, ni tan sols del sancocho ─i si els hi posessis davant, potser que s’ho mirarien com un invent de mentalitats tèrboles i un acudit depauperat d’indigents del tercer món. La cosa va així. També són partidaris de la pizza, altre element d’importació i que tampoc té encuny nacional. Aquí sí que el nom no els importa un rave respecte a un recapte que tampoc no  és cap glòria culinària, no és una glòria ètnica. No han tingut mai davant l’opinió dels ulls, per exemple, i més poc encara davant la del nas i la del paladar, un coc de recapte de l’Urgell, que segur que, si el tastaven tan sols que un cop, amollarien aquestes angúnies turmentoses que aguanten.

    Sembla, doncs, que la teoria és que cal ser tolerant i comprensiu amb els noms culinaris. I no caure mai en la gosadia d’imposar una correcció sense haver experimentat abans dels encants estomacals que pateix un estómac proveït d’acord amb una tradició decididament sàvia. Els encants d’un estómac proveït com Déu mana.