Especificitat del present
diccionari
(Publicat al diari Avui el 15 de gener del 2008)
Aquest any comença el segon segle de vida de l'Institut d'Estudis Catalans. Serà un temps en què l'IEC ben segur que no haurà de patir cap daltabaix institucional, però haurà d'actuar en una societat en què algunes de les seves funcions ja no tenen sentit i altres sí. Per exemple, els antics Estudis Universitaris Catalans de l'IEC no tindrien ara sentit en una societat com la nostra, que compta amb universitats potents. En canvi, el conjunt de la feina de les seccions i de les societats filials continuarà tenint tot el sentit del món. Cal esperar que l'IEC protagonitzi amb èxit un segon segle de cultura i ciència als Països Catalans.
Les dues dictadures feixistes i anticatalanes que vam patir al segle XX van ser viscudes de manera diferent per l'IEC. Durant la dictadura de Primo de Rivera, l'Institut es va veure privat de subvenció pública i de reconeixement oficial, però va continuar treballant de valent al servei de la ciència i de les humanitats; particularment fecunda, durant aquells anys foscos, va ser la tasca de Pompeu Fabra. La vitalitat de l'IEC es va mantenir fins al punt que, un any abans de la proclamació de la República, l'Institut va recuperar la posició institucional que tenia en temps de la Mancomunitat, gràcies al suport de la Diputació de Barcelona. En canvi, durant la certament més llarga i més cruel dictadura de Franco l'Institut va arribar a caure en una atonia tan gran que el Congrés de Cultura Catalana, celebrat l'any 1977, és a dir, amb Franco ja ben mort i enterrat, va haver de reclamar a la nostra acadèmia nacional “l'adequació del seu funcionament a les necessitats dels temps que vivim”.
Ara que ja és història la celebració del primer centenari de l'Institut d'Estudis Catalans de què parlo a l'article que avui reedito, penso que certament l'IEC ha començat a viure amb èxit el seu segon segle al servei de la cultura i la ciència als Països Catalans. Que duri.
Agafanàs?
Quan volem canviar de tema perquè acaba d'aparèixer algú que es podria escandalitzar amb el que estem comentant diem que hi ha roba estesa. Habitualment, ho fem si hi ha nens i parlem de temes reials, en època nadalenca, o sexuals, en qualsevol altre moment. Mai no he sabut el perquè. Algú em va dir que era per la roba tacada amb la sang de la primera regla, i també he llegit que és una expressió presidiària nascuda entre presoners que s'avisaven per l'arribada d'algun guarda. Vés a saber. La qüestió és que qualsevol imatge de roba estesa comporta l'existència d'un petit giny mecànic que serveix per fixar-la al cordill. Una mena de tisoreta de fusta o de plàstic, amb una molla metàl·lica a l'eix central que permet mantenir la tensió necessària. Jo sempre n'he dit pinces d'estendre, fins que vaig començar a voltar pel país a la recerca de paraules i em vaig adonar que en molts indrets en diuen agulles. Agulles d'estendre. De pinces n'hi ha d'altres menes, però no tantes com d'agulles, que n'hi ha de cap, de corbata, de cosir, de fer mitja, de pit, agulles imperdibles Només cal escoltar la famosa jota que comença “De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo ” per saber que fins i tot hi ha agulles de ganxo. Em va recomfortar saber que la meva manera de dir-ne resultava menys ambigua. Fins que, ara fa dues setmanes en vaig sentir una variant a la Garrotxa tan expressiva que em va deixar garratibat. La gent de Castellfollit de la Roca em va dir que ells estenien la roba amb agafanassos. Agafanàs és un mot força expressiu que remet a una imatge ben dolorosa. Nens, no ho feu a les vostres cases.
‘Rodamóns' o
‘rodamons'?
Però el
que resulta més complicat dels diacrítics és saber com hem d'escriure el plural
d'aquests mots i els seus derivats. Per exemple, la paraula món s'escriu
amb accent quan fa referència a l'univers, però quan va en plural no porta el
diacrític (mons). I el derivat
rodamón? Aquest sí que l'accentuem. Vegem-ne el perquè. Posarem accent en
el plural quan es conserva el perill de confondre's , per exemple, déus,
de divinitat, i deus, quan significa el nombre, una font o la forma del
verb deure; pèls, de vellositat, i pels, de la contracció
de per i el; o bé mèus, dels miols del gat, i la forma del
possessiu plural meus. Ara bé, quan les formes del plural d'aquestes
paraules no es poden confondre, perden l'accent diacrític, com és el cas de
mà, mans, de la part del cos, i ma, mes, del
possessiu; o móns i mons; o ús, usos en
contraposició al pronom us.
En el cas
dels derivats, es manté l'accent del diacrític, com per exemple en
rodamón, redéu, contrapèl, entresòl, subsòl,
besnét. Però si el plural del diacrític va sense accent, com vèiem abans
amb mons, el plural del derivat tampoc el durà. Per tant, escriurem
rodamons i passamans (que prové de mà, que fa el plural
mans). Una mica enrevessat sí que ho és, oi? Adéu-siau (amb accent,
perquè és un derivat de déu, que porta
accent)!
Sabíeu que...
Hi ha uns
accents diacrítics que sovint s'escriuen malament, com ara la forma del verb venir (“Vénen a sopar aquesta nit”) en
contraposició a la del verb vendre
(“On venen pomes?”), o la del verb donar (“Dóna un bolígraf a cadascú”) i
el substantiu dona, que fa referència a la persona de sexe femení.
Paraules per el DNV (7)
Propostes d'Emili Selfa Fort
Endreçadora
(andreçaora)
Qualsevol
objecte, voluminós i pesat, que tothom coneixia menys l'innocent adolescent a
qui s'enviava a recollir-la a un lloc o casa determinada i obligar-lo a
passejar-la per tot el poble, exposant-se a les burles de
tots.
El pobre
d'Antoni acaba de passar pel carrer del Mig carregat amb l'endreçadora.
Enfoscat
FUST.
Recalada o rebaix practicat a una de les dos peces unides per mitjà d'una junta
emmetxada amb la finalitat de dissimular la línia d'unió.
Hi ha un
enunciat clàssic de la fusteria que diu: Quan no vulgues que es veja una junta,
fes-la ben gran. L'enfoscat fa eixe paper.
Paraula
de la fusteria tradicional i artesanal.
Enllevit,
-a
1.
Cosa dura
i aixuta.
2.
Les aus
poden tindre el pap enllevit (endurit) com a
malaltia.
Aquell
pollastre té el pap enllevit.
La pasta
ha quedat enllevida.
Ensarrallada
Acció amb
resultat desastrós. Empastrada.
Pronunciat col·loquialment: ensarrallà.
L'ensarrallada d'ahir va ser de a xavo.
Ensubinar
Acció de
fregament involuntari, on el cos d'una persona s'apreta contra el d'una altra
sense premeditació.
Caram!
Quina ensubinada.
Disculpe
la meua torpesa. ¿Li he fet algun mal amb l'ensubinada?
Entornells
Els
entornells: Els voltants baixos o baixos de les parets. Abans s'emblanquinaven
prou sovint.
Demà tinc
que emblanquinar els entornells.
Entrecallat
FUST.
Panell o plafó de fusta que conforma la part central d'una ventalla d'una
finestra o el bastiment d'una porta. Pot ser llis o anar motllurat i rebaixat
pels quatre costats, només per davant o per totes dos cares. Va encaixat a la
recalada o galze del bastiment. Una fulla d'una porta pot portar-ne un sol o
més.
Vull una
porta amb els entrecallats motllurats per la cara bona.
Aquell
finestró té les ventalles amb els entrecallats molt
encertats.
Paraula
de la fusteria tradicional i artesanal.
Esbadocat
Accepció:
Quan la pasta de farina està estovada, esclatada o clavillada. Que ha unflat
molt.
La pasta
està esbadocada.
Escabollir
Acció
d'esmunyir-se entre una gentada o conjunt de coses i
desaparèixer.
El seguia
i el vaig perdre quan es va escabollir enmig del dacsar.
Escamar
Proposta
de nova accepció: Escampar una novetat boca a boca.
Ho va
escamar per tot el
poble.