(Publicat al diari Avui el 18 de desembre del 2007)
No és veritat que tots els problemes de la nostra llengua vinguin de la interferència del castellà. N'hi ha que són del tot responsabilitat nostra. Per exemple, l'ús de paraulotes col·loquials en el discurs públic, periodístic i polític. És a dir, la confusió del registre lingüístic.
Els verbs emprenyar i fotre són ben catalans, però no pertanyen al registre culte, que és el propi del llenguatge periodístic i de les declaracions polítiques. Per tant, l'omnipresent català emprenyat és una autèntica desgràcia lingüística, exactament igual que la frase d'Artur Mas Espanya no es construirà a base de fotre els catalans. Són expressions sense gràcia i sobretot sense eficàcia. El català indignat seria més eficaç que el tavernari català emprenyat. Plantar cara a l'Espanya que ens perjudica ens motivaria més que fer-ho contra la que ens vol fotre. Com volem progressar si nosaltres mateixos ens perjudiquem amb aquestes indignitats?
I que consti que les paraulotes i els renecs, si es diuen quan toca, són una bona aportació a la riquesa de la nostra llengua. Per exemple, l'exclamació que va dir l'altre dia en la intimitat un planxista d'Arbúcies en prendre mal: Em cago en l'hòstia i en la patena i en el fill de puta que la remena! A mi això no m'ofèn i fins i tot em fa gràcia, tot i que sóc cristià i partidari de la igualtat de la dona. En canvi, el famós català emprenyat, a qui Espanya vol fotre, és una indignitat nacional, que perjudica la nostra llengua. No és el fruit d'una evolució semàntica del significat de les paraules, sinó d'una confusió entre registres lingüístics. És a dir, una autèntica regressió cultural.
Trobo que el que dic en aquest article del 2007 és del tot vigent.
No fa molts dies es va poder llegir en un digital l'expressió “Els
corruptes no donen puntada sense fil”. Tot un calc del castellà, absolutament
innecessari, perquè per al sentit equivalent del castellà “no dar puntada sin
hilo”, en tenim de ben nostrades i usuals en la nostra llengua. En primer lloc,
en valencià no “donem puntades”, sinó que en peguem, en fem, en tirem, segons el
sentit de
Uns altres que tampoc tenen un comportament massa “social” són els que fan com el “gos que ni rosega l'os ni el deixa rosegar”, referit a aquells que no saben fer ús de les seues possibilitats, però que tampoc permeten que altres se n'aprofiten. La castellana equivalent seria “como el perro del hortelano que ni se come las berzas ni las deja para el amo”. Com que hui hem tractat de gossos, encara que més figurats que altra cosa, no sobra recordar el nom tradicional valencià d'una raça de cans, el xarnego, ‘gos per a caçar conills', també dit “gos coniller” en altres llocs. A Catalunya eixe nom s'aplica a immigrants castellanoparlants; ací eixa denominació ha anat i va referida popularment a eixa classe de gos caçador. I el que no cal dir és el vulgarisme “xutxo”, del castellà “chucho”. En esta llengua ja tenim els nostres vulgarismes. Molt a pesar meu, em costa traure tots els dies a passejar un gosset del meu fill, i fa unes quantes setmanes, a mitjan passeig, un xiquet em preguntà com li diuen al “xutxo”. Li vaig contestar que al “xitxet” li diuen Homer. Per a denominar vulgarment els gossos tenim la nostrada paraula “xitxo” i el femení “xitxa”; i deixem els “chuchos” i les “chuchas” per al castellà.
El domini de l'ortografia sempre ha preocupat la societat, especialment al segle XVIII amb el naixement de les acadèmies. Al XIX va sorgir la consciència lingüística de recuperar una unitat, que havia de començar necessàriament per l'ortografia, que és la cara més externa d'una llengua, l'aspecte més vistent, i no per això ha de ser el més important. Però en canvi, la societat catalana es comporta com si realment ho fos: recordem per exemple del títol d'Obelix i Asterix El cel s'ens cau al damunt, que corregit hauria de ser “El cel ens cau al damunt”.
És evident que l'ortografia, per natura, sempre serà conservadora i la parla, per contra, sempre serà evolucionista. Però també és evident que la llengua oral té diversos registres, del col·loquial a l'estàndard, amb tota una sèrie de matisos pel camí.
Joan Solà, en una entrevista que li va fer El País el 4/11/1999, declarava que una part de la resistència als canvis ve de l'instint de mantenir les coses com estan, perquè semblen essències de la llengua. Les estructures lèxiques, morfològiques, sintàctiques i fraseològiques són, segons Solà, terrenys molt difícils d'accedir-hi intel·lectualment, i per això no són emblemàtics. Josep M. Espinàs, el 12/11/1999, i sense contradir Solà, diu que “és falsa la idea que s'escriuria millor amb menys normes ortogràfiques”. Argumenta que si es llegeix com cal i es dedica una mica d'atenció a la forma de les paraules, l'ortografia s'aprèn de seguida.
Quinze anys més tard, al novembre del 2014, el Departament d'Ensenyament presenta un document titulat Orientacions pràctiques per a la millora de l'ortografia, que pretén defugir el debat de les reformes ortogràfiques i passar del model actual d'aprenentatge de l'ortografia més mecànic i descontextualitzat a un altre basat en la metodologia comunicativa. El motiu pel qual ha aparegut aquest document es deu al gran volum de faltes detectat en les proves d'avaluació de 4t d'ESO, que mesuren els coneixements de tots els alumnes de Catalunya.
Segons aquestes darreres proves, el 30,4% dels alumnes catalans tenen un nivell baix d'expressió escrita (és a dir, en coherència, cohesió i adequació del discurs, morfologia, lèxic i ortografia). En aquest document s'insisteix sobretot a escriure i corregir, però també a llegir i reflexionar, fer exercicis de memòria visual, fer un bon ús del diccionari, potenciar les traduccions, revisar els apunts, fer exàmens de redacció, etc.
De fet, hi ha una qüestió molt més preocupant que l'ortografia, que és el poc domini de la llengua a l'hora de redactar. Simplificant l'ortografia no escriurem millor una llengua. El que cal sobretot és dominar-la en el terreny de la sintaxi, el lèxic o la fraseologia obrint la ment a llegir i a escriure amb passió, condició bàsica perquè les idees circulin fluidament.
En aquest sentit, doncs, el document del Departament d'Ensenyament no se centra només en el simple pla ortogràfic, sinó que va molt més enllà, perquè cerca diversos mètodes de treball no tan sols per millorar l'ortografia, sinó també el conjunt de la llengua, entesa en un sentit més ampli en les potencialitats del discurs, i això vol dir saber escriure o saber parlar, és a dir, saber estructurar bé el pensament perquè arribi als destinataris i els impacti. Tan simple com això. Tot un repte perquè les noves generacions siguin grans professionals amb molt de futur
Vocabulari de Nadal
Bones
festes, millor que felices festes. Bon any, no feliç any.
Les estrenes de Nadal ( no mai "aguinaldo"). Un sinònim és albíxeres, que és el regal que es dóna al portador d'una bona nova. Les estrenes ja eren entre els romans uns regals que es feien perquè serviren de bon auguri. Strena vol dir presagi. I els xiquets canten cançons d'acapte.
Nit de Nadal. Bon Nadal. Les festes nadalenques o de Nadal (millor). L'ambient de Nadal. Quan fem referència a la festivitat en general, o a la d'un any en particular s'ha d'usar en singular i, sovint, sense article (amb un Nadal per any ja n'hi ha prou). Vam passar un bon Nadal. Hi anirem per Nadal. Enguany Nadal cau dijous. Aquell Nadal que va nevar tant. Usos adverbials: ho farem a Nadal; d'ací a Nadal encara hi ha temps. Com a subjecte: El Nadal es passa en família. Com a objecte directe: odie el Nadal. I si està determinat: ¿on passes el dia de Nadal ? El Nadal del 1936.
Només usarem el plural en referir-nos, efectivament, a diversos nadals: hem passat tres nadals seguits en l'estranger.
El sorteig (la rifa) de la grossa de Nadal, o la de Reis. El premi menor o de consolació ("pedrea").
La missa del gall. Abans, per Nadal, es deien tres misses: a mitja nit, de matinada, i al matí de Nadal. La segona missa, la de l'aurora, es va suprimir i el nom es desplaçà a la primera missa.
La Santa Cena no és un castellanisme, sinó un llatinisme antic. Dir el Sant Sopar és artificial. Hi ha el dret de cena que era el que tenien el rei i el senyor de vasalls de ser-los fornit menjar en passar pels territornis de llur jurisdicció.
Encara hi ha (o hi havia) a les cases la representació de la cena, amb un bany de plata en alguns casos.
El papà Nöel és un d esficaci comercial que correspon al nom francés que a Anglaterra anomenen Father Christmas, i a Amèrica del Nord Santa Claus, que representava Sant Nicolau (Klaus és un hipocorístic germànic de Nikolau, i Santa és una deformació de Sankt Craint en anglés, que no és cap paraula femenina).
El 26 de desembre és Sant Esteve.
El 28 de desembre, dia dels Innocents ( del llatí innocens), un nonocens, algú que no fa mal. Les innocentades: el tros de paper que els xiquets pengen en l'esquena d'algú, per burla, el dia dels Innocents es diu llufa o càguila.
Cap d'Any o el Ninou (primer dia de l'any), del llatí anni dies novi. Dins la Corona d'Aragó l'any començava el 25 de març (festa de l'Encarnació), i des de 1350 fins ben entrat el s. XVIII era la festa de Nadal que en marcava l'inici.
Els valencians celebrem el començament de l'any, i els castellans l'acabament ("fin de año").
Els Reis Mags o Mágics: Melcior, Gaspar i Balthasar. Melcior és un nom semític: rei de la llum. Gaspar és un nom persa que vol dir tresorer, i Balthasar és el nom de l'últim rei de Babilònia, que significa que Déu protegisca el rei. També els Reis d'Orient. En valencià no diem els Reis Mags. Simplement els Reis, i sovint sense article: el tortell de Reis; per Reis vindrem a dinar.
Els Reis no practicaven màgia. Mag o màgic s'aplicava a hòmens honorables i savis, entesos en astrologia. En anglés: The Three Wises Mens, els hòmens savis.
Or, encens i mirra. L'encens és uns resina aromàtica que hom crema en les cerimònies religioses. L'encenser és un braseret amb cadenetes i tapadora foradada. El més famós és el de la catedral de Sant Jaume de Galícia, que s'usava per a combatre la fortor del pelegrins.
La mirra és una resina d'un gris fosc groguenc, aromàtica, de gus amargant i pungent, emprada com a carminatiu i estimulant.
L'avet, l'arbre de Nadal, el betlem (millor que el pessebre, que sols significa estable, menjadora per als animals). Betlem ve de l'hebreu i vol dir casa del pa. Betlem també té el sentit de rebombori, aldarull, embolic. També naixement.
Codorniu sols és nom propi, llinatge, no vol dir guatla.
El carranc (o matraca) i la simbomba (a la Marina, caragol de mar). Simbomba (de simfonia amb bomba o bombo).
Grèvol, de fulla punxeguda.
Molsa, liquen, verdet. Pedra que redola no cria molsa.
Espanta-sogres: canó de paper que es descaragola fent un soroll estrident en bufar-hi a través d'un broquet amb llengüeta.
Confeti o paperets.
Serpentina: tira de paper estreta i llarga enrotllada i que es desenrotlla quan es llança tenint agarrat un dels extrems.
Disfressa. Disfressar-se.
Ren: mamífer remugant. Trineu.
La flor de Nadal o poinsètia.
"Espumillón". Serrellet, cinta o tira de Nadal.
El Sant Graal, usat per Crist en l'última cena, i a la recerca del qual anaven diversos cavallers.
Targeta, felicitació de Nadal. La "tarjeta" castellana és sempre una targeta en valenciá. Tarja és una obertura rectangular practicada en la part superior o envà, sobre una porta. És una mala traducció del castellà "tarjeta postal". En valencià en diem postal.
Gall dindi, indiot, polit, titot, tito, andià, paó, pavó. Pago és el reial, el dels jardins, el que fa la roda, d'un daurat iridescent formant ventall.
Fruites seques: anous, ametles, panses, castanyes,figues, dàtils, avellanes, orellanes (trossos de bresquilla en forma de cinta assecats al sol i a l'aire). Trencanous.
Mantegades, polvorons, massapà, neules.
Pollastre farcit.
Torrons (en plural): li agraden els torrons. Antigament es deia terró (prové de terra). Com que hi entraven ingredients torrats, de terrons es passà a torrons, i del valencià a altres llengües: "turrón" (cast.), "torrao" (portugués), "terrone" (italià), "touron" (francés), en anglés Christmas sweet made with almond and honey or sugar". Torrons de gema (d'Alacant), de crema, d'ou, de crocant ("guirlache"): d'ametles i caramel.
El tortell ("roscón de Reyes").
Xampany: vi espumós elaborat a l'estil de Champagne. Si es prohibix dir xampany ¿per què no, dir caixmir, colònia o lionesa?
Mistela (del raïm moscatell).
Vesc,
visc o viscari ("muérdago"), matèria untuosa tòxica per a caçar ocells. Enviscar
o envescar.
Garlanda: cadena de flors, de fullatge trenat que es penja com a
adorn.
Cançó
de Nadal, nadala o nadalenca, villancet:
En
les festes de Nadal / les dones són matineres, / unes a matar el gall / i altres
a fer-se les celles (Callosa d'en Sarrià).
Sant
Josep se'n va a la plaça / a comprar un pastisset (o un renyonet) / perquè se'l
menge Maria / i tinga molt bona llet (Bélgida).
Pastorets i pastoretes / feu-me llenya que tinc fred, / no me la feu
d'argelaga / feu-me-la de romeret (Morella).
¿Què
li portes al Jesús, / al Jesús que està en la cova? / Una mona de cent ous / i
un pastís de mitja arrova.
El
Jesús de les monges / no té dentetes, / i la mare abadessa / li fa
sopetes.
Pastorets i pastoretes / ¿on aneu tan de matí? / A llevar-nos les
lleganyes / en la bassa del jardí (Oliva).
Esta
nit és bona nit, / i venim per les estrenes / que ens trauen de damunt / les
tristors i moltes penes.
Esta
nit és bona nit / i demà serà Nadal: / uns tindran arròs amb tito / i uns altres
mal de queixal (Albaida).
Paraules per el DNV (6)
Propostes d' Emili Selfa Fort
Descorar
Operació efectuada per un esporgador sobre un arbre malalt o afectat
consistent en eliminar la medul·la o cor de l'arbre i amb l'ajuda de ferramenta
pròpia adient (barrines, gúbies, puntacorrents molt llargs i maceta) netejar la
cavitat interior del tronc de l'arbre.
Operació i feina que s'ha fet durant molt de temps sobre els tarongers,
per tal d'allargar-los la vida i el seu rendiment.
Les ferramentes del descorat són també les de
l'esporgador.
Aquell taronger no tindré més remei que
descorar-lo.
Paraula comuna de la parla de La Safor.
Desenquetar
Alterar, enervar, excitar.
Ves en compte que està molt desenquet.
No et desenquetes, no hi ha per a tant.
Estic desenquet de tant d'esperar.
Paraula comuna de la parla de La Safor.
Desgotar
Accepció: Quan hi ha una inundació, operacions necessàries per buidar
l'aigua d'una casa.
Ha estat dos dies desgotant sa casa.
Beniopa ha estat sempre inundada pel barranc i és una paraula ben
viva.
Desparramagat,-da
Es diu d'una persona o d'un arbre quan és desgarbat, alt o
desproporcionat de figura.
Aquell jove de blau, el desparramagat.
L'arbre tan desparramagat era poc apreciat.
Despendolat
Adj. Persona amb poca iniciativa i personalitat, que tot li dona
igual.
Eixe és un despendolat.
Per ser un despendolat l'ha deixat la dona.
Dessocar
Accepció: Acció o resultat de quedar amb la soca del braç fora del seu
lloc, per efecte d'un traumatisme o estirament.
Per accident ha quedat amb el braç dessocat.
Doga
Accp. 3. FUST. Peces de fusta en forma corba i fent parella en
paral·lel, que estan situades en la part baixa d'un balancí per tal de poder
engrunsar-se. També anomenen a les peces de fusta que uneixen les potes d'un
cavallet de joguet de fusta per tal de facilitar el
balanceig.
Cal canviar la doga corcada de l'engrunsadora.
Les dogues del cavallet si no tenen les vetes de la fusta en la direcció
correcta es poden trencar.
Paraula de la fusteria tradicional i artesanal.
Donar-se
cama
Caminar a més velocitat.
Dona't cama que fem tard.
Donem-nos cama si no volem banyar-nos.
Expressió viva de la parla de La Safor.
Embatà (Embatada)
Vent de migdia d'orientació sud-est, molest a la vora de la mar per
l'oleatge i pel moviment de l'arena.
Els del poble normalment quan arriba l'embatà ja ens n'anem a casa a
gaudir del vent i no a patir-lo vora mar.
A Oliva l'embatà és el vent que es gira cap a la una de migdia i que
provoca més ones a la mar, però sobretot molesta perquè t'omplis
d'arena.
Paraula viva de la parla de La Safor.
Endorsar, -t
Es diu de l'acció de fer un treball o arranjament, almenys iniciar-lo o
encaminar-lo.
Tinc el dinar mig endorsat.