agraviat
Enfadat,
enutjat.
Tenim la dita
alcoiana:
|
Els agraviats, que besen el cul als
contents. |
aigua
cavallera
Aigua del sòl i del
subsòl que corre lliurement però de manera tranquil·la i assossegada, que fluïx
sense que l’impulse res més que la força de la gravetat, però que es desplaça
amb suavitat, lentament, plàcidament, de manera serena, no ràpidament i de
manera enèrgica, violenta o turbulenta com l’aigua d’un torrent o la que cau
d’una cascada. A aquestes darreres podríem anomenar-les aigües braves. L’aigua
cavallera és sempre un aigua mansa.
|
Ací s’ha regat sempre a manta, amb l’aigua cavallera que corre per
les séquies. Però això, a desgràcia nostra, ja està canviant. Ara, cada
volta més, hem de traure l’aigua dels pous, guardar-la en depòsits i, en
acabant, regar gota a gota.
|
La denominació aigua
cavallera és àmpliament usada pels valencians de les comarques centrals i
meridionals, excepte les de l’antiga Governació d’Oriola. És una denominació
molt emprada, sobretot, a l’Horta de València, el Camp de Túria, la Ribera del
Xúquer, la Marina, l’Alcoià, la Costera, la Vall d’Albaida i la Safor. Podríem
dir, metafòricament, que l’aigua cavallera avança de manera solemne,
senyorial, amb parsimònia, com ho faria una senyora noble en determinats
cerimonials. En el Diccionari Català-Valencià-Balear trobem que la segona
accepció de la paraula cavallera és: «Dona de cavaller, senyora de la
noblesa». Potser d’ací vinga el seu nom.
Joan Coromines, en el
seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, parlant
de la paraula cavaller, dins l’entrada CAVALL (DCat, II, 67b47), escriu: «El mot pren
aviat ample desenvolupament semàntic p. ex. pot significar ‘superior, lliure’
[...] D’ací l’ús, vivíssim en tots els pobles valencians Dellà Xúquer, de les aigües cavalleres ‘les quals flueixen
lliurement, en fonts, sense mines, aixetes ni canalització’; “en este terme no
hi ha cap de font que ixca cavallera” (totes provenen del sistema de
reg), L’Énova; “quan ha plogut molt, la font pot vidre cavallera”, Bufali; per la frase “allí
eixia una fonteta cavallera”
explicada “que no la trau el motor”, a Barxeta, es veu clar el matís originari
de ‘no servil, lliure’ [...]»
En la nota 3 de
l’entrada CAVALL (DCat, II, 650a59)
escriu Coromines: «Campos regados directamente por las derivaciones del canal
descrito, sin alterar este cauce, ni la distribución del partidor real y presa
del Albelló, a lo que se da el nombre, en esta localidad, de aguas caballeras» en l’edició castellana
(ed. 1951) de les Ordenances de la Séquia
del Puig, de Xàtiva.
I en la nota 4 de
l’entrada CAVALL (DCat, II, 650b5)
escriu Coromines: «De tota manera es podrà estudiar millor si no hi ha una mica
de calc de mots aràbics, [...] Afegeixo l’ús adverbial de vegades (a la Font
d’En Carròs “a la Cava l’aigua ix cavallera”); “la Font del Beneteixir és
mig-cavallera”, Potries; i referint-se a mines i sèquies: “la Rambla dels
Molins ve d’un minat, que ix cavallera” a Biar; “entrava l’aigua
cavallera dins de la mina”, “ la séquia agarra l’aigua cavallera”
a Càrcer. És eloqüent, com a paradigma de tot, el nom de La Font Senyora,
al Genovés (1962).»
En l’estudi «Un sistema
de drenatge a la marjal d’Algemesí: l’alcaduf» de Vicent Castell i Llàcer,
publicat en el llibre L’espai de l’aigua. Xarxes i sistemes d’irrigació a la
Ribera del Xúquer en la perspectiva històrica (Furió, Antoni & Lairón, Aureliano (eds), Ajuntament
d’Alzira / Universitat de València, 2000, pàg. 267) llegim: «Els conreus
s’havien de regar en moments precisos, individualitzadament, amb aigua cavallera
en cada parcel·la.»
En el capítol titulat
AIGUA CAVALLERA de llibre L’Ullal de Martí Domínguez Barberà (Tres i
Quatre, València, 1986. pàg. 180) llegim: «El terme és tot pla, de terra campa,
d’horts, de basses d’arròs; i rega de la séquia reial, que creua la planúria per
l’oest. L’aigua de reg entra en els camps a peu pla, sense més esforç que el
d’alçar les paletes dels estelladors. A això, la gent campestre, li diu aigua
cavallera. L’aigua, al camp sempre és or. Però si està fonda allà dins d’un
clot, d’un pou i cal pujar-la per mitjà d’una sénia, l’or ja no és or: és plata.
El veritable or és l’aigua cavallera.»
A primeries de desembre
del 2009 un amic d’Oliva em va enviar un escrit en el qual em preguntava sobre
la denominació aigua cavallera. Ell coneix eixa expressió de tota la vida
–és molt corrent en la comarca de la Safor– però li va cridar l’atenció llegir
que en una notícia publicada el 12 de gener del 2005 en el diari digital VilaWeb
titulada Dénia produirà
Després d’aquell
encreuament de missatges en Migjorn, el collistaire Miquel Boronat va elaborar
la fitxa aigua cavallera que podem trobar en la seua web Eines de
Llengua. En la fitxa arreplega les paraules següents del diputat autonòmic
alcoià Lluís Torró Gil en les Corts Valencianes el 26 de maig del 2010: «[...]
les enormes despeses d’energia, que li ho va dir, l’aigua no cau cavallera,
¿eh?, cal pujar-la i baixar-la moltes voltes, ¿no?»
El meu amic d’Oliva em
va telefonar altra volta a primeries de febrer del 2011 per a dir-me que pensava
que la paraula cavallera podria derivar de cap avall o de cara
avall perquè l’aigua, si no va cara avall no corre. Això també té la seua
lògica. Evidentment, l’aigua no corre mai cap amunt, sempre ho fa cap avall. És
la força de la gravetat la que la fa avançar. Però, en aquet cas, el derivat de
cap avall seria capavallera (pronunciat 'cabavallera') i el de
cara avall seria caravallera. A fi que capavallera o
caravallera es convertira en cavallera s’hauria de produir una
síncope, és a dir, s’hauria de perdre una síl·laba de l’interior de la paraula.
Això no és impossible en absolut, és un fenomen bastant corrent en la formació
de les llengües romàniques. Un exemple de síncope molt corrent en el valencià
viu és quan pronunciem 'vitat' en lloc de veritat. Perdre la síl·laba 'ra' en
caravallera és exactament la mateixa cosa que perdre la síl·laba 'ri' en
veritat.
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
“Aborto”, *abort”. Avortament. El trauma del controvertit
avortament.
“Surtido”, *assortit”, (substantiu) Assortiment. La nova botiga té un bon assortiment de
productes naturals. Assortit és
adjectiu: Un supermercat ben
assortit.
“Cansancio”, *cansanci”. Cansament. No em servo dret de
cansament.
“Carga”,
*carga”. Càrrega. Carregament. Cal posar més càrrega al camió. Carregar, descarregar. Carga, en
català, és una mesura.
“Comando”. Comandament. El comandament a distància. Escamot. Els escamots de la mort. L’escamot
terrorista.
“Contento”, *content” (substantiu). Acontentament. El discurs produí un acontentament
general.
“Desenfreno”,*desenfrè”. Desenfrenament. ¿A què ve aquest desenfrenament en aquest
paio?
“Destino”, *destí”, paraula ben catalana que vol dir la darrera finalitat
d’un ésser. Però quan és aplicat a un terme material, temporal, de viatge, etc.,
és: Destinació. Passatgers amb destinació a
Budapest.
“Desvio”. Desviament. Drecera. Trencant. Treballen a la carretera i hi han marcat un
desviament. Aviat trobaràs el trencant de La Seu.
“Embarque”, *embarc”. Embarcament. Ja han cridat els passatgers per a
l’embarcament.
“Embrague”, *embrague”. Embragatge. Embragament. Tinc l’embragatge espatllat. L’embragament
que fas és perfecte.
“Empaste” ,*empast”. Empastament.
El dentista m’ha fet un
empastament.
“Enclave”, *enclave, enclau”. Enclavament. El sector és un enclavament preciós.
“Enfoque”, *enfoc”. Enfocament.
En fas un mal enfocament, d’aquesta
qüestió.
“Entierro”, *enterro”. Enterrament. Hem d’assistir a l’enterrament del
Pau.
“Envio”,
“envio”. Enviament. Tramesa. El correu cobra molt per aquesta mena
d’enviaments.
Informe. Aquest és més aviat un terme jurídic, en català. Informació. També és molt apropiat report, en el seu cas. El periodista ha fet una informació del cas
molt acceptable. Aquest fou el report de l’espia.
“Implante”. Implant existeix
en català, però és allò que s’ha implantat en un cos. Implantació és l’acte d’implantar-ho.
Necessito una implantació de dent
nova.
“Mando”,
*mando”. Comandament. Comandament a distància.
“Mentís”, *mentís”. Desmentiment. Aquesta actitud del noi és un desmentiment
de la seva fama de vulgar.
“Morbo”,
*morbo”. Morbositat. La morbositat de la seva aproximació era
palesa.
Ocurrència. Existeix, en català, però no amb la significació de: Acudit. Ves quins acudits que tens, tu, també!
Us diré un acudit. Quins acudits, aquest
paio!
“Pago”. Pagament. Comprar a pagaments. També: Paga. Comprar a pagues.
“Recién”
*recent”’ (adverbi) . Recentment. Un organisme recentment format. Recent en català és adjectiu. Vegeu: Acabats de casar. Acabat de
pintar.
“Reembolso”,
*reembols”. Reembossament. Reemborsament. Comprar un llibre per
reembossament.
“Robo”, *robo”. Robatori. Furt. El robatori freqüent altera la pau dels
ciutadans.
“Sótano”,*“sótano”, *sótan”. Soterrani. El soterrani fa un bon
celler.
“Suministro”, *subministre”.
Subministrament. Subministraments industrials de tota
mena.
“Sugerencia”, *suggerència”. Suggeriment. El ponent ha fet un suggeriment molt
interessant.
”Trasplante”, *trasplant”. Trasplantament. El trasplantament de cor ja és cosa
habitual, avui dia.
“Vantaja”, *ventatja” (f.). Avantatge (m.). L’avantatge del Barça és la nassada que té
per comprar bons jugadors. Els avantatges de la
“unidad”.
Potser perquè en la gramàtica que va publicar a Gredos el 1962 volia sobretot prestigiar la llengua, sense estridències, s’ha tendit a veure Badia més com a endreçador de sabers acumulats que com a algú que innova i els qüestiona.
Però la gramàtica del 1994, que ha passat massa desapercebuda, ens revela un gramàtic molt més obert de ment i fins i tot heterodox. Badia s’hi mostra sensible als registres i això li permet flexibilitzar la part del nucli sintàctic fabrià que més s’aparta de l’ús. Com ho fa? Distingeix en tot moment entre nivell elevat (N1), corrent (N2) i col·loquial (N3) i partint d’aquesta distinció afirma, per exemple, que la caiguda de preposició a “S’ha acostumat que no li facin cas” -on l’ús posa una a davant el que - només és pròpia de N1; i que el pronom relatiu de “Les dades amb les quals treballa” també només és propi de N1, mentre que el de “Les dades amb les que treballa” seria tolerable en N2 i N3. Són punts de vista encara avui heterodoxos que ajudarien a fer més versemblants els diàlegs informals de films i sèries.D
A l’agost vam passar uns dies a Astúries, de vacances, no hi havia estat mai. Ja sabia de l’escassa presència de la llengua asturiana en l’espai públic, però em va sorprendre gratament trobar-ne una mica (una mica de res, de fet) i alguna pintada demanant “¡Oficialidá yá!” que em va fer pensar que potser no està tot perdut. Sí que em va cridar l’atenció, i molt, el grau de penetració de l’asturià en el castellà d’allí. De fet, es pot dir que constitueix ben bé una font d’influències que singularitza una varietat d’espanyol, amb lèxic molt freqüent (guaje, orbayu, fame) i algun tret morfològic ben característic, com són els plurals en -es.
I fa dies que rumio que això, amb el català, no passa. A ningú se li ha acudit encara (almenys fins on jo sé) que l’espanyol de Catalunya configura una variant pròpia, i de fet és ben poca la petja que el català ha deixat en el castellà d’aquí. No parlo dels clàssics alioli, capicúa o peseta, plenament admesos, sinó de lèxic que només s’empri aquí i defineixi una varietat específica. Els catalanoparlants, en tot cas, parlem castellà amb accent, mentre que els castellanoparlants d’aquí, a tot estirar, han incorporat mots com plegar, enchegar, cal i de tanto en tanto. A banda d’això, és molt més gran la interferència causada pel castellà en el català que no pas al revés.
I per què? Qualsevol pot constatar que el pes del català quant a demografia i presència pública a Catalunya és molt superior del pes de l’asturià a Astúries, però aquí, l’espanyol, no ens l’hem adaptat gens. Això em recorda dos tòpics sobre això de la llengua, els quals es retroalimenten tot i sortir d’opcions intel·lectualment i política ben contraposades. Un diu que el català s’ha salvat gràcies a la fidelitat del poble per l’idioma, a una mena de voluntat de ser i de resistir contra totes les pressions i persecucions d’un estat dèspota, com si cada parlant tingués un Astèrix a dins. És una explicació que apuntala un resistencialisme de tres centúries però que obvia el més elemental: malgrat la diglòssia imperant durant tant de temps, la gent no va deixar de parlar català perquè no sabia altra cosa. Només pots mantenir-te fidel a un idioma si tens la possibilitat de triar, per exemple entre una llengua de prestigi i una altra d’estar per casa, i per tant, per fer-ho necessites trobar-te inserit en un context, no tan sols de diglòssia, sinó també de bilingüisme.
Això de saber idiomes és molt modern. El 1760, els diputats catalans a les Corts de Carles III ja es queixaven que als confessionaris calgués intèrprets, perquè els capellans no sabien català i el poble no parlava altra cosa. Però un segle després, el Diario de Barcelona publicava anuncis demanant minyones que sabessin espanyol, com si ara demanes anglès o alemany, en aquells temps en què les dones de la burgesia educaven els fills en castellà però les noies que baixaven a servir només parlaven català. Sabem també que fa cent anys calia disposar d’intèrprets als jutjats, mentre que, ja durant la guerra, Manuel Azaña se sorprenia de trobar-se gent que mai no havia sentit parlar castellà. Fins i tot, el 1939 un ministre criminal com Serrano Suñer va permetre l’ús de les “lenguas regionales” als oficis religiosos “hasta tanto el español sea entendido por todos”, cosa que vol dir que a les prèdiques n’hi havia que no entenien un borrall. De fet, no sabem en quin moment exacte el castellà va deixar de ser percebut per la població com una llengua forana, però fins i tot per a la filologia hispànica no és fins ben entrat el franquisme que Catalunya és considerada plenament bilingüe. Malgrat la diglòssia, doncs, la penetració del castellà en les capes populars va ser singularment lenta, i això s’ha reflectit en dos fenòmens, potser connectats: l’un, una tria natural i espontània de l’idioma català com a llengua habitual, desvinculada de fidelitats en consciència; i l’altre, el fet que el castellà no hagi generat, a Catalunya, cap mena de variant pròpia o quelcom semblant a un dialecte.
I aquí falla l’altre tòpic, el dels que diuen que Catalunya ha estat sempre bilingüe, que enumeren textos i autors que han emprat el castellà (Boscà, Balmes, Aribau, Milà i Fontanals, Magarall, Pla...) i que, a partir d’una abundosa tradició lletrada, basteixen un discurs sobre el pes històric de l’espanyol a Catalunya que legitima propostes polítiques modernes sobre la presència pública de totes dues llengües. Que avui a Catalunya s’hi parlen dues llengües (com a mínim) és una veritat com un temple, però també ho és que la història d’aquest bilingüisme és extraordinàriament curta.