Totes les llengües són comuns

Matí d'estiu. Em disposo a fer un pagament en una de les agències bancàries del Cegonyer, Fraga. La noia que m'atén em demana que li parli en castellà. Li responc que no ho faré. La cara li fa un tomb: no sap que dir-me. Aleshores afegeixo que m'està entenent. No ho nega. Dies abans, la mateixa escena em va passar a la seu de La Comarca del Bajo Cinca/Baix Cinca. I, al cap d'un temps, es va repetir a l'oficina de gestió de l'aigua, també en el Cegonyer. En aquest darrer cas, qui em va atendre em va dir que era de Saragossa i que entenia el català: «veraneo en la Costa Dorada». Però que li parlés en castellà «por si acaso, puede ser que no capte alguna palabra». Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956), catedràtic de lingüística i assagista, és del parer que la ideologia monolingüista indueix a actituds i comportaments que contribueixen al mal funcionament social i a la manca de concòrdia: «moltes persones que han estudiat a Espanya inclús fins als nivells superiors, universitaris, sembla que no són capaces ni tan sols d'entendre llengües veïnes i pròximes a la seva».

Aquesta i altres disquisicions entorn l'hegemonia del castellà són exposades per Moreno Cabrera a L'imperi de la llengua comuna. Guia de l'imperialisme lingüístic espanyol (Voliana Edicions, Argentona 2014). En la introducció d'aquesta interessant novetat editorial, Sílvia Senz, filòloga, diu que la reflexió sobre la natura del llenguatge sorgeix de les societats conqueridores, les quals van produir idees i mites que justificaven l'encimbellament de les llengües imperials: «una acció política deliberada ha fet, a més, que la llengua de conquesta arrelés i sovint fos acceptada com a pròpia per la població colonitzada».

En el cas del castellà, Moreno Cabrera atribueix les arrels de l'espanyolisme lingüístic en el magisteri de Ramon Menéndez Pidal, filòleg, i de Miguel de Unamuno, filòsof. Tant el gallec com el basc parlen de les virtuts del castellà en l'àmbit internacional. Aquest aspecte m'ha recordat que, fa uns estius, una senyora castellanoparlant de Tarragona va tornar decebuda d'unes vacances en el pròxim Orient perquè, un cop en el destí turístic, ningú sabia parlar en castellà. Arran d'aquest viatge organitzat, la dona va constatar que la universalitat del castellà és un fal·làcia. Noto que encara no ha descobert però, que és monolingüe per haver-se deixat dur segurament per una educació basada en el tancament al plurilingüisme, malgrat tenir familiars catalanoparlants.

L'imperi de la llengua comuna queda estructurat, per capítols, segons els diferents dominis del castellà (filològic, històric, educatiu, econòmic... ). L'autor del llibre va desmuntant la dèria de presentar el castellà com a una de les llengües superiors del planeta. I denuncia que aquests aires de grandesa siguin una justificació cultural de recolonització econòmica sobre les altres llengües peninsulars i americanes: «un dels mecanismes ideològics més recurrents de la nostra societat és el de presentar determinats interessos particulars com interessos generals».

En aquest sentit, Juan Carlos Moreno Cabrera considera que la política monolingüista de l'Estat espanyol ha estat «declaradament etnocida». La imposició del castellà a hores d'ara a la Franja de Ponent, per exemple, deixa en un 10% l'ús del català, com a llengua habitual entre els alumnes del CEIP San José de Calasanz de Fraga, col·legi que es defineix com a trilingüe (castellà, anglès, català). Segons la web de l'escola, en el mateix gràfic lingüístic també consta que un 16% dels alumnes fan servir tant el català com el castellà. La resta recau en un 64%, els quals s'expressen correntment en castellà i el tant per cent restant és atribuït a altres llengües (búlgar, àrab, romanès...). Mala peça al teler!