Una llengua per desconnectar

No sé si les més altes instàncies de l'Estat s'han molestat a valorar aquest punt de vista. És improbable: no tenim cap indici que Rajoy, Fernández Díaz o Soraya Sáenz de Santamaría hagin mirat d'avaluar el gruix i els estrats de la situació descrita per Terricabras. Si de cas, podem imaginar-los preguntant-se de què els serveix, als catalans, la independència mental si no tenen la Brunete. Fins ara, en les seves actuacions no s'hi han apreciat indicis de capacitat suficient per entendre la voluntat d'exercir el dret a decidir.

Ens preguntaríem igualment si els mateixos catalans són perfectament conscients del pas que significa “haver desconnectat mentalment” i de la situació en què aquest fet els deixa. No és tan fàcil com podria semblar assumir la superació física d'un obstacle. (Monika Maron ens conta - Animal triste - com el Mur de Berlín, un cop esmicolat i convertit en souvenirs, persisteix en l'ànima dels dos protagonistes, un home de la RFA i una dona de l'antiga RDA, i condiciona el destí de la seva història d'amor.)

El coneixement parcial d'aquest nou emplaçament podria ser fruit de la lentitud amb què s'ha assolit. No estem davant l'explosió d'eufòria per l'abolició de l'esclavitud, sinó de l'arribada tranquil·la a un estadi el camí del qual era ple d'obstacles, superats un darrere l'altre.

Per fer-se càrrec de la nova situació, cal valorar adequadament les conquestes prèvies, parcials, que l'han possibilitada. Segurament, en el centre de totes elles, hi ha la reconquesta de la llengua, que, tot i que encara no plenament normalitzada ni fora de perills, s'ha recuperat com mai no s'havia aconseguit amb cap altra llengua en risc de desaparició. Per desconnectar mentalment, els pobles sota un o altre grau de subjugació necessiten recobrar i dignificar la llengua pròpia, suplantada per la de la potència dominant com a part d'una estratègia destinada a arruïnar l'autoestima del dominat.

Albert Memmi, l'escriptor tunisià que va viure al costat de Burgiba la descolonització de Tunísia -se'n va separar quan Burgiba va declarar la independència de la República Islàmica de Tunísia-, tracta aquesta qüestió a Portrait du colonisé, précédé du Portrait du colonisateur, del 1957, beneït amb un pròleg de Jean-Paul Sartre. Fou una lectura imprescindible per entendre els mecanismes polítics i psicològics que intervenien en la història grandiosa de la descolonització. L'atzar que desorganitza la vigència dels llibres i de les idees mantingué aquest llibre en el quadre de l'interès polític fins a principis dels 70 del segle XX; i en apartar-lo dels taulells no va tenir en compte que el més important no havia perdut interès -ni vigència-, perquè els instruments per a la reflexió que conté mantenen el seu interès i la seva utilitat més enllà del context en què va sorgir el llibre.

Memmi destacava el paper de la imposició de la llengua del colonitzador en la colonització; i la recuperació de la llengua pròpia en el procés de descolonització: un procés per al qual era essencial la desconnexió mental respecte de la metròpoli. En el cas de Catalunya -i, per extensió, en el del domini lingüístic- aquests treballs han avançat malgrat tota casta de dificultats, moltes d'elles ja assumides com a pròpies per, diria, una part significativa de la població catalana. (Ara mateix recordo inacabables i pintoresques discussions, a Barcelona, sobre la necessitat de l'ús del català en, per exemple, l'assaig, mentre no es posava en dubte la seva pertinència en la poesia i el teatre -o la novel·la-. Adolfo Suárez, els primers dies de la seva presidència, es preguntava si el català serviria per explicar física nuclear, i concloïa: “ Seamos serios, señores ”. Josep Melià li va haver de donar un parell de lliçons.)

En tot cas, Catalunya no podia desconnectar-se mentalment de Madrid sense una plena assumpció de la llengua. I, com diem a Mallorca, que ho és, de guapa, la feina, quan està feta.