InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.300
membres]
Butlletí número 1077 (dilluns 01/12/2014) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes
ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn ací
SUMARI
1) 300 dites que faran
història
2) Magí Camps - L’aparell fonador del
rector
1)
Publicat en LA VANGUARDIA dilluns 17 de
novembre del
2014
L’aparell
fonador del rector
Magí
Camps
A principis dels vuitanta, a Filologia
Catalana (UB), fèiem algunes classes –poques– al laboratori de Fonètica. N’hi
fèiem poques perquè la instal·lació no estava gaire ben assortida d’aparells per
fer-hi experiments. La primera vegada que el professor Lluís de Yzaguirre ens hi
va dur, però, ens va ensenyar un document audiovisual que Antoni Maria Badia i
Margarit havia enregistrat a l’hospital Clínic d’Estrasburg, per mediació del
doctor Straka, a finals dels seixanta.
De segur que el lector recorda, dels
llibres de text amb què estudiàvem l’ensenyament primari i secundari, algun
gràfic de l’aparell fonador. Acostumen a ser molt esquemàtics: un nas i una boca
de costat feta amb una sola línia negra, que perfila els llavis, les dents, els
alvèols i el paladar fins arribar a la glotis, i a la part inferior s’hi
distingeix la llengua, les dents inferiors i els llavis. El punt d’articulació
apareix assenyalat amb cada lletra i jo –ho haig de confessar– mai no havia
estat capaç de desxifrar-los. No vaig entendre aquells gràfics fins que vaig
veure el document audiovisual que Badia i Margarit havia dut de nord enllà i on
se’ns mostrava en tota la seva nuesa fonadora.
Aquell
enregistrament contenia unes imatges obtingudes amb raigs X i s’hi veia
l’aparell fonador del que va ser rector de la Universitat de Barcelona. Un
darrere l’altre, el doctor Badia pronunciava els sons del català alhora que les
imatges de radiografia mostraven els seus ossos i els moviments de l’aparell
fonador, la mandíbula, l’obertura dels llavis i el punt d’articulació de la
llengua. Una meravella. De Yzaguirre sosté la teoria que la característica veu
enrogallada de Badia i Margarit era una seqüela d’aquells aparells
agressius.
L’anècdota de
l’enregistrament de l’aparell fonador és una mostra del munt de feina
d’altíssima qualitat que el doctor Badia va fer per la llengua catalana durant
la seva llarga i prolífica vida, d’amor per les llengües romàniques i de defensa
del català en els pitjors moments. Els seus treballs han estat i continuen sent
indispensables en els estudis universitaris i en la vida professional de
qualsevol lingüista. La seva gramàtica catalana, publicada per primer cop en
castellà per Gredos, va ser un dels referents imprescindibles durant molts anys
per estudiar el que havia fixat Fabra en un primer moment.
Badia i
Margarit, com a bon científic i sociolingüista, sabia veure el got mig ple i
alhora el got mig buit del català. És cert que, des del franquisme fins a
l’actualitat, el català ha fet grans avenços i s’ha consolidat com a llengua de
cultura; però, alhora, té moltes esquerdes i mancances que fan que els fonaments
encara no estiguin consolidats a prova de terratrèmols.
No patiu,
doctor: en la mesura que cada parlant pugui, continuarem el vostre mestratge de
defensa, difusió i bon ús del català, amb respecte per totes les altres llengües
germanes.
Publicat en el diari ARA dimecres 19 de
novembre del
2014
Vicenç Villatoro
Ho va dir la demògrafa Anna Cabré al programa 300 sobre la llengua
i això explica un cert miracle català del s. XX. Hi va haver un catalanisme que
va creure que la immigració acabaria amb la identitat catalana, que té en la
llengua i en la voluntat de ser els trets més significatius. Doncs resulta que
la Catalunya del s. XX va rebre una immigració enorme i els trets distintius no
s’han afeblit, sinó que han crescut. Gràcies precisament a la immigració. Ella
ho explica molt bé. Andreu Domingo també, en el seu llibre Catalunya al
mirall de la immigració. Demografia i identitat nacional. Miro d’explicar-ho
a la meva manera, ràpida. El reforçament de la identitat catalana en temps
d’immigració ha estat possible per 3 coses: perquè molta gent que ha vingut de
fora s’hi ha volgut apuntar, perquè la comunitat catalana permetia apuntar-se
fàcilment a una identitat permeable basada en la llengua i la cultura, i perquè
apuntar-s’hi estava associat a un major benestar personal, familiar i general.
Pot haver-hi un catalanisme orgullós d’aquesta màquina fantàstica de cohesió
social. Sense oblidar una cosa: perquè la màquina funcioni fa falta l’horitzó de
benestar. L’ascensor social.
4)
Publicat en el diari EL PAÍS dimecres 19 de
novembre del
2014
El Tribunal Suprem ha avalat que el català sigui llengua
vehicular en l'educació, l'Administració i les comunicacions dels centres
educatius de Catalunya. Els magistrats ratifiquen d'aquesta manera una sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que
rebutjava la demanda d'Impulso Ciudadano, una plataforma que al·legava que la
norma implicava exclusió de l'ús del castellà.
El decret en qüestió és del 2010 i regula la direcció dels
centres educatius públics que depenen del Departament d'Ensenyament. En concret,
entre les funcions i les atribucions dels directors hi havia la de “garantir”
que la llengua pròpia de Catalunya sigui “utilitzada normalment” en les
activitats de les escoles i els instituts.
Impulso Ciutadano, una associació que advoca per augmentar la
presència del castellà a l'escola a Catalunya, va presentar un recurs contenciós
administratiu contra una part del decret de la Generalitat en considerar que
deixava el castellà en desavantatge en no explicitar-ne l'ús en l'àmbit escolar.
L'octubre del 2012, el TSJC va desestimar la petició de la plataforma, que va
decidir presentar un recurs de cassació.
El Suprem també considera que l'article en qüestió és
constitucional. “La norma no assenyala, en definitiva, cap exclusió del castellà
en l'àmbit educatiu al territori de Catalunya ni regula un règim de privilegi”,
diu la sentència. L'alt tribunal també creu que l'estatus del castellà ja el
recullen la Constitució i les normes estatals, motiu pel qual descarta la
pretensió d'Impulso Ciudadano que s'inclogués un esment idèntic cap al castellà
en el decret recorregut.
5)
Publicat en LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ
diumenge 23 de novembre del 2014
Josep Miquel Bausset
6)
Publicat en el diari EL PAÍS dilluns
24 de novembre del 2014
Rudolf
Ortega
Ja no importa tant el moll del nostre missatge, sinó els complements que hi
posem
El llenguatge et permet agafar-te a alguna cosa. Sabem que, des de
Ferdinand de Saussure, les paraules es componen de dues parts bàsiques,
constituents, com són el significat i el significant, i que, per tant, una
determinada forma lingüística voldrà dir una determinada cosa. O això era fins
no fa gaire (tampoc sabria dir des de quan les coses no són tan senzilles), en
què les necessitats per referir una realitat canviant han fet que les paraules
hagin perdut bona part de la seva precisió. Ara el que importen no són tant els
mots nuclears del que diem, el moll del nostre missatge, sinó els elements que
hi posem al voltant, allò que serveix per tunejar-los. Ara es porten els
complements, com a les millors temporades de moda.
Aquesta tendència ha menat a l’abundància de dues figures retòriques (de
tant aparèixer, però, deixaran de ser-ho) cada vegada més freqüents. Són
l’oxímoron i la redundància. Ara els mots ja no circulen com un funàmbul per la
línia del significat que hagin agafat al llarg de la història, sinó que ho fan
bastament per un ample carril limitat, justament, per aquestes dues figures
retòriques, en una traçada cada cop més de batzegades.
L’oxímoron és una figura retòrica bellíssima, ocurrent, brillant, que
barreja en la contradicció sentits que deriven en espurnes de significats
innovadors. Com si et prens una menja agredolça. Es tracta de combinar
dos termes, normalment un substantiu i un adjectiu, pertanyents a camps
semàntics contraris, i són ben habituals en poesia. És un oxímoron l’instant
etern en què sembla que tot s’aturi, com també el clamorós silenci
d’una multitud callada, o una dolça derrota en l’esport; i n’hi ha que
ja són tòpics, com ara la calma tensa i les conclusions a
priori. També n’hi ha de sorneguers, com la intel·ligència
militar; i d’absurds, com la catàstrofe humanitària; i uns quants
d’eufemístics, com quan amb l’inici de la crisi no s’atrevien a dir-nos que les
empreses hi perdien, sinó que tenien creixement negatiu, o quan ja no
es parla de persones, sinó de recursos humans i capital humà.
I fa poc, arran del 9-N, n’hi havia que ja parlaven d’un ultimàtum
flexible a l’Estat.
També ha passat que algunes realitats noves s’han servit de
l’oxímoron per trobar una manera d’expressar-se, com ara la tolerància
zero, o la realitat virtual, una contradicció en si mateixa que,
no obstant això, ha acabat plenament assumida pel parlant. Aquesta tendència ha
tingut però un efecte secundari: l’eclosió, en paral·lel a l’oxímoron, de
multitud de redundàncies, en una estratègia que busca, seguint el símil del
carril que dèiem, establir una segona línia per la qual el missatge circuli
confortablement. Vet aquí, doncs, que la realitat virtual ha comportat parlar de
la realitat física i de la realitat tangible, quan abans la
realitat era realitat a seques. I de dades objectives, i de
presència física, i de visites presencials. Abunda doncs la
reiteració, la necessitat de tunejar de forma supèrflua termes que, no fa tant,
ja anaven plens de sentit. És semblant al cas dels telèfons: ara és inevitable
que del telèfon en diguem telèfon fix, en una adjectivació només
explicable per la irrupció del telèfon mòbil.
Hi ha un terme que abans no admetia cap mena de matís, ni de
vacil·lació, i que ara es veu sempre acompanyat per alguna cosa, tot demostrant
que ja compten més els complements que ens posem que no pas com ens vestim. És
el terme veritat. Tants anys d'història de la filosofia fent-hi voltes i ara
qualsevol pot parlar de veritats relatives o veritats subjectives, quan el que
caldria dir és que són opinions o parers, i en contrapartida han emergit les
redundàncies equivalents, veritat absoluta i veritat objectiva, no caldria sinó.
Qui ho havia de dir, s'ha estès tant la moda que fins i tot els gihadistes de
l'Estat Islàmic s'han apuntat a la figura retòrica, tot posant Francesc en el
punt de mira per propagar, diuen, una veritat falsa.
7)
Publicat en la revista digital NÚVOL dimecres
5 de novembre del 2014
8)
Publicat a Racó Català dissante 22 de
desembre del 2014
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací