a les altes
Cap amunt.
No tires el xiquet a les altes que pot caure en terra i
espatlar-se. |
a
poquet foc
Amb un foc no gaire
fort.
No, ho has de coure, primer, a foc viu durant deu minuts i,
després, a poquet foc durant mitja
hora. |
Atànyer i atènyer
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
Aquest datiu li, -li, l'usen en molts casos per mimetisme amb el
castellà "le"; és el datiu anticipat, que en diuen. En català és un pronom
sobrer allà on ja hi ha el substantiu a què es refereix; és a dir, que el
principi general que regeix aquest cas és el de no acumular pronom sobre nom, o
pronom sobre pronom, allí on la gramàtica no ho permet. Aquest vici és molt
estès tant en el català radiofònic com en el col·loquial. Vegem-ne
exemples:
"Vamos a pedirle al
Sr. Bosc que nos deje pasar", *Li demanarem al senyor Bosc que ens deixi
passar”, per Demanarem al senyor Bosc que ens deixi passar. "Nosotros le
cantaremos una canción al profesor", *Nosaltres li cantarem una cançó al
mestre”, per Nosaltres cantarem una cançó al mestre. “El defensa
le ha dado una patada al extremo", *El defensa li ha clavat una
puntada a l'extrem”, per El defensa ha clavat una puntada a l'extrem. "El
doctor le ha dicho al enfermo que no tiene nada", *El doctor li ha
dit al malalt que no té res”, per El doctor ha dit al malalt que no té
res.
*Digueu-li això al Pere”, per Digueu això al Pere. *Ha
passat això; li demanem al nostre
corresponsal a Brussel·les”, per Ha
passat això; ho demanem al nostre corresponsal a Brussel·les. ─Mare,
vull això. ─*Demana-li al pare”’, per
─Demana-ho al pare. *Això digues-li a la Rosa”, per Això digues-ho a la Rosa.
*Anem a presentar-li les nostres queixes al
Director”, per
─Anem a presentar les nostres
queixes al Director?─Sí, anem a presentar-les-hi. *Això al nostre delegat li afavoreix”, per Això afavoreix
el nostre delegat, o Això, al
nostre delegat, l'afavoreix.
El
plural del datiu li el fan *lis”,
plural que no existeix. Per a ambdós gèneres és els o los. Diuen: *No he pogut donar-lis el
pa”, per No he pogut donar-los el pa. *A elles no podia interessar-lis
la proposició”, per A elles no podia
interessar-los la
proposició. *No podria dir-lis més
que la veritat”, per No podria dir-los més que la veritat. *Això digues-li a
ella”, per Això digues-ho a ella”. Això digues-ho
a ells.
Els renecs són part substancial de la llengua col·loquial i, en un grau o altre, són sempre ofensius. Reneguem enfadant-nos amb el món i tot el que el fa possible, i no és estrany que la blasfèmia (l’ofensa a Déu i al que és sagrat) en formi part en totes les cultures.
Un creador de ficcions que aspiri a reflectir versemblantment la complexa experiència humana necessita la blasfèmia a la seva paleta de colors; i si és un bon artista -i no és objecte de censura- en fa l’ús just per causar l’efecte desitjat.
És per això que els traductors de films també la necessiten si volen que la seva versió no traeixi/censuri l’original, com el trairia un ús de la blasfèmia gratuït.
Alguns diran que l’efecte d’hòstia també el fa hosti o òndima, i que un cagondéu pot ser un cagondena, però com diu l’ÉsAdir “la traducció ha de recollir fidelment el seu grau d’intensitat. Ni rebaixar-lo, ni augmentar-lo gratuïtament”. Per fer-se’n una idea, només cal imaginar l’efecte còmic que faria un “òndima” en certes escenes de Tarantino.
«Medio me pica España, contra heriditas, tiritas».
Quim Gibert, psicòleg
Boques de l’Ebre, Boques del Segre, Boques del Ter i Montserrat. Són els noms creats arran de la divisió departamental de Catalunya durant l’ocupació napoleònica. Batejar amb termes geogràfics el territori no va ser una dèria només dels francesos, Franco també va provar d’escapçar el ponent català empescant-se, de bracet amb l’Aragó, la regió de l’Ebre. O, en ple postfranquisme, el govern espanyol va tractar d’esquarterar el sud valencià inventant, junt amb Múrcia, la regió del sud-est. Es perseguia desarrelar en favor de la castellanització de les comarques de Lleida i d'Alacant respectivament. Tant cert és, que Lluís Garcia i Imma Grande ens assenyalen a L’invent de l’espanyolitat (Catalunya Estat, 2012) que l’alteració del nom territorial és devastador sobre la identificació de les persones: «ha demostrat ésser un poderós instrument de desnacionalització (...) Què hauria succeït amb el català si la província de Barcelona hagués estat anomenada de Cataluña, com intentà qualque vegada el poder de Madrid?»
L’assaig de Garcia i Grande, premi Irla 2012, ens ve a dir que l’espanyolització, en la qual estem involucrats del 1707 ençà, és una forma d’«eliminacionisme», mot encunyat per Daniel J. Goldhagen, consistent a homogeneïtzar als humans diferents. Per aquest sociòleg nord-americà, el procés d’anihilació (de la identitat lingüística i nacional) dels vençuts és pitjor que la guerra. Aplicat al cas català, és fer-nos creure que hauríem de parlar en castellà i comportar-nos culturalment com a castellans. Amb rigor, L’invent de l’espanyolitat titlla de guerres castellanitzadores les conegudes com a carlines i altres episodis repressius posteriors a la constitució de Cadis i a la guerra del francès: «els governants del regne malden per nacionalitzar el castellà a tot el territori peninsular dominat a base d’un militarisme exacerbat de l’exèrcit del monarca». Pels autors del llibre, l’espanyolitat és una ideologia castellanista corrosiva, que ha aconseguit pràcticament el genocidi de nacions com la lleonesa i l’aragonesa: «a més espanyolitat menys actitud democràtica».
Els anglesos, malgrat viure a la Gran Bretanya (o, filant més prim, al Regne Unit), mai han substituït per britànic el nom de la seva llengua. Lluís Garcia i Sevilla, primatòleg, subratlla que tant la Real Academia Española, RAE, com el Centro de Investigaciones Sociológicas, CIS, màximes autoritats lingüístiques i sociològiques estatals, han fet mans i mànigues «per baratar el gentilici (polític i nacional) castellà pel d’espanyol, i Castella per Espanya. Els autors de L’invent de l’espanyolitat afegeixen que la RAE, des que fou fundada (1713), ha anat desprestigiant, encongint i desterritorialitzant el català. El foment de conductes eliminacionistes, afirmen Lluís Garcia i Imma Grande, ha dut als acadèmics ha inventar-se la llengua dels gallecs: «no saben que al nord i al sud del Minho parlen igual». Garcia i Grande sostenen que la RAE recomana que als lusitanistes, els gallecs partidaris de la unificació literària i cultural de llur llengua, se’ls digui portuguesistes: «per mostrar-los com a estrangers a Galícia».
L’invent de l’espanyolitat és, bàsicament, un anàlisi dels resultats de 2010 del CIS de l’Escala d’identitat nacional subjectiva, EINS, en el qual queda reflectit com l’esmentada escala que és un instrument psicomètric nefast i un parany: «l’EINS no seria una escala d’identitat nacional subjectiva sinó més aviat una escala d’identificació política amb una idea organitzativa del Regne d’Espanya». A més, afegeix Lluís Garcia i Sevilla, que «ha fallat absolutament en no predir l’efervescència independentista que viu actualment Catalunya».
«Medio me duele, medio me pica España, contra heriditas, tiritas», una frase d’aquest estil va escriure, fa una colla d'anys, el periodista Ramon Barnils en el setmanari El Temps.
Abordem el tema
perquè veiem que, a la pràctica, tant la neteja com la riquesa de la llengua no
hi atenyen el nivell desitjable, als esports; d’altra banda un nivell afable i
que no ha d’espaordir ningú. Diríem
que hi va haver una falla de base, que amb el temps s’ha consolidat fins a fer
adquirir carta d’autenticitat a certes paraules i a certes expressions de clar
manlleu castellà i, d’altra banda, innecessàries. I és que, la iniciació dels
programes d’esports en cert aspecte vingué de cop i volta, com l’inici de
funcionament dels mateixos mitjans en català, i foren escollits, no pot ser
descartat que cuita-corrents, per al càrrec de locutors elements que no feien el
pes pel que fa a una llengua neta, genuïna i rica, ampla a tot el que dóna;
diríem que alguns d’aquests locutors tenien el cap brunzit, de durant tants
d’anys, de les expressions castellanes utilitzades de cara al terreny de joc.
Aquesta generació havia estat injustament privada del bon català, en tot ordre
de la vida, i no havien sentit allò genuí amb què encara s’expressava la lleva
anterior. ¿Qui en tenia la culpa? Cap de les nostres generacions. La tenien els
quaranta anys de dictadura i d’indecent persecució de la nostra llengua. Bé,
redimim-ne allò que puguem, amb bona voluntat. Allò que, sortosament, encara fa
la viu-viu, ni que sigui en boca dels jans més decrèpits.
Quan
començaren a emetre TV3 i Catalunya Ràdio es produí el fenomen que dèiem. Els
qui sabien de futbol, de la petanca i de llançar la javelina foren invitats a la
feina de radiodifondre els esports i, desconeixent alguns termes i expressions
dels clàssics i tradicionals, recorregueren, inconscientment, o temporalment, a
manllevar del castellà que sempre havien sentit, o parlat ells mateixos. Amb
precaució i bona voluntat, exposaré ara alguns d’aquests manlleus innecessaris
que, a parer meu, haurien de ser substituïts pels legítims i tradicionals estils
de dir nostrats.
El primer és
*golejada’, traducció servil del castellà “goleada”. Sempre havíem dit a tot
Catalunya, pana o panadera. Clavar pana. Set a zero, quina pana! El Madrid ha clavat
panadera al Rayo Vallecano,
La segona és “donar
la volta al marcador”, “dar la vuelta al marcador”. Per: capgirar el marcador. A
l’inici de la segona part, el Llevant capgirà el
marcador.
Com també fer gol “donant-se la mitja volta”, dándose la media vuelta”.
Per: Fer gol miggirant-se. El davanter marcà
miggirant-se.
‘Atrapar”, “atrapar”, així
sense complement de nom o de pronom. Per: Blocar. Era allò que hom deia abans: El porter l’ha blocat. Com bloca, aquest
porter! O: L’ha aturat, llançant-se. Quina aturada! Quina llançada! Tot s’ha
perdut.
“No arriba”, “no
llega”. Per: No hi arriba. El davanter no hi ha arribat. Corre i no hi
arriba.
“Amagar”, servil del
castellà “amagar”, que vol dir: Fer veure que... En català amagar només vol dir:
escondir. Per tant, cal dir: L’extrem fa veure que xuta i s’escapa amb la
pilota.
“Despejar, despeje”,
no és català, en absolut. Cal dir: Esbandida o desembaràs. Quina esbandida, noi, el defensa! El mig
campista desembarassa la situació.
És a dir, que tots hauríem de concebre l’ideal senzill i afable de parlar una llengua mallorquina-valenciana-catalana neta i rica, sense fer-hi escarafalls. És una obligació, la que els ciutadans del món observen respecte a la pròpia llengua. ¿Per què els catalans no l’hauríem d’observar? Granet a granet i bona lletra. Pel bé de la cultura catalana-valenciana-mallorquina, sempre disposats a no cedir a cap manlleu no necessari i servil d’una altra llengua Pel bé de tots nosaltres, pel bé dels Països Catalans i de Catalunya. Posem-hi aquell ingredient de bona voluntat de fer cas de com parla la generació anterior, que ells ho saben, puix que han tingut un peu a cada banda. Ple bé del nou Estat Català, perquè sigui culte, endreçat, progressista, ric i faci el benestar de tots els seus súbdits.