InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 219 (divendres 21/11/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - a les altes
 
2) Eugeni S. Reig - a poquet foc
 
3) Antoni Llull Martí - Atànyer i atènyer
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. El datiu anticipat li.
 
5) Albert Pla Nualart - Els límits dels eufemismes
 
6) Quim Gibert - «Medio me pica España, contra heriditas, tiritas»
 
7) Pere Ortís - L’argot dels esports
 
8) Gabriel Bibiloni: 'El nou estat només ha de tenir una llengua oficial: el català'
 
 
 
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig 

a les altes

Cap amunt.

No tires el xiquet a les altes que pot caure en terra i espatlar-se.

 

En valencià també es diu: cap amunt
La llengua estàndard sol emprar: a dalt, cap amunt
En castellà es diu: a lo alto, hacia arriba
 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig

 

a poquet foc

Amb un foc no gaire fort.

No, ho has de coure, primer, a foc viu durant deu minuts i, després, a poquet foc durant mitja hora.

 

En valencià també es diu: a foc baix (o baixet, o dolç, o fluix, o suau), a poc foc
La llengua estàndard sol emprar: a foc lent
En castellà es diu: a fuego lento
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 125)
 

Atànyer i atènyer

 

Antoni Llull Martí
 
Atànyer i atènyer són dos verbs que altre temps foren molt usuals en la llengua parlada i que avui en dia només s’usen, col•loquialment, en algunes frases fetes o refranys. Perquè són molt semblants, en algunes ocasions han estat confosos entre ells, i tenen coincidències en algunes formes de la conjugació verbal (atès, és la forma de participi comuna a l’un i a l’altre).
Atànyer, que significa ‘esser propi’, ‘pertànyer’, i també ‘esser parent’, ha caigut, pràcticament, en desús. El trobam en el refrany qui poc t’atany poc te plany (o mal te plany qui poc t’atany), que vol dir que aquell amb qui no tens relacions molt estretes, de parentiu o d’amistat, no es preocupa gaire dels teus mals o problemes, mentre que atènyer, vol dir ‘arribar’ (a qualcú o a qualque cosa), ‘aconseguir’, i també, ‘complir una promesa’. Sempre és estat més usual que l’anterior, i el seu ús literari anà caient en desús durant els segles de decadència (XVII-XIX), fins que alguns escriptors i poetes de la Renaixença tornaren a emprar-lo. Però la gent de Mallorca i alguns altres llocs no havien deixat de fer-ne ús fins entrat el segle XX. El trobam en el refrany lo promès sia atès, i també en
un altre que deia que qui promet molt ateny molt poc. Hi ha una glosa, que record haver-la sentida quan jo era al•lot, que diu: «Sa madona d’aquest lloc / sempre va portes obertes /carrega sa gent d’ofertes, / promet molt i ateny poc».
 
És una pena que mots de tan llarga tradició com aquests es perdin, reemplaçats moltes vegades per altres de legitimitat més que dubtosa, com pertenèixer o alcançar. Hauríem d’esforçar-nos més per conservar el nostre patrimoni lingüístic, més amenaçat que mai, tant per la pressió dels mitjans de comunicació en castellà com per la desbordada immigració que patim, puix que la majoria dels qui arriben no tenen cap interès per aprendre la nostra llengua, cosa que trob molt natural en les actuals circumstàncies, i la gran majoria dels estrangers només tenen interès a aprendre el castellà, cosa també molt comprensible, sobre tot si veuen que són tants els mallorquins que menyspreen la seva pròpia llengua i concedeixen més prestigi a la que és oficial a tot l’Estat.

 

 

4)

Empobriment de la llengua catalana.
Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li.

Pere Ortís

El datiu anticipat li.

 

 

Aquest datiu li, -li, l'usen en molts casos per mimetisme amb el castellà "le"; és el datiu anticipat, que en diuen. En català és un pronom sobrer allà on ja hi ha el substantiu a què es refereix; és a dir, que el principi general que regeix aquest cas és el de no acumular pronom sobre nom, o pronom sobre pronom, allí on la gramàtica no ho permet. Aquest vici és molt estès tant en el català radiofònic com en el col·loquial. Vegem-ne exemples:

 "Vamos a pedirle al Sr. Bosc que nos deje pasar", *Li demanarem al senyor Bosc que ens deixi passar”, per Demanarem al senyor Bosc que ens deixi passar. "Nosotros le cantaremos una canción al profesor", *Nosaltres li cantarem una cançó al mestre”, per Nosaltres cantarem una cançó al mestre. “El defensa le ha dado una patada al extremo", *El defensa li ha clavat una puntada a l'extrem”, per El defensa ha clavat una puntada a l'extrem. "El doctor le ha dicho al enfermo que no tiene nada", *El doctor li ha dit al malalt que no té res”, per El doctor ha dit al malalt que no té res.

*Digueu-li això al Pere”, per Digueu això al Pere. *Ha passat això; li demanem al nostre corresponsal a Brussel·les”, per Ha passat això; ho demanem al nostre corresponsal a Brussel·les. ─Mare, vull això. ─*Demana-li al pare”’, per ─Demana-ho al pare. *Això digues-li a la Rosa”, per Això digues-ho a la Rosa.    

    *Anem a presentar-li les nostres queixes al Director”,  per  Anem a presentar les nostres queixes al Director?Sí, anem a presentar-les-hi. *Això al nostre delegat li afavoreix”, per Això afavoreix el nostre delegat, o Això, al nostre delegat, l'afavoreix.      

     El plural del datiu li el fan *lis”, plural que no existeix. Per a ambdós gèneres és els o los. Diuen: *No he pogut donar-lis el pa”, per No he pogut donar-los el pa. *A elles no podia interessar-lis la proposició”, per A elles no podia interessar-los la proposició.  *No podria dir-lis més que la veritat”, per No podria dir-los més que la veritat. *Això digues-li a ella”, per Això digues-ho a ella”. Això digues-ho a ells.

 

5)
 
Publicat en el diari ARA divendres 31 d'octubre del 2014

Els renecs són part substancial de la llengua col·loquial i, en un grau o altre, són sempre ofensius. Reneguem enfadant-nos amb el món i tot el que el fa possible, i no és estrany que la blasfèmia (l’ofensa a Déu i al que és sagrat) en formi part en totes les cultures.

Un creador de ficcions que aspiri a reflectir versemblantment la complexa experiència humana necessita la blasfèmia a la seva paleta de colors; i si és un bon artista -i no és objecte de censura- en fa l’ús just per causar l’efecte desitjat.

És per això que els traductors de films també la necessiten si volen que la seva versió no traeixi/censuri l’original, com el trairia un ús de la blasfèmia gratuït.

Alguns diran que l’efecte d’hòstia també el fa hosti o òndima, i que un cagondéu pot ser un cagondena, però com diu l’ÉsAdir “la traducció ha de recollir fidelment el seu grau d’intensitat. Ni rebaixar-lo, ni augmentar-lo gratuïtament”. Per fer-se’n una idea, només cal imaginar l’efecte còmic que faria un “òndima” en certes escenes de Tarantino.

 

6)

«Medio me pica España, contra heriditas, tiritas».

Quim Gibert, psicòleg

Boques de l’Ebre, Boques del Segre, Boques del Ter i Montserrat. Són els noms creats arran de la divisió departamental de Catalunya durant l’ocupació napoleònica. Batejar amb termes geogràfics el territori no va ser una dèria només dels francesos, Franco també va provar d’escapçar el ponent català empescant-se, de bracet amb l’Aragó, la regió de l’Ebre. O, en ple postfranquisme, el govern espanyol va tractar d’esquarterar el sud valencià inventant, junt amb Múrcia, la regió del sud-est. Es perseguia desarrelar en favor de la castellanització de les comarques de Lleida i d'Alacant respectivament. Tant cert és, que Lluís Garcia i Imma Grande ens assenyalen a L’invent de l’espanyolitat (Catalunya Estat, 2012) que l’alteració del nom territorial és devastador sobre la identificació de les persones: «ha demostrat ésser un poderós instrument de desnacionalització (...) Què hauria succeït amb el català si la província de Barcelona hagués estat anomenada de Cataluña, com intentà qualque vegada el poder de Madrid?»

L’assaig de Garcia i Grande, premi Irla 2012, ens ve a dir que l’espanyolització, en la qual estem involucrats del 1707 ençà, és una forma d’«eliminacionisme», mot encunyat per Daniel J. Goldhagen, consistent a homogeneïtzar als humans diferents. Per aquest sociòleg nord-americà, el procés d’anihilació (de la identitat lingüística i nacional) dels vençuts és pitjor que la guerra. Aplicat al cas català, és fer-nos creure que hauríem de parlar en castellà i comportar-nos culturalment com a castellans. Amb rigor, L’invent de l’espanyolitat titlla de guerres castellanitzadores les conegudes com a carlines i altres episodis repressius posteriors a la constitució de Cadis i a la guerra del francès: «els governants del regne malden per nacionalitzar el castellà a tot el territori peninsular dominat a base d’un militarisme exacerbat de l’exèrcit del monarca». Pels autors del llibre, l’espanyolitat és una ideologia castellanista corrosiva, que ha aconseguit pràcticament el genocidi de nacions com la lleonesa i l’aragonesa: «a més espanyolitat menys actitud democràtica».

Els anglesos, malgrat viure a la Gran Bretanya (o, filant més prim, al Regne Unit), mai han substituït per britànic el nom de la seva llengua. Lluís Garcia i Sevilla, primatòleg, subratlla que tant la Real Academia Española, RAE, com el Centro de Investigaciones Sociológicas, CIS, màximes autoritats lingüístiques i sociològiques estatals, han fet mans i mànigues «per baratar el gentilici (polític i nacional) castellà pel d’espanyol, i Castella per Espanya. Els autors de L’invent de l’espanyolitat afegeixen que la RAE, des que fou fundada (1713), ha anat desprestigiant, encongint i desterritorialitzant el català. El foment de conductes eliminacionistes, afirmen Lluís Garcia i Imma Grande, ha dut als acadèmics ha inventar-se la llengua dels gallecs: «no saben que al nord i al sud del Minho parlen igual». Garcia i Grande sostenen que la RAE recomana que als lusitanistes, els gallecs partidaris de la unificació literària i cultural de llur llengua, se’ls digui portuguesistes: «per mostrar-los com a estrangers a Galícia».

L’invent de l’espanyolitat és, bàsicament, un anàlisi dels resultats de 2010 del CIS de l’Escala d’identitat nacional subjectiva, EINS, en el qual queda reflectit com l’esmentada escala que és un instrument psicomètric nefast i un parany: «l’EINS no seria una escala d’identitat nacional subjectiva sinó més aviat una escala d’identificació política amb una idea organitzativa del Regne d’Espanya». A més, afegeix Lluís Garcia i Sevilla, que «ha fallat absolutament en no predir l’efervescència independentista que viu actualment Catalunya».

«Medio me duele, medio me pica España, contra heriditas, tiritas», una frase d’aquest estil va escriure, fa una colla d'anys, el periodista Ramon Barnils en el setmanari El Temps.

 
7)
 
L’argot dels esports
 
Pere Ortís
 
 

      Els locutors d’esports s’adrecen a masses d’oïdors, que estan pendents de la seva paraula amb frenètica expectació. Fet que marca la transcendència del llenguatge que se’ls parla. De tots els angles resta palès que aquest llenguatge ha de ser net, ha de ser de trinca, ric sense embafament, que vol dir amb gust i en la deguda mesura, adoctrinador del bon i del bell català. Amb aquest gloriós bagatge faríem un què que tindria una transcendència enorme en la millora ciutadana de la llengua catalana, faríem un pas de gegant endavant en la normalització de la nostra dissortada llengua. Tant de bo  que aquestes consideracions arribessin als nostres locutors i se les prenguessin seriosament i amb la deguda responsabilitat.

   Abordem el tema perquè veiem que, a la pràctica, tant la neteja com la riquesa de la llengua no hi atenyen el nivell desitjable, als esports; d’altra banda un nivell afable i que no ha d’espaordir  ningú. Diríem que hi va haver una falla de base, que amb el temps s’ha consolidat fins a fer adquirir carta d’autenticitat a certes paraules i a certes expressions de clar manlleu castellà i, d’altra banda, innecessàries. I és que, la iniciació dels programes d’esports en cert aspecte vingué de cop i volta, com l’inici de funcionament dels mateixos mitjans en català, i foren escollits, no pot ser descartat que cuita-corrents, per al càrrec de locutors elements que no feien el pes pel que fa a una llengua neta, genuïna i rica, ampla a tot el que dóna; diríem que alguns d’aquests locutors tenien el cap brunzit, de durant tants d’anys, de les expressions castellanes utilitzades de cara al terreny de joc. Aquesta generació havia estat injustament privada del bon català, en tot ordre de la vida, i no havien sentit allò genuí amb què encara s’expressava la lleva anterior. ¿Qui en tenia la culpa? Cap de les nostres generacions. La tenien els quaranta anys de dictadura i d’indecent persecució de la nostra llengua. Bé, redimim-ne allò que puguem, amb bona voluntat. Allò que, sortosament, encara fa la viu-viu, ni que sigui en boca dels jans més decrèpits.

    Quan començaren a emetre TV3 i Catalunya Ràdio es produí el fenomen que dèiem. Els qui sabien de futbol, de la petanca i de llançar la javelina foren invitats a la feina de radiodifondre els esports i, desconeixent alguns termes i expressions dels clàssics i tradicionals, recorregueren, inconscientment, o temporalment, a manllevar del castellà que sempre havien sentit, o parlat ells mateixos. Amb precaució i bona voluntat, exposaré ara alguns d’aquests manlleus innecessaris que, a parer meu, haurien de ser substituïts pels legítims i tradicionals estils de dir nostrats.

    El primer és *golejada’, traducció servil del castellà “goleada”. Sempre havíem dit a tot Catalunya, pana o panadera. Clavar pana. Set a zero, quina pana! El Madrid ha clavat panadera al Rayo Vallecano, 4 a zero. I remarco que pana i panadera eren dites a tot Catalunya, i en molts llocs encara les diuen, col·loquialment. Això ho remarco perquè hi ha algun eminent lingüista que diu que jo vull imposar l’argot de l’Urgell a tot Catalunya, i és ben fals. Simplement, ofereixo solucions ben catalanes per a substituir els barbarismes arrelats, siguin d’on siguin, que és forçà millor adoptar locucions catalanes, vinguin d’on vinguin, que no voler cedir amb tossudes castellanades. I encara vull remarcar que en català existeix el verb empanar, que vol dir esclafar sota un pes. I que quan teníem una averia amb l’auto, per la carretera, dèiem hai fet pana, o hai punxat, i no he “pinxat”, com diuen a tot Barcelona. A parer meu, fins seria més bo golada, que ‘golejada”, que golada  és paraula ja existent que vol dir una altra cosa molt diferent, sí, però n’hi ha tantes, així, en català. Golada, com diem gentada, ocellada, socolada, aigualada, ratada, quan n’hi ha molts. També hi és molt bo apallissar, clavar pallissa. Si us plau, eixamplem la llengua, que la tenim prou rica, no ens encarcarem amb manlleus que la empobreixen, no s’hi val a utilitzar, incondicionalment, inapel·lablement tan sols ‘golejada’!  El Fabra no el registra. El Moll registra panadera. Pana també vol dir vellut o pelfa.

   La segona és “donar la volta al marcador”, “dar la vuelta al marcador”. Per: capgirar el marcador.  A l’inici de la segona part, el Llevant capgirà el marcador.

  Com també fer gol “donant-se la mitja volta”, dándose la media vuelta”. Per: Fer gol miggirant-se. El davanter marcà miggirant-se.

  ‘Atrapar”, “atrapar”, així sense complement de nom o de pronom. Per: Blocar. Era allò que hom deia abans: El porter l’ha blocat. Com bloca, aquest porter! O: L’ha aturat, llançant-se. Quina aturada! Quina llançada! Tot s’ha perdut.

   “No arriba”, “no llega”. Per: No hi arriba. El davanter no hi ha arribat. Corre i no hi arriba.

   “Amagar”, servil del castellà “amagar”, que vol dir: Fer veure que... En català amagar només vol dir: escondir.  Per tant, cal dir: L’extrem fa veure que xuta i s’escapa amb la pilota.

   “Despejar, despeje”, no és català, en absolut. Cal dir: Esbandida o desembaràs. Quina esbandida, noi, el defensa! El mig campista desembarassa la situació.

  És a dir, que tots hauríem de concebre l’ideal senzill i afable de parlar una llengua mallorquina-valenciana-catalana neta i rica, sense fer-hi escarafalls. És una obligació, la que els ciutadans del món observen respecte a la pròpia llengua. ¿Per què els catalans no l’hauríem d’observar? Granet a granet i bona lletra. Pel bé de la cultura catalana-valenciana-mallorquina, sempre disposats a no cedir a cap manlleu no necessari i servil d’una altra llengua Pel bé de tots nosaltres, pel bé dels Països Catalans i de Catalunya. Posem-hi aquell ingredient de bona voluntat de fer cas de com parla la generació anterior, que ells ho saben, puix que han tingut un peu a cada banda. Ple bé del nou Estat Català, perquè sigui culte, endreçat, progressista, ric i faci el benestar de tots els seus súbdits.

 

8)
 
Publicat en VilaWeb dilluns 3 de novembre del 2014
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net