És costum
a la premsa escrita, a la ràdio i a la televisió, amb motiu de la mort d'un
personatge públic, de recuperar de l'arxiu històric del mitjà alguna entrevista
significativa feta al qui acaba de morir i tornar-la a publicar o emetre. És amb
aquest esperit que
Aquella
entrevista que ara recuperem formava part de la sèrie que vam titular El futur del català, 27 anys després.
L'any 1985, el periodista Joan Tudela va publicar al setmanari “El Món” una
sèrie de vint entrevistes sobre el futur del català. Entre les persones
entrevistades, hi havia Antoni Badia i Margarit.
Joan
Tudela va obtenir amb aquestes entrevistes els dos premis periodístics més
importants d'aleshores, és a dir, el premi Ciutat de Barcelona, atorgat per
l'Ajuntament de Barcelona, i el premi Gaziel, concedit pel Departament de
Cultura de la Generalitat de Catalunya. Les entrevistes van aplegar-se en un
llibre de títol El futur del català,
editat l'any 1986, amb pròleg de Josep Benet. Llegida gairebé trenta anys
després de fer-se, l'entrevista que reproduïm continua tenint un gran interès.
El català ha d'obrir-se als continguts
culturals universals era el títol de l'entrevista.
Vet aquí,
doncs, l'entrevista feta a 26 d'abril de
1985.
Llengua i
poder, els continguts i les actituds. Aquestes quatre paraules són el resum
telegràfic del discurs d'Antoni Badia i Margarit sobre la llengua catalana. El
rector de la Universitat Central de Barcelona i catedràtic de Gramàtica
Històrica Catalana està convençut que, en principi, totes les llengües són igual
de perfectes:
L'evolució de les llengües, tant com lingüística, és sociolingüística,
és a dir, política. Si uns idiomes s'han imposat damunt els altres ha estat
perquè tenien el suport d'un centre de poder. El llatí, per exemple, al
començament era una llengua tosca, primària, amb un vocabulari per a camperols i
pastors. Si el llatí es va imposar, primer damunt les altres llengües importants
del grup itàlic, l'osc i l'umbre, i després damunt d'altres de més allunyades,
va ser perquè es va imposar el poder de Roma.
Encara
que la Constitució espanyola afirma que les llengües diferents del castellà
seran objecte d'especial respecte i protecció, Antoni Badia i Margarit creu que
no ens en podem refiar gaire, del Govern central. En canvi, pensa que els poders
autonòmics han de jugar un paper important a favor del català. El fet que la
Generalitat de Catalunya pogués fer, en el seu moment, un decret sobre
l'ensenyament del català a les escoles i que pogués crear TV3 són vistos pel rector de la Universitat de Barcelona com a
demostratius que la llengua catalana necessita com l'aire que respira un poder
polític autòcton que li doni suport.
Fins i
tot hi ha Estats sobirans que tenen el risc de perdre la llengua pròpia davant
l'anglès. És el cas, per exemple, de Dinamarca, Suècia i Noruega. Em consta que
a Dinamarca s'esmercen sumes importants de diner públic per protegir la llengua
pròpia.
Existeix
una equació poca-solta però estesa, segons la qual el català és al localisme el
mateix que el castellà és al cosmopolitisme.
Durant
molt de temps, a molta gent els ha semblat que ser fidel al català era ser fidel
a la cançó popular, a ballar sardanes i a les coses específicament catalanes. Us
parla una persona que s'hi sent integrada, en la cultura tradicional. Però si no
ens integrem també en els continguts de la cultura actual, que són continguts
universals, no ens en sortirem. Avui pesen molt els continguts culturals
universals. Si el català, per defensar la seva personalitat, vol tancar-los la
porta i limitar-se als continguts locals, seria
suïcida...
UNA
CULTURA QUE SEMBLA NORMAL
La
sociologia lingüística atorga cada cop més importància a la qüestió de les
actituds. Antoni Badia i Margarit, en el cas del català, la considera
clau.
Sobretot
són de la màxima importància les actituds dels catalanoparlants. Encara n'hi ha
massa que, no per malvolença, ni per càlcul d'animadversió cap a la llengua
catalana, sinó que per peresa, per rutina, per comoditat, no tenen una actitud
activa a favor de la normalització del català. Ens hi trobem fins i tot aquí, a
la Universitat, amb professors que per peresa de traduir la nomenclatura
científica fan la classe en castellà.
Antoni
Badia i Margarit explica que els sociolingüistes estrangers queden parats davant
la vitalitat del català. Constaten que, de totes les llengües minoritzades
d'Europa, és l'única que pot presentar totes les peces d'una cultura que sembla
normal. La Gran Enciclopèdia Catalana. La col·lecció Bernat Metge, amb dos-cents
volums de traduccions de clàssics grecs i llatins. Diccionaris de diverses
llengües. Traduccions de primera categoria d'autors estrangers, de vegades
avançant-se a la traducció al castellà, com ha passat en l'últim Nobel de
Literatura, el txec Seifert. La premsa. La ràdio. La
televisió.
Cap altra
de les cultures minoritzades d'Europa no és capaç d'omplir en la llengua pròpia,
amb coherència i dignitat, tantes hores de televisió.
EL PAPER
DE LA UNIVERSITAT
El català
ha tornat a entrar a la Universitat per la porta gran. A les tres universitats:
la Central, l'Autònoma i la Politècnica. És obvi que el seu paper en la
normalització de la llengua i la cultura catalanes és decisiu.
Penso que
no es va al ritme que s'hauria d'anar en la normalització del català a les
universitats, però els progressos són evidents. El català cada cop s'estén més
en l'administració universitària. Creix el nombre de cursos en català. Els
professors dels primers cursos de les diferents carreres constaten que, pel que
fa a la llengua catalana, els alumnes que ara comencen estan més ben preparats
que fa cinc anys, i no tan sols perquè les proves de selectivitat ara contenen
un examen de català, sinó perquè ja vénen preparats del BUP i el COU. Encara
falten moltes coses, però. Un que comença Medicina, per exemple, no té un
tractat d'anatomia en català. Ni hi ha textos de Química, ni manuals de Dret en
català.
Moderadament optimista, tal com es defineix ell mateix, el rector de la
Universitat de Barcelona diu que reconeix les dificultats que pesen sobre el
futur del català, com sobre l'avenir de les altres llengües minoritzades.
Però:
Ens hem
de sentir hereus d'aquells que al segle passat van emprendre l'esbojarrada
empresa de normalitzar una llengua que semblava condemnada a desaparèixer. Ens
en sortirem si conservem l'adhesió de la massa parlant a la llengua i si sabem
resoldre allò que jo he anomenat el gran problema, que és l'obertura del català
als continguts culturals universals d'avui. A més: què hauria passat si el
Franco s'hagués aixecat i hagués començat la gran desgràcia sense tenir el Fabra
a punt? Potser ens trobaríem ara com altres llengües minoritzades que encara no
han aconseguit ni posar-se d'acord en quina ha de ser
l'ortografia...
NORMALITZAR-SE O MORIR
La
normalització del català es pot enfocar des de dos punts de vista, l'estàtic i
l'evolutiu. Aquesta dicotomia podria correspondre a allò que Ferdinand de
Saussure, el pare de la lingüística moderna, en deia la llengua sincrònica (la
seva radiografia en un temps determinat) i la llengua diacrònica (la seva
evolució a través del temps). La visió que té de l'assumpte l'Antoni Badia i
Margarit és més aviat diacrònica:
Cal
entendre la normalització del català com un procés en marxa, com la mateixa vida
de la llengua tendint a la normalització. És a dir: com una actitud, personal i
col·lectiva. Normalitzar una llengua truncada mai no arriba al final. Però,
sense la normalització, no cabria més que la desaparició. No hi ha un camí
intermedi.
Les
llengües són una mica com els humans. Duen una navegació atzarosa cap a una
Itaca mitificada, sense adonar-se gaire que allò que compta no és el port
somniat, sinó el viatge a Itaca.
Joan Veny, Germà Colón i Gabriel Bibiloni parlen del seu professor i referent · El presenten com una peça clau per a la recuperació de l'estudi de la llengua en l'àmbit acadèmic