a bot de
sacre
Anar d’un lloc a un altre molt ràpidament, molt de pressa, sense
perdre un minut.
|
No vaig tindre temps per a dir-li res. Va pegar a fugir de mala
manera. Se’n va anar a bot de
sacre. |
En la rondalla Les velletes de
|
Aconseguida aquesta seguretat, ella de s’anà a bot de sacre a
vendre gemmes, anells, manilles i mil altres coses de valor, que no li
aprofitaven per a altra cosa, i, amb una bona bossa de monedes d’or i de
plata, se’n tornà a Tibi, on tothom s’estranyava dels diners que
manifestava tenir, encara que ella procurava no fer-ne massa
ostentació. |
En la rondalla El xiquet
que va nàixer de peus d’Enric Valor, podem
llegir:
|
Quan ell ho manava, ell sabria per què. I amb el geniot que solia
traure el rei... Fuig, fuig! A complir a bot de
sacre! |
En la rondalla Peret
d’Enric Valor, trobem:
|
Jeroni i Peret vivien tots dos en el mateix carrer, set o vuit
cases enmig. Així, que, quan isqué Jeroni armat de la ganiveta per anar a
casa de l’amic a matar-lo, va donar la casualitat que Carmeta havia obert
la porta en aquells moments i el va veure venir a bot de
sacre. |
En valencià també es diu: corrents
La llengua estàndard sol emprar: corrents (o a corre-cuita, o a
cuita-corrents, o cuita-corrents)
En castellà es diu:
a toda
prisa
a la
part-davant
A la part de davant.
|
A la part d’avant té el jardí i a la part
d’arrere l’hortet. |
Aquesta locució és d’ús habitual en el parlar
d’Alcoi.
L’escriptor Enric Valor i Vives l’empra en la seua obra literària. En la
novel·
|
A la part-davant de casa Llorenç, pròxima, hi havia una era on una
batedors madurs ereraven ja el gra quasi
net. |
He grafiat aquesta
expressió la part d’avant perquè
pense que aquesta manera d’escriure-la és més adequada que la grafia que va usar
Enric Valor: la
part-davant.
En valencià també
es diu: a la part de davant
La llengua estàndard sol
emprar: a la part de davant
En castellà es diu:
en la parte
de delante
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
Poder
precisar les subtils diferències que hi ha en català entre aquests dos verbs és
simplement qüestió de pràctica. També cal haver-hi nascut. Però és un recurs
totalment errat voler dir les coses tal com les diu el castellà, que és el que
fan molts. Per tant, cal parar ment a les bones lectures i al que diuen les
persones que parlen bé l'idioma. Entretant, analitzem alguns casos que poden
ésser-hi il·lustratius:
Unes
vegades estar vol dir una condició estable i unes altres la vol dir
ésser. Estar malalt, per exemple, vol dir que hom està transitòriament
malalt; ésser un malalt vol dir que s'és un malalt crònic.
Estar poques vegades vol dir trobar-se en; en canvi
ésser sempre ho vol dir. Així, hom no pot dir *Que està el Jordi?”, quan
arriba a un lloc demanant per algú, sinó que ha de dir: Que hi és
el Jordi?, o: Que hi ha el Jordi? És a dir, que quan
hom es troba transitòriament en un lloc, sempre hi és, i mai no *hi
està”, en aquest lloc. No podem dir: *Està a Barcelona a veure el Barça”, cal
dir: És a Barcelona a veure el
Barça. Tampoc no podem dir: *El Jordi està a la cuina”, sinó que hem de dir:
El Jordi és a la cuina. *El nen està a l'escola”, sinó que
cal dir: El nen és a l'escola.
No es
pot dir: Tots els qui *estaven” allí l'aplaudiren, sinó que cal dir: Tots els
qui eren allí l'aplaudiren.
No es pot dir: Quan ella arribà, ell no *estava”, sinó que cal dir:
Quan ella arribà, ell no hi era.
Estar, però, i millor estar-se, vol dir viure o
residir en un lloc. Així direm: Aquesta gent abans vivien aquí, però
ara s'estan a Barcelona.
Referent al
menjar, aquest en català mai no *està” bo, sinó que sempre és bo. Per
tant, no podem dir: Que bona que *està” aquesta sopa! El pastís *està” molt bo,
sinó que hem de dir: Que bona que és aquesta sopa! El
pastís és molt bo. L'escudella és bona, mare. El pa
amb tomàquet era molt bo.
Com a
principi general, podem assegurar que usant el verb ésser rares vegades
faltarem a la gramàtica. Quan dubtem, doncs, el més prudent és usar aquest verb.
El sentit comú i la pràctica, després, ens aniran fornint l'ús correcte dels dos
verbs.
Tampoc
no és gens d'aconsellable la forma progressiva, perifràstica del “estar fent”.
El castellà l'usa molt, però el català l'usa poc; i amb això vull dir també el
català comú i ordinari que parlava la gent fins fa poc. Quan la meva mare
─noranta-cinc anys─ em trucava per telèfon, no em demanava mai: Què estàs fent?, sinó que em demanava: Què fas? Que Sopes?
Dines? Mai no em demanava: Que estàs sopant?
Conseqüentment, acostumem-nos a dir, en lloc de A cal Robert estan sopant, Els nois estan jugant, Està fent sol, Està plovent, Estan assajant: A cal Robert sopen. Els nois juguen. Fa sol. Plou. Assagen. És més usual la perífrasi emprant-hi el verb auxiliar anar: Mentre sortíem, anava plovent. Cantàvem, mentre ells anaven tocant.
Dilluns farà quatre anys que va morir Joan Solà: el lingüista que més ha fet perquè el català no mori d’arteriosclerosi, el professor que s’obligava i obligava els seus alumnes a qüestionar-ho tot, començant per les normes sense altre crèdit que l’autoritat o la tradició.
De vegades se’n sortia i de vegades no. Per exemple, la seva distinció entre d’aquí (“T’ho diré d’aquí uns dies”) i d’aquí a (“D’aquí a Nadal ho hem de tenir fet”) -la norma establia i estableix l’ús de d’aquí a en tots dos casos- la va formular el 2008 i ha tingut un èxit fulgurant en els mitjans.
Per contra, la seva defensa de sigut com a forma estàndard preferent del participi de ser continua sense fer forat a Catalunya. (En canvi, tant la gramàtica com el diccionari normatius de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’hi decanten clarament.)
No vull entrar ara en les raons que fan que Solà (i jo mateix) prefereixi unificar el participi del verb ser en la forma sigut en un registre estàndard. He dedicat altres tastos al tema. Però sí que vull destacar la sensibilitat que hi ha al darrere.
Solà mai accepta de bon grat que la forma més viva, clara i genuïna sigui postergada per una de més insòlita i arcaica per la pressió d’una elit. I sempre és enemic de tot el que fa la llengua correcta innecessàriament més difícil -una llengua d’iniciats- no pas per fer-la millor lingüísticament sinó per fer-la servir com a marcador de classe social.
Es rebel·la contra la idea masoquista que el prestigi d’una norma és directament proporcional a la incomoditat pragmàtica amb què s’aplica. És aquesta rebel·lió la que fa que s’associï amb Coromines per estalviar als alumnes de català l’infern que suposava, sense aportar cap benefici, distingir entre per i per a davant d’infinitiu.
Continuar lluitant perquè es flexibilitzin les normes que no estan al servei de la gent és el millor homenatge que li podem fer.