(Publicat al diari Avui el 9 d'octubre del 2007)
Com a centre de documentació lingüística, juga a la primera divisió mundial. Llibres: 22.000. Treballs inèdits: 1.400. Revistes: 400. I una gran base de dades de notícies, entrevistes i articles de la premsa diària. En aquest centre, situat a Barcelona, al número 21 del carrer Pintor Fortuny, hi treballa un equip competent, que encapçala Elena Heidepriem i que ofereix una atenció personalitzada als que hi van i, alhora, servei de consulta a internet: http://www.gencat.cat/presidencia/llengcat/cds.
Part del públic potencial d'aquest centre ja el coneix i ja en fa ús, sobretot la gent de la mateixa Secretaria de Política Lingüística, del Consorci per a la Normalització Lingüística i del món universitari. El mal és que hi ha molta gent que necessita documentar-se sobre la nostra llengua i no sap que en aquest centre hi és tot sobre la situació del català i sobre altres realitats idiomàtiques similars, per exemple, sobre el francès al Quebec. Política i planificació lingüístiques, sociolingüística, dret lingüístic, lingüística aplicada i altres matèries afins formen un fons ben complet. És una llàstima que una eina tan notable sigui tan poc coneguda.
Aquest article que vaig publicar l'any 2007 és substancialment vigent, però cal actualitzar-ne algunes dades. Ara els llibres disponibles són 25.000, els documents inèdits són 1.500 i les revistes són 450. Ara l'adreça és al número 8 del carrer del Portal de Santa Madrona. Ara el web del centre és aquest: http://www.gencat.cat/llengua/documentacio
“Putxero” és com també denominem en valencià el menjar o plat també
anomenat “carn d'olla” o “olla de carn” o simplement “olla”, i que en castellà
solen dir, principalment, “cocido”. La forma “putxero” no ha sigut (ni ho és)
acceptada per l'integrisme lingüístic, propi del noucentisme, per considerar-lo
castellanisme o col·loquialisme rebutjable, però l'Acadèmia Valenciana de la
Llengua l'ha inclòs en el Diccionari
normatiu valencià, com es podia esperar, per tractar-se d'un mot totalment
inserit en la parla valenciana. Este és un dels centenars de casos en què
l'arcaica i ortodoxa normativa, imperant encara en departaments i serveis
universitaris, va per un camí intransitable i la realitat, de vegades secular,
va per un altre. Perquè, a vore com havia de denominar l'Ajuntament de l'Alcúdia
el concurs gastronòmic, si no era emprant la paraula justa, comunicativa i
natural per titular-lo, com és “putxero”.
I això fan, anomenar un concurs amb la paraula valenciana que correspon
per ús, precisió i comunicació. I perquè culinàriament, no com a recipient, és
una denominació i habilitació ben valenciana. I el mèrit i agosarament
lingüístic ha estat en el fet que el terme “putxero”, en el nom de la justa
gastronòmica, l'han utilitzat molt abans que figurara en el diccionari, en una
demostració que si la norma és inservible per a la comunicació, pot primar la
comunicació. Com també havia ocorregut amb la peladilla, ja comentada en esta
columneta. L'ortodòxia lingüística no l'accepta, a pesar que així denominem tan
dolça confitura, però els diccionaris valencians, sí, com els de Ferrer Pastor,
DNV i, per descomptat, el DCVB. I acabe havent-se-me fet la boca aigua, primer
amb el putxero i al final amb les peladilles. Justament el putxero és el dinar
que més m'agrada. Si, a més, puc escriure'l, com a l'Alcúdia i com ho prescriu
l'AVL, i menjar-ne el diumenge, la felicitat “putxeril” és completa.
A Sant Feliu Sasserra (Bages) em diuen que qui falta escola fa corquita. No aconsegueixo ni imaginar
d'on neix l'expressió, però no és la primera vegada que la sento. També a
l'Anoia algú em va dir aquest sinònim antic de fer campana, que és com en dèiem als
Salesians d'Horta quan ens passàvem la classe de física per la xancarra i ens
n'anàvem a fer una timba al Bar Río de Oro del carrer Horta. Saltar-se les
classes és un (mal) costum immemorial. A Mataró i rodalia en diuen fer toris, i aquest toris, com la
corquita, tampoc no té un origen gaire evident. He llegit que hi va haver un bar
a Mataró que es deia Toris, i d'aquí vindria la cosa, però si fos tan senzill a
Horta n'hauríem dit fer Río o fer Quimet. Les expressions que es refereixen a
alguna cosa prohibida sempre tendeixen a la varietat eufemística. En castellà en
diuen hacer novillos, ves. Al seu Diccionari de sinònims de frases fetes
Teresa Espinal recull altres variants nostrades de fer campana, toris o
corquita. Fer fugina, per exemple,
que sembla derivar de fugir. O anar al
safrà, que grogueja. Però també fer
fotja, fer llobada i fer rodó. La fotja és un ocell aquàtic,
de manera que tampoc veig gaire clara la relació. En canvi, la llobada és una
clapa que el bestiar deixa sense pasturar o el pagès deixa sense llaurar, i aquí
la relació ja sembla més directa. Finalment, trobo que la més clara i expressiva
de totes les opcions (inclosa la meva campanera) és fer rodó. Descriu la mitja volta que
feia quan, molts matins, em dirigia cap als Salesians pel carrer Horta i, en
passar pel bar Rio, sentia les veus dels amics que ja jugaven a cartes. Girar en
rodó.
Paraules per el DNV (2)
Propostes d' Emili Selfa Fort
Paraules d'ús o vives de Beniopa (La Safor) o d'altres procedències ressenyades en cada cas.
Asclar
Proposta de definició: Accepció 4: Es diu d'un lloc ple de gom a gom de
gent o d'una cosa a punt de rebentar.
Exemples: Està tan ple que ascla¡
El teatre asclava de ple.
Paraula viva de La Safor i La Marina Alta.
Documental Valencians a Manhattan d'Info TV (2014) un informant molt
major l'usa.
Assacanat
Es diu d'una persona que no té assossec, que va sempre molt enfeinada i
atrafegada.
Sol dir-se també que va amb l'aigua al coll o va amb l'última gavella pa
dalt.
Va tan assacanat que mai ha volgut fer-se una cervesa a la
plaça.
Assocat
Adj. Situat a la soca o part inferior.
Aquell bancal assocat a la muntanya del Calvari.
Beniopa està assocada als peus del Molló de la
Creu.
Atabollar
Rematar mal una operació o unir les peces o parts d'un procés sense un
final clar.
Ho vaig atabollar com vaig poder.
Sembla com si ho haguera atabollat amb preses.
Aterrat, -da
Es diu d'una cosa o planta quan està situada arran de terra, ni molt
alta ni molt fonda.
Ha deixat totes les plantes molt ben aterrades.
La taula ha quedat molt ben aterrada.
El testimoni oral explica que la paraula tenia un ús agrícola del bon
fer al camp. A les cases i als carrers el sòl no era perfecte (sense asfaltar o
entaulellar), ple de clots. Aterrar es sinònim d'anivellar a terra un objecte.
Testimoni oral de Gràcia Fort Aparisi (Beniopa, La Safor,
1929)
Aüixador
Altra manera de designar a un ventamosques.
Dus-me l'aüixador que hi ha una mosca molt molesta.
L'aüixador està per canviar, a penes li queden
tires.
Balancí
Proposta de millora de la definició 1 de Balancí: On diu "arcs"
substituir per “dogues” o per "arcs
o dogues".
En coherència amb la proposta de la paraula Doga.
Paraula de la fusteria tradicional.
Balastrà
Expressió forta, pesada, de mal gust o pròpia d'una persona molt rústica
de tracte.
Li ha dit una balastrà que l'ha deixat sense resposta.
És tan cafre que no sap dir més que balastraes.
Paraula occitana que significa llast.
Barraco
Porc mascle semental.
Eixe barraco val un imperi.
El barraco podia amb totes les bacones.
Beuratge (Coca de beuratge)
Accepció 4: El beuratge és com unes farinetes fetes d'aigua i farina de
forment per tal d'untar el pa de dacsa i les coques de beuratge per tal de donar
un millor aspecte al pa. Com un carat del pa.
Accepció 5: La coca de beuratge, pròpia de tems de precarietats, es feia
amb la pasta del pa de dacsa i s'untava amb el beuratge.
El beuratge es necessari per tal de donar-li un bon aspecte al pa de
dacsa.
La coca de beuratge estava bona acabada de traure del
forn.
Article: El menjar de la fam. Emili Selfa Fort. Llibret de la Falla de Beniopa. 2006.
La història del català és la història d'un gran èxit col·lectiu. Malgrat els embats que encara avui incomprensiblement continua rebent, la llengua catalana està arrelada a la voluntat dels ciutadans d'arreu del domini lingüístic. Ni les imposicions, ni les harmonitzacions forçades, ni les dictadures, ni les guerres, ni les migracions, ni les revolucions tecnològiques, ni les unitats de mercat, ni 300 anys de persecució o, en el millor dels casos, d'indiferència per part de l'Estat no han pogut silenciar-la.
Les xifres del català avalen aquesta persistència dels ciutadans en l'ús de la llengua pròpia, una llengua que ha esdevingut també instrument d'acollida i element de cohesió. Avui uns 10 milions de persones parlen català. S'ensenya en 151 universitats d'arreu del món. És present amb normalitat creixent a la ràdio, a la televisió i als diaris. S'hi fa bona i abundant literatura. Ocupa el número 23 entre les llengües més traduïdes del món. S'ha fet un lloc a les xarxes socials digitals: és la 19a llengua més usada a Twitter i la 17a en articles de la Viquipèdia. La nostra llengua, doncs, actua eficaçment com el que és: una llengua moderna, totalment apta per a tots els àmbits i absolutament vàlida com a sistema de comunicació i com a mecanisme d'identificació social.
Tanmateix, no ens podem permetre caure en el cofoisme. Ben probablement l'èxit de la llengua catalana consisteix a no haver sucumbit mai a aquesta temptació, alhora que tampoc no queia en la trampa del menyspreu i de la substitució.
Sabem, doncs, que el nostre èxit no és un procés tancat. Ens queda molta feina per fer en diversos àmbits, entre els quals destaca l'administració de justícia i l'àmbit del dret, on la presència de la llengua catalana no es correspon amb el seu ús social. Una vegada més ens trobem davant d'una situació en què l'Estat dificulta que els ciutadans puguem exercir amb plenitud els nostres drets lingüístics.
En aquest cas, a més, ens emparen les màximes instàncies. Fins i tot ens fa costat la Constitució espanyola, a la qual tant agrada recórrer quan convé prohibir i limitar però que s'ignora quan es tracta de protegir drets. Fins i tot la Constitució, doncs, estableix que el català ha de ser objecte d'especial protecció. Si l'Estat hi hagués col·laborat en algun moment, potser el català ja hauria assolit l'estatus de normalitat d'ús al qual té dret.
També la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries és una important aliada de la posició del català i, en nom del seu desplegament, el comitè d'experts del Consell d'Europa ha reclamat a les autoritats espanyoles que es prenguin les mesures necessàries per assegurar el compliment dels compromisos. Requeriments que han tingut un èxit escàs, de moment.
Davant d'aquests fets, el govern de Catalunya no pot ni vol restar inactiu. Així, per exemple, el 2013 es van signar acords marc amb els cinc consells de col·legis professionals del món del dret, per fomentar l'ús del català al sector. Igualment, es duen a terme actuacions de formació i s'elaboren recursos per facilitar l'ús del català entre els professionals.
En coherència amb aquestes actuacions, ara el Govern impulsa la campanya En català, també és de llei. L'acció té com a objectiu informar i sensibilitzar la ciutadania perquè exerceixi els seus drets lingüístics tant en jutjats com en registres públics, notaries, despatxos d'advocats o consultes de graduats socials. Alhora volem interpel·lar els professionals del dret i de la justícia perquè facilitin aquesta elecció de llengua i també ens adreçarem als estudiants de carreres jurídiques a fi que coneguin, de bon començament, que el català es pot fer servir amb normalitat en el seu futur entorn professional.
De fet, es tracta de constatar que la vitalitat actual i futura de la nostra llengua rau en la convicció dels ciutadans. Pel que fa a la llengua, tant com en qualsevol altre àmbit, el futur és a les mans de tots nosaltres i en som, per tant, responsables col·lectivament. Així, plegats haurem de constituir els marcs que en permetin el desenvolupament, com sempre hem fet. Recordem, però, que Josep Carner el 1933 escrivia: “Una llengua, sense funcions d'estat, viu, recolzant massa sobre el sentiment, d'una manera precària”. De sentiment, en tenim a dojo. De precarietat, ja n'hem tinguda massa.