InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.300
membres]
Butlletí número 1066 (dimarts 11/11/2014) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes
ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn ací
SUMARI
1) 300 dites que faran
història
3) Isabel-Clara Simó
guanya el Premi Fundació Bancaixa de Narrativa
Juvenil
5) Josep Maria Pasqual - La campanya
del DCVB
7) El
Tempir atorgarà el guardó Migjorn a Daniel
Climent
1)
Publicat per Racó Català dimecres 22
d'octubre del 2014
3)
Isabel-Clara Simó guanya el Premi
Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil
Francesc Puigpelat guanya el Premi de Narrativa Infantil
Vicent Silvestre
Guanyadors dels guardons juvenil i infantil dels
Premis Literaris Ciutat d’Alzira 2014.
El jurat ha decidit premiar Isabel-Clara Simó amb el XIX Premi Fundació Bancaixa de Narrativa
Juvenil, per l’obra Tzoé, i Francesc Puigpelat amb el XIX Premi de Narrativa Infantil Vicent
Silvestre, per El nen que va xatejar amb Jack Sparrow.
El jurat del XIX Premi Fundació
Bancaixa de Narrativa Juvenil –dotat per la Fundació Bancaixa amb
16.000 euros– l’han format Vicent
Sanhermelando, Ramon Ferrer, Gonçal López-Pampló, Carlos Correal i Bernat
Santabasilisa. Amb un llenguatge
literari ben elaborat i una protagonista misteriosa amb molta força, Tzoé és una bella història ambientada a
Alcoi i la comarca. Qui és aquesta xiqueta que apareix de sobte i que ningú
sap d’on ve? Té vora quatre anys i no parla cap llengua coneguda, fins que aprén
la nostra. Els seus primers amics, molt paternals i bolcats en ella, són Ximo el Roig, que té un mas i unes poques
bèsties, i Hermínia, la infermera en cap de pediatria de l’hospital. Tzoé és
extremadament intel·ligent. Les manetes de la menuda, però, tenen poders, tan
extraordinaris que ningú no s’ho explica.
Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) és una de les nostres escriptores amb una trajectòria
literària més sòlida. Al llarg d’una carrera intensa i ferma, ha obtingut èxits
tan contundents de crítica i públic com: És quan miro que hi veig clar, Premi
Víctor Català; Ídols, Premi de la
Crítica del País Valencià; Històries
perverses, Premi de la Crítica Serra d’Or, i La salvatge, Premi Sant Jordi. Entre
altres títols, a Bromera ha publicat el seu clàssic Júlia; novel·les d’èxit com La innocent (Premi València de
Literatura), Raquel, Joel, El meu germà Pol (Premi de Novel·la
Ciutat d’Alzira) i La vida sense ell,
així com els reculls de relats Dones
i Homes.
El nen que va xatejar amb Jack Sparrow, de Francesc Puigpelat, ha sigut
l’obra seleccionada pel jurat del XIX
Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre ‒format per Emili Casanova,
David Navalón, Carlos Correal, Josep Millo i Bernat Bataller‒, guardó dotat amb
2.500 euros per Edicions Bromera. Es
tracta d’un relat molt lligat a
l’actualitat, amb diàlegs molt frescos, i protagonitzat per Martí Blesa, un
xiquet de deu anys que té una gran afició: les pel·lícules de la sèrie «Pirates
del Carib», amb Johnny Depp en el paper del capità Jack Sparrow.
Un dia, es posa en marxa un concurs
a la pàgina de Facebook de Johnny Depp i el premi per al guanyador és poder
parlar per xat amb l’actor. Martí es presenta de seguida i, finalment, resulta
el guanyador. A partir d’ací, comença a xatejar regularment amb un guionista de
Los Angeles que fa creure que és Depp. La relació entre el guionista i Martí es
va fent més estreta i, gràcies a la seua influència, el xiquet aconsegueix
afrontar els dos grans problemes que pateix: el bullying que pateix a l’escola i la
separació dels pares.
Francesc
Puigpelat (Balaguer, 1959) és escriptor i periodista.
És autor d’una vintena de llibres i la seua obra ha sigut reconeguda amb premis
com el Joanot Martorell, el Josep Pla, el Carlemany i el Ciutat d’Alzira, que va
rebre per El retorn de Macbeth,
publicat per Bromera. Ha estat redactor del diari El País i col·laborador d’El Periódico, La Vanguardia i l’Avui. També ha estat guionista de ràdio
i de televisió, i col·laborador en tertúlies de Catalunya Ràdio, Com Ràdio, RAC1
i altres mitjans.
Tot i que el veredicte es dóna a conéixer divendres 7 de novembre, els
guanyadors rebran l’estatueta dissenyada per Manuel Boix el proper 14 de novembre, en el transcurs de la
tradicional gala de lliurament dels
Premis Literaris Ciutat d’Alzira. També és públic des del 31 d’octubre el
veredicte del IX Premi de Teatre Ciutat
d’Alzira, que ha distingit l’obra Un
lloc comú, de Joan Yago. Els guardonats de la resta de categories es
coneixeran durant aquesta vetlada literària: el XXVI Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira
–dotat amb 16.000 euros per l’Ajuntament–, el XX Premi Europeu de Divulgació Científica
Estudi General –que la Universitat de València patrocina amb 12.000 euros–, el XVI Premi d’Assaig Mancomunitat de la
Ribera Alta –dotat per aquesta entitat amb 8.000 euros– i el IX Premi de Poesia Ibn Jafadja
–patrocinat per la UNED amb 5.000
euros.
Si vols més informació o concertar una entrevista amb els guanyadors,
pots posar-te en contacte amb el Gabinet de Comunicació d’Edicions Bromera (a/
Marta Estrelles): tel. 962 459 705 i 661 936 247 / comunicacio@bromera.com.
4)
Publicat en la pàgina web del TERMCAT divendres 10
d'octubre del 2014
En totes les llengües es produeix el fenomen del manlleu, és a
dir, la incorporació de mots provinents d’una altra llengua més o menys
allunyada. Tot i que la millor opció davant d’un manlleu és la generalització
d’una forma pròpia alternativa, creada amb els recursos interns de la llengua,
en certs casos el manlleu s’incorpora en els usos dels parlants, i sorgeix el
dubte sobre la pronúncia.
Així, és normal dubtar sobre la pronúncia de
croissant, fondue, freelance, per capita,
plum-cake, jiddisch, fauve, collage, etc.
(tots aquests mots es poden trobar al diccionari normatiu).
En general, la recomanació que se sol donar és que els manlleus
es pronunciïn amb una fonètica que s’acosti a l’original, però sense recórrer a
sons molt allunyats del sistema fonètic propi, de la mateixa manera que
pronunciem noms propis estrangers com ara Shakespeare,
Massachusetts, Pas de Calais, etc.
Aquest criteri d’aproximar-se a la pronúncia original presenta
un problema evident amb les llengües menys conegudes (com el japonès, l’àrab,
etc.), perquè poca gent sap quina és la pronúncia original dels mots que es
popularitzen procedents d’aquestes llengües, i sovint apareixen pronúncies que,
de fet, provenen d’altres llengües que fan de pont (en el cas del català, sovint
arriben pronúncies castellanitzades o vehiculades per l’anglès).
La recomanació d’acostar-se a l’original però sense usos
fonètics aliens al sistema propi té l’avantatge que s’adequa al tractament que,
històricament, la llengua ha fet d’aquest tipus de mots. Generalment els
manlleus experimentaven una lenta introducció en el corpus de la llengua, la
qual, afegida a la ignorància de més d’una llengua, afavoria que se n’anés
adaptant la pronúncia (i, així, un mot espanyol com majo s’acabava
integrant en el sistema català amb la forma maco).
Convé tenir en compte, però, que hi ha un conjunt de paraules,
generalment d’àmbit més o menys especialitzat, en què la pronúncia no s’acaba
d’adaptar al sistema de reduccions vocàliques propi d’alguns dialectes del
català, tot i que en molts casos fa segles que se’n documenten usos (són casos
com òpera, libido, soprano, karate,
etc.).
En els materials editats pel TERMCAT, les formes manllevades
que es consideren adequades presenten al costat de l’entrada la sigla de la
llengua d’origen entre claudàtors (brie [fr], plug and
play [en], a cappella [it]) quan la pronúncia més
habitual de la forma s’aparta més o menys de la pronúncia que es faria de la
paraula si es tractés d’un mot patrimonial català.
En definitiva, en general es pot recomanar d’anar adaptant la
pronúncia dels manlleus al sistema lingüístic català, però sabent que és normal
que es produeixin vacil·lacions. Per a més informació sobre el tractament dels manlleus en terminologia podeu consultar el
criteri aprovat pel Consell Supervisor del TERMCAT.
5)
Publicat en EL PUNT AVUI dimecres 29
d'octubre del 2014
La campanya del
DCVB
Josep Maria Pasqual
Ara que ens arriba la notícia sobre el probable tancament de
la mallorquina Editorial Moll, a banda de tan fer bullir l'olla amb el 9-N i el
dret a decidir potser hauríem de començar a pensar per què el nostre país, en el
present, no és capaç de retornar els ajuts a aquells emprenedors que, en el
passat, van ajudar el país a difondre el fet nacional català. Perquè si ara
sabem on som i sabem cap a on anem, també hauríem de saber d'on venim. És per
això que un país amb unes institucions i una societat civil que no siguin
capaces d'organitzar una campanya per salvar l'Editorial Moll, a mi no em
convenç.
Entre els anys 1949 i 1962 va tenir lloc la Campanya del
Diccionari (el DCVB, Diccionari Català-Valencià-Balear, una obra iniciada per
mossèn A. Alcover i culminada per Francesc de B. Moll). Cal considerar-la com la
primera campanya pel la llengua realitzada sota el franquisme i en l'àmbit dels
Països Catalans. Sota l'excusa cultural de vendre i difondre el DCVB
s'organitzaren tot d'actes i s'editaren nombrosos textos no estrictament
propagandístics de l'obra. L'impulsor de l'embranzida final del DCVB va ser
Francesc de B. Moll, qui sabé envoltar-se d'un bon equip de col·laboradors. “No
he tingut mai gaire esperit comercial –explicava Moll– i davant les grans
dimensions de l'empresa no em sentia amb coratge per a llançar-m'hi. Va ser
necessari que el gran amic Miquel Marquès Coll [solleric], que reuneix les
millors qualitat d'idealista i d'home de negocis, m'animés amb la seva paraula
persuasiva i m'assegurés que el moment era propici i que l'empresa reeixiria.
Era l'any 1949 quan, contagiat del seu optimisme, vaig decidir continuar la
impressió dels fascicles del diccionari. Ho vaig anunciar en un manifest
publicat a la premsa diària, i al cap de pocs dies ja es va veure una reacció
favorable del públic.”
Iniciada a Mallorca per una comissió patrocinadora presidida
per la poetessa Maria Antònia Salvà, i amb una organització que, des de
Barcelona, presidida per Joan Antoni Maragall (fill del poeta Joan Maragall),
actuà amb intel·ligència, entusiasme i tècniques publicitàries que repercutiren
en totes les regions del domini lingüístic, la campanya del DCVB es va concretar
en la presència a la premsa i a la ràdio i per mitjà de conferències,
exposicions i fires. L'organització al País Valencià, presidida pel suecà
Nicolau-Primitiu Gómez, desplegà també una notable i fructuosa activitat a les
terres meridionals.
Durant les visites a diverses poblacions s'aprofitaren les
conferències i els col·loquis per a parlar de la llengua i la cultura catalanes,
i també sobre la realitat nacional dels Països Catalans. De fet, totes les
activitats al carrer, inclosa la presència amb un estand a la barcelonina Fira
del Llibre, anaven destinades a difondre el fet nacional català i a eixamplar la
cleda d'amics i coneguts per tal d'arribar a nous sectors de la societat
catalana. Si bé es tractava d'una campanya bàsicament d'expressió cultural, la
del DCVB amagava una intenció política clara: difondre i donar a conèixer la
unitat lingüística, cultural i nacional dels Països Catalans. La policia de
València ho va entendre així, també, quan va detenir uns membres de la campanya
del DCVB i els va acusar d'actividades catalano-valenciano-baleares. El dia 22
de maig de l'any 1950, a l'edifici Capsa de Barcelona, Francesc de B. Moll va
pronunciar una conferència en català sobre la història del diccionari. El local
era ple de gom a gom. La policia va irrompre durant la conferència perquè es
continués en castellà, exigència a la qual Moll va respondre amb una “sobtada”
afonia que el va privar de continuar.
Amb la publicació, l'any 1962, del darrer volum, es va acabar
la campanya del Diccionari Català-Valencià-Balear, una obra que mossèn Alcover
ja havia concebut al segle XIX. Dilluns, el diari El Punt Avui recollia unes
declaracions de Susanna Moll, directora de producció de Moll, l'editorial
propietària de l'obra del diccionari: “(...) de les administracions més val no
esperar gaire, vista la indiferència amb què han assistit a l'agonia de
l'Editorial Moll, en concurs de creditors des de fa gairebé tres anys”. Serveixi
aquest paper de lletra de convit per salvar, altra vegada, els mots.
6)
Publicat en la web de la Generalitat
de Catalunya dimarts 21 d'octubre del
2014
7)
Publicat en EL PUNT AVUI dimecres 5 de
novembre del 2014
El
Tempir atorgarà el guardó Migjorn a Daniel Climent
El professor, etnobotànic i
divulgador va ser el primer professor a fer les classes en valencià a
Alacant
L'entitat reconeix el treball de
divulgació científica en la llengua pròpia amb normalitat i creant
escola
Els premis es lliuraran el pròxim
15 de novembre en un acte que serà conduït pel periodista Francesc
Viadel
L'Associació Cívica per a la Normalització del Valencià a
Elx, El Tempir, lliurarà els seus premis anuals el pròxim 15 de novembre, en la
que serà la segona edició d'uns guardons creats per a reconèixer “la trajectòria
cívica d'aquelles persones, entitats o empreses que s'han distingit pel seu
treball diari a favor de la llengua i cultura valencianes en tres àmbits
geogràfics: país, migjorn i Elx”.
El nom
del primer dels premiats, al qual ha tingut accés El Punt Avui, és Daniel
Climent i Giner, docent de ciències, etnobotànic, divulgador científic i que, a
més, va ser el primer professor en fer les classes en valencià a Alacant,
actitud que l'ha distingit al llarg de la seua carrera.
El
president de El Tempir, Josep-Enric Escribano ha destacat la figura de Climent
que “s'ha fet mereixedor del guardó per mèrits propis, no només per haver estat
el primer en fer les classes en la nostra llengua, sinó per la seua tasca de
divulgador, emprant-la amb normalitat i creant escola amb el seu exemple”.
Aquest
alacantí, llicenciat en ciències químiques, és autor de diversos llibres sobre
la natura i les plantes en particular, centenars d'articles en publicacions com
Quaderns de Migjorn o Mètode. Climent ha rebut premis tan diferents com el de la
Innovació Educativa, d'investigació o literaris.
Llevar-se les ulleres
Preguntar a Daniel Climent sobre la concessió del premi
“Migjorn” implica dues coses. En primer lloc, aprendre què vol dir aquest mot
utilitzat per a definir el territori del sud de la línia Biar-Busot i aprendre
d'on prové –del geobotànic català Oriol de Bolòs–. I en segon lloc, explica que
la concessió del premi l'ha preocupat, i fent gala del seu humor, es pregunta si
és que aquesta gent sap alguna cosa que ell no sap sobre la seua salut. El que
no pot evitar, després d'insistir que el premi no és a Daniel Climent, sinó al
fet que ha usat la llengua sense pertànyer al cercle de literats o
lingüistes.
L'etnobotànic explica que la seua relació amb Elx va
començar “al tractar d'entendre el migjorn, un dels llocs on he dedicat molts
esforços i energies. Ha sigut en aquest municipi on he entrat en contacte amb
molta gent del món científic i cultural, en el sentit més ampli, amb els que
connecte i m'introdueixen en un món que no coneixia, per a parlar de plantes i
també de territori. El Camp d'Elx és per a mi un referent educatiu i botànic, un
referent de gent que s'estima la terra, el País i que sap els noms de les coses
com ells a soles”. Una relació que l'ha servit per a trencar “unes barreres
artificials que de vegades es fan des d'Alacant”.
Quan
li preguntem per la llengua, Climent es treu les ulleres, les mostra i diu “això
són unes ulleres i jo puc estudiar-les, tenen patilles, vidre, una muntura, etc.
Durant molt de temps el valencià ha fet això, mirar les ulleres, quan el que
s'ha de fer és posar-te-les i usar-les. Jo he utilitzat la llengua per a mirar
més enllà. Hem d'integrar la llengua en les ciències, l'economia, l'urbanisme,
en tots els àmbits de la societat i això, a Elx, ho fan”, subratlla.
El
premi
Els
premiats rebran una escultura dissenyada i realitzada per l'artista il·licità
Antoni Pons, que tracta de conjuminar el recorregut sinuós del riu Vinalopó al
seu pas per l'extrem meridional del país i la forma d'un dels gallons que
configuren l'aparell de la Mangrana dins la representació de la Festa o Misteri
d'Elx. L'acte que serà conduït enguany per Josep Escolano i Dèlia Amorós,
comptarà amb l'actuació del grup musical Arthur Caravan. L'escriptor i
periodista algemesinenc Francesc Viadel, autor d'assajos com El valencianisme
positiu i No mos fareu catalans, entre d'altres, serà el mantenidor de
l'acte.
8)
(dijous 6 de novembre del
2014)
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací