a bonament
Amistosament, sense
enfrontaments.
|
Dis-li-ho a bonament, no sigues terròs. No li parles d’eixa manera.
¿No veus que
l’espantes? |
|
Xe,
arregleu-ho a bonament i deixeu de
barallar-vos. |
Aquesta
expressió l’usa l’escriptora Encarna Sant-Celoni i Verger en la seua prosa
literària. En la novel·
|
Li dius les coses a bonament, que no siga tan moixa i s’espavile;
que, si no es té el cap ple de pardals, hi ha temps per a tot... i, res!,
igual té au que arre. |
I en la mateixa novel·la, una
mica més avant, trobem:
|
És com si, de xicotet, a este home meu no li hagueren demostrat
gens d’afecte ni li hagueren ensenyat a confiar en la gent ni a raonar a
bonament, que pareix que tot li caiga tort i que, en lloc de parlar, només
sàpia pegar
estufits... |
En el
glossari que hi ha al final del llibre trobem:
«a bonament: a les bones, per la persuasió, sense recórrer a mitjans restrictius.»
La
locució a bonament és d’us bastant
general en valencià, igual la trobem a
En
valencià també es diu: a bones, a les bones
La
llengua estàndard sol emprar: a bones, a les bones
En
castellà es diu: a buenas, por buenas, por las
buenas
a
bondó
En abundància, en gran
quantitat, copiosament.
Tenim les dites:
|
A l’agost, most,
i pel setembre figues a
bondó. |
|
A l’Ascensió, cireretes a
bondó. |
|
Si vols
collir a bondó, per Sant Joan
fes un bon llauró. |
Aquesta expressió
l’usa l’escriptor Enric Valor i
Vives en la seua prosa literària. En la novel·
|
–Pensa allò que vulgues, però és molt poètic això del naixement
del Jesuset –féu ella. –Ai, el pes de la tradició literària! –vaig comentar per fer-la
distraure’s i desbatejar una mica–. Ara queda poc, mamà; en acabar-se la
guerra, tindreu misses i commemoracions a bondó. Ella va concedir-me: –Una cosa és Jesucrist, i una de ben altra els seus
partidaris. |
En la rondalla Don Joan de
|
I va anar el vi a bondó, i el sarau i la
tabola fins més avant de la
mitjanit. |
En la rondalla El Castell del Sol d’Enric Valor podem
llegir:
|
Les dues fadrines més grans menjaren raïm
a bondó, més contentes que unes
pasqües. |
La
locució a bondó ha estat emprada per
diversos escriptors valencians com ara l’alteà Francesc Martínez i Martínez o el
suecà Nicolau Primitiu Gómez Serrano. De fet, alguns escriptors actuals
continuen usant-la. Només cal fer una ullada amb el cercador Google per a
adonar-se’n. Podem trobar que, per exemple, el 28 d’octubre del 2006, el
professor oliver Enric Sòria escriu en l’article titulat Qüestions
disputades:
|
Els polítics,
a més d’afalconar-se els uns als altres, han parlat a bondó d’una pila de
temes que solen interessar a la
ciutadania. |
Manuel
Sanchis Guarner en la seua Gramàtica
valenciana diu: «a bondó sinònim
de molt: A l'Ascenció, cireretes a
bondó. És forma dialectal només admissible en escrits de tipus
popular.»
El DOPV del l’AVL arreplega de bondó, però no a bondó. En canvi el DVal, el GDLC i el diccionari del SALT3 sí que
arrepleguen a
bondó.
Hi ha
també la variant formal a bondo, en
la qual l’accent recau sobre la primera o, no sobre la segona. Aquesta forma la
trobem en escrits de Carles Salvador i Josep Pascual
Tirado.
En
Les festes de Benassal de
Carles Salvador podem llegir:
|
Els
pendonistes, els muls de les primes i els prohoms fan un grup més
compacte, puix que el menjar i el beure a bondo en el descans, aclarix,
fixa i unix parers. I la processó, poc després, aplega a l’ermita de Sant
Cristòfol, entre tauletes de tarrons, de fruites i de
refrescs. |
I en la mateixa obra, dos pàgines més
avant:
|
Si hi ha
pantalons llargs, també hi ha camalets de merí ajustats a les cuixes; si
hi ha alguna jaqueta, estan a bondo les faixes i els jupetins i les
faldilles femenines i les manteletes de les joves que lluen, a més a més,
les arracades i les agulles d’or i aquelles pintes de caprici que
guarnixen els
pentinats... |
També l’escriptor castellonenc Josep Pascual
Tirado empra en la seua prosa literària aquesta expressió. En la narració curta
La font de la reina, inclosa en el llibre De la meua garbera, hi
podem llegir:
|
A les xicones
si que no els ve tan bé la cosa. Elles volen llibertat, campar per
l’horta, menjar fruita a bondo fugint dels guàrdies i fent-los burla –de
lluny, perquè hi ha por– i dormir... la
gana. |
En valencià també es diu: a
bondo, a cabassades, a cabassos, a gom, a grapats, a mansalva, a manta, a muntó,
a palades, a pilots, a puntapala, a ramats, a trompicons, en quantitats
industrials
La llengua estàndard sol
emprar: a balquena, a bell raig, a betzef, a caramulls, a carretades, a desdir,
a dojo, a doll, a dolls, a forfollons, a gavadals, a manats, a manta, a munts, a
palades, a piles, a raig a raig, a raig fet, a senalles, a trompons, en
quantitats industrials
En castellà es diu:
a barullo, a
boca de costal, a cántaros, a chorros, a espuertas, a fanegadas, a jarros, a
manta, a manta de Dios, a millardas, a montones, a porrillo, a pote, a
puntapala, a rodo, a tutiplén, en cantidades industriales
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 120)
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
Primer de tot cal advertit que aquelles persones
que foren formades en castellà, a les nostres escoles, cal que ara parin ment a
fer la pronunciació catalana correcta de les consonants c, g, j, v, x, z,
quan les diuen soles, fora de paraula. Són molts entre nosaltres els qui les
pronuncien a la castellana. Així, diuen: la “ze” (la c), la “je” (la g), la “j”
(la jota), la “uve” (la v), la “equis” (la x),la “seta’ (la z); també ho diuen
molts dels nens que van a l’escola, senyal que alguns mestres encara ho
pronuncien a la castellana.
Les
oclusives b i g, davant la líquida l seguida de vocal,
doblen el seu so. Així, doncs: cal dir pobble, nobble, mobble, amabble,
possibble, seggle, reggla, cobbla,
etc. I no hi val aquella excusa que diu que “a la nostra comarca ho fem
així”. Aquí, al Principat, no s’havia fet mai malament. Ara ho pronuncien a la
castellana tots els nens de l’escola; ¿què fan els mestres? Aquesta mena de
pronúncia és una engruna del procés lent, però implacable, d’assimilació del
català pel castellà. A Lleida, a Ponent, no ho havíem pronunciat mai així ─i jo en dono fe contra alguns joves que
ara surten amb què és propi de Ponent. Fa l’efecte que als nens els mestres els
ho ensenyen malament a l’escola, i que em perdonin els docents. Escolteu els
mitjans lleidatans i veureu que és la pronuncia que més impera, en grans i en
petits, i fins en les altes
autoritats. Bé que hi ha algun locutor, i alguna locutora, que ho fan molt bé,
com sempre ho hem fet aquí: nobble,
amabble, seggle, cobbla, etc. Com és ara la senyoreta Escribà que és qui diu
les notícies del vespre per la televisió lleidatana a la qual tampoc mai no
sentim dir un barbarisme, i li’n fem barretada.
Pel que
fa a la b i a la v no és correcte dir "be alta" i "be baixa", com
ho diu el castellà, el qual no en diferencia els sons. Però el català sí que els
ha de diferenciar, com ho fan el llatí, el francès, l'anglès, l'italià, i com
encara fan a les Balears. En català cal dir b i v, donant a la
primera el so merament labial, la B de Barcelona, i a la segona el so
labiodental, la V de València. I així cal pronunciar-les dintre les paraules.
El
pronom impersonal es davant una s, o davant una c
pronunciada com una s, es canvia en se per tal d'evitar el xoc de les dues
esses. Així direm: Se sent abandonat, i no: es sent abandonat.
L'acte se celebrarà a les sis. Ara els arguments se
centren a demostrar que... La qüestió se situa
en...
El mot disseny cal pronunciar-lo amb essa sorda, i no sonora, és
a dir amb l'essa de principi de paraula o amb el so que donem a les dues esses
que van entre vocals. El mateix cal dir de vessar ─que molts pronuncien
*besar”─ i de
vessant.
La
z al principi de paraula, i sempre, cal pronunciar-la com una essa sonora i
mai com una essa sorda: zona, (no podem dir *sona”), zenit, zèfir,
ziga-zaga.
Cal fixar-se que el català fa síncope de vocals quan aquestes es troben
al final de la paraula precedent i al començament de la que ve, contra el hiatus
castellà. Per tant, és mala pronúncia: *Què-és això?”, “Qué es eso?”. Correcta:
Quès això? o Qués això?,
segons el dialecte. No hi puc fer més: quan sento dir:‘Què───és això?’, o: Us
parlo d’un tema ‘que──és’..., em
sembla que sento parlar en castellà. Tampoc no es pot dir: *I això
què-és?”, "Y eso qué es?". Cal dir: Què és això? i pronunciar-ho: quès
això? o qués això?
Pronúncia que fèiem molt bé, fins fa ben poc.
Tampoc:
'Això-és massa!' Cal pronunciar: Aixòs massa!
Cal
parar ment, també, que la tercera persona del singular dels verbs terminats en
-iar és plana i no esdrúixola, com la fan molts. Per tant, no: *cànvia”,
*es glòria” * estúdia”, *assòcia”, *repúdia”, *sentència”. Cal dir:
canvia, es gloria, estudia, associa, repudia, sentencia, (l’accent sobre la i, en
totes).
Alguns
locutors, parlant en català, pronuncien el nom de la ciutat nord-americana, San
Francisco, a la castellana, és a dir donant a la c, que va davant la
i, el so de z castellana. És estrany: per a pronunciar aquest nom
recorren a una llengua que no és la que parlen ells i tampoc no és la pròpia del
lloc de què parlen. El mateix cal dir respecte al nom de la ciutat de Los
Angeles. En tota l'Amèrica, del Pol Nord a la Terra del Foc, no hi ha ningú que
pronunciï aquests dos noms a la castellana; ho fan en anglès o en sud-americà,
els quals coincideixen a tenir la mateixa pronúncia que el català en aquests dos
casos, en el primer per raó del ceceo, admès per la Real Academia de la Lengua. La mateixa
cosa cal dir de certs productes vinguts dels Estats Units,
fixeu-vos-hi.
I per
què molts catalans pronuncien la BBC, de Londres, en castellà, quan ens parlen
en català?
Fixem-nos que alguns en català pronuncien sibil·la igual que
civila, dos noms gairebé antípodes en significat. Quina pobresa! També
pronuncien *cela’, per cel·la, i
*Bruseles’, per Brussel·les.
Finalment, parem ment que hauríem de marcar un mínim la separació de
síl·labes, tal com ho té el català, parlant en català. No havem de dir:
*A-ten-ció”, sinó a-ten-ci-ó, *ce-le-bra-ció”, sinó ce-le-bra-ci-ó,
*o-ra-ció”, sinó o-ra-ci-ó, *Xa-vier”, sinó Xa-vi-er,
*Mí-riam”, sinó Mí-ri-am, *Be-lia-nes”, sinó Be-li-a-nes,
*an-cià, sinó an-ci-à, *me-mo-rial”, sinó me-mo-ri-al,
*es-pe-cial”, sinó es-pe-ci-al, *rà-dio”, sinó rà-di-ó,
*in-for-ma-ció”, sinó in-for-ma-ci-ó, etc. Això és
indispensable en el cant: en català cal donar a cada síl·laba la seva nota i mai
no reunir-ne dues en una de sola. El gregorià això ho observa estrictament amb
el llatí. Ben fet és boníquissim: Glò-ri-a, catalans cantem! Visca la
Pà-tri-a!
Finalment fixem-nos que, quan en una paraula hi ha dues consonants
juntes, cal pronunciar-les totes dues: Gemma, Anna, Susanna, col×legi,
col×laborar. Cal dir:
Gem-ma, An-na, Susan-na, col-legi, col-laborar, i no com en castellà: "Gema, Ana, Susana,
colegio, colaborar".
Goso dir que els intel×lectuals catalans, i en especial aquells que tenen cura d'una llengua ben parlada, haurien de col×locar un màxim interès en aquest aspecte d'una pronúncia correcta. És part elemental de la normalització lingüística. El parlant que pronuncia correctament la llengua pren fama de bon català i de bon coneixedor de la seva llengua.
Un periodista de darrere meu es demanava ahir en veu alta:“Per què en diem Ebola del que a tot el món se’n diu Èbola?” I ho deia amb el punt de fatiga de qui té la sensació que de vegades li allunyen expressament el que és correcte del que ell diu.
Alguna vegada jo també la tinc. Segurament seria bo catalanitzar més estrangerismes (si més no, els més integrats) posant-hi l’accent on el posa la intuïció i no la llenguad’origen. Seguint, per entendre’ns, el model de futbol i no el de víking.
Però no confonguem tot el món amb l’espanyol, que ens aïlla d’un món plural. Ebola és pla en anglès, agut -no cal ni dir-ho- en francès, esdrúixol en italià i, per acabar-ho de fer variat, esdrúixol al portuguès de Portugal i pla al del Brasil.
Fer-lo pla no és antiintuïtiu -és pronunciar-ho com tabola o com carambola - i sembla que s’acosta més a la manera com pronuncien les llengües africanes el riu del Congo que dóna nom al virus.
Més dubtes. Hi ha consens a fer la o oberta, però no a l’hora de decidir si la e i la a s’han de relaxar i ser vocals neutres (als dialectes on pertoca fer-ho) o han de mantenir la tensió [e] i [a], com se sol fer amb alguns manlleus. El Termcat ho admet tot, i jo ho relaxaria.
L’últim dubte és només gràfic. Els mitjans en castellà opten, en general, per ébola i els catalans per Ebola. L’excepció és La Vanguardia en català, que escriu ebola.
I és que la RAE -a diferència de l’IEC- tendeix a minusculitzar les malalties que contenen un nom propi quan aquest nom propi ja es fa servir, aïllat, com a nom comú. Al DRAE hi trobo párkinson i al Panhispánico fins i tot alzhéimer.
És un criteri que també segueix el Diccionari normatiu valencià. A l’ARA no el seguim però podríem fer-ho: és bastant defensable.
I si el lector, quan arriba aquí, sospira per un criteri unitari, que es consoli comparant els rotatius londinencs The Times ( ebola ) i The Independent ( Ebola ). Normalitat no equival a uniformitat.
Som el que entonem
David Paloma
Busqueu tantes obres de referència com pugueu en el terreny de la llengua catalana: enlloc no trobareu una descripció dels patrons entonatius dels diferents dialectes catalans. Us hi acostareu si accediu a l'Atles interactiu de l'entonació del català (prosodia.upf.edu/ atlesentonacio), però fareu diana si consulteu l'obra que ressenyem. Deu especialstes reconeguts, setanta poblacions enquestades de tot el domini lingüístic. Potser l'únic inconvenient és el nombre d'informants, que a parer meu hauria d'haver estat més representatiu: n'hi ha només dos per població enquestada.
L'obra vol ser entenedora per al gran públic, i en general ho aconsegueix. Hi ha un glossari final, per exemple, que inclou la definició dels termes tècnics utilitzats (hi falta dendograma, map task...). S'ha tingut l'encert d'adaptar el sistema de transcripció prosòdica Catalan ToBI a un estàndard senzill, sense abreviacions ni asteriscos, i amb una línia que descriu els moviments entonatius de cada seqüència.
La part central del llibre són sis capítols, els dels sis dialectes de la llengua catalana ordenats pel nombre de parlants: central, valencià, balear, nord-occidental, septentrional i alguerès. Cada capítol té la mateixa estructura: una síntesi dels estudis publicats sobre el dialecte en qüestió i una descripció de les diferents entonacions segons les modalitats oracionals declarativa, interrogativa, imperativa i vocativa. Els tipus d'exemples són els mateixos entre els dialectes, per bé que en central cridin Maria! i en balear, Margalida!
Els capítols més interessants són potser el 8 i el 9. En aquell hi ha una presentació cartografiada i en color dels resultats dialectals per als grups de frase principals en totes les poblacions enquestades. En aquest es tracen les isoglosses prosòdiques de la llengua catalana. Algunes conclusions fan obrir els ulls: tenim 6 dialectes però 5 grups entonatius, el tortosí actua com el valencià, el septentrional (i no l'alguerès) és el dialecte prosòdicament més allunyat de la resta, etc. Una obra excepcional.