(Publicat al diari Avui el 25 de setembre del 2007)
Tothom ho sap i és profecia: des del catalanisme polític, cada cop més veus anuncien la creació d'un Estat català dins de la Unió Europea. Des del catalanisme lingüístic, penso que la resposta ha de ser: parlem-ne.
A veure. La nostra fragmentada àrea lingüística té set trossos, que són, citats per ordre alfabètic: l'Alguer, Andorra, Catalunya, la Catalunya del Nord, la Franja, les Illes i el País Valencià. Val a dir que ja tenim un Estat independent amb el català com a única llengua oficial: és Andorra. El que anuncia ara el catalanisme polític és la creació d'un segon Estat català; és a dir, la independència de l'actual comunitat autònoma de Catalunya. Això vol dir que cinc dels set trossos de l'àrea idiomàtica continuarien sotmesos a Espanya o França o Itàlia i, segurament, més desemparats que ara.
A més, la nova Catalunya independent tindria com a prioritat nacional la cohesió interna d'una societat que, majoritàriament, no és descendent del poble català que va perdre la guerra contra Franco l'any 1939. Per tant, la política lingüística podria arribar a ser tan prudent que, fins i tot, podria fer recular la vitalitat del català. També hi hauria, evidentment, alguns guanys idiomàtics indiscutibles; per exemple, el ple reconeixement oficial europeu de la nostra llengua. Però
Però, en definitiva, crec que els que militem en el catalanisme lingüístic, arribat el referèndum, votaríem que sí a la independència de Catalunya, però ho faríem a contracor, perquè el nostre somni és un altre. El nostre somni és la plenitud idiomàtica de la llengua catalana en el marc de la plenitud nacional dels Països Catalans.
Aquest article el vaig escriure i publicar l'any 2007, però és d'allò més actual.
Recorde que quan, fa ja molts anys, vaig fer el servei militar en la caserna andalusa que em va tocar en sort (en mala sort), solien anomenar els catalans amb el pejoratiu malnom de “polacos”; però als valencians que també, segons els castellans, solíem parlar rar, ens anomenaven senzillament “polacos del sur”. Ben clar que ho tenien, doncs, qui érem els valencians: polonesos del sud, és a dir, catalans meridionals.
Per descomptat que els mallorquins serien catalans de les Illes o de l'est.
També recorde que anys abans, durant el viatge de fi de curs de 8é, vam anar a Barcelona, després de fer una visita a Andorra, i allí, nosaltres, els xiquets valencians, solíem relacionar-nos entre nosaltres, lògicament, en valencià. I recorde alguns treballadors, no sé si de la construcció o de què, d'origen clarament andalús, que se'ns adreçaven convençudíssims, de la nostra identitat catalana. És a dir, ens sentien parlar i per ad ells no hi havia cap dubte de què els parlàvem en català i que per tant érem catalans.
No són gens banals aquestes anècdotes, ja que, posteriorment, he viatjat sovint a Catalunya, sobretot a l'anomenada Catalunya Vella, i moltes vegades si m'he adreçat a gent catalana, quan m'han sentit el meu, per ad ells, accent estrany, han cregut que era un castellà esforçant-se per parlar el seu idioma, i no sé si per allò que anomenen bona educació o simplement per estupidesa, m'han contestat en castellà. Realment, la ignorància de les diferents variants de la nostra llengua que palesen molts catalans, em sembla espaordidora.
Per tant, la conclusió és la següent, mentre nosaltres anem barallant-nos per petites diferències lingüístiques, ells, ben sabedors de la nostra veritable identitat nacional, van fregant-se les mans amb cobdícia i satisfacció i fomentant aquestes mateixes ridícules i esquifides diferències. Ens diuen: “Vigileu, que teniu dalt el Perill Català! Vos volen furtar la terra, els fills, les falles i l'orxata”; però la realitat és: “Fora corredors mediterranis! Fora inversions en infraestructures! Vosaltres a treballar i mut!”.
Per descomptat, però, que no tots els mals vénen de Madrid. Ací al País Valencià, i dins de la Generalitat tenim un ppartit fidel servidor dels interessos de la capital del Reino que està disposat a fer el que siga per acabar amb nosaltres. De quina manera? Prohibint la nostra llengua (quants xiquets no es poden escolaritzar en valencià? Quants canals públics de televisió i ràdio tenim en la nostra llengua? Quantes publicacions?) i folkloritzant totes les nostres tradicions fins convertir-les en la cosa més coenta del món. Transpiren franquisme ranci i espanyolista per tots els porus de llurs pells.
L'eliminació de la nostra llengua els és primordial; on ja s'ha perdut per complet, no existeix el nacionalisme.
Així doncs, que quede clar, si no fem tots els possibles per fer fora aquest mateix ppartit, tenim, com a poble i nació amb llengua i identitat pròpies, els dies comptats.
A per ells democràticament, que no en
quede cap! Ens hi juguem la supervivència.
L'altre treball es titula Els reculls de barbarismes des del 1983 fins al 2013, d'Elsa Álvarez Forges, i no és menys interessant. De tractats de barbarismes, n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà, fins i tot després del 9-N, però estudis sobre els reculls de barbarismes en corren menys. Álvarez assenyala que el seu treball vol copsar l'evolució d'aquests tractats i "d'altres textos afins" durant els darrers trenta anys. Els textos afins provenen, sobretot, de la literatura periodística que ja fa temps que s'ocupa de la qualitat i de la genuïnitat de la llengua catalana. L'autora estableix tres etapes en aquest període i redefineix el concepte recull de barbarismes d'acord amb la nova dinàmica de comunicació. A més, presenta cadascun d'aquests reculls i en compara tres, un per període, a fons. És el que tenen els estudis de màster (propi): també aprofundeixen en el coneixement, si és que algú en dubta.
Destacat
Montserrat Sendra i Francesc Xavier Vila van presentar fa un any un article en el Congrés de Pompeu Fabra, a Tarragona, amb un títol molt eloqüent: "La difusió explícita de la normativa: vies i estratègies en la societat de la informació".
Paraules per el DNV (1)
Propostes d' Emili Selfa Fort
Aclaumar
Proposta de definició: Forma de molestar, fotre o angoixar a una
persona.
Exemples: A Pere no paren d'aclaumar-lo pels problemes de la venda de les
preferents.
Forma molt viva de la parla col·loquial de Beniopa (La Safor).
Agarrar-se a brega
Accepció de Brega: Barallar-se.
S'han agarrat a brega i no hi ha qui els puga partir.
En no res s'agarra a brega per qualsevol cosa.
Paraula de la parla de Beniopa (La Safor)
Agona
Elevació momentània d'aigua que es produeix en la superfície del mar, un
llac o un riu a causa del vent o de les marees. També coneguda com a
ona.
Les agones de la mar hui eren massa fortes.
Tret de la parla col·loquial de Beniopa (La
Safor).
Aixabigons, xabigons
Aparell en forma de sària fet de fusta per al transport de mercaderies
diverses a llom, generalment, d'un matxo o animal de càrrega gran.
Aquell matxo portava fins a sis cànters en els
xabigons.
Paraula viva de la parla col·loquial i de l'agricultura de Beniopa (La
Safor).
Ameulades
Voltes del sostre entre dos bigues, generalment fetes de rajoles o maons
i lluïdes d'algeps.
El diluvi de 1905 va despenjar les panolles i els melons de les
ameulades.
Tret de la parla colloquial de Beniopa (La
Safor).
Amutxar
Actuar com si hom tinguera intenció, i no fer-ho, de soltar o llançar un
animal perillós a una persona provocant-li temor o por.
Li han amutxat el gos i s'ha espantat.
Ell li amutxava la panderola mentre ella cridava
enfollida.
Paraula viva de la parla de Beniopa (La Safor)
Antollat
Ple o inundat amb un bon galló o toll d'aigua.
Diem antollat, podria ser entollat.
Després d'una plena (pluja) com la d'estos dies el camí estava antollat
d'aigua.
Tret de la parla colloquial de Beniopa (La
Safor).
Antrepecios
Objectes sense determinar o figurats que generalment molesten per a
mantindre un espai ordenat o per aconseguir una finalitat
concreta.
La cambra està plena d'antrepecios.
Tot són mentires i anteprecios per a eixir-se'n en la
seua.
Paraula viva de la parla de Beniopa (La Safor)
Arramblador
Accep. 3: Fusteria. Sòcol de fusta.
Per rematar la instal·lació del parquet cal posar l'arramblador a les
parets.
Paraula de la fusteria tradicional.
Arrèlit
Tant per cent o quantitat econòmica de benefici que proporciona un
compte bancari o préstec de diners. En castellà interès.
L'arrèlit era tant elevat que no han pogut fer front al préstec.
Tret de la parla colloquial de Beniopa (La
Safor).
El DNV defineix Rèdit com a
equivalent al que anomenem Arrèlit.
El DCVB d'Alcover-Moll recull Rèlit i Rèdit. Cal que el nostre DNV contemple Arrèlit o bé en la forma Rèlit.