a
reball
De qualsevol manera, sense reflexió, a la lleugera, de manera
destarifada, descuradament, sense miraments.
|
Si fas les coses a reball no faràs res ben fet mai de la vida.
|
La locució a reball s’usa en algunes poblacions de
El vocable més generalment emprat pels valencians per a expressar el
concepte definit és arreu. També s’usa molt l’expressió a
burro-barra.
a tall
que
Locució conjuntiva amb la qual expressem que, immediatament que acabem
de fer una cosa, hem de fer-ne una altra que se’ns indica.
|
A tall que aneu acabant, aneu
eixint. |
Quan mossèn Alcover recollí de boca del poble les populars rondaies
mallorquines,
aquesta accepció era encara ben viva. En voleu uns exemples? Vet-los aquí: «¿I a on has
après de bona criança i de política, de venir-te’n a robar-mos aqueixes cireres
davant sa meva cara?» (tom XXIII, p. 45). «¿Això és manera d’entrar a casa
externa, sense dir Alabat sia Déu o Ave Maria Puríssima? Així mateix poríeu tenir un
poc més de política!» (tom III, p. 38). «—Senyor, això ja és tenir
poca política. Aquí feim lo que sa senyora mos té manat, i foris!» (tom XI, p.
99).
Aqueix significat de ‘cortesia, polidesa, bones maneres’ explica, segons Coromines, que en castellà i en català es denomini polític a un parent per afinitat (sogre, gendre, nora, cunyat, etc.), perquè normalment se’l tracta amb més cerimònia i miraments que a un que ho és de sang. Avui en dia l’accepció a la qual vénc referint-me ha caigut en desús quasi pertot, i tots solem tenir present només l’altre significat de política, això que tants de maldecaps dóna a molta gent. Però més lamentable que la pèrdua per tot arreu d’aqueix ús lingüístic és la pèrdua d’allò que significa. Perquè, per desgràcia, les notícies que seguit seguit ens arriben del comportament de la majoria de polítics del nostre país i d’altres, ens mostren ben a les clares que aqueixos senyors i senyores que es dediquen als afers públics moltes vegades mostren tenir-ne ben poca, de política.
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
La preposició de.
Aquesta
preposició és usada en molts casos indegudament, és a dir, on no ha d’anar, i en
altres, suprimida quan cal fer-la. Cal dir-la sempre que convingui precisar un
nom, donar-li èmfasi, o remarcar la qualitat d'un adjectiu, o també
emfasitzar-lo. Ve sempre després d’un article indefinit que antecedeix un
qualificatiu: En venien un d’alt i un de
baix. N’hi ha una de blanca i una de blava.
El
primer cas que diem és un vici generalitzat que existeix fins en castellà
─”dicen de que hay que ahorrar” ─i el
segon es dóna per mimetisme amb aquesta llengua. Veurem exemples dels dos vicis
per separat.
Usada
indegudament:
*Per tal
de que”, per Per tal que. L'avisen abans per tal que no es
queixi.
*A fi de
que”, per A fi que. Els el dóna a fi que marxin
contents.
*Tenir
l'esperança de que”, per Tenir l'esperança que. Tinc
l'esperança que tornarà.
*El fet
de que”, per El fet que. El fet que tu no vinguis amb mi em
deixa fred.
*Per por de que”, per Per por que. No han vingut per por
que els agafessin.
*Adonar-se de que”, per Adonar-se que. S'adonaren que
havien errat el camí.
*Voler dir de que”, per Voler dir que. Vol dir que tot
s'ha acabat.
*Resultar de que”, per Resultar que. Resulta que ara no
hi ha aigua.
*Diuen de que”’, per Diuen que. O: Diu
que.
En tots aquests casos la supressió de la preposició de també
resulta en elegància de la dicció.
Suprimida quan cal dir-la:
“Me ha
dado una negra y otra blanca”, *M'ha donat una negra i una blanca”, per Me
n'ha donat una de negra i una de
blanca.
*Resultat: un mort i un altre ferit”, per ...un mort i un altre
de ferit. I encara: ...un de mort i un altre
de ferit.
─Dóna'm
un llibre. ─*Llibre no tinc cap, però et donaré un àlbum”, per ... ─De
llibre no EN tinc cap,
però...
Quatre
persones han estat ferides, una *molt greu”, per Quatre persones han estat
ferides, una de molt greu.
─Han guanyat? ─*No, guanyar no han guanyat, però...”, per No, de
guanyar no han guanyat, però...
*No ha
dit res nou”, per No ha dit res de
nou.
N'han vingut dos que ho saben i un *tercer que”, per N'han vingut dos
que ho saben i un altre que...
(hauria de ser: Un de tercer, en tot
cas).
─Voleu pa? ─*Pa, ja tenim; volem...”, per De pa, ja EN tenim;
volem...
*Més
verdes en maduren”, per De més verdes en
maduren.
Ha caigut pluja, i *pedra també ha caigut”, per Ha caigut pluja, i
de pedra també N'ha
caigut.
*Pa, no
he portat”', per De pa, no N'he
portat.
“¿Van a querer cafè? *I cafè, voldran?”, per I DE
cafè, que en voldran?
*Vi, no vull', per De vi, no EN
vull.
*Veterania no li falta”, per D'experiència no li'N falta. O: ... no N’hi
falta.
*Bledes, farem
demà”, per De bledes EN farem
demà.
*Carrers hi ha molts”, per De carrers N'hi ha molts.
*Això bé no li fa cap”, per
Això de bé no li'N fa cap. O: ...no n’hi fa cap.
*Raons, prou que n’hi ha,
per De raons, prou que n’hi
ha.
*Han arribat
unes quantes; et donem una sola...”, per N'han arribat unes quantes; te'n
donem una de sola... N’ha vingut un de sol. No s’hi pot estar un
de sol, aquí.
Vull advertir que ara usen molt frases com aquesta: Li han donat dues opcions, i després *una tercera”. Aquest “tercera”, en català no és correcte; en tot cas hauria de dir...una de tercera, segons allò dit abans. Però el català ho diu així; ho diu: ...i n'hi han donat una altra. Com que abans ja hem dit dues, se sap prou bé que aquesta altra que li donen és la tercera. També pot ser dit així: ... n'hi han donat una altra, la tercera, la quarta, la cinquena, segons s'escaigui, i així l'estil es fa més allargadet i elegant. Cal considerar que els numerals són també adjectius i, per tant, després de l’article indefinit, un, una, també han d’anar precedits de la partitiva De.
Ja he dedicat més d’un tast als verbs postnominals. Són verbs de segona generació perquè deriven d’un nom d’acció que, al seu torn, deriva d’un verb. Dit al revés, d’un verb (per exemple trair ) se’n forma un nom (per exemple traïció ) i d’aquest nom, afegint-hi un nou sufix, se’n forma un altre verb (per exemple traïcionar ).
La norma, seguint el que dicta el sentit comú, tendeix a argumentar que un verb postnominal només és correcte si és necessari, és a dir, si el verb inicial no existeix (o és arcaic) o bé si el nou verb aporta un matís prou rellevant perquè no sigui un mer sinònim de l’inicial.
En la pràctica, però, les coses no són tan senzilles. Deixant de banda el poc sentit comú que mostra el DIEC entossudint-se a no entrar disseccionar -tan poc sinònim de dissecar -, la percepció de matisos no deixa de ser força subjectiva.
És lògic que condemnem el verb traïcionar, que no aporta cap matís al sentit de trair i que es fa servir per pressió del castellà. És menys clar, però segueix sent defensable, que acceptem fusionar, perquè si dos partits es fusionen potser no diem ben bé que es fonguin.
Però hi ha casos més límit. No és evident, per exemple, que ofertar (ara mateix no acceptat) no tingui un sentit més específic que oferir -el d’oferir un producte en venda- que el pot fer un terme útil en el llenguatge dels economistes.
En àmbits com aquest la norma hauria de ser més un referent que una barrera. El que ara no s’admet potser demà s’admetrà, i no ens hauria d’escandalitzar que sigui un ús orientat per criteris professionals el que s’avanci, perquè és l’ús el que fa evolucionar la norma i no al revés.
Tot això ho dic perquè algun lector no veu clar l’ús de tensionar. Si he de ser franc, jo tampoc. Sovint tensar ja fa el fet i, si no, podem crispar o fins i tot posar en tensió. Però si un ús sensible i professional, informat d’això, insisteix a no renunciar-hi, no descarto que algun dia entri al diccionari.
Publicat en el número 88 de la revista LLENGUA NACIONAL (3r trimestre del 2014) pàg. 20
Els dies de la
setmana
Albert Jané
Institut d'Estudis Catalans
El diumenge és el
dilluns,
el dilluns és el
diumenge:
el diumenge no et veig
mai,
el dilluns et torno a
veure.
Els noms dels dies de la setmana s'han mostrat molt poc productius pel que fa a la creació de noves formes de llenguatge, tant en el camp de la derivació com en el de la fraseologia.
Efectivament, com a derivats d'aquests noms solament sabem trobar els dels del primer i del darrer dia de la setmana: endillunsat ‘peresós de reprendre la feina després d'un dia de festa’ (DIEC s.v. endillunsat), molt poc usual, i endiumenjar, diumengejar, diumenger, diumengí i diumenjada, tots ells incorporats a la nomenclatura del DIEC. La forma d'ús més freqüent és, segurament, el participi passat de endiumenjar, és a dir, endiumenjat, usada com a adjectiu. D'altra banda, hi ha també la forma dominical, relativa al mateix diumenge, que podem considerar un pseudo-derivat, i el substantiu sàbat (d'on prové dissabte), amb una bona rastellera de derivats: sabatí, sabàtic, sabatina, sabatisme i sabatitzar. Hi podríem afegir, encara, els adjectius lunar, marcial, mercurial, jovial i veneri, molt llunyament emparentats amb els noms dels dies de la setmana.
Quant a la fraseologia, la producció és també francament magra. Potser les creacions més sobresortints són la setmana dels tres dijous ‘mai’ i fer dissabte ‘fer la neteja i endreça de la casa, d'una habitació, etc.’, i posar-se al mig com el dijous, de sentit ben evident. El DIEC recull també fer dilluns ‘en alguns oficis, fer festa el dilluns’, i fer divendres ‘fer dejuni’ i ‘passar-la malament’, d'ús molt reduït.
El nostre refranyer no podia pas deixar de banda els dies de la setmana. En la seva extensíssima recopilació, Joan Amades n'aplega unes quantes dotzenes, que, en general, tenen poc interès. N'hi ha que tenen relació amb la climatologia, amb afirmacions desproveïdes de fonament, i també amb prejudicis o supersticions populars més aviat de to menor. El dilluns hi és vist com el dia enutjós en què cal reprendre la feina, el dimarts i el divendres com uns dies clarament malastrucs, el dimecres és un dia anodí, sense caràcter, el dijous un dia profitós, en què totes les coses surten bé, i el dissabte i el diumenge són considerats amb les seves característiques positives i agradables òbvies. Vet ací un petit mostrari d'aquest gran aplec:
- Qui
no té por al dilluns, no té por al dimoni.
- Qui
en dimarts es casa en dimarts es penja.
- El
dimecres té el seu estil: darrere de cinc hores vénen les
sis.
-
Negoci de dijous porta bons sous.
-
Bugada de divendres, no hi val sabó ni cendra.
- El
dissabte és el dia més curt de la setmana.
- El
que es fa en diumenge, l'apotecari s'ho menja.
Finalment, una observació merament curiosa: l'ordenació alfabètica dels
diccionaris fa que després de dimarts
vingui immediatament dimecres,
talment com, en la realitat, els dies que designen aquestes dues
entrades.