Sempre ens quedarà, taumatúrgic i sincer i rotund, Salvador Espriu afirmant que “hem viscut per salvar-vos el mots/ per recordar-vos el nom de cada cosa”. Aquells mots, aquests mots, en perill de mort, o en perill de vida. Era una altra època, és de veres. Una eterna postguerra enmig d’una eterna dictadura. Els vers, però, no es fa vell. Desgraciadament. Hi ha qui encara el pronuncia, com una pregària. Gents preocupades, encara, per això: pels mots, pel nom de cada cosa. Dic tot això perquè acaba de publicar-se Paraules en xarxa (Juli Jordà ed., 2014), un llibre que en el fons, beu d’aquell vers, que el resa, l’escampa, el reformula. I ho fa molt humilment i sense pretensions de solemnitat. De fet, sense pretensions de cap tipus. Només es proposa rescatar certes paraules “escoltades de menut, dites entre els amics, al taller, de cançons, paraules locals, paraules que no ixen en els llibres...”. Això, senzillament això.

Ho diu Eugeni Alemany, que n’ha fet el pròleg i que ha sigut l’encarregat mediàtic de presentar-lo, el passat dijous al cor de València, entre els murs del Cafè Lisboa. Era el final d’un camí i el principi d’un altre, perquè la història venia d’abans. Tot va començar ara fa poc més d’un any, quan un usuari de Facebook creà el grup obert “Rescatem paraules de l’oblit”, per tal de recuperar aquelles paraules que, cada vegada més desconnectades de la parla quotidiana i sobretot de la llengua escrita, veien el seu futur entre el gris i el negre. La idea era aportar una paraula al dia. Era el 30 d’agost de 2013. Tot allò, però, se n’anà de les mans. En el bon sentit, clar. A dia d’avui, el grup, actiu com mai, compta amb vora 3.700 usuaris, la majoria valencians, milers de paraules en la xarxa i, sota el braç, el llibre que ha provocat aquestes línies.

A la presentació, juntament amb Alemany, hi havia Juli Jordà, qui, durant aquests mesos, s’ha encarregat de l’edició. “Vaig entrar quan el grup el formaven 300 persones”, diu, distret. Ell era –és – un més, com s’esforça per recalcar. La diferència, és que un dia li vingué la idea de recollir en format paper tot aquell corpus, viu, immens, divers i raonablement caòtic. Muntanyes d’informació, de paraules, que Jordà va arreplegar, organitzar i editar. El finançament? Crowfunding. I la recepta ha estat un èxit. “El llibre arreplega les paraules rescatades des de setembre de l’any passat fins gener d’enguany”. N’hi ha més, clar, però “havia de ser així”, i és que, simplement, per algun punt s’havia de tallar. Tot plegat, més de 6000 paraules, locucions, endevinalles, retrucs, embarbussaments i dites: aljub, boixar, caduf, de raspalló, encenalls, fava, gaveta, haca, jou,... I així, de l’A a la Z.

I per què rescatar-les, diria, molt escèpticament, algú entre la boira. Les motivacions, ací, esclaten: “perquè ja no es diuen, perquè han sigut substituïdes per altres o perquè la realitat a la qual fan referència ha deixat d’existir ha deixat d’existir o està en retrocés”. No sempre, però, “n’hi ha moltes que són ben vives, però que algú reivindica perquè troba que no apareixen en els llibres o en els mitjans de comunicació, o fins i tot en els diccionaris”. Paraules en xarxa, en certa manera, ve a omplir aquest buit. En certa manera perquè, tot i que ordena les paraules alfabèticament, no té cap vocació de diccionari, ni, per suposat, de competició amb aquests. “La idea no ha sigut en cap moment fer un treball lingüístic. No es tractava de fer un diccionari. Per a això ja està un diccionari” diu Jordà, clar i ras. És més simple, després de tot: la gent parla, proposa, rescata paraules. Ell les n’ha arreplegades. No hi ha més pretensions que mostrar el lèxic que una gent ha arreplegat durant sis mesos.

Perquè és la gent l’inici, la font d’on brolla Paraules en xarxa. “Les paraules no són res si no les diu algú”, diu Alemany en un pròleg que és un poema. I ho diu amb raó. Qui les ha dites, aquesta vegada? Tant se val. Qualsevol, de formació i orígens diversos, però amb tota la riquesa d’una llengua als llavis. L’únic requisit és formar part d’aquest grup, tindre la voluntat de ser un “rescatador de paraules de l’oblit”, de ser-ho tots els dies. Vingues d’on vingues. De fet, entre la informació que incorpora el llibre no està, llevat de pocs casos, el lloc de procedència de cada paraula. La raó és simple: el capdavall, el seu origen és la llengua. Tota. I la llengua és de tots.

Ja amb el llibre amb les mans, que fulleja ara i adés, Jordà respon sobre el futur. “No es descarten noves vies. Fins i tot, qui sap, alguna aplicació per a mòbil”. El temps, com sempre, dirà. Després de tot, ells, tots ells, ja han fet la seua feina, la de viure per a salvar uns mots, que deia el poeta, i dedicar-los, amb tota la convicció i humilitat, “a les persones que ens han ensenyat a parlar la nostra llengua”, i a “totes les persones que han gojat dient paraules que s’estimen”. Ni més, ni tampoc menys.