a pam
a pam
Detalladament,
exhaustivament, minuciosament, amb tota la seua extensió.
|
Jo conec València a pam a pam. ¿Com no l’he de conéixer si fa més
de cinquanta anys que camine pels seus carrers? I sempre a peu ¿eh?, res
de cotxes ni autobusos. |
Aquesta expressió la trobem en l’obra literària de l’escriptor i
gramàtic Enric Valor i Vives. En la novel·
|
La serra Aitana té molt de misteri, i ell la coneixia a pam a pam
per fora i per les
entranyes. |
En la
novel·
|
–Bé, a migjorn ací –vaig quedar-hi. –Trobarà l’Ajuntament? Coneix el poble? –Que si el conec? A pam a
pam! |
En la
novel·
|
Van donar compte de la desaparició del xicot, i els guardes de
tots els acotats del poble, dirigits per la guàrdia civil, trepitjaren les
serres a pam a pam. |
I en la rondalla Don Joan de
|
–Ja ens han mort bona cosa de soldats, don
Joan. ¡ Ja n’hi ha prou! ¿No veeu que tot són emboscades en aquells
barrancs i avencs, que ells coneixen a pam a
pam? |
El DIEC, el DVal i el GDLC arrepleguen, amb el significat
definit, la locució pam a pam, sense
la preposició a davant. En el DCVB,en l’entrada pam, trobem: «Pam a
pam, o
Pam per pam, o De pam a pam: amb gran lentitud i
minuciositat. Les serres catalanes | que pam a pam cobràreu, may més
trepitjareu,
Collell Flor. 3. Maldament tresqueu els recons de pam a pam,
Penya Mos. iii, 26.»
Si
altres expressions semblants a aquesta com ara a poc a poc, a més a més (o de més a més), de gom a gom, de bat a bat o de mica en mica
les escrivim sempre amb una preposició en posició inicial, pareix que seria més
lògic escriure a pam a pam com feia
Enric Valor o de pam a pam com
apareix en el DCVB. És possible que
les locucions pam a pam i poc a
poc, sense preposició davant, siguen un calc de les castellanes palmo a
palmo i poco a
poco, encara que
no és completamente segur. En valencià tenim
expressions com ara pas a pas,
poble a poble, minut a minut, dia a dia, mes a mes, etc., que no tenen preposició
inicial. Considere que seria convenient que meditàrem una miqueta sobre aquesta
qüestió.
En valencià també es diu:
pam a pam
La llengua estàndard sol
emprar: pam a pam
En castellà es diu:
palmo a
palmo
a
primeries
En el primer
moment, quan comença alguna cosa.
|
A primeries em va fer l’efecte que era una gitana, però en acabant
vaig vore que no. |
Tenim la dita
alcoiana:
|
Qui a primeries guanya, a darreries
s’escanya. |
Lluís Gimeno Betí
en el llibre De lexicografia valenciana. Estudi del “Vocabulari del Maestrat”
de Joaquim Garcia Girona escriu:
|
Però cal
remarcar, sobretot, que la replega del lèxic viu de les comarques
catalanes meridionals i valencianes septentrionals, per ell més conegudes
i estimades, havia començat abans de tenir coneixement de l’obra del
diccionari que Mn. Alcover havia començat cap a primeries de
segle. |
En la novel·la
La pols i el desig de Jesús Moncho trobem:
|
A primeries
de setembre, l’estat de guerra era manllevat pel governador
militar... |
L’escriptor Enric
Valor i Vives usa aquesta expressió en la seua prosa literària. Així, en la
novel·la L’ambició d’Aleix podem
llegir:
|
Quan açò
s’esdevenia per aquelles terres altes, que sol ser en temps ben avançat,
ja havien començat els cursos, i a ell allò sempre l’havia agafat o reclòs
el l’internat a primeries, o en la capital assistint a la Universitat
després. |
I en la novel·la
Sense la terra promesa, del mateix autor, trobem:
|
A primeries, quan era un cercle tancat a la senyoralla i els seus
incondicionals, havia costat molt de crear l’hàbit o costum d’anar a
passar- hi l’estona o a relacionar- se fructuosament; però, de mica en
mica, quedà ben palès que era una institució indispensable, i al capdavall
resultà
freqüentadíssima. |
En
l’entrada riure del Diccionari Català-Valencià-Balear diu: «Qui a
primeries riu, a darreries plora»: vol dir que sovint les coses que comencen
molt favorablement acaben malament.
La
locució a primeries l’he sentida moltes voltes tant a Alcoi com a la
ciutat de València i també en diverses poblacions de la comarca de l’Horta de
València com ara Silla, Catarroja o Torrent. L’usen en els seus escrits diversos
autors valencians, a banda del que acabe de citar, com ara Manuel Sanchis
Guarner, Joan Fuster i Ortells, Enric Soler i Godes, Vicent Pitarch i Almela,
Abelard Saragossà Alba, Carmel Ferragud Domingo, Antoni Ferrando i Francés,
Miquel Àngel Fabra Sánchez, Vicent Franch i Ferrer, Alfons Cucó Giner, Vicent
Pascual Granell, Josep Lozano Lerma, Jordi Colomina i Castanyer i molts
més.
Les
construccions sense article com ara a primeries, a darreries, anar a escola, parar taula, llevar taula, fugir d’estudi, anar a missa, anar a costura,
anar a cama-coixa, anar en cama crua, seure a taula, servir taula, dinar en taula, primavera d’hivern, primavera d’estiu, tornar paus, fer paus, quedar-se a fosques, partir palletes, caminar a palpes, a migjorn, a
migdia, a mitjanit, de matí, de vesprada, de
nit, d’estiu, d’hivern, posta de sol, eixida de
sol, a poqueta nit, de totes maneres, passar per baix
cameta, deixar baix taula, etc., són autèntiques relíquies de temps
antics que hem conservat durant segles. Les construccions amb article, com ara
a la primeria o a les primeries, són construccions més modernes.
La locució a primeries és una expressió ancestral que els valencians hem
conservat i hem sabut fer arribar al segle xxi. Confie que tinguem la
intel·ligència i la valentia de continuar conservant-la.
En valencià també es diu: a
la primeria, a les primeries, de primeries
La llengua estàndard sol
emprar: a la primeria, al començament
En castellà es diu: al
principio
Com ja he dit, el significat antic de bacó, en català, és ‘porc’, i
també ‘carn de
porc’, i en diverses èpoques, s’ha dit al pernil, i encara a alguns llocs l’hi
diuen, i en
altres a la carn magra de porc, i també a la cansalada o xulla salada.
A Eivissa diuen
bacó a un porc viu. El mot bacon deixà d’esser usual a França
per devers el
segle XVI, però no a Anglaterra, on prengué l’accepció de ‘xulla de porc amb vetes de carn,
salada i fumada’, i amb el nom antic i aquest significat, dins el segle XIX fou
reintroduït al país d’origen i, més tard passà també a Espanya, i en la nostra
llengua és corrent dir-lo imitant la pronunciació anglesa, que és semblant a
beicon.
Posat que bacó i porc (i porcell), aplicats a una persona son considerats noms lletjos, ens resulta una mica estrany que un i els altres hagin estat utilitzats com a llinatge, però això no ha passat només al nostre país. Bacon és el llinatge d’importants personatges anglesos històrics i de l’actualitat, i Purcell també. L’equivalent francès d’aquest, Pourcel, i els nostres Porcell i Porcel signifiquen la mateixa cosa, i uns i altres podrien haver estat, en principi, malnoms de qualcú que criàs porcs o hi comerciàs, o que li hagués ocorregut alguna cosa memorable amb relació a un d’aqueixos animalets. I recordem finalment que Porc (també escrit Porch) es troba també com a llinatge.
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
Els adverbis pronominals EN i
Hi.
Voldria
que aquest petit tractat s’acabés aquí, però deixaria de banda uns quants
aspectes que contenen pèrdues sofertes per la llengua i em dol no fer-los cap
referència i tractaré d’anar per
breviorem, no ometent res de substancial. Són aspectes massa importants, per deixar-los de banda, que
tractaré més bé fora del bastigi de l’abecedari i en sortiran atesos més
específicament, que és el que convé.
Qui en
vulgui un tractament més llarg i detallat, bé pot anar al llibre Netegem i enriquim la llengua catalana,
on exposo els casos en què ometem aquests pronoms, amb una llista que quasi
bé podríem dir exhaustiva. Aquest és un mal lleig, la pèrdua més funesta a què
sotmetem la nostra llengua, que alguns qualifiquen de càncer inguarible; és el pitjor mal que
la llengua castellana hagi fet a la catalana, forçant-la a eliminar un tresor
que ella, la castellana, no té. Això
ha de motivar les autoritats del Govern català, d’acadèmies i d’universitats,
d’escoles, ha de motivar a pares i mestres a adoptar mesures adients perquè la
nova generació assimili aquests pronoms i no en sigui la iniciadora de l’oblit
definitiu. Malauradament podem dir que a Barcelona i rodalia aquests dos pronoms
hi són pràcticament perduts. Mentre que a comarques van fent la viu-viu. És
massa, esmercem-hi tot l’esforç que puguem.
Ara tan
sols n’exposaré un parell de casos ─es
parei mallorquí, que vol dir uns quants─, els més elementals i que més
devastació causen.
Han
imposat el costum de dir: Han estat arrestats tres, dels cinc lladres...,
(l’inconscient defuig el pronom EN,
perquè no el sap utilitzar i li té por), per Dels cinc lladres, N’han estat arrestats tres... El Barça ha fet onze punts dels
dotze que hi havia en joc, per Dels dotze
punts que hi havia en joc, el Barça N’ha fet onze. Han trobat tres, dels vuit
escapats, per Dels vuit escapats, N’han estat trobats tres.
Els
verbs tenir i quedar, són deixats sense aquests
pronoms quan han de portar-los per gramàtica. Per exemple: El nen gran té sis
anys i el petit ( ) *té dos”, per El nen
gran té sis anys i el petit EN
té dos. ─¿Que teniu peres? ─ *( )Peres teníem, però ara no ( )
tenim cap”, per ─De peres EN teníem, però ara no EN tenim cap. Cal para ment que aquestes i
altres suspensions, de fet totes, es produeixen per pensar en castellà el català
que hom parla.
Amb el verb valdre (el preu d’un producte), molts
també ometen aquest pronom EN.
*Aquest pastís ( ) val quatre i aquest altre ( ) val dos”, per Aquest pastís EN val quatre i aquest altre EN val dos,(En: d’euros). El castellà es refereix implícitament
a euros, no té aquest preciós pronom, però el català s’hi refereix amb aquest preciós
pronom.
En
agendes, en programes de festes o de celebracions diverses apareixen verbs
penjats, sols, sense nom o pronom com ho fa el castellà. Així llegireu: (després
d’exposar l’empresa) *Organitza”. (
) *Col·labora”. ( ) *Participa”. ( )*Subvenciona” ─l’Ajuntament, l’organització
Tal. I cal que en aquestes anuncis hi escriguin: HO organitza. HI col·labora. HI participa. HO subvenciona. Insistim: El català no
deixa penjat, sol, un verb sense un nom o un pronom. Ho fa en rares ocasions, i
ben legítimes, cal veure-les amb el criteri ben format.
Trobareu, a la
vora de les carreteres, un plafó per a propaganda comercial que invita a
anunciar-hi la vostra empresa. Diu: *Anuncia’t” . I cal que hi digui: Anuncia-t’HI. Fixeu-vos-hi bé: El plafó és obert
per a tu, t’invita a escriure-HI el
nom de la teva empresa, aquí, en aquest plafó.
Com també veureu que sou invitat a inscriure’t de membre a una nova
societat, i et diuen: *Apunta’t”. Quan hi ha de dir: Apunta-t’HI.
O veureu que també et diuen, invitant-te a inscriure’t de soci en un
grup, en una empresa: *Fes-te soci”. Quan han d’invitar-t’hi dient: Fes-te’N soci. T’inviten a inscriure’t en aquesta
societat, dient-te: *Per subscriure’s”, quan hi ha de dir: Per subscriure-vos-HI.
Com també sentireu que, des de dalt, ens diuen: *Ningú et donarà més”, “Nadie te dará más”. Quan, en català correcte i castís, cal que ens diguin: Ningú no te’N donarà més. Fent referència explícita, amb aquest pronom EN, ‘N, a la gamma d’ofertes que fan, per televisió o per ràdio, de notícies, jocs, concursos, programes culturals, divertiments, esports, films, reportatges sobre natura, etc. Per tal de referir-se a tot això és palmari l’ús del pronom EN.
5)
Els nous líders del PSOE volen reeditar el tàndem González/Guerra. L’un, Sánchez, fa de guapo amable que intenta seduir. L’altre, Luena, les aboca pel broc gros per engrescar la parròquia espanyolista. El seu últim estirabot va ser dir que Mas sembla un zombi i “se le ha ido la olla ”, una frase gens fàcil de traduir.
Els mitjans n’han donat tres versions: (1) “Se li ha anat l’olla”, (2) “Se n’hi ha anat l’olla” i (3) “Se li n’ha anat l’olla”. La (1) podem descartar-la perquè conté un greu castellanisme. Parteix d’“Anar-se l’olla a algú” i, en català, les coses no “es van” sinó que “se’n van”.
La (2) és la triada, erròniament, per la majoria de mitjans (inclòs l’ARA d’entrada). L’estàndard, seguint la llengua oral majoritària, tendeix a convertir la forma normativa li’n en n’hi : “Dóna 3 llibres al Joan”, “Dóna-n’hi 3”. Es tracta d’una inversió semblant a la que fa del valencià li’l el l’hi del central.
Però això passa quan li és OI i en OD, no pas -com és el cas- quan li és OI i en forma part d’un verb pronominal ( anar-se’n ). Aquest en forma un bloc amb anar-se i no es pot alterar interactuant amb un li sintàcticament lliure. “Se n’hi ha anat l’olla” només seria correcte per dir que l’olla en qüestió se n’ha anat a algun lloc. L’hi, aquí, només pot ser locatiu.
Paradoxament, la frase correctaés (3). I dic paradoxalment, perquè no la diu ningú. Sí que diem “Se li’n va l’olla”. I és que quan un en va precedit d’un li i seguit d’un verb començat en vocal, manté oralment la seva vocal com a coixí fonètic. Diríem, més aviat, “Se li en ha anat l’olla”.
Filant més prim, podríem dir que cap versió no és correcta, que hem de dir “Se n’ha anat de l’olla”, que és la frase que recull el mai prou elogiat Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal.
Ara bé, l’Espinal sí que recull “Anar-se-li’n la bola” i “Anar-se-li’n la perola”, de sentit semblant i que, pel tot el que ja hem dit, tenen un li’n que no pot ser n’hi.
Cruïlla molt crítica
Pere Ortís
Pel que fa a la supervivència de la nostra llengua, hem arribat en un
punt decisiu de vida o mort. Tenim
una llengua malalta, i si la deixem deteriorar al ritme que va, se’ns escaparà
de les mans i ja no la identificarem. Està mutilada, desfigurada i corrompuda
per infiltracions de sang d’un altre idioma que s’ha acarnissat contra d’ella.
La nostra bella parla necessita estar un temps a cures intensives. Exagero?
Quants n’hi ha que no s’ho creuen!
Són aquells que no tenen punt de referència, és a dir, ignorants respecte a la
llengua amb molt poca pràctica de la gramàtica, o cap pràctica en absolut de
coneixement i de correcció de la llengua. Són d’aquella mena que tot sovint et
surten amb estirabots com és ara “cal admetre-ho tot per tal d’enriquir la
llengua”, o “la llengua
evoluciona”, referint-se al munt de barbarismes que la sufoquen. Parlem allò que
ens han llegat dues o tres generacions que han viscut sota la campanya criminal
de part de dictadors militars i de tocats de la mala llet de voler fer perdre el
català a Catalunya. I només cal que li anem amb romanços d’ultra
savis.
Hi serà a
temps el nou Estat Català? Ai, qui sap! Molts indicis indiquen que no. I és per
una mala voluntat, un menfotisme insidiós, que rauen als fons de les millors
actituds i fins de càrrecs ben representatius. Analitzeu la parla d’alguns alts
càrrecs al Cap i Casal, i a comarques, i sentireu quines ensopegades, quina
irresponsabilitat. És hora que hi hagi consciència i un mínim tribut d’atenció a
la llengua, que hi hagi un punt de vergonya, com el passem quan parlem malament
el castellà, que això és riota entre nosaltres. Escolteu alguns polítics dels de
més veu i de més empenta vers la Sobirania. Escolteu molts mestres d’escola,
directors i simples docents. Aquests, pels seus fruits els coneixereu, per tal
com parlen i apunyalen la llengua, i pel català que ensenyen als seus alumnes,
els quals fan posar literalment pell de gallina quan els sents
parlar.
Aquest esbós
suggereix que el mal de la llengua està tant enlaire, com terra a terra, i que
cal actuar potser primer des de dalt, perquè no hi hagi descrèdit entre els de
baix. És a dir, les nostres institucions més altes s’ho haurien de prendre
seriosament i exigir de tots els seus oficials i funcionaris una llengua de cara
al públic senzillament neta; no demanem pas una llengua alambinada, i encara
menys recercada, però sí, insistim, neta, sense barbarismes que la deturpin i
supressió de pronoms adverbials que la mutilin lletjament, fins a produir un mal
d’orelles que fa mal, us ho podeu ben creure.
D’aquest nivell
baixaríem als mestres d’escola, si és que el verb “baixar” és el més apropiat, i
exigir de tot mestre amb càrrec docent, amb contacte amb els nens, un català
també senzillament net. En aquest aspecte jo sí que no cediria un mil·límetre, i
en l’altre tampoc. Fer reciclar els mestres que no hi hagin esmerçat bona
voluntat, que hi hagin dedicat una actitud francament irresponsable, i no
deixar-los parlar als nens mentre no hagin bandejat tots els paràsits d’ús
quotidià, els que sents al carrer, a casa, als esports, als esplais, on sigui,
que ja dic, molts d’aquesta mena esborronen, esgarrifen.
I un altre estament
que tampoc no ha estat, i encara no està a l’altura com caldria, és el dels
locutors als nostres mitjans de comunicació. Al principi que aparegueren era un
trosset desesperant. Han millorat, però no fins al nivell desitjable. Diguem el
mateix que respecte als mestres d’escola, tot aquell locutor que diu barbarismes
─no fa pas gaire que un deia “empañar”, per enllorar, entelar, i “ha posat un ou”,
per ha post un ou, i tothom tan
feliç─ o/i que suprimeixi els pronoms adverbials, mereix que la direcció li
digui que no és apte per al càrrec, puix que servir una llengua bruta i mutilada
al públic és una falta greu que no pot pas ser admesa sota cap aspecte. I que
consti que estimem immensament els nostres mitjans de comunicació, però
n’esperàvem més i més responsabilitat davant el crític tresor de la llengua.
Voldríem que tots els involucrats en els mitjans, l’alta direcció i els
locutors, fessin esment que tot sovint són suprimits aquests pronoms i fa la
impressió que ningú no se n’adona. I, si us plau, que no s’ho prenguin malament,
que havem fet immenses repressions pel que fa a ganes d’avisar-ne, estant-nos-en
per no fer-nos pesats. Sí que crec
que amb un sincer amor a la llengua el complex de falles i deficiències tindria
més remei. Val més la llengua, que el meu ressentiment, que el meu amor propi.
Ressentiment que t’ha d’ajudar a corregir-te i millorar en el teu servei als
catalans que t’escolten, amb afecte, i n’esperen molt, de tu, no els
defraudis.
El moll de
l’os del problema és que les dues darreres generacions han viscut en plena
estagnació i davallada de la llengua i han crescut assimilant termes i
expressions imposades pel castellà, que han desbancat les autèntiques. Aquell
que sempre ho ha sentit i ho ha dit així, si no concep la generosa disciplina de
fer cas als qui han presenciat el canvi i saben molt bé el català que hom
parlava “abans de la guerra”, trobaran les proposicions del mot o de l’expressió
correctes com un invent, com un antull innecessari i infundat de qui n’avisa,
que potser inclou les ganes de marejar. I en aquest cas estem perduts. Que
tothom s’analitzi i es posi la mà al pit, i hi faci anar el do del seny. Per una
llengua neta, per a un viure nou, per un endreç i una cultura lingüística
rediviva, pels Països Catalans, per Mallorca, per València, per Catalunya, pel
nostre Estat acabat d’estrenar, Sobirà, Independent i que irradia cultura
mitjançant la força d’una heroïna que ha sobreviscut odis i atacs increïbles de
part dels ben endreçats i
inofensius. I que és ben rica i bonica, us ho podeu ben creure.
Publicat en el número 88 de la revista LLENGUA NACIONAL (3r trimestre del 2014) pàg. 12
«Nominar», significat i
règims
Jaume Salvanyà
Nominar, no com
a forma antiga de nomenar sinó en el sentit actual de ‘seleccionar per a
un premi’, és un verb relativament recent en la nostra llengua. Jordi Bruguera
aclareix en el Diccionari de dubtes i dificultats del català de l’any
2000 que es tracta d’un anglicisme i considera que és substituïble per
seleccionar, designar, proclamar. El primer ús documentat que es
localitza en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana és del diari
Avui de l’any 1983, i el primer diccionari que va entrar aquest
significat va ser el Gran Larousse català en 1990. Posteriorment, el va
recollir en 1998 el Diccionari complementari del català normatiu, de
Lluís López del Castillo, i després ja s’ha anat incorporant en diferents
diccionaris i també en algunes guies, com el Llibre d’estil de El
Periódico o el portal «esadir.cat».
En general, els diccionaris no afinen gaire ni en la definició d’aquest verb ni en l’ús dels seus règims preposicionals. Presento primer les definicions i exemples de cinc dels diccionaris de referència actuals i a continuació faig unes quantes observacions (les sigles dels diccionaris corresponen, per aquest ordre, al Diccionari de la llengua catalana del IEC, al Gran diccionari de la llengua catalana de l’Enciclopèdia, al Gran diccionari 62 de la llengua catalana, al Diccionari d’ús dels verbs catalans i al Diccionari normatiu valencià de l’AVL).
DIEC2:
nominar v. tr. [LC] Incloure en una nòmina amb vista a un
nomenament, un premi, etc. Rarament nominen pel·lícules europees per als
Oscar.
GDLC:
nominar v. tr. CIN Seleccionar entre la producció cinematogràfica
anual (les persones i les pel·lícules que concursaran per a obtenir un premi).
La seva pel·lícula ha estat nominada per a l’Oscar.
GD62:
nominar v. tr. Seleccionar, entre la producció cinematogràfica
anual, les persones i les obres que concursaran per obtenir un guardó (Oscar,
César, Goya, etc.). Ha estat sis vegades nominat per a l’Oscar al millor
actor.
DUVC:
nominar [algú o una cosa] (per a un premi) Seleccionar entre la producció
cinematogràfica. Quins directors han nominat enguany? Van nominar la
pel·lícula per a dotze òscars. L’han tornat a nominar per a l’ós
d’or.
DNV:
nominar v. tr. AUDIOVIS. Proposar o seleccionar per a un premi.
Han nominat el curtmetratge.
1) Fora
del DIEC2 i del DNV, els altres diccionaris cenyeixen explícitament l’àmbit d’ús
d’aquest verb a la “producció cinematogràfica”, però el cert és que va força més
enllà del setè art: s’utilitza en el teatre (es premien els millors muntatges
teatrals, els millors vestuaris, les millors escenografies, etc.), en la ràdio i
la televisió (els millors presentadors, els millors programes, els millors
documentals, etc.), en la música (les millors cançons, els millors videoclips,
els millors discjòqueis, etc.), en el còmic (les millors obres, els millors
guionistes, els millors dibuixants, etc.), en l’esport (el millor jugador del
món, el millor entrenador, etc.) i, en general, és aplicable a qualsevol camp en
què hi hagi candidats a optar a algun premi o distinció: els millors blogs
d’Internet, els millors invents de l’any, etc.
2) Fora
del DIEC2, que fa referència a “un nomenament, un premi, etc.”, els altres
diccionaris indiquen únicament que s’opta a un “premi” o “guardó”. Però de
vegades una nominació pot no ser per rebre un premi, sinó un càstig o una
penalització. Pensem en els concursos de certes televisions en què cada setmana
es designen algunes persones una de les quals acaba expulsada del programa.
Estan nominades, i la persona més votada no en treu precisament un premi,
sinó tot al contrari.
3) Es
tracta d’un verb transitiu; per tant, l’únic complement sintàcticament necessari
és el directe («algú o una cosa», com indica el DUVC entre claudàtors). Ara bé,
nominar sol requerir un segon complement, de règim, que informa del premi
–o càstig– al qual s’opta. Que aquest complement no és imprescindible, també ho
indica explícitament el DUVC posant-lo entre parèntesis (que en aquesta obra
marquen els complements opcionals) i amb el primer exemple: Quins directors
han nominat enguany? Però s’ha de tenir en compte que quan aquest complement
no apareix explicitat és perquè ja s’hi ha fet referència anteriorment i, per
tant, el receptor ja té el context que li cal per a entendre l’enunciat. Si no,
és semànticament necessari: no podem respondre a la pregunta dels directors
nominats enguany si no tenim informació d’allò a què
opten.
4) Aquest
complement de règim, els diccionaris l’introdueixen amb la preposició composta
per a, que és la mateixa que selecciona un verb molt pròxim com
designar: Van designar la Júlia per a la presidència de la
mesa (DIEC2, s.v. designar). Però aquesta preposició conviu en l’ús
amb la preposició simple a, que diria –i això ja és una opinió personal–
que és l’opció per la qual es decanta majoritàriament la llengua oral
espontània: Jordi Savall, nominat als Premis Grammy pel primer
enregistrament mundial de l’òpera Teuzzone, de Vivaldi (324.cat,
15-12-2012); Messi, Iniesta, Xavi i Neymar, nominats a la Pilota d’Or
2013 (fcbarcelona.cat, 29-10-2013); ‘Ernest & Celestine’, nominada
a l’Oscar (elpuntavui.cat, 25-1-2014).
5) Encara
hi ha un altre complement que apareix bastant sovint amb aquest verb –ho mostra
únicament l’exemple del GD62–, que indica la categoria en la qual s’està
nominat: Pa negre va ser nominada (per) al premi Gaudí en la categoria de
millor pel·lícula. Aquest complement, que d’entrada sembla
circumstancial, pot acabar convertint-se també en un complement de règim
introduït amb la preposició simple a o amb la preposició composta com
a: Pa negre va ser nominada (per) al premi Gaudí a (la) millor
pel·lícula (o com a millor pel·lícula). És més: de
vegades aquest complement passa a davant del que expressa el premi, i és aquest
últim el que aleshores es converteix en circumstancial (Pa negre va ser
nominada a millor pel·lícula en els premis Gaudí), o fins i tot pot
aparèixer tot sol si ja tenim el context dels premis (Pa negre va ser
nominada (com) a millor pel·lícula). És possible que aquest
encreuament de complements sigui el que ha afavorit l’ús de la preposició a
comentat en el punt 4.
Totes les
consideracions semàntiques sobre el verb nominar també són vàlides per al
substantiu nominació, que incomprensiblement no figura en el DIEC2 amb el
sentit que ens ocupa. Sintàcticament, el complement principal de
nominació, introduït per de, és el que en nominar era
directe, i en el règim dels altres complements continua havent-hi un ball de
preposicions: Villaronga ha conegut la notícia de la nominació de la seva
pel·lícula per als Oscars […] a través d’un SMS (elperiodico.cat,
28-9-2011); L’artista valencià Xavier Mariscal celebra la nominació de ‘Chico
& Rita’ a l’Oscar al Millor film d’animació (324.cat,
2-2-2012); La resposta de Bansky a la nominació de la pel·lícula com a
millor documental va ser «una gran sorpresa», en paraules de l’autor
(ara.cat, 23-2-2011).
Conclusions
La
informació que donen els cinc diccionaris analitzats sobre el significat i els
complements del verb nominar és incompleta; segurament la definició més
reeixida és la del DIEC2, perquè és la més inclusiva. Però, pel que fa a la
informació dels règims verbals, cap dels cinc recull l’opció –detectada en l’ús
real– que el complement indicador del premi pot anar introduït per la preposició
a ni, fora del GD62, que hi pot aparèixer un altre complement, indicador
de la categoria, introduït per a o per com a. D’altra banda, es
troba a faltar en el DIEC2 el mot nominació amb el significat
corresponent al que hem vist per a
nominar.
Saskatchewan, la dolçor de la baies violetes