L’any 2012, en el marc d’una ofensiva general contra
l’estatus normatiu de la llengua catalana, les autonomies en què el Partit
Popular va recuperar l’hegemonia ―l’Aragó i les Illes Balears― «van iniciar una
croada contra el reconeixement, la protecció jurídica i la normalització
lingüística de la llengua catalana». Al País Valencià, la continuïtat en el
poder d’aquest partit polític «va fer rutinària una política lingüística que ha
estat molt perjudicial per a la vitalitat i l’ús de la llengua». Arribats al
2013, al bell mig de les legislatures iniciades el 2011, «la consolidació de les
noves orientacions ideològiques en relació amb el paper de la llengua catalana
en el seu territori històric fa evident una involució sense precedents».
Ho
conclou el VII Informe sobre la llengua catalana (2013), que s’ha presentat
aquest migdia en una conferència de premsa a l’Institut d’Estudis Catalans.
L’Informe, que es pot consultar en
aquest enllaç,
analitza la situació del català en els diferents territoris i el context social,
jurídic i polític que afecta la llengua. En la conferència de premsa han
intervingut Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans; Oriol
Sagarra, membre de la Junta Directiva d’Òmnium Cultural; Òscar Escuder,
president de la Plataforma per la Llengua, i Miquel Àngel Pradilla, director de
la Xarxa CRUSCAT i coordinador de l’Informe, que han exposat les conclusions de
l’estudi.
L’educació, focus de l’atac al catalàSegons
l’Informe, la gestió lingüística del món educatiu ha estat el focus de tensió
més important el 2013: a Catalunya, el setge legislatiu impulsat per la nova
conjuntura política ha propiciat un important enfrontament entre el poder de
l’Estat i el poder autonòmic; a les Illes Balears i al País Valencià, la nova
regulació ha emparat la posada en marxa de nous models de gestió lingüística a
l’escola.
A Catalunya, a la incertesa que va comportar la sentència del
Tribunal Constitucional 31/2010, del 28 de juny, s’hi va afegir l’aprovació de
la Llei orgànica 8/2013, del 9 de desembre, per a la millora de la qualitat
educativa (LOMQE), coneguda popularment per llei Wert. Aquesta llei, emparant-se
en una interpretació clarament restrictiva de la sentència esmentada, posa
contra les cordes els fonaments del model de conjunció lingüística escolar,
veritable punta de llança del procés de normalització lingüística a Catalunya,
lloat per la comissió d’experts de la Unió Europea.
A les Illes Balears, tal
com ja s’anunciava en l’Informe del 2012, el curs 2012-2013, per primer cop, es
va oferir la tria de la llengua vehicular al segon cicle d’educació infantil i
al primer cicle d’educació primària. Alhora, al País Valencià, el nou decret de
plurilingüisme es va començar a implantar al segon cicle d’educació infantil el
curs 2012-2013. El curs 2013-2014 s’ha continuat avançant en la mateixa línia.
D’altra banda, convé destacar que al País Valencià l’increment d’alumnat en
programes educatius en valencià (33 %) contrasta amb les amenaces de tancament
de línies en valencià. Segons dades d’Escola Valenciana, el curs
2013-2014,
14.000 alumnes no s’hi van poder inscriure i la xifra d’alumnes d’infantil i
primària que volen estudiar en valencià i que no poden fer-ho s’eleva a 126.000
alumnes. Encara és aviat per a avaluar el veritable impacte dels esmentats
models, pretesament multilingües, en la presència de la llengua catalana a
l’ensenyament. De qualsevol manera, segons els autors de l’informe, «la
ideologia que els inspira, presentada com a igualitarista, no fa presagiar res
de bo, ja que descansa en una realitat sociolingüística profundament
desequilibrada».
La ràdio en català es consolida a Catalunya, però el
consum mediàtic en llengua catalana continua a la baixa al País Valencià i a les
Illes BalearsL’oferta i el consum de mitjans de comunicació i de
productes culturals mostren una dinàmica sensiblement diferent a Catalunya i a
Andorra que a la resta de territoris. Mentre que als primers, l’oferta i el
consum augmenten —a Catalunya, l’audiència de la ràdio en català supera
clarament la de la ràdio en castellà (un 59,3 % enfront d’un 40,7 %)—, als
segons són baixos o testimonials i segueixen una línia de contracció des de
l’any 2011.
Al País Valencià, la invisibilització de la llengua en els
mitjans de comunicació prové de dos esdeveniments clau: el primer, el tancament
dels mitjans de comunicació audiovisuals de la Generalitat Valenciana; el segon,
que ha acabat d’encongir l’espai de presència mediàtica de la llengua catalana
al País Valencià, ha estat l’expedient sancionador a Acció Cultural del País
Valencià que va incoar el Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme a finals
d’any. Aquest expedient ha provocat que el gener del 2014 s’hagin deixat de
rebre les emissions de Catalunya Ràdio i de Catalunya Informació en el territori
valencià. Tal com afirmen els autors de l’informe, «som al davant d’un autèntic
atemptat contra un dels principals agents difusors de la llengua i la cultura
pròpies».
La salut del català segons el territoriEl conjunt de
la comunitat lingüística catalana acull un ventall ben matisat de situacions
sociolingüístiques. Així, hi ha regions on les expectatives de normalitat
lingüística són plenament justificades (Catalunya i Andorra) i unes altres amb
uns indicadors sociolingüístics bastant deficitaris (la Catalunya del Nord i
l’Alguer). A les Illes Balears, el País Valencià i la Franja, la llengua pateix
de manera especial les escomeses d’una administració autonòmica que, no solament
no ha apostat decididament per la rehabilitació de la llengua històrica, sinó
que està potenciant mesures que a mitjà termini poden alterar greument la
funcionalitat comunicativa del català en el seu ecosistema històric.
Així i
tot, en conjunt, la llengua catalana va fent camí cap a la normalitat
lingüística. Un camí lent en el millor dels casos, i tortuós en una part
substancial de l’àmbit lingüístic. Una de les fortaleses del català és que
presenta una demografia important, que la consolida com una llengua mitjana
situada entre les cent primeres llengües del món segons el nombre de parlants.
També és destacable l’increment sostingut del nombre de persones que declaren
conèixer-la; un coneixement, això sí, força desequilibrat segons les habilitats
―entendre, parlar, llegir i escriure― i segons els territoris. Aquest
coneixement no es tradueix sempre en un ús habitual, però es manté bastant
estable en el col·lectiu de parlants nadius. Quant a les febleses, destaca la
dificultat d’atreure coneixedors cap a un ús efectiu de la llengua, un dèficit
que n’entorpeix l’adopció entre el col·lectiu de nouvinguts i dificulta
l’objectiu de fer del català la llengua de cohesió social.
