xona
Persona curta d’enteniment, simple, de poca voluntat, fàcil d’enganyar o
de sorprendre per altri.
¿Eixe és el noviet de la xicona? No sé què dir-te, li veig cara de
xona. |
¿A la tia xona eixa heu triat de presidenta de la casa? ¿No hi
havia res millor? |
La paraula xona, amb el significat especificat, és
pròpia del parlar popular d’Alcoi.
En els anys
quaranta i cinquanta del segle xx
hi havia a Alcoi un pobre infeliç, de nom Camilo, que anava sempre vestit de
negre, tenia una panxa bastant voluminosa i caminava inclinat cap avant.
Els xiquets
alcoians d’aquella època, que eren cruels com tots els xiquets de tots els llocs
i de totes les èpoques, se li burlaven i li cantaven la cançoneta
següent:
Camilo xona, que té la panxa redona i el cul en
Barcelona. |
xorrant sang
Fet una calamitat,
fet una llàstima. Si es tracta d’una obra, d’un treball, d’una reparació: mal
fet, mal acabat.
–¿Ja han acabat de pintar-te la casa? –Acabar, han acabat, però s’ho han deixat tot xorrant sang. ¡Quin
desastre, Senyor! Això és pagar i
plorar. |
–¿Has vist el vestit que li han fet a
Lluïseta? –Clar que l’he vist, està xorrant sang. A mi em fan això i em tire
pel balcó. |
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
“Unos días, unas
semanas, unos meses”. Uns quants dies. Fa uns quants dies, unes
quantes setmanes, uns quants mesos
que no plou.
Un lector ben format lingüísticament ens retreu molt educadament “dos greus errors” en titulars de l’ARA: hem publicat les formes l’hi i els hi on calia escriure li ho i els ho. Ell sap -ho sap tothom que estudia català- que quan pronominalitzem alhora un OI de 3a persona i un OD neutre (com ara això o una oració sencera) la solució estrictament normativa és li ho per a l’OI singular i els ho per al plural. “No diguis als nens que vinc” equival a “No els ho diguis” i no pas a “No els hi diguis”, tot i que això és el que diem la gran majoria de parlants.
Som davant un dels grans cavalls de batalla de la normativa. El quadre de combinacions de pronoms febles fabrià, un sistema híbrid i complex, és un dels punts de la gramàtica més difícils d’assimilar i també més mal assimilats. Potser per això qui fa l’esforç d’interioritzar-lo hi acaba tenint l’adhesió que suscita un ritu iniciàtic.
Ara bé, ¿és del tot imprescindible que torturem els alumnes fent que se l’aprenguin?, ¿crea algun problema que admetem també com a correcte el sistema que la majoria de catalans no interferits fem servir? M’he passat la vida corregint i puc assegurar que dir i escriure els hi allà on la norma obliga a distingir entre els, els hi, els ho, els el, els la, els els i els les no en crea cap, de problema. Ni parlant -fa segles que parlem així- ni escrivint.
El valencià té, certament, un altre sistema, i algú defensa el fabrià perquè s’hi acosta, però la norma ja dicta que ells escriguin li’l, li la, li’ls i li les on a nosaltres ens fa escriure l’hi, la hi, els hi i les hi, i havent-hi ja una diferència substancial el preu d’acostar-nos-hi en altres formes a costa de contradir el que diem resulta, crec, excessiu.
No parlo de proscriure el quadre fabrià sinó d’avançar (sobretot a les escoles) en el que ja es comença a fer: considerar-lo adequat en els registres més formals i passar a admetre per als altres el sistema intuïtiu més general, que seria potser l’únic que s’hauria d’ensenyar en els nivells més bàsics.
La frase del títol no hauria de ser un greu error sinó només poc adequada en els registres més formals. Quins ho són? En cap cas, tot el que s’escriu. M’aturo aquí i continuo dissabte.
D’avisar que el
català és mutilat públicament, i per qui més bé ens l’hauria de servir, malgrat
tot ha estat fet força vegades,
potser amb una mica de fruit, però en molts, i massa tristos casos, no es
corregeix res i alguns manlleus innecessaris i perjudicials acaben per prendre
carta de naturalesa en els nostres mitjans de comunicació, d’on s’instal·len en
el poble. Vull assenyalar-ne els principals, amb la súplica que en facin cas,
súplica amigable i humil, em creuria que gens obcecada. Comencem pel cavall de batalla
dels pronoms adverbials, o adverbis pronominals, que són la fibra subtil de la
llengua catalana i que, si noeren emprats quan cal, la desfiguren molt
lletjament. Que aquesta desfiguració és un mal seriós i molt estès a la Catalunya
actual ─per l’influx pèssim del castellà com a mestre i senyor, per parlar el
català que parlen pensant-lo en castellà─ mal estès, molt estès, ai las!, entre
el jovent català.
Així sentíreu que
habitualment diuen: *Només ha guanyat tres, dels vuit punts en joc’. Fixeu-vos
que és com ho diu el castellà: “De los ocho puntos en juego, sólo... En català
net i castís és: Dels vuit punts en joc,
només n’ha guanyat tres. *Han
estat trobats cinc, dels deu naufragats’, per Dels neu naufragats, n’han estat trobats cinc. *Dos dels
cinc acusats del crim, han estat absolts’, per Dels cinc acusats del crim, n’han estat absolts dos. Per a la
totalitat de locutors és exclusiva la manera de dir manllevada del castellà;
cosa que mena a creure que algú així ho escriu i els ho dóna perquè ho
llegeixin. Només n’he pogut sentir, fa poc, una gloriosa
excepció.
També és habitual en
agendes, programes, propagandes, invitacions a activitats, publicacions, de
veure escrit: *Organitza’, per Ho organitza; *Participa’, per Participa-hi. *Publica’, per Ho
publica.*Edita’, per Ho
edita. *Inscriu-te’, per Inscriu-t’hi. *Fes-te soci’, per Fest-te’n soci. Proposant una empresa, una
activitat, després diuen o escriuen: *Informa’t’, per Informa-te’n. En la via pública veureu un
plafó de propaganda, buit, que invita que us hi anuncieu i diu: *Anuncia’t’,
quan hi ha de dir: Anuncia-t’hi. Que la invitació és que
t’anunciïs, tu, la teva empresa, aquí, en aquest plafó, i el català, a
aquest aquí s’hi refereix amb un
pronom gloriós.
En el camp dels
esports trobem alguns manlleus del castellà que s’han volgut consolidar,
esbandint altres locucions alternes del català d’abans de la guerra, les quals han
desaparegut totalment de l’escena. Així tenim ‘atrapa’, quan el porter bloca la pilota, que no se sap (a) qui
atrapa; és, escandalosament el castellà: “atrapa”, “Casillas atrapa”. El poble
català sempre havia dit blocar. El porter l’ha blocat! Blocar vol dir interceptar, barrar el pas amb una tanca,
o sense tanca. Curiosament,
també era usat sense nom o pronom, cosa que rarament fa el català, de deixar un
verb penjat sense cap d’aquells dos. El
porter bloca. Com bloca, aquet porter! També tenim ‘golejada’, importat del
castellà “goleada”, a darrera hora, per aquells que mai havien sentit pana, tan viu en el poble català del
naixement del futbol ençà, i ara arraconat, incondicionalment, inapel·lablement
substituït per ‘golejada’. El Fabra no el registra. No dic que
no sigui bo, com a mot modern, però ¿per això ha de desbancar incondicionalment,
inapel·lablement el preciós clavar
pana? Cinc a zero, quina pana! Li ha clavat pana: set a u! Agrairíem, però molt, una alternança,
per no empobrir la llengua suprimint-li recursos preciosos, suprimint-li més i
més riquesa. Encara sort que algun mal cop diuen: L’ha apallissat. Li ha clavat pallissa,
quatre a u!
En el llenguatge
col·loquial abans, quan algú sofria una embòlia dèiem: Ha tingut una feridura. O: S’ha ferit. Ara ho han arraconat del tot
i diuen “vessament cerebral”, que té aquell avantatge incomparable, decisiu,
d’assemblar-se al castellà “derrame cerebral”, que n’és importació, n’és
servilisme. Ningú no el registra, llevat de la GEC, em creuria que per allò
d’algun redactor ultra modern. Si avui dius feridura a un doctor o a un infermer
joves, donen per descomptat que la tal paraula vol dir ’ferida’ i ho troben
absolutament inacceptable. Són diferents, no tota ferida, un tall al dit, un trep al cap,
encetat, són ferides, però no feridures. I feridura és una ferida, però molt específica del
cervell. També utilitzem el verb ferir-se, exactament amb el mateix
sentir: El Joan s’ha ferit. Abans que “vessament
cerebral”, utilitzem les variants embòlia, apoplexia, ictus, infart cerebral,
hemorràgia, que enriqueixen la llengua.
Tot sigui pel bé de la llengua i de Catalunya. Catalunya i llengua nobles, riques, sobiranes, reines i esveltes.
Més errors lingüístics per influència de la
llengua forana
Roser Latorre i Gaia
Un cop més, ens sembla útil de recordar algunes frases i determinats verbs que, manllevats a la llengua forana, hem fet servir en català, sobretot en el llenguatge col·loquial.
N’exposem uns quants exemples:
1) Si ets honrat, no pots canviar de
jaqueta.
2) Davant les protestes, feien
oïdes sordes.
3) Considerem que farà la feina el millor
que pugui.
4) Aquells eixelebrats han intentat
prendre foc al paller de la masia.
5) Tot allò ho feia a esquenes meves.
6) Ara sí que t’he pillat, noi!
7) No l’atossigueu més,
pobra criatura!
8) Aquesta actitud ratlla la
ridiculesa.
9) S’entretenen a fisgar què fan els
nostres fills.
10) T’has ben pringat els dits amb la confitura.
Intentarem, doncs, de substituir aquestes expressions traduïdes directament del castellà per formes catalanes equivalents i correctes.
1) Si ets honrat, no pots canviar de camisa.
En català no parlem de jaqueta sinó de camisa, una peça de roba que està més en
contacte amb la pròpia pell i, per tant, més íntima, com poden ser-ho les idees
o els sentiments.
2) Davant les protestes fem, simplement, el
sord, com si no hi sentíssim; de la mateixa manera que podríem fer el mut, com
si no gaudíssim del do de la paraula, suposant que ens convingués callar pel
motiu que fos.
3) L’expressió el millor que pugui,
que denuncia la traducció directa de la castellana «lo mejor que pueda», podria ser
substituïda per tan bé com pugui, és
a dir, farà la feina tan bé com
pugui.
4) El foc no es pren, si no és,
potser, que agafem unes brases de la llar per introduir-les en un fogó, per
exemple. Quan s’ha volgut cremar una construcció, una casa, un poble, o el que
sigui, es parla de calar foc. Per tant: Aquells eixelebrats han intentat de calar
foc al paller de la masia.
5) No podem fer res a esquenes de ningú, perquè no
tenim sinó una esquena. Per aquesta raó, caldria dir: Tot allò ho feia a la meva esquena. De
fet, a esquenes de tradueix
directament el castellà «a espaldas de».
6) T’he pillat; una altra
versió maldestra del castellà «te he pillado». En català tenim els verbs agafar, atrapar, enxampar, arreplegar, per a expressar una
circumstància semblant. Doncs: Ara sí que
t’he arreplegat, o agafat, o atrapat, o enxampat, o, simplement, descobert.
7) Atossigar. Un verb catalanitzat
ortogràficament però que correspon al castellà «atosigar» i que podria
traduir-se, segons els nostres diccionaris, per les formes catalanes atabuixar, incitar, animar, estimular. Calia haver dit, per tant: No l’atabuixeu, o No la inciteu més, pobra criatura!
8) Ratllem quan fem una o més ratlles a
alguna cosa, o bé quan reduïm a trossets menuts algun aliment per mitjà d’un
ratllador. Parlant de fets o d’actituds, podem dir que ens acostem a o que ranegem la ridiculesa.
9) Fisgar, un altre
mot castellà que hauríem de traduir per tafanejar, xafardejar, ficar el nas pertot.
10) Amb la confitura, si badem, és fàcil que ens embrutem o empastifem els dits; no pas que ens els pringuem, que en català no vol dir res.
Pel bé de
la nostra llengua, convé que rectifiquem tota mena d’errors lingüístics, i cal
fer-ho no pas sí o sí, una expressió que s’ha imposat en els mitjans de
comunicació, sinó tant sí com no, costi el que costi, passi el que
passi o, si preferim unes formes més populars, caigui qui caigui
o peti qui peti.