El cas és que tant l'esmentat DOPV, com els anteriors i posteriors acords i publicacions de la institució normativa valenciana, han anat incorporant centenars de paraules i expressions titlades d'incorrectes, de barbarismes o d'impròpies d'usar-se en registres cultes o en l'ensenyament. Però gràcies a la labor, de vegades callada, prudent i pacient de destacats lingüistes i d'estudiosos preocupats per eixe bandejament, s'està posant en valor eixe ric repertori tradicional, natural i viu de la nostra parla. La Gramàtica normativa valenciana va seguir incidint a donar valor normatiu a determinades solucions lingüístiques que no tenien el beneplàcit d'anteriors gramàtiques o manuals de referència, i confiem que l'esperat Diccionari normatiu valencià aprofundisca eixa tasca.

Què va passar perquè eixa tasca i eixes solucions s'hagen emprés i determinat anys després d'establir-se oficialment el valencià en l'ensenyament, en l'administració, en la ràdio i la televisió en la nostra llengua? Per què ha costat tant de temps (i encara està costant) que una part molt significativa del nostre cabal idiomàtic s'incloguera en documents i reculls oficials d'un organisme públic de normativa lingüística? Una resposta, crec que fonamentada, és que la normativa i el model lingüístic es van vincular excessivament en els seixanta-setanta a la idea que la unitat idiomàtica, innegable d'altra banda, havia d'anar associada a la idea d'unitat política dels territoris d'eixa llengua. És a dir, a la unitat política de Catalunya, País Valencià i Illes Balears. El correlat va ser que el model lingüístic per a tots eixos territoris havia de ser únic o unitari, amb variacions composicionals o convergents, o no, segons convinguera.

Però no hi pot haver model únic o unitari, amb les esmentades variacions o sense, si no hi ha un poder únic prèviament. El resultat és que eixe patró lingüístic, esbiaixat, triomfà o s'assentà majoritàriament en àmbits culturals, educatius i sectors progressistes (no en tots), enlluernats pel noucentisme i pel prestigi intel·lectual de figures importants i solvents, que li donaven suport, com ara Joan Fuster i altres, però sense translació d'eixe èxit al poble, perquè eixe model i els sectors que li donaven suport no han tingut la força necessària i suficient per a assentar-lo entre la gran massa de valencianoparlants. Es va posar el carro davant dels bous. El poble l'ha vist com a estrany (o parcialment estrany) a la parla, i gens (o poc) espentat pels poders, ja hagen sigut polítics, econòmics, eclesiàstics o administratius.

De tota manera, cal apuntar, com és ben sabut i notori, que la normativa i el model lingüístic concrets d'un idioma no són determinants per a fer normal eixa llengua, tant en el seu lloc natural com en la seua possible o real expansió. Perquè un idioma disfrute de normalitat una de les primeres condicions és que siga necessari i, sobretot, que hi haja un poder polític, administratiu, militar, econòmic, etc., que utilitze eixa llengua com a vehicle d'informació, de formació i de comunicació i com a element cohesionador d'eixe poder. La normativa i el model lingüístic castellans de l'època no foren obstacle per al seu assentament, imposició i expansió fora de les seues “fronteres inicials”. Tampoc l'anglés i la seua desesperant ortografia i les seues variants i models continentals han trobat massa entrebancs per a fer-se la seua condició actual d'”idioma universal”, i es podrien posar molts més exemples, passats i contemporanis.

Però en el nostre cas, eixe poder o eixos poders que tinguen el valencià com la “seua llengua exclusiva” i com el seu vehicle lingüístic únic de transmissió són inexistents i tampoc se'ls hi espera. O es manifesten molt esmortits. I és en eixe cas tan nostrat quan la normativa i el model lingüístics cobren una importància determinant, perquè a falta dels primers condicionants “normalitzadors”, la identificació dels parlants amb la seua llengua, en la pràctica real, passa per identificar-se al màxim amb una normativa i un model que reconeguen com a seus. I en el nostre cas particular de valencians, també amb el nom de la llengua.

Hi ha la percepció, en principi, que el valencià és difícil. Això produïx inhibició a l'hora d'usar-lo d'una manera normal fora dels àmbits familiars, si més no, en l'ús escrit i oralment en registres formals, llevat de determinats àmbits intel·lectuals molt conscienciats o en intervencions o en textos institucionals o periodístics (sempre amb el corrector o correctora darrere), en l'ensenyament i en sectors culturals. Cal assenyalar, abans de les consideracions següents, que qualsevol llengua minoritzada, per tant, sense aparell estatal exclusiu, sempre és difícil, amb independència que objectivament ho siga o no, perquè la seua marginació i la presència de la llengua del poders potents en els àmbits formals van fent-la innecessària, i per això, difícil. Si fem un símil de tasques agrícoles, ara ningú llaura amb animal de tir i forcat, havent-hi tractors amb múltiples relles.

Però en el cas del valencià, si a la manca de poders, potents i decidits, fomentadors de la normalitat de la nostra llengua, si a l'aclaparadora presència del castellà en tots els àmbits i a la consegüent “innecessarietat”, li afegim un model lingüístic i una normativa no assumits pels parlants, la identificació amb la llengua es debilita o cau en letargia, almenys per als usos formals propis d'una desitjada normalització lingüística. Perquè el valencià no és difícil, és com qualsevol altre idioma modern del nostre entorn, com ho evidencia, entre altres situacions, la facilitat amb què l'aprenen els xiquets nouvinguts, o els originàriament parlants d'una altra llengua, en els pobles menuts i mitjans (com sempre s'ha evidenciat), on la nostra llengua encara és “necessària” per a la comunicació i la integració. Fins i tot quan la necessitat “apremia” d'una manera més o menys coercitiva (però sense la fortalesa i pressió dels “grans” idiomes) també hi ha bons resultats en el coneixement de l'idioma… però eixa competència es manifesta, exceptuant els àmbits esmentats, tan sols els dies dels exàmens i en els cursos preparatoris de reciclatge o del sistema educatiu. I para de comptar.

La normativa de la nostra llengua ha sigut/és massa complexa, plena de dificultats innecessàries, poc pràctica i gens funcional per a una normalització lingüística en un context desfavorable i desproveït dels principals elements normalitzadors com els mencionats, i no val argumentar que altres llengües ben potents tenen ortografies o gramàtiques igual o més complexes, perquè eixos idiomes no tenen la barrera afegida de la minorització i de la “innecessarietat”. Hem tingut (i seguim tenint en l'ensenyament i en àmbits acadèmics i intel·lectuals) un model lingüístic massa artificiós i alié (o parcialment alié) a la parla valenciana en general, i massa allunyat de l'oralitat. Un valencià “mutilat i ortopèdic” que provoca el rebuig dels parlants corrents que no el veuen com a cosa seua. Mutilat perquè excloïa (i encara exclou) dels diccionaris i reculls lèxics “oficials” o de “referència”, fets a Catalunya, milers de mots, termes i expressions genuïns valencians, i també de les altres variants, tatxats d'incorrectes o marginats a la categoria de localismes o col·loquialismes. I ortopèdic perquè eixa amputació era/és substituïda per paraules i expressions estranyes a la parla viva i natural, almenys en el cas particular valencià. És una normativa sols per a especialistes.

Eixa situació va canviant des de principis dels 90 del segle passat, com a conseqüència de les inclusions lèxiques i de la tímida revisió normativa del SALT, del Diccionari valencià de la Generalitat Valenciana i de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, dirigit per Josep Lacreu. I sobretot per la creació i posterior labor de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, tot induït per la visió d'uns lingüistes que veien l'artificiositat d'una normativa que no responia a les necessitats d'una normalització que es vol moderna i per a tots els parlants, i no sols per a minories “selectes” i per a especialistes. Un fet que també degué influir positivament, en eixe sentit, va ser el model lingüístic de RTVV, elaborat per Toni Mollà, i més encara la realista i injustament atacada “llista Fabregat”. Tot seguint l'estela dels escriptors valencians de la Renaixença i posteriors, de la Gramàtica valenciana de 1950 de Sanchis Guarner, del magisteri callat però laboriós i fonamentat de Josep Giner, de l'impagable Ferrer Pastor, del mestratge d'Enric Valor, de l'excel·lent Diccionari català-valencià-balear, i de la tasca agosarada i fonamentada d'Emili Casanova, Jordi Colomina, Josep Lacreu, Abelard Saragossà, i altres com Lluís B. Polanco, Antoni Ferrando, Vicent Pasqual, Vicent Garcia Perales i més.

El model que es va adoptar en la transició, com ja s'ha apuntat, i que encara és el de l'ensenyament i la universitat, procedix d'un ideal de llengua culta d'estàndard únic, vinculat a un projecte ideològic i polític rebutjat per la immensa majoria de valencians, però, com diuen destacats lingüistes o sociolingüistes i constata l'experiència d'altres llengües, no hi pot haver estàndard únic sense poder únic, de la mateixa manera que no hi ha un estàndard únic per a tots els estats del castellà o de l'anglés, llevat que es vullga utilitzar la llengua i un estàndard únic per a aconseguir un poder únic, que és com “posar el carro davant dels cavalls”, posició ideal per a no moure's mai o anar arrere. Per tot això és necessari el conreu i l'aprofundiment d'un model d'estàndards autònoms en què tots els parlants de tot el domini lingüístic s'identifiquen i el senten com a propi, però per a això fa falta la unitat entorn d'eixa idea de tots els que volem que la nostra llengua assolisca una normalitat que ara està lluny de tindre. I per descomptat, cal allunyar la idea de subordinació i servitud a projectes i institucions aliens al sentiment dels valencians.

El món universitari, l'ensenyament i els bons escriptors, que tant han fet pel redreçament cultural i lingüístic d'este País, modestament, crec que s'haurien de plantejar quin model és el més adequat i viable ara i ací, perquè l'objectiu no és un estàndard per a elits selectes, sinó la normalització lingüística de tots, i això passa per aturar la creixent interrupció de la transmissió generacional, aconseguir una revernaculització gradual, la competència normativa general i l´ús general de la llengua en tots els àmbits i registres. No es pot mai normalitzar una llengua minoritzada amb un model i una normativa percebuts com a molt més difícils que l'idioma que la minoritza. I una llengua amb una normativa que necessite sempre el corrector, i el diccionari sempre a prop, per a ser usada en registres formals, és una llengua que no pot aspirar a la normalització, amb una realitat sociopolítica com la nostra.

És per tot això que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua deu consolidar la labor que ja té feta, difondre-la molt més i aprofundir en la consolidació de l'estàndard valencià i en la revisió normativa, i el mateix l'Àrea de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana, sense complexos de ninguna classe, conscients que fan el que toca, però tenint clar igualment que el que toca és, també, la comunicació fluida i en igualtat, si més no, amb les institucions catalanes, balears i andorranes (quatre poders) de referència lingüística, perquè així tota la nostra llengua eixirà guanyant.

L'Acadèmia és, i ho ha de ser més encara, el punt de trobada, l'espai de consens. Ara mateix té les condicions per a ser el nexe d'unió dels que volem que esta llengua siga normal ara i ací i per sempre, entre altres raons, perquè hi conviuen pràcticament totes les sensibilitats existents en la qüestió idiomàtica. L'esperat Diccionari normatiu valencià pot ser un element d'eixos punts i espais, com ho és o ho haguera pogut ser, i podria seguir sent-ho, el Diccionari català-valencià-balear.

I acabe estes línies amb unes paraules de Joan Francesc Mira, dites fa vint-i-cinc anys, en relació al conflicte lingüístic i identitari valencià: “Sobre la base de la intel·ligència serena, de l'honestedat i de la coherència mental, ens podíem haver entés, tard o d'hora. No ha estat així, i ara tenim, tots plegats, molt mala peça al teler. Vint-i-cinc anys després, encara estem atrapats entre els excessos d'una certa raó (excessos de síntesis simplificadores, dèficits d'anàlisis) i els excessos molt més dramàtics d'unes certes emocions de raó escassa. Mentrestant Espanya és només una, i Castella arriba ja al Mediterrani per Alacant i València. Sobraran llibres”.

No calen més comentaris, simplement cal postil·lar que el valencià encara té vida. Eliminem els excessos, rebaixem les emocions i apliquem la intel·ligència. I rectificar és de savis, però tots.