xicó
Xiquet que té més de nou
anys però que encara no ha arribat a la pubertat.
|
Que vaja el xicó
que és jove i en un momentet es planta allà amunt. |
L’escriptor i gramàtic
Enric Valor i Vives usa a bondó aquest mot en la seua prosa literària. En la
novel·
|
Pauleta es va alçar i es va acostar a mi. Em va amanyagar lleument
els cabells com quan era
xicó. |
En la
novel·
|
No cal dir-ho, jo era un xicó, un menor, un
irresponsable. |
|
–Els conec des de xicó, perquè jo he nascut a tres quarts d’hora
d’ací, en un mas que hi ha al mateix nivell que l’Almussai, tirant cap a
ponent. |
|
–Jo era un xicó i tu un fadrinet. M’has de tutejar com aleshores
–li vaig suggerir. |
|
Va anar a l’era i amb la forca ampla va girar tota l’erada per les
foranes. El xicó gran de Toni els va
ajudar. |
|
El xicó gran de Toni corria a agafar la somera del
ramal. |
Però també, en la mateixa novel·la, Enric Valor usa la variant formal xicon:
|
Quan vaig arribar a l’era, Toni i Llorenç i el xicon gran seien
sota la carrasca –Llorenç en una cadira baixa, de corda, i Toni damunt
d’una garba, com si estigués
emponnat–. |
Els fragments següents són de la rondalla El Gegant del Romaní d’Enric
Valor:
|
–Que estiga bo, pare, i no haja de patir de res –li respongué molt
animós el xicó. |
|
El xicó es despullà i es colgà en el
llit. |
|
–Jaia –digué tot formal el xicó–, als pares no els ho he volgut
contar, no perquè no ho xarrassen (que això ja ho sé que no ho farien)
sinó per no fer-los patir de bades. A vosté, és una altra cosa, perquè
vosté entén molt de gegants i sabrà
aconsellar-me. |
|
Però el xicó va saltar: –No jaia, que em
mataran! |
|
¡Que fúnebre i malencònic s’ho va trobar tot el
xicó! |
En la
segona edició del meu llibre Valencià en
perill d’extinció vaig incloure la paraula xicon, que no havia arreplegat en la
primera edició. En l’apartat “en valencià també es diu” no vaig posar la variant
formal xicó perquè en aquell moment
creia, equivocadament, que era una creació d’Enric Valor i que no existia en el
valencià viu. Em resultava francament sorprenent que Enric Valor tinguera
aversió a la paraula xicon pel fet
–pensava jo– que aquest vocable acaba en –on quan en la nostra llengua tenim els
possessius mon, ton i son, l’adverbi on i substantius com ara pregon, segon, món, rodamón, tron, xilofon, saxofon, con, neon, ion, anion, cation, neon, etc... I el nom propi Ramon, naturalment. Em pareixia molt
estrany, però no trobava cap altra possible explicació. El misteri va deixar de
ser-ho per a mi el 6 d’abril del 2006 quan, al parlar jo sobre aquest vocable en
el curs homenatge a Jordi Valor i Serra que es va impartir en
Vicent
Beltran i Calvo, en el seu llibre El parlar de
El
lingüista Jordi Colomina i Castanyer en el seu treball “El valencià popular i
col·loquial en l’obra narrativa d’Enric Valor” dins el llibre VALORIANA. Estudis sobre l’obra d’Enric
Valor escriu: «Un cas semblant a l’anterior és el rebuig dels mots acabats
en –n, com el valencià xicon “fadrí, noi”, que sempre usa en la
variant corregida xicó (P, 450; B,
323) o en diminutiu, xiconet (P,
443).» Això que pensava Jordi Colomina quan va escriure aquestes paraules és
exactament el mateix que pensava jo fins que em vaig assabentar que en la zona
Castalla–Biar diuen xicó i no xicon.
Carles
Ros, en el seu Diccionario
valenciano-castellano (1764), no recull ni xicó ni xicon.
Josep
Escrig, en el seu Diccionario
valenciano-castellano (1a edició, 1851), arreplega xicó –encara que grafiat amb g– però no xicon. Diu literalment: «Gicó, na. V. Gicòt, ta.» En canvi, en la 3a edició del
mateix diccionari dirigida per Constantí Llombart i publicada sis anys més tard,
trobem xicon –grafiat gicon– però no xicó.
El Diccionario general
valenciano-castellano (1891) de Joaquim Martí i Gadea arreplega xicó, també grafiat amb g. Diu: «Gicó, na. m. f. Chicuelo, la, muchacho, cha: niño de
pocos años.» També arreplega xicon
–gicon–, però remet a xicó.
El DCVB arreplega xicó. Diu: «XICÓ, -ONA m. i f. Nen, nena
(val.). Els xicons més petits jugaven per allí, Valor Rond. iii, 8. S'usa molt la forma xicon. La pensa corre més que el seu xicon, Mascarell Vall 50.» El DCVB no té l’entrada xicon.
Joan
Coromines en el seu DECat arreplega
xicon i diu que és possible que siga
una herència morisca en l’ús del valencià actual. També arreplega xicó (IX, 537a38) i insistix en la
possibilitat que la paraula vinga dels moriscos valencians i llur herència
mossàrab.
Respecte a altres diccionaris la situació és la
següent:
- Diccionari general de la
llengua catalana de Pompeu Fabra: no recull ni xicó ni xicon.
- Diccionari de la llengua
catalana de
l’Institut d’Estudis Catalans (1a edició): recull xicó però no xicon.
- Diccionari de la llengua
catalana de
l’Institut d’Estudis Catalans (2a edició): recull xicó però no xicon.
- Gran diccionari de la
llengua catalana de l’Enciclopèdia Catalana: recull xicó però no xicon.
- Diccionari
general de
Francesc Ferrer Pastor: arreplega xicó i xicon.
- Diccionari
Valencià de
l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Generalitat Valenciana:
arreplega xicó i xicon.
-
Diccionari del SALT3: arreplega xicó
i xicon.
- Vocabulari escolar de la
llengua
d’Enric Valor: arreplega xicó però no
xicon.
- Diccionari ortogràfic i de
pronunciació de l’Acadèmia Valenciana de
Potser
la forma xicon siga la genuïna i, com
explica Coromines, ens ha arribat als valencians actuals a través dels moriscos
els quals l’havien heretada dels mossàrabs, i la forma xicó, sense –n, s’haja originat posteriorment per
influència de les moltes paraules que la nostra llengua té acabades en –ó. També és possible que la paraula
original siga xicó –un diminutiu de
xic–, i que la variant xicon s’haja originat posteriorment com
a masculí analògic a partir del femení xicona o com a singular analògic a
partir del plural xicons. Crida
l’atenció que Josep Escrig posara en la primera edició del seu diccionari, l’any
1851, la paraula sense –n i que en la
tercera edició, l’any 1887, Constantí Llombart, que era de València, li la
canviara per la variant acabada en –n. Açò no està gaire estudiat i cal una
investigació profunda que ens aclarisca definitivament aquesta
qüestió.
De
tota manera, el que sí que és molt clar és que les dues variants formals s’usen
en el valencià viu actual, les dues les arrepleguen un bon grapat de diccionaris
antics i moderns i les dues han sigut usades pels nostres escriptors. Per
consegüent és imprescindible que les dues siguen
normatives.
xiflis
Refresc que es fa
afegint a un got d’aigua de seltz o de gasosa una bona xorrada d’un aiguardent
sec i anisat, com ara la cassalla.
|
Escolta, tu, que el xiflis és llimonada amb una miqueta de
cassalla, no cassalla amb una miqueta de llimonada. No faces barbaritats,
que et bufaràs. |
El xiflis va nàixer a Cullera i,
inicialment s’elaborava amb aigua de seltz ben fresca i un anís elaborat en la
pròpia ciutat de Cullera (el de la casa Cerveró). Després es va estendre a Sueca
i a tota
El nom
d’aquesta beguda, xiflis, és la
paraula castellana chiflis usada
actualment pel jovent i no arreplegada per cap diccionari del castellà. Ni tan
sols la trobem en el Diccionario del Español Actual de
Manuel Seco, Olimpia Andrés i Gabino Ramos. Ara bé, si posem la paraula en
qüestió en el cercador Google, trobarem centenars de referències. Chiflis és una derivació humorística de
chiflado de la mataixa manera que locatis ho és de loco.
¿S’hauria d’incloure la paraula xiflis en el Diccionari Normatiu del Valencià de l’AVL?
Considere que sí perquè, encara que la paraula és originàriament castellana, el
seu ús com a nom d’una beguda és exclusivament valencià i aquesta beguda no té
altre nom.
Manuel Sanchis Guarner en el
record
Manuel Sanchis Guarner –don Manuel, com li deia tothom– va naìxer l’any
1911. Era, doncs, de la generació dels meus pares, no de la meua, però, malgrat
la notable diferència d’edat, entre ell i jo va haver sempre una molt bona
relació, una relació molt cordial que, per a mi, a més, va ser molt
fructífera.
Sanchis Guarner va publicar la seua Gramàtica Valenciana en
l’editorial Torre l’any 1950. Jo, en aquella època, tenia només huit anys i no
em vaig assabentar de l’esdeveniment. Sis o set anys més tard, un diumenge que
estava jo tafanejant per la Plaça Redona– el Clot, que encara li diuen alguns
valencians– la vaig descobrir en una de les paradetes improvisades que, amb
quatre taulons i uns pocs cavallets, hi muntaven els diumenges. Recorde que,
cada diumenge, omplien de paradetes de llibres tota la circumferència interior
de la plaça, al voltant de la font. Allí vaig descobrir que hi havien llibres en
valencià. Recorde molt bé, per exemple, les traduccions en valencià de les
novel·les de Juli Verne, que em cridaven força l’atenció. I allí vaig veure la
gramàtica de don Manuel, la vaig agafar i la vaig fullejar. Em va impressionar i
em va interessar bona cosa, la veritat, sobretot la part de fonètica que hi
havia al començament amb aquell dibuix de la secció del cap de persona a on es
veu la boca amb els diferents punts d’articulació que ens permeten pronunciar
els diferents sons. Jo, en aquells moments, tenia només catorze o quinze anys i
pocs diners, així que no la vaig comprar. La mirava i la fullejava un diumenge i
un altre, una volta i una altra, però no la vaig comprar mai. En l’estiu de
1962, quant ja havia fet els vint anys d’edat i tenia algunes pessetetes
arreplegades vaig decidir que era el moment de comprar-la. La vaig demanar, en
primer lloc, en la llibreria Maraguat, que estava en la plaça de l’Ajuntament
–aleshores, “del Caudillo”– al costat de Bello, l’administració de loteria, i
ben propet de correus. Em digueren que la gramàtica estava exhaurida. Ho vaig
intentar en diverses llibreries més –fins i tot en algunes de vell– i el
resultat sempre va ser el mateix: el llibre estava completament esgotat.
Aleshores, innocent de mi, vaig pensar: “aniré a casa de don Manuel i li
demanaré que me’n venga un exemplar; ell n’ha de tindre moltes en sa casa, de
gramàtiques, perquè n’és l’autor”. I, sense pensar-m’ho dues vegades, me’n vaig
anar a la plaça de Cánovas del Castillo, a on sabia que hi vivia, vaig pujar al
pis i vaig tocar a la porta. Em va obrir don Manuel en persona. Era la primera
volta que el veia. Em va atendre molt amablement. Li vaig explicar què volia. Em
va convidar a passar-hi. Recorde que el corredor del pis estava completament
cobert de llibres. Només entrar al pis, tota la paret de la dreta del corredor
estava ocupada per una prestatgeria plena a més no poder de llibres. Vaig pensar
que si tenia tants llibres en el corredor hauria de ser perquè en el despatx, el
menjador i el saló ja no li’n cabien més. Va arribar a mitjan prestatgeria i, de
l’alçador de més avall, va agafar un llibre –la Gramàtica Valenciana–,
me’l va donar i em va dir: “li’l deixe, però torne-me’l perquè este és el meu”. No tenia, com jo
suposava erròniament, exemplars per a poder-me’n vendre i em prestava l’únic que
tenia: “el seu”. Quan vaig eixir de sa casa, em vaig aturar una estona en el
jardí de la gran via del Marqués del Túria, amb el llibre en la mà, i no m’ho
podia creure. Me’n feia creus. Don Manuel no tenia més que un únic exemplar de
la seua gramàtica i me l’havia deixat a mi que no em coneixia de res, únicament
i exclusivament perquè li havia dit que m’interessava. ¡I ni tan sols m’havia
preguntat el meu nom! ¿Com es pot ser tan confiat i tan bona persona? ¿I si no
li’l torne? Sí que li’l vaig tornar: al cap de tres dies. Em vaig copiar totes
les coses que m’interessaven, fonamentalment les de fonètica. M’ho vaig copiar
tot a mà, naturalment: en aquella època no hi havien fotocopiadores a València.
I si n’hi havien, jo no en tenia cap notícia. Encara conserve aquelles
notes.
Molts
anys més tard, quan ja en feia alguns que havia faltat don Manuel, li vaig
contar aquesta anècdota al seu fill i em va dir –paraules textuals–: “Sí, eixe
era mon pare. El retrat és totalment exacte”.
L’any
1993, l’editorial Altafulla va publicar una edició facsímil de la Gramàtica
Valenciana de Manuel Sanchis Guarner amb un excel·lent estudi preliminar
d’Antoni Ferrando. Aquesta la vaig comprar de seguida. Tot arriba en aquesta
vida. Bo, quasi tot.
En el mes d’octubre d’aquell mateix any –era el començament del curs
1962/1963–, em vaig assabentar que Sanchis Guarner impartia en la Facultat de
Filosofia i Lletres de la Universitat de València, en l’edifici del carrer de la
Nau, una assignatura de Lingüística Valenciana. Vaig pensar que m’agradaria
assistir-hi. Aleshores, qui més avant seria el meu cunyat, Jordi Valor Gisbert
–fill de Jordi Valor i Serra– estudiava Belles Arts en l’escola de Sant Carles.
A ell també li va interessar la cosa, així que anàrem tots dos a parlar amb don
Manuel i li demanàrem permís per a assistir com a oients a les seues classes.
Ens va dir que sí, i assistírem a totes les sessions sense perdre’n ni una sola.
Aprenguérem coses molt interessants, que no se’ns han
oblidat.
A començaments de 1964 em va cridar don Manuel i em va preguntar si jo
tenia fotografies antigues de dones que dugueren el vestit tradicional de la
llauradora alcoiana. Li vaig dir que sí, que en tenia algunes i li les vaig
portar a sa casa. Uns quants mesos més avant me les va tornar i em va dir que
havia triat una foto de la meua besàvia per línia materna, Rosa Pastor –la mare
de la mare de ma mare– per a fer un dibuix que aprofitaria, junt amb altres
dibuixos, per a il·lustrar el llibre Els pobles valencians parles els uns
dels altres. Es tractava del segon volum, que estava dedicat a les comarques
meridionals. El llibre el va publicar l’editorial L’Estel l’any 1965. ¡Qui havia
de dir-li a la meua besàvia que alguna volta la seua figura havia d’il·lustrar
un llibre!
A
primeries del decenni del setanta, Manuel Sanchis Guarner va considerar adequat
publicar novament les dues obres més significatives del meu sogre, Jordi Valor i
Serra: Històries Casolanes –subtitulada Narracions alcoianes– i
Narracions alacantines de Muntanya i Voramar. L’any 1975 l’editorial L’Estel va publicar
el llibre De la Muntanya i de Vora
Mar, subtitulada Estampes d’Alcoi i de la Marina. En aquest llibre s’arrepleguen algunes de
les narracions curtes contingudes en els dos llibres citats anteriorment, però
no totes. La selecció la va fer don Manuel, el qual, d’acord amb l’autor, va
retocar tots els texts que es publicaren en el llibre nou. Fins i tot va canviar
o modificar els títols d’alguns dels contes. En alguns casos, com en La sirena de l’Illa de Benidorm (el nom original és La sirena de l’Illa) o L’estisorada del raïm a Benissa (el nom original és Claudina va a estisorar), els retocs són tan importants que més
aïna caldria dir que la narració va ser redactada de bell nou. Açò ho féu
Sanchis Guarner per tal
d’adaptar l’obra de Jordi Valor –també ho va fer amb obres d’altres autors– al
model lingüístic normatiu que ell considerava aleshores que s’havia d’emprar en
el valencià literari. En l’adaptació de Sanchis Guarner desapareixen pràcticament tots els
castellanismes –encara que no tots– que són substituïts per les paraules o
expressions equivalents pròpies de la nostra llengua. Les formes cultes pròpies
del català central que va escriure Jordi Valor en els seus texts literaris, com
ara esbarzer, esmorzar, feina, gessamí, gripau, noi, pagés, pubill, sota, tarda o vetlla són sistemàticament substituïdes per les
variants valencianes equivalents albarzer, almorzar, faena, gesmil, ranoc, xic, maser, povil, davall, vesprada o vetla, però en canvi les formes valencianes
usades per Jordi Valor, fins i tot les que són exclusives del valencià
nord-meridional, són respectades per Sanchis. El llibre inclou, a més del pòrtic
de Manuel Sanchis Guarner, les narracions curtes següents: El ramat de Goriet, Els masers del Romà, Per la negra avarícia, Pasqua de Resurrecció, La cosineta Agnés del Safarig, Roc el Pollastre i la mestreta de
Calp, La sirena de l’Illa de Benidorm, L’exemple tràgic d’una pel·lícula i L’estisorada del raïm a Benissa. Vull aclarir que els canvis que va fer
Manuel Sanchis Guarner en els texts de Jordi Valor varen ser aprovats
sense reserves per l’autor. El meu sogre era amic de Sanchis Guarner i
l’estimava bona cosa. I l’admirava molt.
Arran de l’adaptació de les obres de Jordi Valor per a ser publicades en
L’Estel, el meu sogre, que vivia a Alcoi, va vindre diverses voltes a València i
es quedava en casa de la seua filla, és a dir, en ma casa. Jo el vaig acompanyar
unes quantes voltes a casa de Sanchis Guarner i tinc un record molt grat
d’aquelles trobades. Raonaven sobre qüestions de llengua: si açò seria més
adequat d’eixa manera o d’aquella altra. Jo els escoltava atentament, però no
deia mai quasi res. Els respectava i els admirava massa. Era un goig sentir-los.
Tant de bo poguera tornar-los a sentir ara. Però la vida passa i és
irreversible.
L’any 1972, el Cercle de Belles Arts de València, aleshores situat en la
plaça de Marià Benlliure –antiga Plaça de la Pilota–, va editar el llibre
La
Ciutat de València de Manuel Sanchis Guarner. Jo hi vaig anar i parlí amb don Ricardo Vecina
López que n’era soci i amb qui tenia una bona amistat d’ençà que va ser el meu
mestre en l’escola primària i qui em va preparar per a l’ingrés de batxillerat.
De seguida em va aconseguir un exemplar que comprí en l’acte. Em vaig acostar a
casa de don Manuel i li vaig pregar que me’l dedicara. Ho va fer amb unes
paraules molt afectuoses. Malauradament no va tindre la precaució d’escriure la
data, així que no sé quin dia concret me’l va dedicar, però sé que era setembre
o octubre 1972, poc després de publicar-se el llibre. Posteriorment, l’any 1976,
em varen regalar un exemplar de la segona edició –amb esmenes i addicions–
publicada per Albatros, l’editorial dels germans Soler. Conserve els dos
exemplars en la meua biblioteca: són dos tresors.
La
darrera volta que vaig parlar amb Sanchis Guarner va ser en la llibreria Bello,
durant molts anys sítia en el número 5 del carrer de les Barques. Ara ja no hi
és. No recorde la data amb exactitud, però devia ser cap a l’any 1978. O,
potser, era el 1979. Quan jo vaig entrar a la llibreria, don Manuel parlava amb
Lola Porta, viuda de Bello. Ens vàrem alegrar mútuament de retrobar-nos. Vàrem
estar raonant una bona estona sobre qüestions lingüístiques. ¡Sempre la nostra
llengua! Ja no el vaig veure mai més. A darreries del 1981 em vaig assabentar
que havia faltat d’un infart de miocardi. Ja n’havia tingut un altre, d’infart,
uns quants anys abans –no gaires– i havia estat ingressat en l’Hospital Clínic a
on la meua dona i jo el vàrem visitar. Els disgusts, les preocupacions i els
sobresalts que va tindre en els darrers anys de la seua vida segur que varen ser
decisius per a precipitar la seua mort. Tenia setanta anys, quan es va morir.
Podria haver viscut un bon grapat d’anys més. ¿Som capaços d’imaginar-nos la
quantitat de faena que hauria pogut fer en eixos anys que hauria pogut viure
encara? Don Manuel era un home intel·ligent i treballador, un lingüista molt bo
i molt preparat, un home enamorat de la seua terra, de la seua llengua i de les
seues tradicions i, no ho oblidem, un home bo, noble, afectuós, conciliador: una
magnífica persona. Ja sabem que, per desgràcia, al llarg de la història de la
humanitat, la incultura, la imbecil·litat, la maldat i el fanatisme s’han
imposat a la cultura, la intel·ligència, la bondat i la raó, les han vençudes i
les han humiliades. Però quan eixa barbàrie afecta una persona com don Manuel
Sanchis Guarner, a qui has conegut, has estimat i has admirat, és especialment
dolorós i indignant.
Sempre ens quedarà la seua obra i el seu record.
València, 21 de setembre del 2012
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
“Tanto me da”. Tant me fa. Tant se me’n fum. Tant m’és.
─Quina vols, per casar-t’hi? ─Tant
m’he fa. ─Ni s’ha dignat a mirar-te! ─Tant se me’n
fum!
“Tener
novio”. *Tenir nóvio”. Festejar. Tenir
xicot, tenir xicota. El Roger i jo
festegem. El meu marit i jo aleshores festejàvem.
“Tener
que”. *Tenir que”. Haver de. Caldre. He d'estudiar. Heu de venir. Han
d'assajar. Cal que hi vagis. Cal que ho facis.
“Tomadura de pelo”. *Tomadura de pèl”, o *presa de pèl". Rifar. Aixecar la camisa. Trufar-se, trufar-se’n.
T'han ben aixecat la camisa amb aquesta promesa! Aquell lladre
t’ha rifat, per ruc! Tan llest i s’ha deixat ben
trufar!
“Todo lo
que pueda”. Tant com podré. Tots treballarem tant com podrem.
“Todos
los días”. Cada dia. Aquest comerç l'obrim cada dia. Una poma cada dia
i no hi ha metge que valgui.
“Troncharse de risa”. *Tronchar-se de riure”. Trencar-se de riure.
Partir-se de riure. Riure pels descosits.
Jo em trencava de riure, veient el pallasso.
Que el
primer dels sufixos que acabem d’indicar, és a dir, -et -eta, sigui
enormement productiu no vol pas dir que es tracti d’una aptitud il·limitada. Però els límits que
l’afecten són totalment arbitraris, no sotmesos a cap norma general. Així, al
costat de les formes diminutives de mare, és a dir, mareta i
marona, no sembla pas possible d’obtenir-ne cap del seu masculí,
pare. I potser, però ja no amb tanta seguretat, de la forma avi.
No es pot negar mai l’existència absoluta d’una determinada forma de llenguatge
per molt que ens pugui semblar insòlita i extravagant.
Dels noms que indiquen un període de temps són corrents les formes diminutives dels següents: any, mes, setmana, hora i minut. En canvi, segle, dia i segon no semblen admetre una aptitud anàloga per a la formació de diminutius. I, encara menys, dècada i lustre. Notem, així mateix, que de moment hem fet momentet, però instant ens nega aquesta possibilitat. Actualment, però, sens dubte per influència de l’espanyol, n’hi ha que recorren a un forçat diminutiu de segon, és a dir, *segonet o *segondet. Aquest ús es pot observar especialment en certs establiments públics, com és ara bars i restaurants, en què el personal de servei indica als clients que, si més no en teoria, els atendran sense trigar. Aquestes formes ens semblen, certament, inadmissibles. Creiem que dient un momentet es resol la situació perfectament.
Si donàvem només que fos un simple cop d’ull a altres camps de significació, veuríem tot seguit que aquesta capacitat dels noms per a l’obtenció de diminutius és arbitrària o, si més, no impredictible. Així, formes com muntanyeta (o muntanyola), riuet, riereta, torrentet, turonet, collet, bosquet o serradet són ben normals, però ja no diríem el mateix dels derivats anàlegs que poguéssim obtenir de noms com vessant, cingle, penya-segat, cim, pic, contrafort, grau o arbre. Els casos insegurs o vacil·lants són, no podia ser altrament, inevitables. Així, no es pot afirmar que no s’hagin usat mai formes com cimet, diminutiu de cim, o cingleret, diminutiu de cingle o cinglera. El nom elefant, encara que designa el més gros dels animals terrestres, ha originat fàcilment el diminutiu elefantet, d’altra banda força usual, però els noms de les altres dues grans bestiasses salvatges, hipopòtam i rinoceront, no han demostrat la mateixa capacitat. I així mateix s’esdevé amb tota una llista indefinida de noms del vocabulari més bàsic i elemental: Déu, món, mar, pàtria, cel, temps, nit, gas, glaç, gel, fred (però caloreta), ona, onada, arrel, cep, sal, sutge, suro, sostre, sòl, pati, gual, mina, ciutat, museu, forn, presó, via, xemeneia, rebost, àtic... En principi, la dificultat per a la generació sembla més formal que no pas semàntica, però es tracta d’una raó molt relativa. Per què, si de riu hem fer riuet no hem pogut fer *maret de mar? Cal advertir, a més, que és ben probable que en algun cas aïllat, forçant la realitat del llenguatge, s’hagi arribat a usar alguna forma diminutiva d’algun dels noms que acabem d’indicar.
L’absència de tots aquests diminutius es resol habitualment amb l’adjunció d’un adjectiu, com petit, menut, xic o xicotet. Aquesta última forma, xicotet, és la pròpia i habitual dels parlars valencians, i escau de remarcar que vol dir simplement «petit» i no «nen», i que pot qualificar tota mena de substantius.
Amb el sufix -et -eta es formen diminutius no solament a partir de noms substantius sinó també d’adjectius qualificatius i fins tot, en alguns casos especials, de formes adverbials: alegre alegret, trist tristet, petit petitet, llarg llarguet, baix baixet, curt curtet, gran grandet, gros grosset, negre negret, vermell vermellet, blau blauet, pobre pobret, clar claret, fosc fosquet, dolç dolcet, presumit presumidet, instruït instruïdet, amb les formes del femení corresponents. Però, tal com hem dit sobre els noms substantius, són innombrables els qualificatius que no demostren tenir aquesta capacitat: culte, exacte, apte, digne, esquerre, vague, assidu, xop, auster, lícit, legítim, segur, llunyà, important..., encara que també aquí hi ha qui no vacil·la a vulnerar els límits propis de la llengua i recorre, ocasionalment, al diminutiu insòlit de qualsevol adjectiu. Pel que fals diminutius adverbials, tenim d’hora - d’horeta, aviat - aviadet, de pressa - de presset, enllà - enllanet, lluny - llunyet, a prop - a propet, a poc a poc - a poc a poquet, a la vora - a la voreta, i potser encara algun més.
En un cert nombre de casos els diminutius no designen persones o coses de grandària o dimensions inferiors a les habituals sinó que s’integren en el llenguatge afectiu o expressiu, amb valors molt diferents i també amb valoracions a vegades fortament discrepants. En els parlars meridionals l’ús de certs diminutius és constant, invariable, sense que comporti cap idea especial ni que tingui cap mena de connotació. Per exemple, anar a fer la cerveseta és, en aquests parlars, una frase absolutament habitual, banal del tot, en què no solament no hi ha cap idea diminutiva sinó, tampoc, cap propòsit d’expressivitat especial determinat per l’ambient, la familiaritat o l’afecte. També hem observat, en els darrers anys, en el llenguatge habitual del personal dels centres hospitalaris, quan s’adrecen als pacients o persones hospitalitzades, un ús sistemàtic de certs diminutius, com el bracet, la maneta, la boqueta, una sopeta, una mica de peixet, etc., que van aparellats amb un tracte familiar sense fronteres. Se suposa que tot plegat obeeix a unes raons que potser en podríem dir de terapèutica psicològica, generalment ben acollit, és veritat, però potser, en algunes ocasions, amb no expressades reserves mentals.
Són ben nombrosos els diminutius, especialment els formats amb el sufix et eta, que designen objectes, o en algun cas persones, força o molt diferents de les que designa la forma primitiva: arquet, banquet, boixet, braçalet, casquet, cavallet, clarinet, coixinet, esclopet (peça de fusta usada pels segadors), ganxet, maridet, pitet, tamboret, aixeta, barbeta, bombeta, llengüeta, nineta, maneta, paleta, samarreta, xinxeta, etc. Aquest grau divers de relació entre el diminutiu i la forma primitiva origina, com és natural, algunes vacil·lacions o fluctuacions. Així, en el nostre llenguatge familiar, fèiem una distinció ben clara entre un collar (el guarniment dels cavalls i el que solen dur els gossos) i collaret (l’ornament femení), i l’esment d’una senyora que duia un collar ens induïa gairebé irresistiblement a la irrisió. Naturalment, amb més coneixement de causa, ja no fem aquesta distinció tan categòrica, encara que continuem creient que en l’ús de collar com a designació d’un ornament femení (i actualment també masculí, no farem veure que ho ignorem) hi continua havent una innegable influència de l’espanyol.
Notem, a més, que un cert nombre d’aquestes formes diminutives designen plantes i animals, especialment ocells: trobem angelet, barretet, blavet, didalet, timonet, campaneta, dolceta, espaseta i mongeta entre els noms de planta, i blauet, capellanet, fraret, grasset, griset, jaumet, martinet, negret, rasclet, senyoret, cuereta, cullereta, reineta i tisoreta, entre els noms d’animal. És clar que en cap cas no indiquem relacions exhaustives. Aquí escau de fer observar que són molts (o, si més no, alguns) els qui creuen, erròniament, que la traducció catalana de martín pescador, designació castellana de l’ocell aquàtic que rep el nom científic de Alcedo atthis, és bernat pescaire. En realitat, la forma catalana equivalent és blauet, i el bernat pescaire designa l’ocell que rep el nom científic Ardea cinerea.
Així mateix, cal notar que formes com baronet i ballet, aparentment derivades de baró i ball, provenen de l’anglès i del francès, respectivament. Efectivament, no hi ha la mateixa relació entre marquès i marqueset (no sembla que comte i duc puguin originar sengles diminutius) que entre baró i baronet, nom que designa, aquest darrer, un títol nobiliari propi d’Anglaterra. Quant a ballet, pot haver existit com a forma genuïna catalana, derivada de ball. Coromines, en el seu diccionari etimològic, es limita a consignar la forma, com un mot de la família de ball, sense cap explicació ni cap referència (curiosament, la que permetria de localitzar-lo en el Suplement o volum X està equivocada: diu I 601a4 i ha de ser I 601a42). Deixant, doncs, de banda aquest possible ús autòcton exigu, hem d’admetre que ballet 'dansa escènica' és un manlleu del francès, com ho és la forma del castellà, clarament diferenciada de baile. Afegim-hi, encara, que l’existència, en català, de nombrosos mots acabats en -et, diminutius o no, ha permès la fàcil adaptació de diversos gal·licismes, com bufet, carnet, cabaret, minuet o xalet, en l’adaptació castellana dels quals encara s’observen algunes vacil·lacions.
No tothom acaba d’entendre que un collaret no hagi de voler dir, necessàriament, un collar petit, i una maneta una mà petita. En matèria de terminologia, són molts els qui tenen idees pròpies, sovint contaminades amb prejudicis socials o ideològics. Així, n’hi ha que rebutgen l’ús tradicional d’un nom com senyoreta, amb l`argument estrambòtic que ha de voler dir 'senyora petita', i ignorant superbament la definició del diccionari, que estableix d’una manera clara que senyoreta és bàsicament un tractament que és dóna a les noies joves i també a les senyores més grans, solteres i casades, en certs moments i circumstàncies. Aquest és un fet de llengua al marge de qualsevol idea personal. Que aquests moments i aquestes circumstàncies no són idèntiques segons les vivències o l’experiència de cadascú també és un fet, i les discussions sobre la seva precisió (d’aquests moments i circumstàncies) ens semblen desproveïdes de sentit. Curiosament, el diccionari, al costat de senyoreta no recull el masculí senyoret, amb una tradició certament inferior a la de la forma femenina, amb un ús actual que deu ser pràcticament nul, si no és amb el valor fortament negatiu que sempre hem conegut.
L´ús de
diminutius amb valor afectiu deriva sovint cap a la paròdia, i el fet és que
n’hi ha molts que hi recorren amb propòsits ridiculitzadors. Generalment, es
perceben, en molts casos, com a formes pròpies d’un llenguatge literari
anacrònic, cursi i artificiós. Aquest artifici pot arribar al seu punt més alt en la
versificació, quan en un poema abunden rimes com roseta i floreta
o jardinet i caminet. Avui, evidentment, això ja és inusual.
D’altra banda, els poetes que encara rimen són més aviat
escassos.