489. Som un poble, el
poble valencià, establit secularment en un bell país, vora el Mediterrani, i que
parla una llengua pròpia que ja fa temps que anomenem valencià. Es tracta d’un
idioma romànic que compartim amb el Principat de Catalunya, el Rosselló, les
Illes Balears,
Enric Valor
Escriptor
Fragment del treball «Fonètica tradicional i fonètica estàndard: unes consideracions sobre l’estàndard oral valencià» (pàg. 22-23), dins del XXIX Cursos d’estiu, Valencià, juliol 2012. La llengua en el seu context VI. La llengua oral en els mitjans de comunicació.
Sovint s’ha afirmat, amb molt poca pedagogia i amb uns efectes col·laterals extraordinàriament negatius, que el bon valencià és el de les comarques al nord i al sud de la zona que ensordix les sibilants. Esta tesi, que ha quallat tant en el pensament acadèmic com en el popular, ha convertit el valencià central en el paradigma de tot allò que podem considerar repudiable: incorrecte, castellanitzat, corrupte, etc. Com veurem en este punt, cal analitzar la qüestió de l’apitxat defugint tota una sèrie de creences acientífiques sobre la naturalesa del parlar d’estes comarques.
Com déiem al principi del curs, la diferència principal entre l’apitxat i el valencià general només implica l’absència de dos fonemes: les sibilants sonores de cosa i roja.
Tot i que el betacisme s’associa a l’apitxat, realment no hi ha relació entre una cosa i l’altra. El betacisme ha vingut a unir-se a l’ensordiment de les sibilants en un temps molt més recent i per unes causes estructurals diferents. Si l’ensordiment de les sibilants (primer /ʤ/, després /z/, ) arrelava amb força fa uns 200 anys, el betacisme és molt més modern; a principis del segle XX pobles que ensordien les sibilants tenien /v/: Almenara i Sollana, per exemple. Jo mateix he sentit parlar als ancians del Perellonet (dins del terme municipal de València) amb fonètica apitxada però amb /v/.;
A més a més, tingam en compte que els parlars del Maestrat i la majoria dels de Catalunya no ensordixen les sibilants i quasi tots són absolutament betacistes. Pareix clar, doncs, que eixos processos no tenen un vincle històric.
Separat el betacisme, trobem que la fonètica tradicional apitxada és molt semblant a la del valencià general i que qualsevol parlant d’esta zona pot incorporar fàcilment els dos fonemes que no coneixen estes comarques: /z/ i /ʤ/. Com veurem més avant, la distància entre el central tradicional i l’estàndard oral no és més gran que la que puga haver-hi en altres casos. Considerem, per exemple, el parlar tradicional de Castelló de la Plana, que per a moltes persones del cap i casal, representa un sistema lingüístic molt més pur que el propi. El castellonenc capitalí té estos trets fònics:
No hem fet este exemple perquè algú pense que el castellonenc és un parlar corrupte o empobrit. El que volem demostrar és que la distància entre l’estàndard i el central no és més gran que la que puga haver-hi en altres casos. Molts parlars no apitxats manquen d’algun fonema del repertori conservador del valencià general i no per això deixen de ser formes dignes de parlar el valencià.
Ara bé, si ens cal tindre un estàndard per a tots els valencians, és positiu que eixe model adopte el millor de cada parlar valencià i que tots els valencians s’acostumen a emprar amb naturalitat fonemes que puguen no existir en el seu vernacle. Açò ho aconseguirem afavorint una visió de l’estàndard oral com a resultat de la suma del millor valencià de cada comarca, on cap parlar estiga exclòs, tampoc, evidentment, el valencià central.
És positiu, doncs, que el valencià oral culte tinga les sibilants sonores que empra amb fluïdesa el castellonenc, però també cal que eixe model vehicule un fonema /∫/ palatal clar o que articule els aplecs consonàntics que oposen llets i lleig, pon i pont, com fan la majoria dels parlants de la zona central.
Malauradament, l’ensenyament de l’estàndard s’ha basat sovint en condemnar certs trets fònics i el resultat d’esta mala pedagogia ha acabat desprestigiant, com en este cas, tot el conjunt dialectal del Centre; com si res hi aprofitara, com si tota esta zona fóra un desastre lingüístic.
Com diem, cal que l’ensenyament de l’estàndard oral no cree més complexos a la població valenciana i que siga un ensenyament responsable, que potencie l’ideal d’integració del millor valencià de cada comarca. Estem convençuts que amb este plantejament positivista i equànime, aconseguirem un millor ensenyament del valencià: ensenyar sense desprestigiar, sense augmentar les inseguretats.
En el cas del valencià, no podem permetre que ningú cree imatges catastrofistes d’una part dels nostres dialectes, primerament perquè no hi ha cap catàstrofe en el valencià tradicional i segona perquè ens cal actuar amb intel·ligència: moltes famílies valencianes s’han passat al castellà precisament perquè han assimilat conscientment o inconscientment que la nostra llengua és globalment defectuosa i que no aprofita per a res. Allò més irònic és que els valencians quan parlen castellà no tenen cap inseguretat, fins i tot quan des del punt de vista normatiu el seu parlar castellà conté tants o més elements no estàndards que quan parlen el seu valencià col·loquial heretat.
No cal dir que els valencians que lluitem perquè la nostra llengua no perda terreny en la nostra societat no podem actuar d’una manera irresponsable potenciant eixos estereotips negatius que el valencià ha acumulat durant molts anys.
Però l'Eugeni S. Reig, en la seva columna Clar i en valencià de dilluns, afirma -amb raó- que aquest trage ha de ser tratge, perquè és com ho diuen i com apareix en diccionaris del XIX i, sobretot, perquè al final en -aje del castellà hi correspon -atge: paisaje, salvaje, viaje, paraje, etc.
Trajo o tratge tenen diversos sentits, que el DCVB recull, però ens fan falta per a un de molt concret: el conjunt de jaqueta i pantaló (o faldilla) fet de la mateixa roba.
L'hiperònim vestit no l'especifica prou i l'hipònim tern exigeix una armilla que no necessitem.
L'ÉsAdir admet trajo, però només en col·loquial. I, en efecte, trajo té un regust molt popular, d'aquella Barcelona tan faceciosa de Santiago Rusiñol. Però ¿quin sentit tindria omplir el buit només en col·loquial?
Deixeu-me ser agosarat i dir, per si un dia l'Institut es decidís a tapar el forat, que la forma més neutra, que lliga més amb la morfologia del català i és més fàcil d'assimilar per a tot el domini lingüístic un cop t'hi acostumes, és tratge.
De moment, però -sempre vull deixar-ho clar-, ni trajo ni tratge són formes correctes per a l'IEC i els més partidaris de la disciplina normativa n'haurien de prescindir. Ara: seria ben trist que volent-les evitar acabin ficats, com passa sovint, en el traje castellà.
Quin sentiment pot tenir un mallorquí, un menorquí , un eivissenc quan endevina, passant per Catalunya, que Sant Joan Despí o Sant Just Desvern de fet són Sant Joan des Pi o Sant Just des Vern, com tants i tants pobles més que tenen l'article salat integrat al seu nom? Que li expliquen que l'article salat que, per ell, és tan viu, es considera com a "fossilitzat"? No és estrany que certs polítics mallorquins se n'aprofitin per fer secessionisme lingüístic...
Totes les entitats i institucions serioses de Catalunya i de la resta de Països Catalans afirmem la unitat de la nostra llengua tot i reconeixent variants típiques de cada zona, català, occidental o valencià, balear, alguerès. Suposem que això inclou les formes que no siguin castellanismes, gal·licismes o italianismes evidents.
A gairebé tot el territori han conviscut formes d'articles diferents: el i es, la i sa.( així com “so” i “lo”)
Aquest fet, al nostre entendre, hauria d'implicar per part de l'Acadèmia de la nostra llengua un tractament similar i no discriminatori per a totes aquestes formes genuïnes acceptant alhora unitat i diversitat. No sembla que sigui el cas però , en particular a la toponímia:
Si bé a Mallorca s'accepten formes com “ sa Pobla”, “ses Salines” “sa Dragonera” , etc a la Catalunya continental l'article salat de la toponímia no és visible: St. Joan Despí, St. Just Desvern, Collserola, que s'haurien d'escriure al meu entendre“ St. Joan des Pi, St. Just des Vern o Coll s'Erola etc..A banda del menyspreu i la visió classista que aquesta actitud fa palesa ( ja que el parlar salat sovint es considera que correspon al llenguatge “menys noble” de classes inferiors), això afavoreix les accions de polítics com el Sr. Bauzá que volen fer aparèixer la llengua parlada a les Balears com diferent de la que es parla a Catalunya aprofitant aquesta incoherència. S'ha vist clarament en la seva temptativa de reintroduir l'article salat als informatius a la TV de Balears. El que és més greu però, és que els parlants balears senten com la seva variant lingüística que teòricament seria tan vàlida com les altres, de fet oficialment no ho és: Veuen com els catalans continentals o no entenen o somriuen quan parla un balear ( la qual cosa els porta sovint a fer servir el castellà): el mallorquí que comprèn els parlars no salats ( perquè en segons quins casos el fa servir) , el “català” poques vegades l'entén.
El reconeixement de la unitat de la llengua no passa per la desaparició, la marginació o la folklorització del parlar salat sinó per una habituació dels conjunt des catalanoparlants a la seva existència tan viva a les nostres illes.
Per altra banda el camuflatge del parlar salat en les topònims citats suara impedeix als propis habitants de captar l'etimologia i fins i tot el sentit del nom de llur poble: Si s'escriu “ Despí” o “Desvern” és més difícil de veure que el topònim té a veure amb un pi o amb un vern. D'una certa manera és mantenir els propis habitants d'aquests municipis en una certa ignorància. Subratllem que restablir l'ortografia correcta no en modificaria la pronúncia.
Aquesta mesura tindrà l'efecte, com a mínim subliminal, de subratllar la comunitat lingüística entre els diferents països catalans ( el salat també es fa servir a certes zones de València).
D'altra banda, s'ha comprovat que sovint certs mallorquins tendeixen a expressar-se en castellà amb els catalans, la causa en podria doble: sovint els catalans per manca de costum del parlat salat no entenen bé el mallorquí, o potser, el mallorquí té el sentiment de parlar una variant “ de segona” i doncs es passa al castellà per retrobar una situació d'igualtat acadèmica amb el seu interlocutor. Com més es reconegui la validesa dels parlars balears més minvaran aquestes actituds negatives per la nostra llengua.
Per això suggerim que es restableixi la grafia entenedora d'aquests topònims de la mateixa manera que s'ha fet amb sa Pobla ( que les monarquies havien anomenat La Puebla a Mallorca): Donarà una millor consciència de l'etimologia als habitants concernits, frenarà el separatisme lingüístic que volen alguns ja que la millor manera de garantir la unitat de la llengua és donant-li el mateix tracte a tot el territori concernit.