Espardenyes de cànem

Albert Jané

Quan jo era petit, com tots els nens del meu estament, anava calçat habitualment amb espardenyes. De sabates en duia solament els dies de festa. I encara. Aleshores, d'espardenyes, que jo recordi, n'hi havia de dues menes: de cànem i d'espart. Les de cànem eren les més bones, és a dir, les que duraven més. També eren, és clar, les més cares. Això feia que sovint no hi havia altre remei que recórrer a les d'espart.

Però he de confessar que no se'm va ocórrer mai de relacionar les dues paraules, espart i espardenya. Les feia servir totes dues, aquestes paraules, perquè, com totes les que sabia, les havia apreses de sentir-les dir, sense pensar que la segona era un derivat lògic de la primera, talment com llibreta deriva de llibre, o com codonyat deriva de codony. I era certament inimaginable que algú hagués tingut la idea de rebutjar la denominació espardenya referida a les de cànem, adduint que, si aquella peça de calçat era de cànem i no d'espart, no se’n podia dir espardenya.

També recordo, de la meva llunyana infantesa, que una vegada els Reis, excepcionalment generosos, al meu germà li van dur una bicicleta de tres rodes. De fet, ens la van dur a tots dos. Ens en vam fer un tip, el meu germà i jo, de fer voltes a la taula del menjador amb aquella bicicleta! I si algú ens hagués dit que si tenia tres rodes no era adequat de dir-ne bicicleta, perquè aquest nom designa un vehicle que només en té dues, ens l’hauríem quedat mirant amb la boca oberta.

El llenguatge, però, és una de les matèries que conviden a fer afirmacions que no compten amb una reflexió prèvia, a pontificar basant-se solament en deduccions pretesament lògiques, és a dir, defectuoses. És obeint a aquesta mena de deduccions que hem sentit més d'un cop qui no admet que es pugui parlar d'aterrar a la Lluna, adduint que aterrar deriva de terra, que rebutja la designació popular esperit de vi per a l'alcohol etílic, amb la raó que avui el solen obtenir d'altres substàncies, i fins i tot que formuli objeccions a l'ús del nom escuradents, amb l'argument estrambòtic que n'hi ha molts que els fan servir habitualment amb altres finalitats. I ja no parlem dels casos tan discutits del conyac i del xampany. És ben evident que els qui fan aquestes afirmacions no s'aturen a pensar en les espardenyes de cànem i les bicicletes de tres rodes.

Hi ha, però, molts més exemples de mots, especialment noms, que usem habitualment amb un significat que no corresponen exactament a la realitat de la cosa designada –o de l'acció expressada per un verb. D'una banda, l'economia del llenguatge tendeix a usar una mateixa forma lèxica per a realitats que presenten una certa diferència. De l'altra, en certs casos la realitat pot variar amb el pas dels anys sense que variï la forma lèxica que la designa. La relació següent és, ja no caldria ni dir-ho, totalment incompleta. No és sinó el resultat d'anotar un seguit d'observacions ocasionals.

1) cuirassa. És un derivat evident de cuiro (o cuir), nom que designa la matèria amb què, primitivament, es feien les cuirasses. Després es van fer de metall, sense que la designació nominal canviés. Dir cuirassa metàl·lica és com dir espardenyes de cànem.

Hi ha, a més, els vaixells cuirassats o, simplement, cuirassats, designació que tothom admet bonament sense pensar a rebutjar-la amb la raó que no és precisament amb cuiro que van blindats aquests vaixells de guerra.

2) teulada de pissarra. El substantiu teulada és, sens dubte, un derivat de teula, perquè, entre nosaltres, les teulades són generalment de teules. Però també n'hi ha d'altres matèries, com és ara la pissarra. Aquestes teulades solen rebre el nom de llosat. Però els qui no coneixen aquesta designació en diuen teulada de pissarra, sense que els repugni la contradicció teòrica del significat de cada un dels dos mots. També existeixen teulades d'uralita, designació d'unes teulades sense la presència, així mateix, de les teules.

3) emboscada. Un mot derivat de bosc. Però alguns espais urbans, sense cap presència arbòria, poden ser perfectament l'escenari d'una emboscada.

4) armari. Primitivament s'hi devien guardar les armes. Actualment ja es deu tractar d'un cas excepcional. Els qui rebutgen, per exemple, escuradents perquè els destinen més aviat a usos diferents dels que indica la designació, tenen un o més armaris a casa, on no guarden, certament, ni pistoles ni revòlvers, ni escopetes ni fusells.

5) quarantena. Les quarantenes, en principi, eren de quaranta dies. I d'aquí els ve el nom. Els primers astronautes que van anar a la Lluna, com que no se sabia quina possible llei de contaminació els podia haver afectat, a la tornada es van haver de sotmetre a un període de quarantena, que no arribava pas a quaranta dies –una mica més de la meitat. Però tothom en deia una quarantena, fins i tot els qui tenien l'escrúpol de dir que havien aterrat a la Lluna.

6) coixinera del pa (o d'anar a buscar el pa). Ja ho sabem, que una coixinera és una "bossa o funda d'un coixí". Però el mateix DIEC, a continuació d'aquesta primera definició, dóna la que hem conegut de tota la vida: "bossa anàloga per a usos domèstics", amb el doble exemple La coixinera del pa, de les agulles d'estendre.

Notem, també, un parell de verbs en què observem un fenomen anàleg:

1) marejar-se (i mareig). Un claríssim derivat de mar. I són una legió innombrable els qui un cop o un altre s'hi han efectivament marejat. Però són així mateix nombrosíssims els qui s'han marejat ben marejats en ocasions o escenaris diferents: anant amb avió, amb cotxe, en espais tancats, pels efectes de l'alcohol, per causes internes... De tot en diem, clarament, marejar-se, sense prejudicis etimològics.

2) orientar-se. Una manera actualment consolidada d'orientar-se és, com se sap, amb l'ús de la brúixola. Però, bàsicament, la brúixola assenyala el nord, no l'orient. Dit altrament: qui es vol orientar, mira en primer lloc de saber on és el nord.

Caldria encara fer referència als noms de certs establiments públics, com cafè, o cerveseria, que solen oferir serveis o productes que no es redueixen, ni de bon tros, als que, en principi, permet de suposar el títol de l'establiment. I, finalment, hi ha alguns termes gramaticals ben coneguts, com substantiu, pronom, adverbi o preposició, no sempre usats amb el valor que creiem lògicament deduïble a partir de la seva etimologia o dels seus components. Podríem dir, vorejant la caricatura, que mots com buidor, inexistència o forat són noms substantius com els primers, i que l'últim mot de la frase Jo anava amb corbata i ell anava sense és una preposició, a desgrat que la posició que hi ocupa desmenteixi el significat d'aquest terme. En definitiva, es tracta, amb una perspectiva temporal molt diferent, del mateix cas que el de certs cognoms o noms de família: el meu amic Joaquim Fuster es diu així no perquè ell faci de fuster, sinó perquè en feien els seus avantpassats, fa una colla de generacions.