11.836 voluntaris per la llengua

L'any passat 10.208 parelles lingüístiques van conversar amb l'objectiu de consolidar els coneixements de llengua dels estudiants de català.

La majoria de participants són dones, ja sigui aprenent o ensenyant.

Publicat al Punt Avui, 6 d'agost del 2014

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/766994-11836-voluntaris-per-la-llengua.html?cca=1

Gairebé 12.000 persones van decidir l'any passat compartir unes hores cada setmana amb algú interessat en la llengua catalana. Ho van fer dins el programa Voluntariat per la llengua, que des de l'any 2003 fomenta la pràctica del català mitjançant converses quotidianes, fora de les aules. Les parelles lingüístiques estan formades per un voluntari que parla català fluidament, i un aprenent que té coneixements bàsics de la llengua. De les 11.836 persones que hi van participar l'any passat, el 43% eren voluntàries, i el 57%, aprenentes.

En la primera dècada del programa Voluntariat per la llengua s'han creat 81.695 parelles lingüístiques. Només l'any passat se'n van formar 10.208, una xifra molt similar a la dels últims cinc anys.

Aquest programa, que la Unió Europea ha reconegut com una de les millors pràctiques de reforç a l'aprenentatge d'una llengua, l'impulsa la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura, mentre que el Consorci per a la Normalització Lingüística s'encarrega de la gestió territorial. Fins ara han impulsat 1.406 activitats de dinamització amb la participació de 60.605 persones.

La principal novetat d'enguany al programa, després de la celebració dels 10 anys l'any passat, ha estat la creació d'un carnet amb descomptes i regals en diversos establiments. La Direcció General de Política Lingüística també ha creat nous quadernets per a l'aprenentatge de la llengua, titulats “Llegir per parlar, llegir per aprendre”. A més a més, ha reeditat el material de difusió del programa Voluntariat per la llengua amb una actualització dels continguts i un nou plantejament gràfic.

El perfil dels voluntaris

L'edat mitjana dels participants varia en funció de si són voluntaris o aprenents. Mentre que els voluntaris tenen entre 50 i 65 anys, els aprenents són més joves: tenen entre 30 i 39 anys. No obstant, pel que fa al sexe sí que coincideixen: un 71,77% són dones, de les quals un 73,2% són aprenentes i un 69,0% són voluntàries.

Territorialment, on es van registrar més parelles va ser a la demarcació més poblada: Barcelona. Allà hi van conversar 7.618 parelles, un 74'6% del total. D'altra banda, l'11,4% de parelles es trobaven a Girona, mentre que a Tarragona hi havia el 7,5%. Les dues demarcacions amb menys parelles van ser la de Lleida -amb un 3,9%- i la de les Terres de l'Ebre -un 2,6%-.

Per procedències, el 59,9% dels aprenents és nascut a l'estranger, el 24,5% a la resta de l'Estat, el 9,6% a Catalunya i la resta no ha concretat la seva procedència. D'entre els estrangers, un 42% són nascuts a l'Amèrica del Sud, seguits amb un 15'6% pels procedents del nord d'Àfrica.

En el cas dels voluntaris, el 83,3% ha nascut a Catalunya, el 7% a la resta de l'Estat i un 4,3% a l'estranger. Això reflecteix la tendència dels últims anys: aprenents que assoleixen un nivell prou alt com per ser voluntaris.

L’aprenentatge del català malgrat els catalans

Víctor Alexandre

Publicat a Racó català, 15 de juliol del 2014

http://www.racocatala.cat/opinio/article/34318/laprenentatge-catala-malgrat-catalans

Si hi ha algú que sap l’enorme dificultat que suposa aprendre el català a Catalunya és la gent que hi arriba procedent d’altres llocs del món. La lògica i la realitat diuen que el millor lloc per aprendre una llengua és residint al país que la té com a pròpia, ja que la interactuació constant amb tota mena de persones i en tots els àmbits de la quotidianitat permet fer progressos que requeririen molt més temps –de vegades anys– en cas de fer-ho en un altre lloc. Si hom vol aprendre italià, per exemple, sembla obvi que farà un salt més qualitatiu si viu a Milà, Roma o Florència que si viu a Girona, Liverpool o Viena. I per la mateixa raó, també és lògic pensar que qui vulgui aprendre català progressarà molt més vivint als Països Catalans que no pas fent-ho a Roma, París o Atenes. Doncs no. Allò que és vàlid per a l’italià, el francès o el grec no ho és per al català. I no pas perquè la llengua presenti cap mena de dificultat, sinó per l’actitud dels seus parlants. Tot és identificar un nouvingut i parlar-li immediatament en espanyol. Abans fins i tot que obri la boca ja li estem transmetent el missatge que la llengua catalana és una llengua inútil, una llengua que no cal saber perquè ja hi ha l’espanyol que talla el bacallà.

Tant de bo aquesta situació que descric fos una anècdota, però no ho és. És un fet quotidià que es repeteix milions de vegades cada dia fruit d’una actitud que, de tan sovintejada, és percebuda com a normal. Però no n’és, de normal. I els primers que se n’adonen són els nouvinguts interessats a aprendre català. En aquest sentit, vull cridar l’atenció sobre un llibre magnífic titulat “Ajudeu-me!” (Voliana, 2014 http://www.voliana.cat/products/ajudeu-me), d’Eliana Oliveira de Freitas. En les seves pàgines, l’Eliana, que va arribar a Catalunya el 2006 procedent del Brasil, denuncia les enormes dificultats que els catalans li hem posat per aprendre la nostra llengua. No se’n sap avenir. De fet, va estar un temps que en va desistir i va retornar els llibres que havia demanat per estudiar-lo. Per què els necessitava, si tots els catalanoparlants, en negar-se a parlar-li en català, li feien entendre que el català era una llengua que només es podia usar entre interlocutors catalans de soca-rel? Sort de la Montserrat, la Júlia i l’Esteve, que la van ajudar! Vegem-ne alguns fragments:

«La dificultat de poder practicar el català amb els catalans no es limita només al lloc on visc, sinó a tots els indrets de Catalunya on vaig. [...] No parlo només de la meva experiència, sinó de la de molts immigrants que arriben a viure a Catalunya i es troben amb aquesta barrera inicial.»

«Em vaig equivocar en pensar que fer les pràctiques diàries del català seria tan normal com les pràctiques que feia del castellà. Tot just acabava d’arribar i, en veure la dificultat d’aconseguir que un català se m’adrecés en la seva llengua, pel maig del 2006 vaig arribar a la següent conclusió: “Deixo d’estudiar català perquè, encara que en teoria és la llengua pròpia de Catalunya, en la pràctica diària ho és el castellà. La seva llengua només la utilitzen per parlar entre ells. Aleshores, ja no la necessito”. Em vaig sentir desmotivada per aprendre la vostra llengua. No em vaig enfadar perquè la gent no em parlava, ni res d’això, només vaig arribar a la conclusió que aquest idioma no era gens important.»

«D’una banda diuen que aquest és un idioma important, que forma part de les seves arrels, que jo, com a immigrant, l’he d’aprendre, que he de fer els meus deures lingüístics per demostrar la meva integració social a Catalunya [...] però en el moment que els parlo en català, ells em responen en castellà. L’objectiu principal d’aquest llibre no és satisfer un desig personal i aconseguir que, a partir d’ara, els catalans parlin amb l’Eliana en català. Jo només sóc un dels milers de casos que hi ha a Catalunya. Són molts els nouvinguts que comencen a apreciar la llengua i, pels motius exposats, acaben desistint d’aprendre-la, i en alguns casos l’avorreixen.»

«Si algú vol aprendre català i el seu interlocutor canvia de llengua i li parla en castellà, és aquesta la llengua que se li estarà ficant al cap a través de les repeticions. [...] Suposant que tots els catalans, sense excepció, em parlessin sempre en català, això seria un problema per al meu aprenentatge del castellà? De cap manera, perquè a Catalunya hi ha milers de castellanoparlants amb qui puc seguir practicant. Però si els catalans no em parlen en català, qui ho farà? [...] Lamentablement, el que he sentit moltes vegades és “si tens dificultat per parlar en català, parla’m en castellà si et sents més còmoda”. Ho diuen perquè són persones ambles, però si el nouvingut que els escolta fa cas d’aquest suggeriment quan se sentirà còmode parlant el català? Mai!»

«És molt important que a més d’entendre la llengua, la facin servir? Segurament. I més encara quan la taxa de natalitat dels immigrants és més elevada que la dels nadius, cosa que a llarg termini pot ocasionar canvis significatius. Però no es faran catalanoparlants perquè hi hagi una llei que determini que per obtenir els seus drets de reagrupament familiar o de renovació del permís de treball han de fer els seus deures lingüístics. [...] Si la influència que els fills reben a casa és en contra de la llengua, això llença per terra el treball d’immersió a l’escola perquè, encara que la coneguin, no la faran servir. Creieu-me, sé perquè ho dic. Conèixer una llengua i no parlar-la –principalment si és minoritària– és posar-la en perill.»

Aquesta és la realitat que l’Eliana ens mostra des de la seva experiència. A qui vulgui conèixer-la més a fons li recomano aquest enllaç (http://www.tv3.cat/videos/4943471/Ajudeu-me) amb el microespai “Tot un món”, de TV3. Hi trobarà els raonaments intel·ligents d’una dona afectuosa, observadora i didàctica que descriu molt bé les contradiccions del poble català. L’Eliana és una dona a qui m’agradaria fer-li una abraçada ben gran pels esforços que ha hagut d’esmerçar i per les dificultats que ha hagut de vèncer per tal d’aprendre el català malgrat els catalans. En els llibres que jo he escrit sobre el tema, he intentat explicar que aquesta actitud dels catalans és una conducta apresa (i imposada) fruit dels molts anys de sotmetiment de Catalunya a Espanya fins al punt de fixar en el nostre cervell la idea que l’espanyol és una llengua d’autoritat i el català una llengua de voluntat. La primera s’ha de saber per obligació i la segona només si hi ha temps i com un complement bonic però innecessari. Llegint “Ajudeu-me!”, de l’Eliana Oliveira de Freitas, moltíssims catalans s’hi veuran reflectits.