trobar-s’ho tallat i cosit
Es diu que algú es
troba tallat i cosit qualsevol assumpte, treball, negoci, etc., quan es capaç de
resoldre amb facilitat les dificultats que es puguen presentar, sense gaire
esforç.
Això el meu fill s’ho troba tallat i cosit. Ell no té
problemes. |
L’escriptor Enric Valor i Vives usa aquesta
expressió en la seua prosa literària. Així, en la novel·la Sense la terra promesa podem
llegir:
–Això ell
s’ho troba tallat i cosit –no pogué estar-se de comentar amb un deix
admiratiu el fuster. |
vareta
de Sant Josep
Arbust
caducifoli de la família de les saxifragàcies, espècie Philadelphus
coronarius, d’un a quatre metres d’alçada, de fulles oposades i ovals de
color verd intens, fruits en càpsula i flors en raïms subterminals, blanques i
oloroses i amb la corol·la proveïda de quatre pètals. La planta és originària
del Caucas. En terres valencianes és una planta ornamental que podem trobar en
molts jardins públics i privats i també en masos, alqueries i casetes de camp.
Ocasionalment podem trobar-la assilvestrada. Les flors ixen en el mes de maig i
duren quasi fins a l’estiu.
¡Quina oloreta més bona que fan les flors de la vareta de Sant
Josep! Em recorden la flor de la llimera i em porten records de la meua
infància, quan vivia al mas. A l’entrada, a un costat i l’altre de la
porta, teníem plantada vareta de Sant
Josep. |
La
denominació vereta de Sant Josep és àmpliament usada pels valencians per
a anomenar la planta descrita. Joan Pellicer en el seu Costumari botànic
escriu: «Els pulcres i perfumats rams florits de la celinda són al nostre
territori la vareta de Sant Josep, nom que popularment comparteix amb els
rams drets, nus i plens de gemmes brillants i esclatant en sedós argent del
Salix eriocephala Michx. i amb l’espigó florit de la gamoneta o gamó
fistulós (Asphodelus fistulosus L.), que també floreixen i anuncien la
primavera molt primerament.» Cal aclarir que el nom celinda que usa Joan
Pellicer és, que jo sàpia, només castellà, encara que ell arreplega a Villalonga
la denominació salinda que és molt semblant i que, molt probablement,
n’és, simplement, una adaptació. És veritat, com diu Joan Pellicer, que en
alguns llocs anomenen vareta de Sant Josep a altres plantes, però la
major part dels valencians apliquem eixe nom a
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
“Parece ser”. *Sembla ser”.
Sembla que. Sembla que s'apujaran els preus. Sembla que la
soprano no ha donat el do de pit esperat.
“Pasar
por el tubo”. *Passar pel tub”. Passar per l'adreçador. Aquí tothom ha de passar per
l'adreçador. El “pasar” castellà
ha desbancat altres expressions alternatives del català genuí, com és ara: “¿Qué
te pasa?”. Què et passa? Abans dèiem a tot Catalunya: Què tens? Què
t’agafa? I ara què t’ha picat? Fins i tot els catalans abusem del verb
passar, per l’imperi del castellà “pasar”, en sentit de
esdevenir-se. Fem rica la llengua, com en realitat és,
utilitzem també formes alternatives: Esdevenir-se. Hi ha hagut que. Ha
resultat que, etc., etc. S’esdevingué que la filla del Perot guanyà
el premi de redacció. Què ha estat, tot aquest embull? Hi ha hagut res de més
avant? Hi ha hagut que els dropos s’han negat a
arromangar-s’hi.
*Per postres”. Per bona composta. Per acabar-ho d’adobar.
No porto ni un ral a sobre i,
per bona composta, la meva filleta té gana.
“Poner el dedo en la llaga”. *Posar el
dit a la llaga”. Tocar la cama del mal. Dient-li això, li ha
tocat la cama del mal.
“Poner
un huevo”. *Posar un ou”. Pondre un ou. La gallina ha post
un ou. No: *Ha posat un ou”. El sol
s’ha post; es pon a les vuit.
“Por
ahí, por ahí”. *Por ai, por ai”. Per allí, per allí. ─Què hi
pot haver, d’aquí a Maldà, uns deu quilòmetres? ─Per allí, per allí. *Voltar per ai”. Voltar per aquí.
Rondar pel voltant. Al volt. Fent una bornada. El Pere volta per
aquí. El nuvis ronden pel voltant. El vell fa una bornada.
“Por favor”. Si us plau. No trepitgeu la gespa, si us
plau.
“Por la
mañana, por la tarde, por la noche”. *Pel matí, per la tarda, per la nit”.
Al matí, a la tarda, a la nit. L'acte tindrà lloc demà al matí.
Vindran al matí, jugaran a la tarda i a la nit se
n’aniran.
“Por lo
cual”. *Per lo qual”. Per la qual cosa. Per què. Per tant.
Està malalt, per la qual cosa no pot venir. Han treballat en excés,
per què no han pogut fer la resta. (...per què:
...raó per la qual...).
“Por lo
tanto”. *Per lo tant”. Per tant. Ella ho ha vist i, per tant, n'és
testimoni ocular de primera mà.
“Plaza
de toros”. Plaça de toros. Plaça de braus. Plaça de bous. Un
concert a la plaça de braus. S’han acabat els
correbous.
“Poner
cara”. *Posar cara”. Fer cara. Quina cara que fa! Ella hi
féu molt mala cara!
Fent temps perquè arribi un company
d’estudis amb la seva muller, m’assec a un banc del parc de Sant Guim de
Freixenet i em dedico a contemplar i a escoltar uns quants galifardeus, i unes
quantes galifardeues, que grimpen i s’empaiten pel voltant. No puc no prestar
atenció al llenguatge parlat, que és el català, sí, però que, comptat i debatut,
és el castellà pronunciat en català. Van en doina els “gilipolla”, els
“pilla’m”, els “guarro”, els “capullo”, els “vale”, els “tenir que”, els
“joder”... ¿on som? Em recordava del patriarca Torres i Bages que també seia en
un banc d’algun parc de Catalunya i sentia com la canalla es cridaven pel nom:
Juanito, Pepito, Jaimito, Anselmo, Mariano... Pobre Torres i Bages! La seva
conclusió final, davant el cas: És impossible redreçar
Catalunya!
Jo em demano, davant aquest
cas i tants d’altres: ¿Què fan mares i mestres?
Però és que si sents
parlar el català a alguns mestres et se posa la pell de gallina sentint com el
parlen, si fa no fa igual que el dels galifardeus. No diguem si sents parlar el
comú de mares, i el comú de pares catalans ─i potser que no hauríem de parlar de
comuns, sinó de quasi bé la totalitat. No hi ha cap responsabilitat, davant la
llengua parlada per fills i alumnes, i podeu pujar de peus que si a uns i altres
els ho diguéssiu, t’emportaries un àcid arronsament d’espatlles, si és que no
ets enviat rodonament a pastar fang.
És clar, ningú no en pot ser
censurat car, com hem dit tantes vegades, ens han donat garsa per perdiu. La
generació gran d’ara va ser formada sota el franquisme i se’ns imposà el
castellà incondicionalment, sense rèplica possible, i pare i mares ja granadets
no tenen cap culpa de no saber el català. Bé que hi podrien fer una mica més que
no hi fan, que tampoc no se’ls parla d’embarcar-se cap a la lluna. Ara, els
mestres ja és un altre cas; fan una generació més aviat jove i ja molts, la
majoria, són mestres formats sota la Generalitat. Si no parlen un català net als
seus alumnes, és perquè no hi posen bona voluntat, és perquè tant-se’ls-en-fum.
I així no anem bé.
No anem bé per salvar la llengua
del sot horrorós on ha caigut ─sot horrorós perquè està sufocada i sense alè
net, sense oxigen pur, perquè el castellà li ha esgavellat tota la gramàtica, li
ha substituït moltes, moltíssimes de les expressions que li donaven més bona
fesomia i l’ha mutilat, li ha fet suprimir pronoms a l’estil de com ho fa el
castellà i li ha pres la sang pura per infiltrar-li la castellana. És un fet que
actualment molts ciutadans de Catalunya, nascuts catalans i amb llinatge català,
parlen un castellà pronunciat en català, com aquells brivalls que diem del parc
de Sant Guim de Freixenet. El mal és ample i profund i costarà qui-sap-lo
netejar i restituir la nostra llengua a la seva natural puresa ─si és que mai
pugui ser fet, ja.
Un cas a part foren el nostres mitjans de comunicació, que ens pensàvem
que serien molt eficients a redreçar la llengua, pel seu interès, pel seu esforç
a fer-ho, a servir una parla neta als oïdors catalans, i no ha estat, ni és
així. És un dels aspectes també ben dolorosos de l’agonia que viu la llengua
catalana, qui l’hauria de potenciar, netejant-la i enriquint-la, encara
l’embruta i substitueix els seus mots i les seves expressions, castisses,
tradicionals, per altres de noves, importades d’una llengua que ha fet un mal
imponderable a la seva pròpia. Tant a mestres, com a locutors dels nostres
mitjans, caldria exigir-los una llengua senzillament neta, gramatical i d’acord
amb la tradició genuïna i de trinca. I aquell que no en sigui capaç, que no doni
el nivell exigit i obvi, que sigui remogut del càrrec, com és fet en qualsevol
altra empresa amb un assalariat que no en dóna el nivell satisfactori. Fins que
es recicli i s’ho agafi de va debò. Que tothom ho pot fer, si es deixen de banda
rancors i prejudicis. És una desgràcia afegida que aquells responsables de la
llengua, que són avisats que la mutilen, se n’empipin i declarin indesitjable la
persona que els n’avisa.
Hem de ser lliures, hem de tenir
un Estat Català, i amb la llengua que parlem li farem un pobríssim servei. Hi ha
un relació secreta, íntima i vital entre la llengua parlada, i la seva salut, i
el joc intern, el bon funcionament, l’expressió a casa i davant del món d’aquest
Estat Lliure. Cap altre Estat de la terra té la llengua negligida i la deixa que
es vagi mutilant, desfigurant i perdent, com s’esdevé amb la
nostra.
El nou Estat Català una de les
primeres coses que ha de fer és establir la dignitat oficial i pública de la
llengua, per al bé fonamental de Catalunya i el seu progrés. Que sigui una
distinció i un honor la llengua ben parlada en públic, neta i elegant, que faci
el senyor culte i l’intel·lectual dignes i acceptables. Que hi hagi una sanció
social, que aquell desaprensiu que parli públicament una llengua bruta n’hagi de
passar vergonya, per groller i per desconsiderat amb el altres. Que sigui riota
i signe de reprovació, com ho és un català que digui catalanades parlant en
castellà. Amb la llengua rica i plena Catalunya serà gran, rica i
pròspera.