InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 207 (divendres 29/08/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - trobar-s’ho tallat i cosit
 
2) Eugeni S. Reig - vareta de Sant Josep
 
3) Antoni Llull Martí - Pulmonia / Pneumònia
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Fraseologia lèxica. Lletra P.
 
5) Pere Ortís - Tristes arreplegades
 
6) Joan Veny: 'El català ha de ser llengua preferent del nou estat, sens dubte'
 
7) Quaderns de Migjorn: revista d'estudis comarcals del sud del País Valencià Núm. 3, 1996-1997
 
8) Neus Nogué Serrano - Una mica més d'exercici
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

trobar-s’ho tallat i cosit

Es diu que algú es troba tallat i cosit qualsevol assumpte, treball, negoci, etc., quan es capaç de resoldre amb facilitat les dificultats que es puguen presentar, sense gaire esforç.

Això el meu fill s’ho troba tallat i cosit. Ell no té problemes.

L’escriptor Enric Valor i Vives usa aquesta expressió en la seua prosa literària. Així, en la novel·la Sense la terra promesa podem llegir:

–Això ell s’ho troba tallat i cosit –no pogué estar-se de comentar amb un deix admiratiu el fuster.

 

En valencià també es diu: veure-s’ho fet
La llengua estàndard sol emprar: veure-s’ho fet
En castellà es diu: vérselo hecho
 
NOTA: El text que he posat com a exemple podem llegir-lo en Sense la terra promesa (volum I) Editorial Prometeo (València, 1980), pàg. 60.
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

vareta de Sant Josep

Arbust caducifoli de la família de les saxifragàcies, espècie Philadelphus coronarius, d’un a quatre metres d’alçada, de fulles oposades i ovals de color verd intens, fruits en càpsula i flors en raïms subterminals, blanques i oloroses i amb la corol·la proveïda de quatre pètals. La planta és originària del Caucas. En terres valencianes és una planta ornamental que podem trobar en molts jardins públics i privats i també en masos, alqueries i casetes de camp. Ocasionalment podem trobar-la assilvestrada. Les flors ixen en el mes de maig i duren quasi fins a l’estiu.

¡Quina oloreta més bona que fan les flors de la vareta de Sant Josep! Em recorden la flor de la llimera i em porten records de la meua infància, quan vivia al mas. A l’entrada, a un costat i l’altre de la porta, teníem plantada vareta de Sant Josep.

La denominació vereta de Sant Josep és àmpliament usada pels valencians per a anomenar la planta descrita. Joan Pellicer en el seu Costumari botànic escriu: «Els pulcres i perfumats rams florits de la celinda són al nostre territori la vareta de Sant Josep, nom que popularment comparteix amb els rams drets, nus i plens de gemmes brillants i esclatant en sedós argent del Salix eriocephala Michx. i amb l’espigó florit de la gamoneta o gamó fistulós (Asphodelus fistulosus L.), que també floreixen i anuncien la primavera molt primerament.» Cal aclarir que el nom celinda que usa Joan Pellicer és, que jo sàpia, només castellà, encara que ell arreplega a Villalonga la denominació salinda que és molt semblant i que, molt probablement, n’és, simplement, una adaptació. És veritat, com diu Joan Pellicer, que en alguns llocs anomenen vareta de Sant Josep a altres plantes, però la major part dels valencians apliquem eixe nom a la Philadelphus coronarius. Jo conec eixa denominació d’Alcoi però l’he sentida també en moltes poblacions de l’Alcoià, la Marina Alta, la Marina Baixa així com a la ciutat de València i a algunes poblacions pròximes com ara Quart de Poblet. Pellicer cita vint-i-cinc poblacions valencianes a on usen aquesta denominació i afig «i en general a quasi tot el territori». Supose que es referix al territori diànic, que és el que ell estudia. De tota manera és una denominació molt estesa entre els valencians i considere que seria encertat adoptar-la com a denominació normativa de la planta en qüestió. Actualment no la recull cap diccionari dels que es consideren normatius. En canvi sí que arrepleguen la paraula xeringuilla per a denominar la planta que ens ocupa. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana en l’entrada xeringuilla diu: [1839; deriv. de xeringa, perquè es feien flautes de les tiges de la planta, i les flautes es deien syringes en gr. i en ll]. La mateixa cosa trobem en el DCAt de Coromines (IX, 511b4): «Xeringulla [Lab. 1840], s’explica perquè es feien flautes amb les tiges, veg. Colomeiro (cites a l’índex del vol. V d’Enum); i les flautes es deien syringes en grec i llatí, DCEC/DECH III, 519b56» És possible que la paraula xeringuilla derive, com diu Coromines, del nom que les flautes tenien en grec i en llatí. És possible, fins i tot, que celinda i silindra, noms que té aquesta planta en castellà, tinguen el mateix origen. Però a mi em fa l’efecte que l’origen de la paraula xeringuilla és tot un altre. Pense que xeringuilla és, simplement, l’adaptació a la nostra llengua de la paraula castellana jeringuilla, que és una de les denominacions que té la planta que estudiem en aquella llengua i considere que, si en castellà li donen eixe nom, és perquè si trenquem una branqueta de la planta que tinga almenys una flor i submergim la part inferior de la branqueta dins d’un tinter, al cap d’algun temps la flor pren el color de la tinta. Això és així perquè la vareta de Sant Josep té la propietat d’absorbir líquids per capilaritat molt fàcilment i fa l’efecte que els xuple com si fóra una xeringa. Pense que per eixe motiu en castellà li diuen jeringuilla i també jeringuillas (en plural) i jeringuillera. Considere, per tant, que la denominació xeringuilla és un castellanisme que hauríem d’eliminar de la nostra llengua. Nosaltres no acostumem a fer diminitiu acabats en –illa, com fa el castellà. Diminutius acabats en –illa en tenim alguns com ara forquilla o faldilla però fins i tot en eixos casos és molt probable que hi haja una certa interferència de la llengua veïna. La majoria dels que hi ha en la nostra llengua, com ara banderilla, taquilla, guerrilla o patilla són manlleus de la llengua espanyola que té moltíssims diminutius acabats en –illa. A la paraula castellana jeringuilla li correspon en la nostra llengua xeringa, no xeringuilla. A més a més, els valencians tenim una denominació pròpia, vareta de Sant Josep, i no tenim cap necessitat de copiar el castellà.

 

En valencià també es diu: salinda
La llengua estàndard sol emprar: xeringuilla
En castellà es diu: celinda, jeringuilla, jeringuillera, silindra
 
NOTA: El text citat de Joan Pellicer es troba en la pàgina 152 del volum tercer del Costumari Botànic (Edicions del Bullent, Picanya, juliol del 2004)
 
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 109)
 
 
Pulmonia / Pneumònia
 
Antoni Llull Martí
 
Aquestes darreres setmanes he patit una pulmonia o pneumònia que m’ha tingut en una inactivitat quasi total. Gràcies que tenia avançats un parell d’aquests articles no se n’ha hagut d’interrompre la publicació. Tornat a la feina, he pensat que podria parlar d’aquests mots i procurar, sobre tot, indicar la pronunciació correcta del segon, que la majoria de parlants el diuen malament per la pertorbadora influència castellana.
 
Però, abans de seguir endavant, precisem la significació d’aquestes paraules. Quina diferència hi ha entre pulmonia i pneumònia? Idò la mateixa que hi ha entre la seu i la catedral: que la primera procedeix d’un mot llatí i la segona d’un mot grec, pneumon, que signifiquen el mateix, ‘pulmó’. El diccionari normatiu les posa com a sinònimes, com ho fa el diccionari de la Real Academia Española amb pulmonía i neumonía, però un amic amb qui en vaig parlar, que l’any passat patí la mateixa malaltia, em va especificar que es diu neumonía quan la infecció està en un sol pulmó, i pulmonía quan afecta els dos (!).
 
La paraula pulmó, derivada del llatí pulmonem, acusatiu de pulmo, s’usa en la nostra llengua des de fa cents d’anys, però fins dins el segle XIX no era gaire coneguda per la gent del poble, que generalment la pronunciava peumó o espeumó. Jo encara he sentit dir, a gent major que jo, «ets espeumons» o «ets espulmons». Molt abans, se’ls deia, en conjunt, es lleu, denominació que al final ha quedat només pels pulmons dels animals que amb el fetge i la melsa constitueixen la freixura, de la que en parlarem algun dia. Aquest mot popular, lleu, prové de llatí leve ‘lleuger’, com el castellà livianos i el portuguès leves o levianos. En francès al lleu li diuen mou, és a dir, ‘moll’, mentre que el mot anglès corresponent, lights, al·ludeix, com el nostre, a la lleugeresa de la víscera. I el nom dels pulmons en les llengües germàniques, lungs en anglès, Lungen en alemany, lunga en suec, etc., té també relació amb un antic mot germànic que significa ‘lleuger’.
 

4)

Empobriment de la llengua catalana.
Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li.

Pere Ortís

Fraseologia lèxica.

 
Lletra P.
    

Parece ser”. *Sembla ser”. Sembla que. Sembla que s'apujaran els preus. Sembla que la soprano no ha donat el do de pit esperat.

     “Pasar por el tubo”. *Passar pel tub”. Passar per l'adreçador.  Aquí tothom ha de passar per l'adreçador. El “pasar” castellà ha desbancat altres expressions alternatives del català genuí, com és ara: “¿Qué te pasa?”. Què et passa? Abans dèiem a tot Catalunya: Què tens? Què t’agafa? I ara què t’ha picat? Fins i tot els catalans abusem del verb passar, per l’imperi del castellà “pasar”, en sentit de esdevenir-se. Fem rica la llengua, com en realitat és, utilitzem també formes alternatives: Esdevenir-se. Hi ha hagut que. Ha resultat que, etc., etc. S’esdevingué que la filla del Perot guanyà el premi de redacció. Què ha estat, tot aquest embull? Hi ha hagut res de més avant? Hi ha hagut que els dropos s’han negat a arromangar-s’hi.

      *Per postres”. Per bona composta. Per acabar-ho d’adobar. No porto ni un ral a sobre i, per bona composta, la meva filleta té gana.

     “Poner el dedo en la llaga”. *Posar el dit a la llaga”. Tocar la cama del mal. Dient-li això, li ha tocat la cama del mal.

     “Poner un huevo”. *Posar un ou”. Pondre un ou. La gallina ha post un ou. No: *Ha posat un ou”. El sol s’ha post; es pon a les vuit.

     “Por ahí, por ahí”. *Por ai, por ai”. Per allí, per allí. ─Què hi pot haver, d’aquí a Maldà, uns deu quilòmetres? ─Per allí, per allí. *Voltar per ai”. Voltar per aquí. Rondar pel voltant. Al volt. Fent una bornada. El Pere volta per aquí. El nuvis ronden pel voltant. El vell fa una bornada.

      “Por favor”. Si us plau. No trepitgeu la gespa, si us plau.

     “Por la mañana, por la tarde, por la noche”. *Pel matí, per la tarda, per la nit”. Al matí, a la tarda, a la nit.  L'acte tindrà lloc demà al matí. Vindran al matí, jugaran a la tarda i a la nit se n’aniran.

     “Por lo cual”. *Per lo qual”. Per la qual cosa. Per què. Per tant. Està malalt, per la qual cosa no pot venir. Han treballat en excés, per què no han pogut fer la resta. (...per què: ...raó per la qual...).

     “Por lo tanto”. *Per lo tant”. Per tant.  Ella ho ha vist i, per tant, n'és testimoni ocular de primera mà.

     “Plaza de toros”. Plaça de toros. Plaça de braus. Plaça de bous. Un concert a la plaça de braus. S’han acabat els correbous.

     “Poner cara”. *Posar cara”. Fer cara. Quina cara que fa! Ella hi féu molt mala cara!

 

5)
Tristes arreplegades
 
Pere Ortís
 
 

    Fent temps perquè arribi un company d’estudis amb la seva muller, m’assec a un banc del parc de Sant Guim de Freixenet i em dedico a contemplar i a escoltar uns quants galifardeus, i unes quantes galifardeues, que grimpen i s’empaiten pel voltant. No puc no prestar atenció al llenguatge parlat, que és el català, sí, però que, comptat i debatut, és el castellà pronunciat en català. Van en doina els “gilipolla”, els “pilla’m”, els “guarro”, els “capullo”, els “vale”, els “tenir que”, els “joder”... ¿on som? Em recordava del patriarca Torres i Bages que també seia en un banc d’algun parc de Catalunya i sentia com la canalla es cridaven pel nom: Juanito, Pepito, Jaimito, Anselmo, Mariano... Pobre Torres i Bages! La seva conclusió final, davant el cas: És impossible redreçar Catalunya!

    Jo em demano, davant aquest cas i tants d’altres: ¿Què fan mares i mestres?

     Però és que si sents parlar el català a alguns mestres et se posa la pell de gallina sentint com el parlen, si fa no fa igual que el dels galifardeus. No diguem si sents parlar el comú de mares, i el comú de pares catalans ─i potser que no hauríem de parlar de comuns, sinó de quasi bé la totalitat. No hi ha cap responsabilitat, davant la llengua parlada per fills i alumnes, i podeu pujar de peus que si a uns i altres els ho diguéssiu, t’emportaries un àcid arronsament d’espatlles, si és que no ets enviat rodonament a pastar fang.

   És clar, ningú no en pot ser censurat car, com hem dit tantes vegades, ens han donat garsa per perdiu. La generació gran d’ara va ser formada sota el franquisme i se’ns imposà el castellà incondicionalment, sense rèplica possible, i pare i mares ja granadets no tenen cap culpa de no saber el català. Bé que hi podrien fer una mica més que no hi fan, que tampoc no se’ls parla d’embarcar-se cap a la lluna. Ara, els mestres ja és un altre cas; fan una generació més aviat jove i ja molts, la majoria, són mestres formats sota la Generalitat. Si no parlen un català net als seus alumnes, és perquè no hi posen bona voluntat, és perquè tant-se’ls-en-fum. I així no anem bé.

   No anem bé per salvar la llengua del sot horrorós on ha caigut ─sot horrorós perquè està sufocada i sense alè net, sense oxigen pur, perquè el castellà li ha esgavellat tota la gramàtica, li ha substituït moltes, moltíssimes de les expressions que li donaven més bona fesomia i l’ha mutilat, li ha fet suprimir pronoms a l’estil de com ho fa el castellà i li ha pres la sang pura per infiltrar-li la castellana. És un fet que actualment molts ciutadans de Catalunya, nascuts catalans i amb llinatge català, parlen un castellà pronunciat en català, com aquells brivalls que diem del parc de Sant Guim de Freixenet. El mal és ample i profund i costarà qui-sap-lo netejar i restituir la nostra llengua a la seva natural puresa ─si és que mai pugui ser fet, ja.

  Un cas a part foren el nostres mitjans de comunicació, que ens pensàvem que serien molt eficients a redreçar la llengua, pel seu interès, pel seu esforç a fer-ho, a servir una parla neta als oïdors catalans, i no ha estat, ni és així. És un dels aspectes també ben dolorosos de l’agonia que viu la llengua catalana, qui l’hauria de potenciar, netejant-la i enriquint-la, encara l’embruta i substitueix els seus mots i les seves expressions, castisses, tradicionals, per altres de noves, importades d’una llengua que ha fet un mal imponderable a la seva pròpia. Tant a mestres, com a locutors dels nostres mitjans, caldria exigir-los una llengua senzillament neta, gramatical i d’acord amb la tradició genuïna i de trinca. I aquell que no en sigui capaç, que no doni el nivell exigit i obvi, que sigui remogut del càrrec, com és fet en qualsevol altra empresa amb un assalariat que no en dóna el nivell satisfactori. Fins que es recicli i s’ho agafi de va debò. Que tothom ho pot fer, si es deixen de banda rancors i prejudicis. És una desgràcia afegida que aquells responsables de la llengua, que són avisats que la mutilen, se n’empipin i declarin indesitjable la persona que els n’avisa.

   Hem de ser lliures, hem de tenir un Estat Català, i amb la llengua que parlem li farem un pobríssim servei. Hi ha un relació secreta, íntima i vital entre la llengua parlada, i la seva salut, i el joc intern, el bon funcionament, l’expressió a casa i davant del món d’aquest Estat Lliure. Cap altre Estat de la terra té la llengua negligida i la deixa que es vagi mutilant, desfigurant i perdent, com s’esdevé amb la nostra.

   El nou Estat Català una de les primeres coses que ha de fer és establir la dignitat oficial i pública de la llengua, per al bé fonamental de Catalunya i el seu progrés. Que sigui una distinció i un honor la llengua ben parlada en públic, neta i elegant, que faci el senyor culte i l’intel·lectual dignes i acceptables. Que hi hagi una sanció social, que aquell desaprensiu que parli públicament una llengua bruta n’hagi de passar vergonya, per groller i per desconsiderat amb el altres. Que sigui riota i signe de reprovació, com ho és un català que digui catalanades parlant en castellà. Amb la llengua rica i plena Catalunya serà gran, rica i pròspera.

6)
 
Publicat en VilaWeb dilluns 14 de juliol del 2014
http://www.vilaweb.cat/noticia/4203212/20140714/joan-veny-catala-llengua-preferent-sens-dubte.html
 
Joan Veny: 'El català ha de ser llengua preferent del nou estat, sens dubte'
 
 
 
7)
 
 
Quaderns de Migjorn: revista d'estudis comarcals del sud del País Valencià Núm. 3, 1996-1997
 
 
8)
 
Publicat en el blog en altres paraules dimecres 23 de juliol del 2014
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net