tindre
corpenta
1)
Tindre coratge,
decisió, valentia.
|
Sí, si ella és una dona valenta i té molta corpenta, però és que
això que li ha passat amb la filla l'ha esquallada per
complet. |
Aquesta expressió,
en aquesta accepció, és viva, com a mínim, a Albalat de la Ribera i a
Sueca.
2)
Tindre força
física.
|
Tu no tens corpenta per a espentar l'armari. Si no t'ajuda algú,
no faràs res. |
tindre
el melic tallat (amb algú)
Confiar plenament
en una persona, no trobar-li cap defecte, estar d'acord amb tot allò que fa, no
veure-li res de mal.
|
Té el melic tallat amb els seus néts, totes les coses que fan li
pareixen bé. Li han robat el cor, eixos
xiquets. |
L'escriptor xativí Toni Cucarella empra aquesta
expressió en la seua prosa literària. En la novel·la El lledoner de l'home
mort podem llegir:
|
Salvador Ros donava molt de malviure a la
tia Dora. L'àvia Miquela havia vist moltes voltes, quan ell venia un poc
picat, com li pegava. I damunt, sempre estava fins al coll de deutes, com
saps. Ramon ho veia, però tenia el melic tallat amb son pare, no li veia
pecat venial ni quan apallissava sa mare. Però al mateix temps, ell
adorava sa mare. |
També es diu
tindre el melic tallat (en un lloc determinat).
|
El meu fill té el melic tallat en casa dels futurs sogres. Tot ho
fa bé, no li troben defecte. ¡Que dure, que
dure! |
També
s'usa, amb el mateix significat, tindre el melic lligat. Aquestes
expressions les conec del parlar d'Alcoi, però s'usen (o s'han usat) en tot el
valencià nord-meridional.
El
castellà i portuguès antic cabeça (actualment cabeza) i el nostre
cabeça, sortiren d'un
altre mot llatí relacionat amb caput: capitia. En les dues
llengües peninsulars citades en primer lloc, aqueix mot és el normal per a
designar el cap de
les persones o dels animals, i en la nostra també ho fou antigament, al costat
de cap, però avui en dia només s'usa en un sentit humorístic, o
per a algunes altres coses, com el bulb de l'all, denominat cabeça d'alls. Una
frase graciosa, en la
qual apareix el derivat cabeçut ‘obstinat, caparrut', és la de «més
cabeçut que un
forc d'alls». Ho diuen perquè en un forc (dues trenes d'alls de vint-i-cinc
parelles de cabeces en cadascuna) n'hi ha, certament, per a molts de
guisats.
Altres mots utilitzats per anomenar el cap procedeixen del llatí
testa, derivat de
testo ‘cosa de terrissa, de test', i que solia donar-se a una mena
d'olla, i per
similitud de forma, al cap humà. S'usa en català, en castellà, en italià i en
portuguès amb la mateixa forma llatina, testa, si bé en la
darrera llengua ha pres la
significació de ‘front', i en castellà i en català no s'usa gaire, essent més
normal dir
cabeza i cap. En canvi és corrent en italià, i, una mica alterat,
en francès, tête,
antigament teste.
Una paraula que ningú sol relacionar amb cap és acabar, que probablement prové de la locució llatina ad caput venire ‘venir (arribar) al cap'. Més fàcil de reconèixer-hi l'origen són els derivats caparrut (ja esmentat), caparrot, capatàs, caporal, capità, capitost, capitell, capítol, capçal, capamunt, capavall, encapçalar i escapçar.
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
“Gusto a”. *Gust a”.
Tenir gust de. Fer un gust de. Aquest gelat té gust de préssec. Aquest
enciam fa gust de bledes.
‘SER AQUÍ PER QUEDAR-SE' és un gir que diem o escrivim copiant-ne un d'anglès que grans veus del jazz ens fiquen al cap des dels anys 30 versionant un popular tema dels Gershwin. I avui, gràcies a Podem, Uber o Felip VI, està més viu que mai.
Per defugir el calc sovint adopta la forma venir per quedar-se, que sona més natural en català. Però el que ha suscitat últimament debats intensos és decidir si hem de dir quedar-se o quedar-s'hi.
Tenim la gran sort que a finals del mes de maig la doctora en filologia Neus Nogué va penjar al seu brillant blog En altres paraules l'apunt “Summer's here to stay”, que tracta aquest tema a fons. Faré un intent d'explicar-lo a la meva manera.
Primer, els fets. L' hi és incorrecte a (1) “Ha vingut per quedar-se”, opcional a (2) “És aquí per quedar-se/s'hi” i obligatori a (3) “És a París per quedar-s'hi”. Ens ho diu una bona intuïció, però no és gens fàcil de justificar teòricament.
Quedar-se és un tipus de verb que no exigeix, però que ens permet, dir on et quedes. Tan correcte és “Em quedo” com “Em quedo a casa”. Però si no s'explicita cap lloc, com passa a (1), l' hi es queda sense llicència per aparèixer: un pronom necessita sempre un antecedent.
Costa molt més d'explicar per què és bo “És aquí per quedar-se” i dolent “És a París per quedar-se”. La diferència crucial entre aquí i a París és que, mentre que aquí ja està implícit en quedar-se - si no dic on em quedo és que em quedo aquí-, ningú sap que em quedo a París si un mot no m'hi porta. Per això a (2) tant puc dir quedar-se com quedar-s'hi i a (3) necessito un hi que reprengui l'antecedent a París.
De fet, el verb quedar-se és díctic (com ho és aquí ), i ja ens assenyala un lloc per defecte ( aquí ), i això fa opcional i fins i tot una mica sobrer l' hi quan l'antecedent és justament aquí. Potser ho veureu més clar comparant “Vine aquí i queda't” amb “Vés a París i queda-t'hi”.
I ho va reblar amb un record personal. “Vaig visitar Barcelona als 70 i no senties ni una paraula en català. Es parlava, però d'amagat. Deu anys més tard, només senties parlar en català”.
És la visió d'un savi estranger que ens estima i ens té un mica idealitzats. La nostra ha de ser força més autocrítica. Més, fins i tot, que aquesta “tendència a la normalitat plena” que divendres percebia Ferran Mascarell en l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població 2013.
Perquè el drama no és que, segons l'enquesta, el català fos fa 10 anys la llengua habitual del 46% dels catalans i ara només ho sigui del 36,4%. El drama és que si Chomsky hagués parat l'orella el 1970 en tots els patis d'escola del país i ho tornés a fer ara, hi sentiria molt menys català.
Engreixem l'optimisme amb el català que tants més poden parlar, però passem de puntetes sobre el que tants menys parlen. Esbombem l'augment de coneixement i posem sordina a un sostingut descens de l'ús que no només expliquen conjuntures difícils com la recent onada migratòria. Ningú diu -seria un derrotista- que a Irlanda l'irlandès el sap i el pot parlar tothom.
No és el millor escenari que els atacs contra la llengua ens atrapin intoxicats per la nostra pròpia propaganda. Anar perdent al pati el que s'ha guanyat a l'aula és una tendència a la normalitat una mica alarmant.
Per aquest camí pot acabar passant una cosa molt depriment: que derogar la llei Wert i tornar a la immersió sigui la generosa oferta que ens fan per calmar-nos, i que molts catalans, convençuts que anàvem tan bé, hi vegin un gran triomf.
1. El primer punt que mereix ser revisat, segons Ruaix, és el que fa referència a la grafia dels mots grecollatins que originalment acaben en –as. Tot i que l'any 1984 la Secció Filològica de l'IEC va redactar un acord sobre la qüestió, el cert és que ni els llatinistes ni els hel·lenistes ho han acceptat. Ruaix considera que cal buscar una solució pràctica que conciliï les dues posicions i proposa que els noms més usats, és a dir, els comuns (com àlies, Mecenes – mecenes), sobretot els bíblics (Isaïes, Messies – messies, Judes – judes) s'escriguin en –es; pel que fa als menys freqüents (Crítias, Gòrgias), els que es presten a confusió i els no adaptats, com Càritas, que s'escriguin en –as.
2. El segon punt que, d'acord amb el gramàtic, s'hauria de revisar és el de les dièresis. Ruaix creu que s'haurien d'admetre, almenys com a secundàries, les següents grafies sense dièresi: apaisat, traidor, traidoria, traidorenc, veinat, veinatge, així com els derivats cultes en –al, –at i –oide (laical, laicat, aracnoidal, col·loidal, romboidal, etc.). “Encara que s'escriguin en dièresi en grec, no cal fer-ho en català, perquè mai s'ha pronunciat”, matisa Ruaix. “L'ús de la dièresi és, en aquest cas, una ultracorrecció imposada per disciplina, un gal·licisme proposat per Fabra, que no s'adequa a la pronúncia catalana. La pronúncia amb diftong és general, constant i ja antiga”, afirma Ruaix, i, per això, considera que és important suprimir aquestes dièresis, que ningú fa, de manera transitòria.
3. El tercer punt sobre el qual Ruaix considera que la nova gramàtica ha de reflexionar és el de les normes del guionet en els mots compostos. El gramàtic considera que s'ha de revisar amb profunditat, ja que les normes que va dictar l'IEC l'any 1996 (unes normes que, per cert, presenten canvis importants respecte la normativa fabriana), segons ell, presenten greus inconvenients que cal corregir. “La causa del problema”, diu, “és no adonar-se de la utilitat d'aquest signe gràfic, un element que ajunta, però que, alhora, separa”. D'altra banda, alguns autors (Nogué i Riera, 1997: 22 – 27) consideren que, en alguns casos, la norma de l'IEC ha permès eliminar vacil·lacions, però que, en el cas que n'hi hagi, moltes vegades la mateixa situació comunicativa o el context pot resoldre l'ambigüitat. Ruaix, però, considera que és útil en les set funcions següents:
a) La funció fonètica distingeix que dos elements que estan units i separats alhora s'han de pronunciar com a mots independents. No és el mateix, segons Ruaix, expresident que expressar i, per això, proposa que el primer porti el guionet: “d'aquesta manera el parlant intuiria que a ex-president no forma part del mot i que, per tant, no cal fer les reduccions vocàliques pròpies de les síl·labes àtones”, diu.
b) El guionet també té funció morfològica, és a dir, serveix per marcar que dos elements units i separats alhora tenen tots dos flexió de nombre i gènere: una rata-pinyada, unes rates-pinyades. En canvi, en el cas de dos caçapapallones, com que el primer element no fa plural, no és necessari el guionet. A la llarga es podrien admetre les formes aglutinades si s'acaba prescindint de la flexió, atès que aquesta és “la praxi tradicional i històrica”. De fet, Lluïsa Gràcia ho comenta així a la Gcc (2002/2008: § M 7.3.4.2): “De tota manera, la tendència entre els parlants és a fer-hi la flexió al final (sordmuts, sordmuda, etc.) i així ho recull el DIEC”.
c) El guionet també pot tenir una funció sintàctica, amb la qual es marca coordinació en lloc de subordinació. Per a Ruaix un exemple com la corona catalano-aragonesa, on els adjectius català i aragonès estan coordinats i, per tant, hauria d'anar en guionet.
d) El guionet també pot tenir una funció semàntica, consistent a marcar la coexistència de dues o més idees enfront de la fusió d'una sola idea. Per això, el gramàtic proposa escriure hispano-mexicà amb guionet perquè es tracta de dos conceptes diferenciats, mentre que cal mantenir hispanoamericà tot junt perquè indica un sol concepte. La gramàtica provisional de l'IEC accepta que, en els casos en què els compostos estan formats per dos adjectius que prenen la terminació –o (excepte l'últim) quan es vulgui remarcar la independència dels dos conceptes.
e) Pel que fa a la funció fisiognòmica, aquesta marca els elements que integren un compost, de manera que no es pugui confondre amb un mot simple. És el cas de vint-i-u o cap-i-cua.
f) La funció diacrítica permet distingir gràficament entre compostos de tipus irregular que es confondrien amb altres de tipus regular: per exemple, bec-gros, on bec és subordinat de gros.
h) Finalment, la funció estilística uneix sintagmes que circumstancialment volem lligar o relacionar íntimament, com és el cas del títol del conte d'Espriu Tereseta-que-baixava-les-escales.
5. Un altre dels punts crítics que Ruaix veu necessari de revisar és l'admissió de cap en lloc de gens (de). Tal com Brucart (2002/2008: § S 7.2.2.2.b) assenyala, aquests quantitatius poden imposar una interpretació inespecífica del sintagma nominal i només poden aparèixer en un context de modalitat oracional no afirmativa (termes de polaritat negativa). Ruaix considera que la frontera entre cap (quantificador indefinit) i gens (quantificador quantitatiu) s'ha anat difuminant i que s'hauria d'admetre cap en lloc de gens per dues raons: d'una banda, perquè molts noms abstractes, en determinats contexts, passen a concretar-se i a individualitzar-se (“Diuen que té una importància extraordinària”, “Doncs jo crec que no en té cap, d'importància”); d'altra banda, perquè té un ús popular i literari molt estès, almenys en el català central. Pla, per exemple, l'utilitzava: “No en tinc cap ganes”. Segons Ruaix, es tracta d'una evolució lingüística natural paral·lela a les altres llengües romàniques.
6. Les combinacions de pronoms febles en català són moltes i variades. Ruaix considera que la combinació d'un pronom de segona persona i un de primera en què un d'aquests és un reflexiu inherent (al verb), en algunes varietats, es substitueix pel pronom reflexiu de tercera persona. Bonet (2002/2008: § M 10.3.3.3) descriu aquest fenomen i detecta dues combinacions en què una és resultat de l'altra: la primera, la combinació del pronom de segona persona i un de primera, en la qual un d'ells és un reflexiu inherent, dóna com a resultat una seqüència en què apareix el pronom se (exemple extret de Bonet (íbid.), ¡No te m'escapis! seria ¡No se me t'escapis!); la segona consisteix a combinar un pronom feble (originàriament reflexiu) que correspon a la persona i el nombre s'omet, “de tal manera que la persona i el nombre que correspondrien al reflexiu apareixen només en el verb” (per exemple (íbid.), ¡No te m'escapis! seria ¡No se m'escapis!). Ruaix considera que hi ha raons gramaticals que justifiquen el canvi i, per tant, proposa que el fenomen sigui considerat admissible en la llengua estàndard, almenys com a variant secundària, tal com es fa amb altres combinacions pronominals.
7. El setè punt que Ruaix considera que cal revisar és sobre certes oracions de relatiu sense verb. Sobre aquest ús, Solà (2002/2008: § S 21.4.3) en parla i ho considera un fenomen d'influència castellana. Jané l'ha estudiat amb profunditat i hi veu una influència francesa (gal·licisme). Ruaix, que també s'ha dedicat a analitzar aquest fenomen, aconsella evitar, en català, les oracions relatives sense verb implícit, bé substituint-les per una frase amb el pronom personal en lloc del relatiu (quan es tracta d'explicatives), bé fent-hi explícit el verb sobreentès (quan es tracta d'especificatives).
8. Sobre la primera persona del plural de l'imperatiu d'alguns verbs que presenten un segment velar, Ruaix proposa que aquesta forma s'hauria d'admetre, almenys, com a secundària. D'acord amb Perea (2002/2008: § M 4.8.7), la primera persona del plural prové del present de subjuntiu (beguem), mentre que la segona persona del plural prové de l'indicatiu (beveu). No obstant això, “les realitzacions orals, que manifesten una vacil·lació destacable, no es corresponen, però, amb aquest aspecte de la normativa”, comenta Perea (íbid.). Ruaix, per la seva banda, considera que, en els casos dels verbs de radical velaritzat, la forma etimològica més antiga és bevem i que l'imperatiu velaritzat es va formar per analogia amb verbs com dir (“digui ell”, “diguem nosaltres”).
9. El novè punt que Ruaix creu que cal revisar és un dels punts més controvertits de sintaxi catalana: la distribució de les preposicions per i per a. Aquest capítol mereixeria un article sencer, però procurarem sintetitzar les línies generals de la discussió.
Tal com afirmen Viana i Suïls (2002/2008: § S 27.1.2.1) i Solà (1994: § 5), el problema de fons és el contrast que es produeix entre els dialectes ribagorçà-pallarès, tortosí i valencià, que usen per a de manera sistemàtica, i els dialectes de la resta del domini, que fan servir sempre per. La norma Fabra parteix de la base que el català central confon per i per a, i com que això pot provocar vacil·lacions en la llengua escrita, elabora una distinció entre els diversos complements (temps, lloc i causa) que poden presentar aquestes preposicions. El punt més conflictiu de la norma és el que fa referència a l'ús de per i per a davant d'infinitiu, en què Fabra considera que les dues preposicions poden ser igualment acceptables en un cas: “és quan el circumstancial que conté el dit verb en infinitiu expressa el fi o l'objecte de l'acció expressada per un verb anterior i aquest fi o objecte és alhora el motiu d'aquesta acció [ ]. En aquest cas és preferible la preposició simple per a la composta per a. Ex.: Havíem anat a Girona per veure el nostre pare” (Fabra, 1918: § 128.III).
La distribució, doncs, de per i per a de Fabra ha causat dubtes entre els gramàtics: Coromines, en síntesi, proposa mantenir només la distinció entre per i per a davant de sintagmes nominals, ja que considera que l'ús de la preposició per a davant d'infinitiu i partícules, d'una banda, és difícil d'aplicar, i, de l'altra, que la construcció “per + inf. simple” és poc genuïna. Solà (íd.) planteja, en la proposta Coromines-Solà, simplificar criteris, i, per tant, seguir Coromines, si bé un dels problemes a què ha de fer front és “la no acceptabilitat de l'infinitiu simple amb per amb valor causal” (Viana i Suïls, íd.): però tot i això, Solà (íd.) considera que a la pràctica poques vegades es produeix ambigüitat, ja que “els valors causal i final no depenen únicament de la preposició, sinó de les altres paraules del context”.
Ruaix, continuador de la norma Fabra, s'hi oposa pels motius següents: en primer lloc, perquè, precisament, considera que el gir “per + infinitiu simple” ha existit sempre i en tots els nivells de llengua; en segon lloc, considera que és gramaticalment incongruent i defensa que, “si escrivim Materials per a l'estudi dels parlars aragonesos, és lògic i necessari escriure Materials per a estudiar els parlars aragonesos”; en tercer lloc, “perquè no té en compte el conjunt de la llengua ni la tradició literària, busca la facilitat abaixant el nivell expressiu dels escrits i ha produït un cert tarannà de «no ve d'un pam»”.
10. Finalment, l'últim punt sobre el qual Ruaix creu que s'hi ha de pensar una mica més és l'ús de la preposició a en una frase com “d'aquí (a) mig any”. Solà, l'any 2008-2009 va publicar un article en què defensava que calia escriure “d'aquí mig anys”, “d'aquí cinc minuts”. A Ruaix, però, la proposta no el va convèncer i aconsella de no aplicar-la.
Fabra, Pompeu (1918/1933). Gramàtica catalana. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1995/2000. Facsímil. En línia.
Mestres, Josep M., Joan Costa, Mireia Oliva i Ricard Fité (1995). Manual d'estil. La redaccció i l'edicció de textos. Vic; Barcelona: Eumo, Universitat de Barcelona; Universitat Pompeu Fabra; Associcació de Mestres Rosa Sensat, 42009 [revisada, actualitzada i ampliada].
Nogué, Neus, Elvira Riera. “Fent servir el DIEC (i II)” dins Llengua i ús. Revista Tècnica de Normalització Lingüística [Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura], 1997, núm. 8, p. 22 – 27.
Pujol, Josep M., Joan Solà (1995). Ortotipografia. Manual de l'autor, l'editor i el dissenyador gràfic. Barcelona: Educaula, 2011 (4 edició revisada).
Sancho, Pelegrí. La categoria preposicional. València: Universitat de València, 1995.
Solà, Joan. Sintaxi normativa: estat de la qüestió. Barcelona: Empúries, 4ª edició, 1997.
Solà, Joan, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dir.) (2002). Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries, 42008 [edició definitiva].
Totes les cites de Ruaix estan extretes del dia de la conferència.