Comentaris al Diccionari normatiu valencià (XIII)
● En l’entrada seure del DNV trobem:
v. intr. Estar, algú, sobre un suport de manera que el seu cos descanse sobre
l'extremitat inferior del tronc. Vull seure al teu costat. Seure en terra.
Els jugadors suplents seuen en la banqueta.
En l’entrada assentar del DNV
trobem:
1. v. tr. i pron. Posar (a algú) sobre
un suport qualsevol de manera que quede descansant sobre les natges. Assentar
el xiquet en la cadireta. Assentar-se en una butaca.
2. v. tr. Posar (alguna cosa) sobre la base,
de manera que quede en una posició estable. Assentar l'estàtua sobre un
pedestal.
3. v. pron. Arribar, una cosa que fa
moviment, a una posició estable, a un estat d'immobilitat, de repòs. La
construcció encara s'ha d'assentar.
5. v. pron. GEOGR. Establir-se, una
població, en un lloc d'una manera permanent.
6. v. tr. ECON./DRET Apuntar, anotar, inscriure,
registrar. Assentar el que es cobra i el que es paga. Assentar una partida.
7. assentar bé
V. bé1 19.
8. assentar malament V. malament 3.
9. assentar-se en el mig almud V. almud 3.
10. quedar-se amb les barres assentades V. barra
36.
Considere que:
1) La definició de l’entrada seure és correcta, encara que en
lloc de posar inferior seria més adequat posar inferoposterior que
expressa amb més exactitud a quina part del cos ens referim, no siga cosa que
algú decidisca seure sobre la part inferoanterior i tinga
problemes.
2) La primera accepció de l’entrada assentar ha de remetre a
seure. Seure ha de ser el verb principal per a aquest concepte i
assentar ha de ser secundari.
3) En l’entrada assentar no trobem la dita assentar (a
algú) en cadireta que significa dir-li les veritats i posar-lo en el lloc
que li pertoca. Aquesta dita s’ha d’incloure perquè és molt
popular.
● En el DNV trobem que unflar és la forma principal i que
inflar remet a unflar. Hauria de ser exactament al revés, ja que
inflar és i ha sigut sempre la forma preferida per la llengua culta i
podem trobar milers de texts literaris d’autors valencians de tots els temps que
contenen les formes verbals d’inflar. És la forma que trobem en els nostres
clàssics –com ara en el Tirant lo Blanc o en L’Espill de les
dones– i és també la forma més acostada al seu origen etimològic, el verb
llatí inflare.
Unflar és una variant formal molt valenciana que no hem de marginar de la
llengua culta, per eixe motiu la vaig incloure jo en el meu llibre Valencià
en perill d’extinció. Però una cosa és defendre-la, dignificar-la i
salvar-la de l’extinció i una altra ben diferent és convertir-la en la forma
principal i donar-li el paper protagonista.
Vull informar que en el meu parlar, el parlar tradicional d’Alcoi, no es
diu unflar, es diu inflar. Jo no dic ni he dit mai de la vida
unflar.
● En l’entrada pim-pam del DNV diu:
Soroll que fa una sèrie de colps secs o de tirs d'arma de
foc.
Falta l’expressió en un pim-pam que significa, referit a
qualsevol cosa, 'immediatament, ràpidament, en molt poc temps'. Equival a l’expressió castellana en un
plis-plas.
● La tercera accepció de totxo remet a rajola. Ha de
remetre a rajola 1.
● En l’entrada afaenat del DNV diu:
Dedicat a alguna faena.
Considere que seria més adequat:
Molt ocupat en la faena que està
fent.
Una persona pot estar dedicada a una faena determinada i no estar gens
afaenada. El que està afaenat està completament absorbit per la faena i no té
temps per a quasi res més. Que u estiga dedicat a una faena determinada no
impedix que la faça amb tota la parsimònia del món.
● En el DNV no trobem el colp d’ariet o impuls de
Joukowski.
● En l’entrada afaitar del DNV no trobem l’expressió
afaitar en sec que significa 'matar, assassinar'. És una expressió ben valenciana i molt antiga que conec de tota la
vida, no és cap castellanisme. Trobe sorprenent que als redactors del DNV
els haja passat per malla aquesta expressió.
Actualment, afaitar en sec significa també 'afaitar (a algú) amb
una maquineta d’afaitar elèctrica'. És un significat literal que, evidentment,
abans d’inventar-se les maquinetes d’afaitar elèctriques no
existia.
● En el DNV trobem la paraula tonto amb la marca de
col·loquial.
Joan Coromines en el seu DECat (VIII,561a50) diu respecte a
aquest vocable: «mot comú amb el port., cast. i it. tonto, roms. tont, de
creació expressiva; no és mot gaire castís en català [...], però és excessiu
condemnar-lo en termes absoluts com a castellanisme.»
Jo, personalment, considere que no cal condemnar-lo ni en térmens
absoluts ni de cap altra manera perquè dubte molt que siga un castellanisme. El
vocable no és gaire antic. Apareix documentat per primera volta en la nostra
llengua l’any 1627, en castellà només 57 anys abans, l’any 1570, i en portugués
uns anys més tard, el 1715. És una paraula molt coneguda i usada pels valencians
i és d’us general en bona part de la Romània. L’italià, el portugués i el
castellà no tenen cap problema amb el mot en qüestió i nosaltres, si som capaços
de traure’ns de damunt manies absurdes com ara pensar que un mot que acaba en
o àtona ha de ser imprescindiblement foraster, tampoc en tindrem
cap.
Per tant, considere que:
1) Cal eliminar la marca de col·loquial a la paraula tonto i
donar-li el rang de paraula normal i corrent de la nostra llengua a fi que puga
ser emprada sense complexos en la llengua culta, tant oral com
escrita.
2) Cal incloure en el DNV derivats de tonto com ara
tonteria, tontejar i entontir. El verb entontir,
equivalent al castellà atontar, és una creació de la nostra llengua i no
es pot considerar de cap manera un castellanisme. Entontir es forma amb
el prefix en- i és un verb de la tercera conjugació mentres que el verb
castellà atontar es forma amb el prefix a- i és de la primera
conjugació.
3) Cal incloure en el DNV algunes expressions com ara fer el
tonto, molt popular.
● La primera accepció de l’entrada afanyar del DNV
diu:
Actuar, obrar amb rapidesa, apressar-se.
Hauria de dir:
Actuar, obrar amb rapidesa, amb
pressa.
Considere important que s’elimine apressar-se perquè no trobe adequat que per a definir un mot
–afanyar– que emprem des de temps immemorials hàgem d’usar com a suport
un vocable –apressar– que el tenim documentat per primera volta l’any
1839. Els vocables neocatalans com ara apressar o apropar estan
actuant com les cèl·lules cancerígenes acorralant i matant els nostres mots
patrimonials, els que hem usat durant segles i segles. Hauríem de posar-los en
el lloc que els pertoca i no fomentar-ne
l’ús.
● L’entrada manisa del DNV ens remet a taulell 7 i
en taulell 7 diu:
m. CONSTR. Peça quadrada de matèria plàstica i de poca grossària, obtinguda per
laminatge, que es fixa al sòl amb coles especials per a constituir
paviments.
Supose que és un error i que volien remetre a taulell 6 que
diu:
m. CONSTR./CERÀM. Peça de ceràmica, generalment quadrada i amb esmalt vidriat de colors
diversos per una cara, que s'utilitza per a fer paviments o per a cobrir
parets.
Encara que seria millor si diguera:
m. CONSTR./CERÀM. Peça de ceràmica, generalment quadrada i amb esmalt vidriat de colors
diversos per una cara, que s'utilitza per a cobrir
parets.
Perquè ¿les manises s’usen per a cobrir paviments? No guanyaríem per a
esvarons si el sòl de terra estiguera cobert de manises, és a dir, de peces de
ceràmica amb esmalt vidriat. Em referisc, naturalment, a les manises
tradicionals. Segur que algú em dirà que actualment se’n fan
d’antilliscants.
● En el DNV no trobem gentrificació.
Copie tot seguit l’article d’Albert Pla
Nualart titulat El dubtós ennobliment de la
Barceloneta publicat en el diari ARA dissabte 14
de juny del 2014, article a on s’explica clarament el significat d’aquest
substantiu.
L’any
1964 la sociòloga Ruth Glass va crear el terme gentrification per
descriure el procés a través del qual les famílies de classe mitjana anaven
ocupant certs barris -en el seu cas eren de Londres- i desplaçant-ne les de
classe treballadora.
El terme s’ha anat escampant per les llengües veïnes, que han optat per
importar el manlleu adaptant-lo a la seva morfologia: gentrification en
francès, gentrificación en castellà, gentrificação en portuguès,
gentrificazione en italià, etc.
Però el Consell Supervisor del Termcat ha decidit desestimar que en
català se’n digui gentrificació i diu que n’hem de dir
ennobliment.
He criticat tan sovint aquesta poca assenyada tendència del Termcat a fer
el que no fa ningú que avui, perquè el lector no hi acabi veient una obsessió
personal, cedeixo la paraula al Sens dubte, el portal per gestionar
consultes dels serveis lingüístics de la UB.
“ Gentrification és un mot recent [...] que neix amb la càrrega
conceptual que la seva creadora li dóna inicialment. En canvi,
ennobliment és un mot de la llengua general [...] que ja té incorporada
una càrrega denotativa i connotativa determinada. De fet, l’especialització que
se li vol donar a ennobliment en tant que equivalent de
gentrification, xoca amb el sentit més general d’ennobliment com a
derivat d’ennoblir ”. Sobretot, quan “es posa èmfasi en les conseqüències
negatives que pot tenir [...] per a un determinat sector social”.
¿Algú s’imagina què pot pensar un veí de la Barceloneta si algun mitjà
gosa anomenar ennobliment la destrucció per via especulativa de
l’entranyable teixit social que ha caracteritzat aquest
barri?
Preguntes així sembla que no se les fan al Consell Supervisor i això em
fa concloure que tot neologisme hauria de passar pel sedàs dels que de debò
l’hauran de fer servir per comunicar i no només pel de filòlegs dominats per
cabòries erudites.
Considere que seria convenient incloure aquest neologisme en el
DNV, així com algun derivat com, per exemple,
gentrificador.
Cibergrafia
Diccionari normatiu valencià de
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
<http://www.avl.gva.es/dnv>
El dubtós ennobliment de la Barceloneta d’Albert Pla
Nualart
<http://www.ara.cat/premium/dubtos-Ennobliment-Barceloneta_0_1156684358.html>
Eugeni. S. Reig
València, 3 de juliol del 2014