tarongeta
Massa de magre de
porc capolat i pastat amb ou batut, pa arremullat amb llet, jolivert, pinyons,
escorfa de llima ratllada, canella, sal i, si cal per a fer-ho una mica més
compacte, pa ratllat.
El capolat de carn,
en lloc de fer-se només de magre de porc, es pot fer amb magre de porc i de
vedella a parts iguals i, si se’l vol enriquir més, se li pot afegir una
botifarra de car i una miqueta de sagí.
Aquesta és la
pilota típica que els valencians incorporem a l’olla o putxero de Nadal. Té la
forma i la grandària d’una taronja petita i, per això, rep la denominació de tarongeta en una àmplia zona del migjorn
valencià que comprén tota la zona valencianoparlant al sud de la línia
Biar-Busot i bona part de
Josep Garcia Llopis
en el seu llibre Revoltim arreplega
la nadala següent.
|
Passen bones festes, festes de Nadal; bones tarongetes i un conill ben
gran. |
tindre
cara de marededeueta i fets de dimoni
Locució que s’usa
per a expressar que algú te cara de persona agradable, bondadosa, dolça quan en
realitat és una mala pècora capaç de les pitjors malifetes que, pèrfidament,
parla, actua i es comporta de manera que desperta en els altres una falsa
sensació de candidesa, de bondat, d’innocència.
|
No et fies de la teua veïna que eixa té cara de marededeueta i
fets de dimoni. |
He
sentit aquesta dita en la ciutat de València.
A
gran part de Catalunya, tombar, significa ‘fer donar mitja volta’ o ‘part
de volta’, a una cosa, com a una clau ficada en el pany, accepció
desconeguda a Mallorca, i també, com aquí, ‘fer caure allò que estava dret’, si bé
crec que en tal cas
usam més el seu derivat tomar. També deim que una cosa tomba quan la
veim inclinada i a punt de caure. Un ús modern de tombar o tomar, sembla
que molt
generalitzat, és el de ‘fer perdre el curs a un estudiant no aprovant el seu
examen’, o la plaça a un opositor, declarant que no ha superat les
proves.
I com s’explica que tomar tengui un significat tan distint en català del que té en castellà? Idò perquè es tracta de mots coincidents en la forma, però de procedència distinta. Tomar és una veu peculiar del castellà i del portuguès d’origen no ben aclarit, si bé és possible que provengui del llatí autumare, a través d’una forma del llatí vulgar tumare. Tomar, en castellà és molt més antic que en català tomar, i mai no han significat la mateixa cosa. En aqueixa llengua, significà des d’un principi ‘apoderar-se d’alguna cosa, agafar, prendre’, i era un mot d’ús quasi exclusiu del vocabulari jurídic i de les cancelleries, però amb el temps es popularitzà. Un dels usos més corrents és el de ‘prendre’ amb el sentit de ‘ingerir una beguda, o un aliment’ i de ‘administrar-se una medicina», i també el de ‘prendre’ un camí, una decisió, etc. Una cosa curiosa és que a l’Argentina i altres països sud-americans, el verb coger ha pres el sentit obscè de ‘fer l’acte sexual’, i això ha produït un rebuig total del mot en qualsevol de les seves altres significacions, i per evitar-lo usen en molts de casos tomar, donant lloc a frases tan xocants per a nosaltres com un anzuelo para tomar peces o no veia donde tomarse para trepar a la roca, etc. Sembla que al Perú, més tost que tomar per evitar coger, diuen agarrar.
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
L’any 1964 la sociòloga Ruth Glass va crear el terme gentrification per descriure el procés a través del qual les famílies de classe mitjana anaven ocupant certs barris -en el seu cas eren de Londres- i desplaçant-ne les de classe treballadora.
El terme s’ha anat escampant per les llengües veïnes, que han optat per importar el manlleu adaptant-lo a la seva morfologia: gentrification en francès, gentrificación en castellà, gentrificação en portuguès, gentrificazione en italià, etc.
Però el Consell Supervisor del Termcat ha decidit desestimar que en català se’n digui gentrificació i diu que n’hem de dir ennobliment.
He criticat tan sovint aquesta poca assenyada tendència del Termcat a fer el que no fa ningú que avui, perquè el lector no hi acabi veient una obsessió personal, cedeixo la paraula al Sens dubte, el portal per gestionar consultes dels serveis lingüístics de la UB.
“ Gentrification és un mot recent [...] que neix amb la càrrega conceptual que la seva creadora li dóna inicialment. En canvi, ennobliment és un mot de la llengua general [...] que ja té incorporada una càrrega denotativa i connotativa determinada. De fet, l’especialització que se li vol donar a ennobliment en tant que equivalent de gentrification, xoca amb el sentit més general d’ ennobli ment com a derivat d’ ennoblir ”. Sobretot, quan “es posa èmfasi en les conseqüències negatives que pot tenir [...] per a un determinat sector social”.
¿Algú s’imagina què pot pensar un veí de la Barceloneta si algun mitjà gosa anomenar ennobliment la destrucció per via especulativa de l’entranyable teixit social que ha caracteritzat aquest barri?
Preguntes així sembla que no se les fan al Consell Supervisor i això em fa concloure que tot neologisme hauria de passar pel sedàs dels que de debò l’hauran de fer servir per comunicar i no només pel de filòlegs dominats per cabòries erudites.
Sobre abans d’ahir, amoïnar i
tarda
Pere Ortís
El
butlletí digital Migjorn, que surt cada dia de València, llevat del cap de
setmana, i encara dissabte treu una cosa o altra d’interès, aixeca la llebre
respecte als castellanismes ‘abans d’ahir’, ‘amoïnar’ i ‘tarda’. Sempre és molt
ben vinguda la reflexió, ni que no hi puguem estar d’acord en tota línia. Diria
que cal fer-hi algun oportú distinguo. I partiria d’aquell principi que sempre
he inculcat, dels clàssics, error
corrigitur ubi deprehenditur, sense que importi el nivell de convenciment
amb que utilitzaves aquestes paraules, ni hi faci res el contracor que ara et
reporta corregir-les. Que Déu n’hi do del convenciment amb què a casa practicàvem el verb “amoïnar”, i jo l’he
practicat fins ara, arran d’aquesta observació, sense mai sentir-li la ferum de
castellà. Fem-hi una sincera anàlisi recolzats en els bons amics, i sòlids
puntals, Fabra, Moll, Coromines.
També hi faria anar aquell altre principi clàssic, filosòfic, que els
puntimirats exigim tant dels altres, en tots els camps: Bonum ex integra causa, malum ex quovis
defectu. Perdoneu les llatinades, però sonen tan bé, són de quan estudiaves
llatí que estàs encaterinat de la paraula viva i culta que et resta impresa per
la resta de la vida, per caure’t sovint de la ploma.
Abans d’ahir Coromines i el Fabra el registren tan normals, tan reposats,
que no en sospiten res. El Moll no el registra, ni el nega explícitament. Admet
despús-ahir, com el Fabra i com el
dèiem de petits. El Moll registra abant-d’ahir, que potser sí que el deien els
mallorquins amb qui vaig estudiar. Francament, a abans d’ahir no se li veu perquè hagi
de ser castellanisme. El registren tots els diccionaris, llevat del
Moll.
Aquest i el Coromines diuen
categòricament que “amoïnar” és castellà,
el segon assegura que procedent de mohín, “ganya amb la qual hom expressa
un disgust”. Coromines espella la paraula i diu que, de fet, no apareix en el català fins al segle
XVIII. El Fabra l’admet llisament, no hi remarca res de més avant, que és ben
simptomàtic i fa procedir amb control d’emocions... A veure què hi diuen els
magnats vivents de la llengua, com el mateix Migjorn. Personalment, no tinc cap
inconvenient a prescindir-ne, sempre i tant que sigui per la puresa de la
llengua ex integra causa. Hem sofert
un desencís igual amb els verbs ‘entregar’, ‘preguntar’, ‘quedar’, que són
manllevats del castellà. De fet el mallorquins, per comptes de ‘preguntar’,
diuen demanar. I jo també ho dic,
ara. Però podríem ficar-hi aquell element que “totes les llengües assimilen
paraules foranes i les integren a la pròpia riquesa”. I que evident que és això,
per exemple, respecte a l’anglès. Però si a una llengua minoritària, que corre
perill d’extinció, i es va omplint de paràsits i desfigurant-se sintàcticament,
per raó d’una de poderosa que se la menja per moments, li apliques aquest
principi de l’assimilació, adéu-siau llengua! Que és el que volen enemics i
“esperits oberts i receptors” respecte al català. Cal veure si, per comptes
d’”amoïnar”, podem utilitzar molestar,
patir o patir-hi, aclaparar,
passar(-hi) quimera, empudegar, etc. Amb una llengua tan rica que tenim, no
cal patir-hi gens. No cal que els catalans passem quimera i estretors per
paraules, puix que en som prou rics.
Com dic, a les
llengües fortes i d’abast mundial no els cal patir per assimilar paraules
foranes, que la bona salut ho supera tot, com un organisme pletòric que tot ho
paeix i tot ho assimila. Nogensmenys, el castellà prou que hi para compte, i a
desgrat de la forta salut de què gaudeix, Limpia, fija y da esplendor. Quina sort!
Ja voldríem per al català una institució d’aquesta mena i amb un poder semblant,
amb un amor a la llengua per damunt de tot i que res no vinclés. No hi puc fer
més, em sento compel·lit a confessar que, un bon grapat, ho hem trobat a faltar
això.
I pel que fa a
tarda, el Moll diu categòricament que és castellà, i addueix com a provar més
forta que no el diuen ni a Mallorca ni a València ─horabaixa i vesprada, respectivament─, on conserven
el català antic i potser més pur que al Principat. També es basa en la manera de
pronunciar la paraula al ponent català i al centre, amb e molt tancada allà i
amb la a normal a Barcelona. De la seva banda Coromines fa el mot ben antic i
català i al capdavall ve a dir que és la substantivació del femení del
l’adjectiu llatí tardus. tarda, que començà a dir-se per
l’àrea més reculada de la influència del castellà, la de Perpinyà, al
Principat, i d’allí s’estengué per
tot Catalunya. Tardus, a, um, vol dir
“lent, dificultós, feixuc, tard, tardà”.
Però vegem que tant
horabaixa com vesprada tenen connotació d’acaballes
del dia i passen per ull la tongada que va de després de dinar fins al vespre.
Altres llengües tenen una paraula expressa per a omplir i designar aquest buit,
més una altra per a les acaballes. L’anglès fa afternoon i evening; l’italià fa pomeriggio, sera i vèspro; el francès fa après-midi i soir; el llatí fa postmeridiem i vesper; el castellà fa tarde i crepúsculo. Els mallorquins també
saluden: Bon
vespre.
Al capdavall, una gran riquesa. Però és bo analitzar-la, polir-la,
donar-li esplendor, enriquir-se’n, que en som força
lluny.
Victus: la traducció de les expressions col·loquials i del llenguatge
groller
[1]Per exemple, l’adaptació del malnom d’un capitost, que passa de Miérdez en l’original a Merdis en la versió catalana. Això implicava adaptar també l’explicació que es donava: «en los apellidos de origen castellano la terminación“ez” significa “hijo de”» passa a «als cognoms catalans d’origen castellà la terminació “is” significa “fill de”» (p. 384).