tapit
Que té els seus
elements molt junts. Comprimit, dens, compacte, espés.
|
El brosquil aquell era tan tapit que no es podia passar de cap de
manera. |
En la narració
curta El ferrer de Bèlgida d’Enric Valor i Vives trobem:
|
Més endins, hi havia la cuina, i, al fons, es veia una porta,
fronterera, que donava al corralet, enmig del qual s’alçava una frondosa
figuera que, a l’estiu, feia una ombra molt tapida, i, sobretot, collita
abundosa i de bona classe. |
En la narració
curta titulada Dolça recompensa de l’escriptor alcoià Jordi Valor i Serra
podem llegir:
|
Primer collírem el millor raïm de la vinya i després de deixar la
cistella en casa ens en pujàrem cap a amunt creuant la via del ferrocarril
de Gandia, la carretera de València i la via de Xàtiva; ens internàrem pel
pinar de Gormaig que tenia uns racons molt tapits i espessos i algunes
clarianes poètiques. |
Els fragments
següents són de la rondalla El Gegant del
Romaní d’Enric Valor:
|
Mitja hora bona de feina duia feta, quan
va ataüllar un romer ufanós, que creixia una braça alt vora el marge
pedregós d’un bancalusseu erm: –Ah, quin romer més tapit! –va exclamar el
forner. |
|
Llavors, amb gran sentiment del pare i
gran engrescament de l’Adolfet, que deia que estava en punxes de ganes de
trobar-se el Gegant del Romaní, van anar al tros on era el romer tapit i
sedós, i Batiste s’hi va agafar i va pegar
estrebada. |
En la rondalla El castell del Sol d’Enric Valor podem
llegir:
|
Muhammad obeeix; però malgrat clavar-se
per una senderola entre tapides frondes, al poc es giren i senten (res no
veuen, pels revolts de la senda) el trec-trec de les ferradures del cavall
de l’Home del Sol. |
En la
novel·
|
–Enguany la serra és tendra –afegí el Mingarro–; ha plogut molt en
la primavera. El timó té dos pams, i per tots els alts la verdina puja més
d’un eixem. Aniran bé si van pel pinar tapit, que fa molt bona
ombra. |
Els fragments
següents són de la rondalla Esclafamuntanyes d’Enric Valor:
|
I, al capdadins del bosquet, destria un altre casalici que
blanquejava entre els arbres ufanosos i
tapits. |
|
Buscà corrents un bon recés davall d’uns arbres tapits, vora una
raconada de penyes, i s’hi va ajupir per passar-hi la
nit. |
|
El jove, amb el gec ben ajustat a la gola i el barret estacat fins
a les orelles, llegües devorava per l’estreta senda, entre els troncs
altíssims i la xara punxosa i
tapida. |
I els següents de
la rondalla Abella, també d’Enric
Valor:
|
I amb el braç estés li mostrava unes roges teulades, uns merlets
de joguina, lluents al lluny com si fossen rajoletes de Manises, tot
pertanyent a un casalici de caire misteriós, voltat de balustrades i
tapides arbredes, que s’alçava enmig de les hortes cap a la banda de
ponent, no més d’un quart d’hora lluny d’on Jaumet es
trobava. |
|
Els ecos que feien els boscatges tapits repetien breument:
Negre! |
En el
Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig (1851) i en el
Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea
(1891), en l’entrada tapit, trobem: «tupido, da».
El
Diccionari General de Francesc Ferrer Pastor (1985) també arreplega
l’adjectiu tapit. Diu: «Atapeït, compacte
[tupido]».
El
DCVB diu d’aquest adjectiu: «Atapeït, compacte (Empordà, Alt Pallars,
Urgell, País Valencià); cast. tupido.»
El
DECat de Coromines (VIII, 291b15) diu: “Recollit primerament pel
DTo. en la variant tapir «denso, condenso, stipo, constipo»
(1647). Aquesta variant resta avui valenciana: «tapit: cosa tupida»,
Sanelo (I, 130v1); Valor-Giner defineixen tapir ‘fer que una tela, etc.
siga ben espessa, que no tinga intersticis, espessir-la’, aplicat a teixits o
brancatge.”
No
arrepleguen l’adjectiu tapit cap dels diccionaris següents: DGLC
de Fabra, DIEC, GDLC, DVal, diccionari del SALT 3. Sí que
l’arreplega, en canvi, el DOPV de l’AVL.
L’adjectiu tapit és àmpliament usat pels valencians. Sé segur que
s’usa, com a mínim, a l’Alcoià, a la Vall d’Albaida i al Baix Vinalopó, però el
seu ús està molt més estés. En molt llocs s’usa la variant formal atapit.
És una paraula nostra, molt antiga i encara viva, que ha estat injustament
bandejada de la llengua normativa.
tara
Quantitat d’un aliment sòlid que
es pren com a aperitiu i com a acompanyament d’una beguda, normalment
alcohòlica. Sovint es tracta d’un producte elaborat en la cuina, com per exemple
bocinets de truita de queradilla, encara que també poden ser olives, ametles
fregides, cacauets torrats, trossets de formatge, de cuixot o d’embotit,
etc.
|
A mi m’agraden molt
les taretes d’Alcoi. ¡Quines coses més
bones! |
El
diccionari normatiu diu de trobar que és «veure presentar-se a la fi
(allò que
cercàvem)», «coincidir per atzar amb qualcú a algun lloc», «veure
presentar-se
(quelcom) sota una determinada manera d’esser, aspecte, etc.», mentre
que del segon en posa que és «topar-se (amb algú), sortir al pas
(d’algú)». Per deixar-ho més clar: si dues persones se cerquen, o caminen en direccions
oposades, en el
moment que es veuen cara a cara s’encontren, mentre que dues persones
que es coneixen i que sense cercar-se es veuen a algun lloc, es
troben.
Amb
tot i que encontrar, i el seu derivat encontre, no siguin molt
populars, en
tenim exemples d’ús tradicional i encara actual, com el nom de la processó
dita «de l’encontre». Una glosa que, si no ho record malament, vaig
llegir a la revista L’Ignorància, deia: «Me n’anava no sé on / vaig encotrar
no sé qui / me va
contar no sé què / i no sé que li vaig dir». De vegades trobam en
castellà
encuentro inadequadament traduït per trobada, com és el cas del punt de
trobada del
nostre aeroport, que quedaria millor dient-li punt d’encontre, perquè la
gent no va
a reunir-s’hi, sinó, normalment, a encontrar-s’hi amb qualcú. En canvi,
de la
reunió de persones que acudeixen a un lloc determinat per parlar o fer-hi
qualsevol altra cosa, podem dir-ne una trobada, com generalment
es fa, però mai «una
encontrada».
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
“Dado que”. Atès que. Atès que hi ha roba estesa, no ho xerraré.
Atesa la teva sort, no vinc amb tu.
“Dar palo”. *Donar pal”. Pegar.
Pegar amb un bastó. Amb un garrot. Pegava al pobre nen. Donar
bastonades. Rebre, donar garrotades. Pegar amb un
bastó.
“Dar un beso”. Fer un petó. Fes-me un petó,
reina.
“Dar-se cuenta”. *Donar-se compte”. Adonar-se. A la fi s'adonà
que l'estafaven. Adona’t que ets un
badoc. Cal reparar que el verb
és adonar-se, i no adonar-se’n. El
pronom en hi va quan cal fer
referència a un nom que hom després no menciona. Molts diuen: *No se n’adonava
que li aixecaven la camisa”, per No
s’adonava que li aixecaven la camisa. És a dir que, quan l’objecte d’adonar-se
és present, hi sobre el pronom en.
“Dar gusto”. *Donar gust”. Donar
bo. Donar bo prendre el sol; sol
solet vina’m a veure.
“Darse la vuelta”. *Donar-se la volta”. Girar-se. Tombar-se. Mal parlaven d’ell i es girà i els fulminà
amb els ulls. Fer un gol mig girant-se, o fer-lo a la mitja volta, o fent mitja volta,
o mig
tombant-se.
“Darse
la vuelta la situación”. Capgirar-se la
situació. Nedaven en l’abundància,
però s’ha capgirat la situació.
“Date prisa”. *Dóna't pressa”. Afanya't. Mou-te. Mou-t'hi. Au, de
pressa! Afanya't, que fem tard.
“Debido a”. *Degut a”. A causa de. Per raó de. Per mor de.
S'han assecat per causa de l'eixut. No ha vengut per mor d’en Pere.
“De
cuando en cuando”. *De quan en quan”. De tant en tant. Adesiara. Tot
sovint. De tant
en tant gira full. *De tant en
quant”. De tant en tant. De tant en tant surt el sol. Plou,
adesiara.
“De haber sabido esto”. *D'haver sabut això”. Si sé això. Si arribem a
saber això. Si ho sabia abans. Si sé això, no vinc. Si arribem a saber
això, no hi participem pas. Si ho sabia abans, jo pla que l’hauria posat a rotlle.
“De lo contrario”. En cas contrari. D'altra manera. D’altra banda.
Altrament.
L'ajuntament hi ajudarà; en cas contrari, ja ens espavilarem.
“De nada”, a Amèrica: “Por nada”. *De res”, l’ha imposat aquesta
expressió castellana, en respondre a Gràcies, i ha desbancat els preciosos:
No s’ho val. No hi ha de què. No es
mereixen. ─Gràcies, noi, pel teu cop
de mà. ─No s’ho val. ─Gràcies per averar-me el paquet. ─No hi ha de què. No es
mereixen.
“De pacotilla”. De pa sucat amb
oli. Ha estat un discurs de pa sucat
amb oli. Mentalitat de pa sucat amb oli.
“De por vida”. *De per vida”. Tota la vida. Per tota la vida.
Aquest mal ja el tindrà tota
la vida. O per tota la seva
vida.
“De repente”. *De repent”. De sobte. Sobtadament. Tot d'un plegat. De
cop i volta. A la impensada. En Tal morí de sobte. Tot d'un plegat, la
vella
s'enrabià.
“Dejar córrer”. Deixar-ho córrer. Deixar-ho estar. Deixar fer. Deixa’l estar, d’una vegada! Deixa fer la
pilota, brivall!
“Derrame
cerebral”. Vessament cerebral. Feridura. Apoplexia. Ferir-se. Embòlia.
Hemorràgia. Ictus. En Joan ha mort d'una feridura. En Tal s'ha ferit.
Pot ser que això de feridura, aplicat a aquest cas, soni malament a aquell que no ho ha
dit mai ─que ho ha dit sempre en castellà─ i ara vol traduir-ho al català. Però
així ho hem dit sempre, i encara es diu. És una paraula, i és un verb, ben
nostrats.
“Desde luego”. Per descomptat. I tant! Prou que. Pla bé. Per
descomptat que no saps on vas. Si ho sé abans, jo pla que li dic el nom del
porc!
“Desde que”. Des que. D'ençà que. Des que s'ha post el sol som aquí
El nostre titular de portada de dijous va crear dubtes i debat abans i després de publicar-se. Fa molts anys, quan la informació no ens assaltava tothora i per tot arreu, els titulars dels diaris tendien a ser més explícits en detriment de la brevetat i l’impacte.
Però avui no podem obviar que el lector viu en un brou informatiu que de vegades, quan hi domina molt un ingredient -com l’abdicació reial-, ja pressuposa un context per defecte. Això explica que a l’ARA tituléssim “CiU se’n desmarca”, i a El Periódico, “CiU desconnecta”.
I que no s’espanti el veí de dalt: no li trepitjo el terreny i em cenyeixo a l’àmbit lingüístic. Pocs qüestionen el segon titular i, en canvi, alguns no veuen clar el pronom del primer. Tan poc clar que arriben a proposar “CiU es desmarca”. Però aquest afany d’escamotejar el cos del delicte fa agramatical la frase sense fer-la més autosuficient.
Imaginem-nos que Felip VI, ja entronitzat, vol que Mas vagi a la Zarzuela, i un dels nostres rotatius bilingües, molt eufòric perquè té una exclusiva, titula amb lletres de pam: “ Mas irá ”. Tothom tindria clar, en aquest cas, que la versió catalana només pot dir “Mas hi anirà”.
La presència de l’ hi no fa menys autònom el titular, i la seva absència, com en l’altre cas, el fa agramatical. Si “CiU es desmarca” us sona millor, és perquè la influència del castellà us ha esmussat la intuïció.
Que la intuïció balla ho prova que hàgim traduït el magnífic thriller de Hitchcock The man who knew too much -en castellà El hombre que sa bía demasiado - amb un calcat L’home que sabia massa, mentre que el francès, conscient que sap massa d’un tema molt concret, opta per L’Homme qui en savait trop.
Esclar que saber-ne massa evoca habilitat per fer una cosa i no pas un excés d’informació. Potser caldria una versió més lliure. Suggereixo, de cara a un futur més independent, L’home que sabia on i quan.