InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.300
membres]
Butlletí número 1024 (dijous 26/06/2014) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes
ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn ací
InfoMigjorn se'n va de
vacances
Entre el 27 de juny i el 31
d'agost no es distribuirà el butlletí InfoMigjorn.
L'1 de setembre, si no hi ha cap
impediment, ens trobarem de nou.
Els subscriptors del butlletí
InfoMigjorn Cap de
Setmana continuareu rebent-lo
cada divendres, com fins ara.
Bon estiu a
tothom.
SUMARI
1) 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú
2) 300 dites que faran
història
3) J. Leonardo Giménez - Què és un
crac?
4) J. Leonardo Giménez - (De) seguida i seguit
seguit
5) J. Leonardo Giménez - De calent i de colp a
repent
6) Màrius Serra - Apotegar?
7) Núria Puyuelo - Sense
malentesos
8) David Paloma - Els
veïns de dalt
9)
Presentació a Castalla de la novel·la Els
països del tallamar de Joan-Carles Martí i
Casanova
10) L’AVL recolza el projecte de Llei d’Impuls de la
Cultura i del Mecenatge que prepara el
Consell
12) Principals resultats
de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013
15) Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
141).
485. Les llengües són molt
més que un mitjà per a comunicar-nos.
Jaume Vallcorba i Rocosa
Enginyer i
filòleg
2)
3)
Article publicat en el Levante-EMV divendres 2 de maig
del
2014
Què és un
crac?
J. Leonardo Giménez
Tots sabem que el Genovés i Kempes eren dos cracs de la pilota valenciana
i del futbol, respectivament. Com ho són Rafa Nadal i David Ferrer. Messi i
Cristiano Ronaldo, no cal dir-ho. Tot el món té clar que un crac és un
personatge destacat, que excel·lix. Segons la definició del Diccionari normatiu valencià, és ‘persona que destaca molt en la
seua activitat, especialment en els esports’, entre altres accepcions. Bé, quan
dic tot el món, ho faig generalitzant, però encara hi ha algun sèneca lingüístic
que, en este curs que ja està en les acaballes, intentà explicar en classe
(universitària) de valencià que “crac”, referit a persones, sols és
‘persona d’escassa vàlua en un concepte o
altre’. Definició
que també figura en alguns diccionaris, però que a hores d’ara queda anacrònica
al costat de la que fa referència a la descrita més amunt, que té un significat
contrari a la d’’escassa vàlua’. Alguns diccionaris inclouen les dos definicions
(contradictòries), però el mencionat, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua,
només arreplega, referit a persones, opine que encertadament, la de personatge
molt destacat, especialment en l’esport. Igual que ho fa l’Esadir.cat, el portal
de la Corporació
Catalana de Mitjans de Comunicació, amb l’advertiment que amb
eixe significat no el recull el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.
Efectivament, el DIEC2, referit a persones sols arreplega el sentit citat
d’’escassa vàlua’. Esperem que Messi arribe a dominar esta llengua, versió
catalanooriental, però esperem també que mai de la vida patisca cap indigestió
de normativa conservadora ni essencialista i, en conseqüència, que mai pense que
considerar-lo un crac és una ofensa. Si això passara, li recomanaríem que
llegira la definició d’eixa paraula
en el DNV i en l’Esadir.cat, que és
d’aplicació per a ell i per a tots els esmentats al principi, i de segur que li
agradaria més que
l’anacrònica.
“Crac” també és ‘desastre financer o comercial,
fallida’, “El
crac de les empreses constructores va repercutir molt negativament en tota
l’economia”. I
és també l’’onomatopeia per a representar el soroll sec que fa una cosa que es
trenca’, “Heu sentit el crac del peu de la
taula?”
I encara n’hi ha una altra accepció, no massa gloriosa, que té esta
paraula, ja que també fa referència a un tipus de droga. Ah, i els cavalls de
carrera també poden ser cracs, però sols els molt destacats, com els esportistes
que
excel·lixen.
Article publicat en el Levante-EMV divendres 13 de juny
del
2014
(De) seguida i seguit
seguit
J. Leonardo Giménez
Fa uns pocs dies vaig sentir dir a una xica d’uns trenta anys que el seu home, després de
més de dos anys en l’atur, tornava a tindre “seguida”. Pensava que eixa
expressió havia caigut en desús i que ja era pràcticament perduda entre la gent
jove. Però, pel que es veu, encara té vida entre les i els que no arriben a
la quarantena.
I esperem que en tinga per sempre. “Tindre seguida” té, entre
altres, el sentit que li donava la xica referida, és a dir ‘tindre treball
remunerat de manera fixa o jornal tots els dies’. El Diccionari normatiu valencià, de
l’AVL, inclou eixa accepció tan nostrada: ‘faena,
ocupació,“Necessita tindre una seguida per a
estabilitzar-se”. També la inclou amb semblant precisió el diccionari de la
RACV: ‘Tindre treball, faena o ocupació constant’. Esperem, i a vore si
entre tots ho fem, que la maleïda crisi, provocada pel neolliberalisme de gola
ampla, vaja desapareixent i tots i totes tinguen l’oportunitat de “tindre
seguida” com fa uns pocs anys se’n tenia. “Seguida”, en un sentit més ampli,
significa, en general, ‘continuïtat, sense interrupció’, amb diversos matisos
com ‘continuïtat i orde en l’activitat’, “L’hospitalització de son pare li va trencar la seguida”. També
tenim “mala seguida”, és a dir ‘anar per mal
camí’.
Com a filla o fillola d’eixa paraula tenim “de seguida”, locució
adverbial que significa ‘sense tardar, immediatament, tot
seguit’, “Un moment, acabe de seguida”. El valencià
de llibre no la usa massa, preferix “tot seguit”, que és nostra també, però no
per això s’ha de bandejar una locució tan viva, popular i valenciana. En algunes
zones de Catalunya “anar de seguida” pot significar allò que ací diríem “anar
lleuger”, “anar a xorro”, “fer blanet”. I no cal que entre en més detalls ni
precisions escatològiques, encara que siga amb eufemismes, que vostés ja m’han
entés.
De la família de “seguida” tenim l’expressió “seguit
seguit”, una peculiar repetició de paraula que dóna precisió al que es vol dir,
que és ‘de manera continuada’, ‘moltes voltes’, ‘sense parar’. Eugeni S. Reig la inclou en l’excel·lent obra
lexicogràfica Valencià en perill
d’extinció, amb exemples com “Eixe motoret funciona seguit seguit, de nit i
de dia” i “Els teus fills vénen seguit seguit per ací, els veig molt”. La
repetició de paraula es dóna també en altres casos com “Anant anant vaig
entropessar i vaig caure, però no ha sigut res”.
5)
Article publicat en el Levante-EMV divendres 20 de juny
del
2014
De calent i de colp a
repent
J. Leonardo Giménez
Malauradament la selecció espanyola de futbol en rebé “de
calent” de l’holandesa en el seu primer partit del mundial de futbol. Igualment
la portuguesa, perquè Alemanya li pegà, esportivament, “de valent”. Encara com
una eventual selección catalana (amb independència o sense”) no jugava i rebia
una traita d’una França jacobina. Massa per als sentiments patris peninsulars.
Del partit de la Roja contra Xile, no cal ni parlar-ne. Però com que esta
columneta versa cada divendres sobre qüestions de llengua, m’hi pose. Entre les
primeres paraules d’este article està la locució “de calent”, que vol dir ‘molt
fort, amb molta intensitat’. No ha disfrutat dels favors del model llibresc, que
sempre ha preferit la sinònima “de valent”, però és d’ús ben general en àmplies
zones valencianes. Com era previsible, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’ha
inclosa en el Diccionari normatiu
valencià. Eugeni S. Reig ja la va
arreplegar en l’impagable recull lèxic Valencià en perill d’extinció,
definint-la com a ‘molt, de manera constant i ardorosa, sense afluixar’, ‘amb
força, amb totes les forces’, amb els exemples “Ahir vàrem treballar de calent
tot el dia”, “Este matí a les set ha plogut de calent i ara fa un sol que
torra”.
Una altra expressió molt usada pels i per les
valencianoparlants és “de quan en quan”, també condemnada, fins ara, a
l’ostracisme de la incorrrecció normativa a favor de “de tant en tant”. També la
institució normativa valenciana, en la seua línia de poar en la genuïnitat i la
naturalitat de la parla, l’ha inclosa en el DNV. Les dos locucions
mencionades signifiquen ‘alguna volta, de temps en temps, a intervals’, “Ara
només vaig al futbol de quan en quan” (o “de tant en tant”). Una altra locució
rescatada de la invisibilitat normativa pel Diccionari normatiu valencià és “de colp
a repent/de colp i repent”. El model del valencià de llibre, fins ara, havia
preferit l’equivalent “de sobte”, però ara no hi ha raons “normatives” per a
seguir bandejant una expressió tan nostrada i usual. El mencionat lexicògraf,
Eugeni S. Reig, també l’havia inclosa
en l’esmentat llibre, amb exemples com ara “De colp a repent es va fer blanc com
la paret i va caure en terra”, “De colp a repent es va alçar de la cadira…”. Són
tres dels moltíssims exemples de l’abundant fraseologia rescatada de les
tenebres de la
incorrecció. I encara n’hi ha qui s’atrevix a desqualificar el
DNV!
6)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 13 de juny del
2014
Motacions
per Màrius
Serra
A Llagostera topo amb verbs que no havia sentit mai abans. Apotegar,
per exemple. La persona que me’l deixa anar diu que de nen els més pinxos de la
classe l’apotegaven per intimidar-lo. Ho escriu tal com ho pronuncia, aputagar, però intueixo que és una mala
influència d’aquesta paraula malsonant de quatre lletres, que és com ho dirien
els anglesos per no dir puta. Busco per aquí per allà i finalment trobo que
l’Alcover-Moll recull el verb apotegar: “Agafar-se amb braó per a
barallar-se o com a marcada possessió de l’objecte”, que remet al diccionari de
Pere Labèrnia. El meu informant, doncs, en fa un ús precís. Me’l puc imaginar de
nen al camp de futbol del Llagostera en plena disputa amb un rival just abans
d’escometre’l d’una manera que ell anomena amb un altre verb que també em
resulta incomprensible: trussar. Quan
li demano que me’n descrigui l’acció abaixa el cap i amenaça de clavar-me’l al
pit, com un Zidane qualsevol. Diu que trussar vol dir empènyer amb el cap o
les espatlles, com els jugadors de rugbi a la melée. Trossar amb o sí que figura als
diccionaris, però vol dir embolicar, lligar, arromangar... No me’n surto fins
que no li trec la erra i vaig a petar al verb tossar: “donar cops amb el tòs, amb el
cap” i també “entossudir-se, entestar-se”. Ara sí que som al cap del carrer.
Trobo que els dos verbs llagosterencs defineixen perfectament l’actual procés
sobiranista. Ara mateix ens apoteguen tant com poden i de vegades sembla que
abaixem el cap. No pas per a tossir sinó per a
tossar.
7)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 13 de juny del
2014
Núria Puyuelo
L’adverbi malament
pren la forma mal quan apareix davant de participi. Direm «Aquest llibre
està molt mal escrit», i no «Aquest llibre està molt *malament escrit», o bé
«Aquesta ampolla està mal tapada», i no «Aquesta ampolla està *malament tapada».
El mateix succeeix amb l’adverbi bé, que es converteix en ben quan
precedeix la forma verbal: «Aquesta feina està ben feta», i no «Aquesta feina
està *bé feta». Aquestes formes, com hem dit, només s’usen davant de participi i
són incorrectes en altres construccions, com ara «Si *mal no recordo, fa dos
anys de la inauguració», en comptes de «Si no recordo malament, fa dos anys de
la inauguració».
L’adverbi mal també
és molt productiu en la formació de compostos. Per exemple, en els adjectius
malordenat, malsà, malsegur, malsofert,
malintencionat, malsonant, malsucós i malvist.
L’adverbi, en aquests casos, ha mantingut el seu significat original: una
persona malnodrida és una persona que es nodreix malament i no algú que
no es nodreix, que sí que tindria el significat desnodrit. Ara bé, hi ha
altres casos en què l’adverbi ha perdut el significat i ha passat a negar el
segon element del compost. Per exemple, malcreient no és un nen que creu
malament, sinó, un nen que no creu, així com malobedient, que és una
persona que no obeeix i no pas algú que obeeix malament.
També trobem molts verbs
formats amb l’adverbi mal convertit en prefix, com ara malcriar,
malacostumar, malaconsellar, malpensar, malcasar,
malferir, malparir, malparlar, malpensar,
malprendre, maltractar, malveure, malviure; i
substantius, com per exemple, malson, malnat, malformació,
malentès i malvolença.
Ara bé, hi ha algunes formes
amb l’adverbi mal que sovint es confonen perquè, tot i que estan molt
fixades, es continuen escrivint separades perquè l’adverbi no actua com a
prefix. Seria el cas de mal humor, que escrivim separat, tot i que en
canvi trobem al diccionari l’adjectiu malhumorat, que sí que va junt. O
bé, mal educat o mal educar, que s’escriuen separats, malgrat que
altres formes molt pròximes quant a significat, com ara malcriat o
malcriar i malacostumat o malacostumar, les trobem escrites
juntes al diccionari.
Sabíeu
que...
En català, escrivim junt
malgastar, malpensar, malacostumar, però mal educar
i mal interpretar s’escriuen separats, perquè en aquests casos l’adverbi
mal no actua com a prefix.
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 20 de juny del
2014
Els veïns de dalt
David Paloma
Lleida acull fins demà (21 de juny del
2014) l’XI Congrés de l’Associacion Internacionala d’Estudis Occitans: un
punt de trobada d’occitanistes que és excepcional per un parell de motius. El
primer és que la ciutat de Lleida ofereix els únics estudis d’occità de tot
l’Estat, motiu pel qual ja tocava que, per primera vegada, aquell congrés se
celebrés en un lloc on l’occità és oficial (a Catalunya l’occità és llengua
oficial des del 2006). El segon motiu és que aquests mesos van farcits de
celebracions. Aviat farà 25 anys que l’occità és oficial a la Vall d’Aran; ja fa
500 anys del tractat del Pla d’Arrem (una reglamentació sobre els drets de
pastura i de trànsit de mercaderies; un compromís de pau entre les valls que el
van signar: el Pallars, Vilamur, la Ribagorça, Loron, Larbost, Uelh, etc.);
també fa 700 anys de la signatura de la Querimònia, que suposa el dret històric
de la Vall d’Aran, la seva carta magna, així com la seva vinculació a la Corona
d’Aragó, i en fa poc més de 800 de la famosa batalla de Muret. Pere el Catòlic,
l’últim rei català, hi va deixar la vida defensant els veïns de dalt, els
occitans, davant la invasió francesa. No diré què va estar fent la nit abans, el
nostre rei Pere; només diré que un altre Pere, l’escriptor i capellà Pere Ortís,
ha escrit que el que va fer va fer-ho “a tot drap, car era molt faldiller i
amant de les belles dames”. L’endemà, abans d’entrar en batalla, el rei Pere
estava exhaust.
Parlem d’un temps en què la famosa Corona
d’Aragó va néixer bilingüe: català per part de Ramon Berenguer IV i aragonès per
part de Peronella. Un temps en què, fins i tot tenint en compte la desfeta de
Muret, el prestigi literari de l’occità va fer que els catalans adoptessin
aquesta llengua per a l’expressió poètica.
Aquests dies els estudiosos debaten sobre l’occità antic i l’occità
modern; sobre la literatura occitana de l’edat mitjana, la literatura moderna i
la contemporània; sobre les polítiques lingüístiques de l’occità, i sobre la
Catalunya occitana i l’Occitània catalana. En vuit llengües diferents s’ha
parlat en el Congrés de la llengua i de la literatura occitanes. L’occità, per
primera vegada, és la llengua més utilitzada.
Destacat
Lleida és potser la ciutat on es publiquen més llibres en occità fora
del territori occità. El principal artífex de l’expansió occitana, en termes
científics, és Aitor Carrera.
9)
Presentació a Castalla de la
novel·la
de l'autor elxà Joan-Carles Martí i
Casanova,
Editorial Documenta Balear, Ciutat de
Mallorca.
La presentació del llibre anirà a càrrec de Josep Lluís
Rico.
Lloc: Auditori del Centre Cultural Castellut - C/ Dr. Fleming, 50 - 03420 - Castalla
(l'Alcoià)
Data: divendres 27 de juny del 2014
Hora: 20.00 h
10)
L’AVL recolza el projecte de Llei d’Impuls de la
Cultura i del Mecenatge que prepara el
Consell
La Junta de Govern de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha valorat molt
favorablement l’avantprojecte de Llei d’impuls de l’activitat cultural i del
mecenatge a la Comunitat Valenciana, que promou el Consell, al considerar que
permet incentivar accions en favor del valencià, al temps que proporciona
instruments legals per a assolir una equiparació amb el
castellà.
L’informe de l’AVL contempla el mecenatge com un element positiu per a la
projecció de l’ús social de la llengua, a través de l’acció concertada dels
poders públics i de l’altruisme del teixit social valencià. Alhora, la
institució normativa aporta algunes consideracions al text inicial en la línia
de reforçar la presència de la llengua pròpia.
Eixes propostes estan dirigides al foment de les traduccions d’obres
d’autors valencians i d’altres llengües al valencià, i en general a la promoció
de totes les manifestacions artístiques i audiovisuals que tinguen com a mitjà
d’expressió lingüística el valencià.
Finalment, l’Acadèmia proposa que la distinció de “Gran Mecenes” de la
Comunitat Valenciana, prevista en l’avantprojecte, porte el nom de Pere Maria
Orts i Bosch. L’AVL justifica esta petició per la seua impagable labor
filantròpica en favor del patrimoni cultural valencià.
Publicat en El Periscopi dissabte 21 de
juny del 2014
Miquel Àngel Lladó
Ribas
Sembla ser que el Govern autonòmic està decidit a impulsar l'ús de
l'article salat als mitjans de comunicació públics que utilitzen el català en
les seves informacions, especialment al més emblemàtic de tots ells i potser el
que té una major quota d'audiència: IB3, el consorci que agrupa la ràdio i la
televisió públiques de les Illes Balears. La raó principal adduïda per
l'Executiu és que la varietat lingüística usada a IB3 ha de ser un reflex fidel
de la realitat social. Tot i aquesta primera intenció, que aparentment s'adiu
amb el sentit comú, hom no pot deixar de tenir la sospita que el propòsit real
és allunyar-se del català (la cursiva és intencionada), en el sentit de
diferenciar-se com més millor de la llengua que es parla al Principat de
Catalunya i que va ser introduïda a les Balears arran de la conquesta catalana
de l'any 1229, liderada per les tropes de Jaume I i els seus fidels vassalls.
Que consti que no pretenc, ni prop fer-hi, fer una lliçó d'història, ni
tan sols de sociolingüística. La meva intenció no és altre que aportar una mica
de llum a allò que constitueixen els usos lingüístics comunament acceptats pels
habitants d'aquestes illes, d'una banda, i tractar de fer veure, com afirmen la
majoria de filòlegs i estudiosos de la llengua, que ambdues modalitats, el
català estàndard i les seves varietats dialectals a les Balears (o modalitats,
com diuen ara), poden conviure perfectament sense destorbs ni interferències, de
l'altra. Així ho afirma Francesc de Borja Moll a la seva Gramàtica catalana
referida especialment a les Illes Balears (Editorial Moll), un text la primera
edició del qual –no és una dada menor- data de 1968. Varen ser molts –un
servidor, per exemple- els que vàrem iniciar l'aprenentatge de la nostra llengua
amb aquest manual que pretenia (no era una tasca fàcil, ateses les diferències
que havien tengut al seu moment Mn. Antoni Maria Alcover i Pompeu Fabra) donar
una visió global del corpus de la llengua i, alhora, mostrar les particularitats
que, sense violentar aquest corpus, caracteritzaven les nostres variants
dialectals. Així ho explicava el propi Moll als Preliminars del volum que
comentam: La llengua literària no s'ha de formar necessàriament pel predomini
complet d'un dialecte damunt els altres, sinó per la generosa cooperació de
tots. Cada dialecte té les seves bones qualitats, que cal aprofitar per enriquir
la llengua general; i cadascun té també els seus defectes, els excessos de
diferenciació, que cal sacrificar davant les formes tradicionals que representen
el punt de convergència de totes les variants dialectals.
Més clar aigua.
Em consta que don Francesc ha tengut i té detractors en l'àmbit de la Filologia,
però ningú no li pot negar la seva voluntat de treballar de valent per la nostra
llengua i, el que potser era més difícil, d'assolir un equilibri entre les
formes centrals (identificades amb el català estàndard o normatiu) i les
perifèriques, que no per aquest fet i com va defensar amb sòlids arguments eren
menys autèntiques o genuïnes. Però molt me tem que no és aquest el propòsit del
nostre actual Govern en matèria lingüística. O si ho és ho diu molt baix,
gairebé amb la boca petita i en petit comitè. I això no és bo per a la cultura,
a part que confon la gent. Pel que fa a l'ús de l'article salat a IB3, crec que
resulta inqüestionable que estam parlant d'un àmbit formal, on hauria de
prevaler la modalitat estàndard sobre els dialectalismes (el sacrifici
convergent de què parla Moll), com succeeix amb totes les llengües de prestigi
arreu del món culte i civilitzat.
En fer aquesta afirmació no descobresc
res de nou, Déu me n'alliber. És l'opinió dels més prestigiosos filòlegs que han
estudiat les llengües romàniques, fins i tot la de l'Acadèmia Espanyola de la
Llengua quan, segons Moll, declarava: “... la lengua castellana no ha
prevalecido totalmente sobre las de los otros pueblos que habitan la Península
Ibérica, puesto que (...) los vascongados y los pueblos que hablan el catalán o
alguna de sus variedades (Cataluña, Valencia y las Islas Baleares), conservan su
propio lenguaje y lo cultivan literariamente”. I així defineix el Diccionario de
la Real Academia Española l'entrada ‘mallorquín', en la seva accepció
lingüística: Variedad de la lengua catalana que se habla en la isla de
Mallorca.
Tan mal de fer és assumir el que diuen les institucions de
prestigi relacionades amb la llengua? Quin sentit tenen, doncs, determinades
interpretacions sobre aquest quòrum comunament acceptat? Es legítim –i sobretot
científic- sacrificar el tot per la part? Suggeresc a ses Senyories que
llegeixin el volum de Moll, si no ho han fet. I que ho facin amb la ment oberta,
sense prejudicis ni premisses prèvies. Hi trobaran baules, seny, generositat a
balquena: just el que ens fa falta per recuperar el consens extraviat en tan
sensible i delicada
matèria.
Principals resultats de l’Enquesta
d’usos lingüístics de la població 2013
La Direcció General de Política Lingüística del
Departament de Cultura i l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) han dut
a terme l'any 2013 la tercera Enquesta d'usos lingüístics de la població (EULP
2013).
Els resultats de l’Enquesta mostren que a
Catalunya la majoria de la població de 15 anys i més declara entendre, saber
parlar, llegir i escriure el català, en les proporcions següents: entendre
(94,3%), saber parlar (80,4%), llegir (82,4%) i escriure (60,4%). En nombres
absoluts hi ha 5.899.400 persones de 15 anys i més que entenen el català,
5.027.200 de persones que el saben parlar, 5.152.400 persones que el saben
llegir i 3.776.300 persones que el saben escriure.
L’enquesta recull també amb quina o quines llengües
s’identifica la població; dades sobre el coneixement de terceres llengües; dades
de transmissió lingüística intergeneracional; l’interès sobre aprendre o
millorar els coneixements de català, etc. L’EULP també destina un apartat a
mesurar l’ús i el coneixement de l’occità, aranès a la Val
d’Aran.
Publicat en EL PUNT AVUI dilluns 23
de juny del
2014
Optimisme
sobre el futur del català
Una
ràpida lectura dels resultats de l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la població
catalana, que divendres va fer públics el Departament de Cultura, pot portar al
pessimisme respecte a la incidència de la nostra llengua en la Catalunya actual.
Sobretot quan es constata el percentatge de prop del quinze per cent de
diferència entre aquells que diuen que tenen el castellà com a llengua habitual
(50,7%) i els que utilitzen normalment el català (36,3%). També pot portar a
preocupació el fet que hagi baixat el percentatge de ciutadans que tenen el
català com a llengua inicial (gairebé cinc punts des del 2003). Una lectura més
atenta, però, posa de manifest un punt clau per al futur del català: des del
2002 ha
crescut en més d'un 6,2% el nombre de persones que, tot i que la seva llengua
inicial no era la nostra, ara l'usen habitualment. Un munt de gent que han
percebut el català com una llengua útil i que han decidit utilitzar-la amb els
seus fills. Una notícia que convida a mirar amb molta esperança el futur.
Curiosament, el canvi es produeix més entre immigrants de fora de l'Estat que no
pas entre els espanyols establerts recentment a Catalunya.
L'estudi de l'ús social del català no és l'objectiu de l'enquesta feta
pública divendres, però no cal fer gaires investigacions per poder constatar
que, en molts àmbits de la vida social, la nostra llengua continua essent
minoritària, si no hi és marginada del tot. Només cal fer un tomb pels
supermercats, pels jutjats o pels cinemes per comprovar-ho. I si no avancem per
aquest camí de res servirà la feina feta a l'escola amb la immersió lingüística,
base segura dels bons resultats coneguts divendres. D'aquí la voluntat del
govern del PP d'atacar-la.
14)
Publicat en el diari ARA diumenge 22
de juny del
2014
Sebastià
Alzamora
Els resultats de l’última Enquesta sobre Usos
Lingüístics, presentada despús-ahir pel departament de Cultura i l’Institut
d’Estadística de Catalunya (Idescat), són reveladors i eloqüents. Segons va fer
públic el conseller Mascarell, d’acord amb les dades del 2013, el castellà és la
llengua habitual d’un 50,7% de la població catalana, mentre que el català ho és
del 36,3%. Això significa un augment de cinc punts a favor de l’ús del castellà
respecte dels resultats del 2008 (l’Enquesta d’Usos Lingüístics es realitza cada
cinc anys, amb una mostra de 7.500 enquestats), en què el castellà era la
llengua habitual per a un 45,9% de la ciutadania catalana, mentre que el català
ho era per a un 35,6%.
Alguns es mostraran contents (potser eufòrics) davant
d’aquests percentatges; d’altres els lamentaran profundament. Els eufòrics
atribuiran el repunt del castellà a una suposada reacció contra les “polítiques
d’imposició” del català que, segons ells, perpetra la Generalitat; els segons
diran que es deu a l’afluència d’immigració llatinoamericana a terres
catalanes.
Un servidor, si se’m permet, s’estima més evitar les
interpretacions simplistes. Una enquesta no és la realitat, sinó un dels molts
possibles reflexos que pot arribar a emetre una mateixa realitat, i sempre és
recomanable agafar-les cum grano salis, com saben prou bé els cuiners de
dades dels partits polítics. Resultats com els de l’Enquesta d’Usos Lingüístics
no ens haurien de dur a sobreinterpretar-los com fan els actors dolents amb els
seus papers, sinó senzillament a constatar-los i a prendre’n nota. Personalment,
això sí, em sembla lògic deduir que, si l’ús del castellà té en cinc anys un
augment de cinc punts, és molt més plausible que sigui a causa de l’arribada de
nous catalans castellanoparlants (sense que això impliqui cap judici de valor:
només faltaria que cada ciutadà no pugui parlar tranquil·lament la seva llengua
materna), que no pas d’una insòlita reacció ciutadana contra una hipotètica
política lingüística totalitària del govern català, que, com saben molt bé els
mateixos que la denuncien, és un invent seu que no existeix ni ha existit mai.
Les polítiques impositives del castellà, en canvi, sí que han existit i
segueixen existint, amb una intensitat política i legislativa fàcilment
comprovable tant a Catalunya, com al País Valencià, com a les Illes Balears. Un
fet desgraciat del qual no tenen cap culpa, d’altra banda, ni la llengua
castellana ni encara menys els conciutadans que la parlen.
Ara bé: les dades que ofereix l’Enquesta haurien de
servir com a mínim per desmentir d’una vegada per totes, precisament, aquesta
fal·làcia sobre la suposada persecució que el castellà pateix a Catalunya (i
fins i tot, segons alguns, a les Balears). Molt mals persecutors hauríem de ser
tots plegats per estar cada dia constrenyent una llengua que després no fa més
que augmentar el seu ús social. Quins són, els percentatges d’ús del català dins
Espanya? Gràcies i deixin de dir bajanades, sisplau.
15)
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
1) Eugeni S. Reig -
tapit
2) Eugeni S. Reig -
tara
3) Antoni Llull Martí - Trobar i
encontrar
4) Pere Ortís - Empobriment de la
llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li.
Fraseologia lèxica. Lletra D.
5) Albert Pla Nualart - Un pronom en un titular de
portada
6) David Paloma - Josep Ruaix: "Sóc un
lingüista de batalla"
7) Griselda Oliver i Alabau - De les perspectives de la demolingüística
catalana
8) Neus Nogué Serrano -
Rematitzacions i
focalitzacions
Si voleu rebre cada
divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d’enviar a
l’adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l’adreça
electrònica on voleu rebre’l.
Els nous
subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins
d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de
Setmana que s'han publicat fins
ara.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací