Entre el 27 de juny i el 31 d'agost no es distribuirà el butlletí InfoMigjorn.
L'1 de setembre, si no hi ha cap impediment, ens trobarem de nou.
Els subscriptors del butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana continuareu rebent-lo cada divendres, com fins ara.
Bon estiu a tothom.
484. Dimitir de la nostra
llengua és dimitir d'aquelles particularitats del coneixement, nostres i
històriques, és perdre la nostra personalitat mental. És, doncs, suïcidar-nos
pel que fa a la nostra original i rica
identitat.
Jaume Vallcorba i Rocosa
Enginyer i
filòleg
Entrevista al catedràtic de lingüística general de la Universitat Autònoma de Madrid
L'estudi de la terminologia, o la incorporació de noves unitats a la llengua, se sol associar sovint amb noves tecnologies, disciplines altament especialitzades o a com ens ho fem davant d'un neologisme que és fill de l'espontaneïtat de l'anglès. Aspectes com la variació sembla que costen d'encaixar en una disciplina que cerca la normalització, la univocitat entre una denominació i un concepte.
Darrerament, aquesta porta que tenia tancada la variació comença a mostrar símptomes de canvi. Dos exemples: la incorporació al TERMCAT de dos assessors, M. Josep Cuenca i Ramon Sistac, per a tractar qüestions de geosinonímia. D'altra banda, fa poc que la SCATERM va organitzar unes jornades ben suggeridores sobre la variació, diguem no tant semàntica com pragmàtica, o de connotació dels termes quan no són innocents i es trien de manera intencionada.
La variació és més evident quan la branca de la qual volem seleccionar la terminologia toca tangencialment o de ple algun ofici o art tradicionals. Ací les unitats lèxiques no ens vénen de l'abstracció, sinó que en la llengua espontània dels usuaris mateix ja hi ha aquelles unitats terminològiques. Des del punt de vista dels professionals que s'hi dediquen, ja tenen feta la part de «postproducció»: no cal fer un seguiment de quin grau d'ús tenen els termes perquè de fet ja s'utilitzen espontàniament. Alguns casos hi ha, això sí, en què l'ús del terme espontani no es correspon amb l'adequat a la normativa, bé perquè és un localisme, perquè és un castellanisme o perquè té alguna incorrecció o canvi fonètic.
| Concretem-ho més i anem al tema central de l'article. Ens situem en l'àmbit temàtic de la construcció, com sabem amb terminologia abundantíssima i ben treballada pel que fa al català. Una obra excel·lent és el Diccionari visual de la construcció. Concretem-ho encara més. Dos elements tan bàsics com són el que en castellà en diuen ladrillo i baldosa [cerámica] tenen en la nostra llengua més variació del que hom podria pensar d'entrada. De fet, la sensació que teníem abans d'escriure aquest article és que a tots els pobles valencians anomenaven rajola/rajol al primer, i taulell al segon. I simplificàvem la realitat pensant que al Principat en deien en general maó/totxo i rajola. |
El primer pas, abans d'afirmar la distribució territorial de les variants, ha estat constatar-les amb una enquesta amb els conceptes com a imatges per a no condicionar (http://goo.gl/qRgZOr). Els resultats són sorprenents (http://goo.gl/eC7B6K) i fins i tot hi ha casos com el de Pego (Marina Alta) en què el terme popular és blic (un anglicisme a partir de brick).
Farem en primer lloc gramàtica descriptiva, és a dir, no emetre judicis de si és més o menys normatiu o adequat. Ho compararem amb el que diuen els diccionaris normatius i algun de descriptiu, i al final del procés farem una proposta per a la normalització dels termes, que inclou una voluntat de convergència dialectal.
Anem per feina. El punt de partida d'aquest article, el que ens ha cridat l'atenció des del punt de vista lingüístic, és com, grosso modo, al Principat s'anomena maó/totxo al que els valencians anomenem majoritàriament rajola/rajol. En canvi, al Principat i ignoràvem que també a molts pobles valencians, rajola és la ‘Peça de ceràmica per a fer parets o per a cobrir paviments' (Diccionari normatiu valencià, AVL, s. v. taulell).
Quin pot ser l'origen d'anomenar rajola dos elements constructius de formes tan diferents i per a utilitats l'una purament constructiva i l'altra de cobriment? Fem un salt enrere per a trobar-ne la resposta. Fins quasi el segle XX, els materials bàsics eren els que hi havia propers al lloc de construcció. Sí que és veritat que antigament es feia ús del maó/rajola, primer sense coure i més avant cuit, cosa que el feia més durador. En el cas dels maons/rajoles, la clau és que, per entendre'ns, no eren gruixuts com els actuals, sinó relativament plans, com avui dia seria una rajola/taulell ceràmics per al paviment.
La clau de la «confusió», o més ben dit, d'anomenar rajola els dos objectes que en castellà diuen ladrillo i baldosa és perquè des de l'origen era una peça universal, que servia «per a fer paviments, parets, pilars, voltes, etc.». Així ho diu la que considerem l'obra de referència en el lèxic de la construcció: Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció, de Miquel Fullana (Editorial Moll).
Comprovem què en diuen els diccionaris. Sembla que confirmen la nostra explicació. Tant el DIEC2 com el de l'Enciclopèdia Catalana, en l'entrada rajola/rajol tenen com a primera definició l'ús com a paviment o per a les parets; i una de les accepcions ho defineix com a ‘Maó prim'. Ara anem al Diccionari normatiu valencià, de l'AVL. Diu el mateix, però des de la perspectiva valenciana: rajola/rajol té com a primera accepció la ‘Peça d'argila secada i cuita per a fer parets '; i com a accepció secundària ens remet a taulell, en el sentit de ‘Peça de ceràmica, generalment quadrada i amb esmalt vidriat [ ] per a fer paviments o per a cobrir parets'.
L'origen de rajola (potser per metàtesi de l'àrab aljura) és en definitiva una peça de relativament poc gruix. Tingueu en compte que el terme castellà rajuela va en aquesta línia: «Piedra delgada y sin labrar que se emplea en obras de poca importancia y esmero» (DRAE). I tenim indicis que rayuela, el joc que nosaltres diem sambori, xarranca o xinga, entre d'altres, rep el nom de la pedra plana amb què s'hi juga. El mateix diccionari de la RAE marca l'origen de rajuela en raja, que té com a accepcions ‘Hendidura, abertura o quiebra de algo', cosa que suggereix la tècnica emprada per a extraure les lloses de la roca natural.
Altres diccionaris ens confirmen la confluència de significats. El Diccionari llatí-català de Columna en l'entrada lăter, lăteris té en català tant maó com rajola. I quan consultem l'etimològic de Coromines, en una remissió a Nebrija (any 1500) ens fa saber que en castellà antic també hi havia la dualitat de «ladrillo de barro cocido: later lateris» i «ladrillado suelo: pauimentum latericium» (http://goo.gl/1wFfvp).
Tria de variants per a l'ús terminològic
Per tant, una vegada hem fet la consulta de les variants dialectals i després d'haver constatat l'origen polisèmic de rajola, volem suggerir quines formes considerem preferents a l'hora de normalitzar aquests termes.
Per a referir-nos a la peça que s'utilitza com a paviment o per a cobrir les parets veiem com a denominació principal rajola. És la més usada, manté el tret original de peça plana, i la trobem tant a Igualada com a Barcelona, Pego, Callosa d'en Sarrià, o Palma. Com a sinònim complementari, taulell. Aquesta forma també està molt estesa en els pobles valencians: Puçol, el Cabanyal, Carcaixent, Vallada, Tavernes de la Valldigna, etc. Caldria establir un debat de si la principal pot ser taulell ceràmic, que és la que utilitzen els fabricants a la zona de Castelló i és tècnicament precisa.
Si parlem de les peces decoratives que veiem en parets, especialment del bany o de la cuina, o simplement decoratives, proposem manisa. En el parlar espontani trobem que en l'enquesta diuen manisa/maniseta a Serra, Tavernes Blanques, Banyeres, Alcoi, Callosa d'en Sarrià, Sant Joan, etc. És un terme que no entra en conflicte amb cap altre, aporta matisos a la llengua i és tradicional, fins al punt que a Alcoi i altres poblacions tenim el verb emmanisar. Ve de la tradició ceràmica de Manises.
Per a l'acció de cobrir amb peces el paviment o les parets, per transparència semàntica i per l'avantatge de derivar una paraula de la mateixa família, proposem enrajolar (format per parasíntesi). És la forma habitual a pobles com Sant Joan, Palma o el Prat de Llobregat. Com a sinònim complementari, per l'ús estès i com a derivat de l'altre sinònim complementari, entaulellar (que segueix la família de taulell). Descartaríem per a la fitxa terminològica xapar. Tot i que és una paraula viva i correcta normativament, no té la precisió que demana un terme, ja que xapa no és equivalent a rajola/taulell, perquè fa referència a una placa prima de metall o altres materials.
El quid de la qüestió és com anomenem la peça per a construir parets, el que en castellà diuen ladrillo. Maó seria una de les formes principals, sens dubte, ja que té la precisió que demana el terme, no entra en conflicte amb cap altra denominació i té un ús estès i consolidat pels diccionaris normatius. Totxo la consideraríem vàlida en un llenguatge estàndard; però no com a genèric, ja que sembla que si filem prim, és un tipus de maó (massís, o de tants centímetres de gruix, etc.). Pel que fa a rajola, en un diccionari terminològic no seria desitjable que fóra denominació principal, ja que entra en conflicte amb la proposta de rajola com a paviment. Una solució possible, i viva als nostres pobles (Alcoi, Sant Joan), és utilitzar el masculí rajol (que molts parlants alternen naturalment, no de manera sistemàtica, amb rajola) com a sinònim complementari de la principal maó.
I finalment, una valoració. Hem pretès fer una aportació limitada, conscients que falten zones de domini lingüístic per a constatar (comarques de Castelló, aprofundir en les Illes, etc.). Ens agradaria que s'obrira un debat al voltant d'aquests termes, i qualsevol aportació serà benvinguda.
Ricard Ferrer Sarió (Servei de Llengües i Cultura, Universitat
d'Alacant)
Enric Barba Casanovas (Departament d'Edificació i Urbanisme,
Universitat d'Alacant)
La UB us ofereix el postgrau en Assessorament Lingüístic (en català) i Serveis Editorials (ALSE), de 30 crèdits acadèmics i organitzat conjuntament pel Departament de Filologia Catalana i els Serveis Lingüístics.
El postgrau s'adreça a llicenciats o graduats en filologia, lingüística, traducció i interpretació, i altres ciències humanes i socials en general. També poden cursar-lo estudiants de darrer curs de llicenciatura/grau i professionals sense titulació específica que vulguin obtenir coneixements aplicats avançats en assessorament lingüístic i serveis editorials.
El postgrau està dirigit pels professors del Departament de Filologia Catalana Neus Nogué i Joan Santanach, i per la directora dels Serveis Lingüístics, Conxa Planas. La coordinació és a càrrec del professor Joan Santanach i Eulàlia Salvat, també del Departament de Filologia Catalana.
Adreça de contacte: alse@ub.edu
Termini de preinscripció: de l'1 de juny al 25 de juliol del 2014.
Lloc d'impartició: Facultat de Filologia, Gran Via de les Corts Catalanes, 585 – 08007 Barcelona
El portal de recomanacions de serveis turístics no admet comentaris en aquesta llengua 'per manca d'infrastructura necessària'
'Fa uns quants dies vaig escriure un comentari al popular portal turístic TripAdvisor per valorar un restaurant on havia dinat i em van enviar un missatge explicant que la meva opinió no es podia publicar perquè era escrita en català.' Això va passar a Orlando Barrial, de Cerdanyola del Vallès, a qui l'empresa va respondre que encara no tenia la infrastructura necessària. Barrial va decidir de no quedar-se plegat de braços i va engegar una campanya de protesta que ja passa de quaranta mil signatures.
'Em sembla absurd que TripAdvisor no permeti de valorar un
restaurant de proximitat català en llengua catalana i que en canvi sí que
permeti de fer-ho en turc i en indonesi', diu en la petició en línia. Una
petició que no para de rebre adhesions perquè la web de viatges permeti als
usuaris de publicar ressenyes i opinions en català.
Ara mateix,
TripAdvisor admet comentaris en alemany, anglès, àrab, castellà, coreà, danès,
francès, grec, indonesi, italià, japonès, neerlandès, noruec, polonès,
portuguès, rus, suec, tailandès, turc i xinès.
La primera vegada que vaig sentir el seu nom va ser en algun moment de l'any 1984, quan feia el màster de filologia hispànica a Osaka. Jo havia deixat de treballar en un banc japonès, i estudiava per especialitzar-me en sociolingüística catalana. Aleshores no hi havia cap llibre sobre el tema escrit en japonès. Tampoc no en trobava en castellà (encara no dominava el català). Estava desesperat. Ara seria molt fàcil aconseguir informacions i material a través d'internet, però aquest instrument encara no havia arribat al món. Si no hagués trobat, per pura casualitat, El conflicto lingüístico en Cataluña: historia y presente, d'en Francesc Vallverdú, segurament m'hauria plantejat la possibilitat de renunciar al meu projecte. I, per tant, és molt probable que no hagués arribat a escriure en català, ni potser aquestes línies.
El 1997 en Francesc va venir al Japó amb la seva dona Carme per assistir al congrés internacional sobre les llengües minoritàries del món. Jo havia de fer-hi una comunicació sobre la curiosa paraula catalana micaco (que vol dir nespra), que segons Joan Coromines és d'origen japonès. I aquí hi entra en joc la casualitat, perquè al principi el convidat era el doctor Antoni Badia i Margarit, que finalment no va poder venir per problemes de salut. En el seu lloc va venir en Francesc. Si el doctor Badia hagués estat bé, no hauria conegut ni en Francesc ni la Carme.
Vam parlar, perquè érem els únics que tractaríem la llengua catalana en les nostres intervencions. Normalment, en aquella circumstància hauríem pogut acabar sent coneguts del mateix gremi i prou. El cas és, però, que al cap d'uns dies, en Francesc i la Carme van passar uns dies a la nostra casa de Kobe. No és gens normal que convidis una persona que acabes de conèixer a casa teva perquè sí. I tanmateix les coses es van desenvolupar amb tota naturalitat. Em semblava la cosa més normal del món que vinguessin a casa nostra. Aquest fet demostra millor que res que tenia una gran qualitat personal que no deixava d'atraure la gent. En Francesc i la Carme van caure molt bé a la meva dona, que els esperava a Kobe. I amb els nostres fills, que tenien 9 i 6 anys, s'hi van fer molt amics de seguida. Encara puc veure nítidament en Francesc i el nostre fill petit Kei caminant agafats de la mà sota un cirerer tot florit al peu del castell de Himeji, Patrimoni de la Humanitat.
La nostra relació ha continuat des de llavors. És a dir, que s'ha perllongat durant 17 anys! Ens vèiem cada cop que veníem a Catalunya. Quan la meva dona traduïa Camí de sirga, de Jesús Moncada, ens van portar d'excursió per l'Ebre, on està ambientada la novel·la. Naturalment, vam arribar a conèixer els seus fills i fins i tot les seves nétes. Quan vam passar unes setmanes a Barcelona ens van deixar un piset que ocupava una de les seves filles... La llista dels records sembla que no té fi, i tots són molt bons.
L'última vegada que vam veure en Francesc va ser quan els vam convidar a casa nostra per dinar. Si no recordo malament, els vam servir unes vieires amb salsa de tomàquet i un peix blanc amb salsa de nata. Ens ho vam passar molt bé. Uns dies després ens vam assabentar que en Francesc solia menjar molt. No ho sabíem, malgrat que havíem estat amics durant tants anys. No estàvem gaire segurs d'haver-li servit una quantitat suficient de menjar. Malauradament, ja no hi haurà una altra oportunitat de tornar a convidar-lo.
L'any 1955, el pensador José Ortega y Gasset es va morir i els fills van trobar entre la correspondència una carta que Joan Maragall li havia enviat el 1910. La van tornar als hereus del poeta, els quals la van publicar en una edició commemorativa del centenari del seu naixement. Josep Pla en reprodueix un fragment al seu llibre Joan Maragall, un assaig, dient que és un document molt poc conegut. Com que a pesar de la divulgació que Pla en va fer segueix en la meva opinió sent desconegut, em fa l'efecte que val la pena insistir-hi i per això em permeto posar-lo a l'exposició del lector d'avui a través d'aquest diari que polsa els temps en què vivim.
Deia
Maragall a Ortega: “El catalanismo no puede desaparecer, no os hagáis ilusiones;
tendrá, como ha tenido, sus altos y sus bajos (tuvo un bajo de siglos y ya veis
cómo volvió a levantarse), mandará o no mandará diputados a Cortes, hará la
Solidaridad siempre que se dé causa para ello y la deshará cuando cese la causa
y volverá a hacerla y deshacerla cien veces, y cien veces cantaréis victoria
contra ella y otras cien tocaréis a rebato contra ella; todo parecerá que ha
concluído, y todo volverá a empezar; nos esforzaremos unos y otros, todos, en
borrar toda diferencia, en olvidar todo agravio, en buscar un ideal común, un
ideal superior –diremos– que nos una, que nos funda, que nos haga una sola
cosa... pero siempre, siempre, siempre, os lo juro, volverá a levantarse este
impulso, esta fuerza, esta cosa viva, aguda, inmortal, que es el espíritu
celtíbero, que es el genio particular, que es la lengua, que es el Mediterráneo,
o el Pirineo, o la raya del Ebro... o la raya de Dios: la borraréis y volverá a
salir, la apagaréis y volverá a encenderse, la ahogaréis y volverá a respirar,
la mudaréis y volverá a ser ella misma, nunca, nunca, nunca morirá; es la raya
de Dios, es el genio particular, es el espíritu, es la lengua, ¿lo entendéis
bien?, os lo digo en la vuestra, pero ¡ay!, no os hagáis ilusiones, lo pienso en
la mía, no hago más que traducir. Siglos y siglos os hemos hablado así,
traduciendo, y la lengua no ha muerto; aquí está; tan viva como la portuguesa,
que allí está; tan viva como la castellana, que ahí está en vuestros labios; no
en los míos, sino sólo en mi pluma... ahora.” Una mica més avall de l'escrit
surt el Maragall que tots coneixem a través de la seva Oda a Espanya, aquella
que acaba amb el cèlebre “Adéu Espanya!” però que comença dient “Escolta,
Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana”. Diu el poeta
de la “paraula viva”: “¿No me entendéis? Dios mío, qué no daría yo porque me
entendierais...”