A
tots ens han venut la moto de l’anglés. Ens han fet creure que, hui en dia,
saber anglés és imprescindible; que cal saber anglés per a triomfar en qualsevol
professió, en qualsevol activitat. Hui, si no saps anglés, ets un terròs que no
aprofites per a res. Això és el que, molt hàbilment, ens han ficat dins del cap.
I som tan ingenus i tan pobres d’esperit que ens ho hem
cregut.
El
motiu d’afirmar que l’anglés és tan important rau en el fet que tothom considera
que eixa llengua és, actualment, la lingua franca mundial, el
sabir del segle xxi. Al
llarg de la història de la humanitat els habitants de pobles amb llengües
completament diferents han tingut la necessitat imperiosa d’entendre’s per
motius comercials, polítics, militars, religiosos, etc. Sempre s’han creat
llengües artificials barrejant paraules i construccions de diversos idiomes. La
més famosa és la lingua franca o sabir, creada a darreries de
l’edat mitjana pels pobles de la Mediterrània –especialment del nord d’Àfrica i
de les penínsules Ibèrica i Italiana– agafant lèxic de l’àrab, el català, el
castellà i diversos parlars de la península italiana (genovés, napolità,
sicilià, venecià). Era una llengua bàsica, amb el lèxic imprescindible per a
entendre’s els habitants dels pobles situats en les costes del Mediterrani
occidental. Actualment, en record d’aquella barreja medieval de diversos
idiomes, els lingüistes donen el nom de sabir o lingua franca a
qualsevol idioma que s’use per a fer que puguen entendre’s i comunicar-se
poblacions de llengües diverses. Però ¿quines característiques ha de tindre una
llengua per a poder-la considerar un sabir o lingua franca? Les
següents:
1) No
ha de ser la llengua pròpia de cap poble.
2) Ha
de ser una llengua pactada, no una llengua imposada.
3) Ha
de ser una llengua senzilla, amb el lèxic imprescindible, sense lèxic
superflu.
4) Ha
de ser una llengua precisa, que no origine confusions o
malentesos.
L’anglés no reunix cap d’aquestes característiques. L’anglés és la
llengua pròpia d’Anglaterra que, amb l’expansió de l’Imperi Britànic, es va
imposar en una part molt important del món. Actualment, els Estats Units
d’Amèrica del Nord, antiga colònia britànica, és la major potència mundial des
del punt de vista econòmic, militar, científic, tecnològic, informàtic,
periodístic, etc. I, com a conseqüència d’això, també lingüístic. Els
nord-americans imposen, de facto, la seua llengua, l’anglés. La immensa
majoria de les pàgines web estan en anglés, les millors publicacions
científiques, mèdiques, tecnològiques, etc., estan en anglés, quasi tots els
llibres de món estan traduïts en anglés. Si tenim en compte que, a més dels
Estats Units, l’anglés és la llengua del Regne Unit de la Gran Bretanya i
Irlanda del Nord, de la República d’Irlanda, del Canadà, d’Austràlia, de Nova
Zelanda, de la Unió Sudafricana, de les Filipines i d’un bon grapat més d’estats
d’Àfrica i de la resta del món, des de molt grans i poblats com l’Índia –a on és
llengua cooficial junt amb l’hindi i 22 llengües més– fins a molt petits com
Malta –a on també és llengua cooficial junt amb el maltés–, la cosa es complica
encara més.
Considerar l’anglés com a lingua franca amb la qual puguem
intercomunicar-nos totes les persones del món és una injustícia tremenda. Per
molt bé que parlen l’anglés un coreà, un hongarés, un italià, un àrab o un
xinés, mai de la vida el parlaran amb la seguretat, la desimboltura i la
naturalitat que el parla un angloparlant nadiu com, per exemple, un novaiorqués
i un londinenc. Voler que la llengua d’intercomunicació mundial siga una llengua
viva pròpia d’una part del planeta –per gran i poderosa que siga eixa part del
planeta– implica discriminar les persones que no la tenen com a llengua pròpia,
relegant-les a una categoria inferior. Adoptar l’anglés com a lingua
franca implica convertir els anglòfons en éssers humans de primera categoria
i enquadrar la resta de la humanitat en una segona
categoria.
L’anglés és una llengua imposada per la força dels diners del món
anglòfon, sobretot dels Estats Units. Ells dominen la ciència i la tecnologia,
ells dominen les finances, ells dominen el món dels negocis, ells dominen
internet. Ells parlen i escriuen en la seua llengua, la llengua que coneixen a
la perfecció. I qui vulga entendre’ls, que aprenga a parlar i a escriure com
ells. És una imposició de facto.
L’anglés és una llengua germànica que presenta una quantitat
considerable de dificultats fonètiques, lèxiques, morfològiques i sintàctiques
per als parlants d’altres llengües. L’esforç que ha de fer qualsevol persona no
angòfona per a apendre l’anglés és ímprobe. Ha de dedicar una quantitat
considerable de temps, energia intel·lectual i recursos econòmics per a
aconseguir uns resultats lingüístics generalment mediocres. Temps, energia i
recursos que podria dedicar a altres coses més profitoses.
L’anglés, com totes les llengües naturals, l’han formada els seus
parlants al llarg de segles i segles de parlar-la. És una llengua complexa i
molt rica, amb un lèxic i una fraseologia lèxica abundants.
La
lingua franca del segle xxi
hauria de ser una llengua artificial creada ad hoc. Actualment hi han
diverses llengües artificials creades per lingüistes amb la intenció de
facilitar la comunicació entre tots els habitants del món. Les més conegudes són
l’esperanto, l’ido i la interlingua, però n’hi han moltes més. Qualsevol d’eixes
llengües aprofitaria com a sabir del segle xxi. Són llengües molt senzilles i molt
precises. Tenen poques regles, totes sense cap excepció. Hi ha una
correspondència biunívoca entre les paraules i els conceptes, de manera que a
cada paraula correspon un únic concepte i a cada concepte una única paraula. No
hi ha possibilitat de confusió.
Ens omplim la boca parlant de solidaritat, llibertat, cooperació, ajuda,
tolerància, germanor, responsabilitat, col·laboració, participació, respecte,
igualtat, democràcia. ¿Ens hem plantejat si aquests valors s’adiuen amb la
imposició d’una llengua parlada per una part minoritària del món a la resta de
la població mundial? ¿No considereu que s’adirien millor els oposats? En canvi,
amb una llengua artificial –una llengua de ningú per a tothom–, pactada –no
imposada–, senzilla i pràctica, les coses serien radicalment diferents. ¿Ens hem
plantejat la quantitat immensa de diners, de temps i d’esforços que ens
estalviaríem els no anglòfons si en lloc d’haver d’aprendre anglés haguérem
d’aprendre una llengua artificial com l’esperanto o la
interlingua?
El fet que l’anglés siga la llengua d’intercomunicació mundial perjudica
molt seriosament la resta de llengües i, de manera molt especial, les més
dèbils. En el nostre cas, que el valencià ha de competir amb el castellà per
raons òbvies, si damunt ha de competir també amb l’anglés, el resultat és que
l’ensenyament del valencià i en valencià queda seriosament perjudicat. Les hores
que es dediquen a ensenyar anglés no es dediquen a ensenyar valencià. Les
asignatures que s’impartixen en anglés, no s’impartixen en valencià. L’esforç
immens que l’alumne ha de dedicar a aprendre una llengua francament difícil com
l’anglés, li lleva temps i dedicació per a conéixer millor la llengua pròpia de
la seua terra, la llengua del poble al qual pertany, que és la verdaderament
important i útil per a ell. Ens han ficat en el cap que parlar anglés és molt
útil. Això és totalment fals per a la immensa majoria de la població. L’anglés
és útil per a qui ha de ser directiu d’una multinacional o se n’ha d’anar a
treballar a Nova York però, a la major part dels valencians, l’anglés no els fa
falta per a res. El valencià, en canvi, sí que és una llengua útil per als
valencians –independentment que la seua llengua materna siga el valencià o el
castellà– perquè els permet relacionar-se amb les persones del seu entorn. I fer
l’esforç ciclopi d’estudiar anglés, no únicament li lleva temps a l’alumne per a
conéixer millor el valencià, també li’n lleva per a aprendre moltes altres
coses. Si en lloc d’anglés s’estudiara una llengua artificial no caldria eixe
esforç titànic. Ni caldria impartir assignatures en eixa llengua. Una llengua
artificial auxiliar és molt fàcil d’aprendre i l’alumne se l’ensenya amb molt
poc d’esforç, per tant, deixa molt de temps lliure per a aprendre moltes altres
coses.
La imposició de l’anglés com a llengua universal és una tirania
lingüística que hem de patir els que no pertanyem als països anglosaxons. Hui en
dia, qui vulga ser algú en el món científic i universitari ha de tindre un
domini total de l’anglés. Els treballs d’investigació s’han de publicar en
anglés si es vol que es tinguen en compte. Això fa que els investigadors que no
són nadius de països anglosaxons estiguen en un desavantatge absurd i totalment
injust. Es veuen obligats a passar per les forques caudines. És una autèntica
vergonya.
Açò de la universalitat de l’anglés s’ha convertit per als països
angloparlants en una mina d’urani. És un autèntic negoci que els proporciona
ingressos substanciosos. I bé que fan de traure-li tot el suc possible.
L’enganyifa de l’anglés és com totes les enganyifes del món: mentres hi hagen
badocs que estiguen disposats a deixar-se enganyar i a pagar, bé que fa els
enganyadors en traure-los tants diners com poden i en fer-se el renyó d’or a la
salut dels beneits.
Ens han ficat en el cap que això de saber anglés és tan important que
qui no en sap té mala consciència. Tothom que no sap anglés té com a assignatura
pendent aprendre la llengua de Shakespeare. Tinc uns quants amics que, quan es
varen jubilar, la primera cosa que varen fer va ser anar a una acadèmia
d’idiomes a aprendre anglés. Ho trobe patètic, francament. L’edat d’un jubilat
no és precisament la més adequada per aprendre cap llengua. I si, damunt, saber
eixa llengua no li fa falta per a res en absolut... Els pobres es trenquen el
cap durant mesos o, fins i tot, durant anys, i no aconseguixen mai parlar bé
l’anglés. Ni tan sols aconseguixen entendre’l. Escolten una pel·lícula en versió
original no subtitulada, una cançó o un programa de ràdio i no entenen
absolutament res. I si aconseguixen entendre alguna paraula solta, es posen
contentíssims, sense adonar-se que entendre només això després de temps i temps
d’esforçar-se i gastar-se diners és un balafiament estúpid d’energies i de
recursos que podrien haver sigut emprats per a altres qüestions de més trellat i
més profit.
És lamentable que juguen amb les persones com si fórem ninots. Però així
són les coses. ¿Què voleu que li fem?
En el parlament de Patricia Ryan, anglesa i professora d’anglés, trobareu unes reflexions
molt interessants sobre la qüestió que ens ocupa. Pot trobar-se en l’enllaç
<http://youtu.be/10VqPn9FB4c>
Tot
seguit, a tall d’exemple, transcric el text del Pare Nostre en interlingua i en
anglés. Que cadascú traga les seues pròpies conclusions.
Pare
Nostre en interlingua
Nostre Patre, qui es in le celos,
que
tu nomine sia sanctificate;
que
tu regno veni;
que
tu voluntate sia facite
super
le terra como etiam in le celo.
Da
nos hodie nostre pan quotidian,
e
pardona a nos nostre debitas
como
nos pardona a nostre debitores,
e non
duce nos in tentation,
sed
libera nos del mal.
Pare
Nostre en anglés
Our
Father who art in heaven,
hallowed be thy name.
Thy
kingdom come.
Thy
will be done
on
earth as it is in heaven.
Give
us this day our daily bread,
and
forgive us our trespasses,
as we
forgive those who trespass against us,
and
lead us not into temptation,
but
deliver us from evil.