Llegendes històriques de Lleida

Pere Ortís

Llegendes històriques de Lleida

Ramon Miró

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014

   És el nou llibre que acaba de treure el Ramon Miró. Tothom el coneix el Ramon,  a la vila, perquè és exponent de la cultura del poble i un de nosaltres, que no fa escarafalls i treballa en silenci i amb una dedicació exemplar. I diria que sense esperar gaire reconeixements i medalles. De totes passades, és un positiu per a ell molt considerable que a Montserrat el tinguin en ment per a la mena de publicacions, que vol dir que valoren el seu carisma d’historiador i el seu neguit de recerca tot espolsant vells manuscrits, desenterrant tresors d’història i de cultura perduts, ignorats i que tant contribueixen a perfilar la nostra identitat. I el coneix especialment el jovent, per la seva acció docent sobre d’ells en l’Institut “Lo Pla d’Urgell”, en literatura, en llengua catalana, que ho amaneix tot amb la seva bonhomia i el seu caràcter suau i gens renover.

   L’aplec que fa de contalles i llegendes en aquest llibre no recull el conte casolà que es descabdella al celler de la mansió de l’enterramorts o a la golfa de la vídua solitària que comunica amb els ocells de nit. Ni aquella rondalla que té lloc més en públic, al típic carrer després del qual ja ve el coscollar, ja quasi bé als afores del poble, on gosen arribar i  bellugar-se els follets i altres fesomies nocturnes que esgarrifen i que, per aquesta raó, fan el conte embolicat amb aquella tenebra i aquell misteri que fan tanta peça a menuts i a grans. En aquest altre cas el Ramon s’ocupa de les llegendes, diríem de caire històric, d’àmbit comarcal, amb cert caràcter d’oficialitat, que fins poden marcar una fita i deixen l’empremta d’un moment, d’una escaiença que seran recordats, apresos, celebrats o temuts segons els subjectes o les lliçons que inspirin, a les venidores generacions.

  I el Ramon semper sibi constans.  Sempre fidel al seu estil diàfan, a l’elegant sobrietat, que ell  és un narrador avesat a la rigor dels documents i defuig la inutilitat de l’exuberància. Hi podria fer que els contes no se’ls treu ell del cap, sinó que els beu de la tradició, i si algun retoc hi fa, és simplement el que dicta la versemblança, perquè, ai, que inestable és i que capriciós el camp d’una contalla del temps de l’avior, de tostemps! Narreu un conte a la quitxalla, a un grup d’oïdors de tota mena, i després feu-lo contar a ells, per separat, i veureu quines transformacions i fantasmagories, quina altra fesomia que hi ha imprès la imaginació que no té fre i que sap que no ha d’anar escrita.

   La llegenda de la Terra Ferma d’envergadura històrica més vella que es coneix és la que protagonitzen els caps de brot ilergetes Indíbil i Mandoni. Aquesta i tota la resta, l’autor les tracta amb tota seriositat i procura conservar-los el tremp humà i escurar-les d’un empastifament que no sigui verídic. En presenta unes quantes, generalment atansades a la ciutat ilergeta, que és el cor de la contrada i la generadora del seu esperit. N’hi ha de les poblacions més ràncies i amb pes més tradicional a la rodalia. El bandoler Macot, tan sentida de nens ─a Ponent tenim l’adagi “Fer-ne més que el Macot”─. El Sant Crist de Balaguer. El sant misteri de la Vera Creu, de Cervera. La Marededéu de les Sogues, de Bellvís. Molt tot pel cantó religiós, que la història de Catalunya és cristiana. Els de Bellpuig hi som privilegiats perquè, ja en l’edat moderna, segona part de les rondalles, figuren les llegendes locals del Sant Crist de Bormio, amb la sèrie de personatges històrics que hi intervenen, Isabel de Casanoves, Ramon de Cardona, i la de sant Salvador d’Horta, que fou llec al convent de Bellpuig, i del que ara hem après que es diu “d’Horta”, no per mor de l’horta de Bellpuig, ans perquè va ser molt de temps a Horta, la que cau cap a la banda del Montsià.

   Al meu veure, un dels encerts oportuns d’aquest llibre és subratllar, arran de la llegenda “Cervera/Tarroja: L’Ausias March segarrenc i el Cristòfol Colom també català de la Segarra o de Lleida”, el fet històric, tèrbol i contradictori volgudament ─jo he visitat la tomba de Colom a la catedral de Santo Domingo, a la de Sevilla i a la de Valladolid─ del naixement del descobridor d’Amèrica en terres catalanes, amb tota probabilitat. Així ho defensen, a més a més de molts catalans estudiosos que n’estan persuadits, forasters il·lustres que no tenen res de catalans. Sí, mentre maduri l’actual sotsobra que viu Catalunya, inajornable sotsobra i que cal empitrar amb grandesa d’ànima, i cristal·litzi en llibertat i en pau, caldrà estudiar ben a fons tot allò d’històric i de transcendent que ens han pispat des del centre, o que han tergiversat o que han silenciat des del centre, com aquesta catalanitat de Colom defensada pel peruà Ulloa i pel nord-americà Charles Merril, entre d’altres. Una apropiació d’aquesta mena, entre les que fan forrolla, per exemple, fou la d’atribuir la victòria de Lepant al jovencell, brot de l’emperador Varlos V, Don Juan de Austria, quan la guanyaren el nostre almirall Lluis de Requesens i Andrea Dòria, dels Estats Pontificis, amb llur ben planejada estratègia. N’hi ha un grapat d’històries d’aquestes. Cal recordar que l’esposa del Rei Catòlic, Isabel I de Castilla, sempre reclamava the lion’s portion, per al seu regne. I que a partir d’aquest tarannà i del tanto monta ha estat escrita la història de España. Diu que el Rei Catòlic era tan tou, amb ella,  i ni  català parlava, Fernando de Aragón.

    És una gran idea compilar les llegendes dels quantiosos racons de Catalunya, per saber bé qui som i on anem, per aplegar els nostres tresors històrics i culturals i enriquir més aquesta Catalunya ja tan rica que tenim, i que vivim tan pobrament els catalans. Perquè vinguin dies millors rics en llibertat, en cultura, en pau i germanor amb tots els pobles del planeta.