1. El significat de la paraula aixovar en valencià
El significat que per als valencians té la paraula l’aixovar és
el següent:
«Conjunt de roba d’ús personal (mudades, camises de dormir, mocadors,
etc.) o per a ús de la casa (tovalles, tovalloles, jocs de llit, etc.) que la
dona aporta al matrimoni i que ha adquirit amb els seus diners o li ha estat
regalada pels seus pares o altres persones de la seua família i que, sovint,
ella mateixa ha cosit i ha brodat».
Per extensió, també s’anomena aixovar al conjunt de roba d’ús
personal que porta la novícia quan ingressa en el convent i al conjunt de roba
que la futura mare amanix per a ús del xiquet que ha de nàixer. Per a aquest
darrer concepte s’usa normalment el diminutiu aixovaret, encara que també
s’usa la paraula aixovar. L’aixovaret comprén únicament la robeta
del futur nadó. No s’inclouen objectes que no siguen de roba, com ara el
bressol, el cotxet, sonalls, xumets, joguets, aigua de colònia, sabó,
etc.
Per als valencians, aquests són els únics significats que té la paraula
aixovar. No en té cap altre.
El costum de les dones valencianes de fer-se l’aixovar per a casar-se és
molt antic, heretat de l’època musulmana. La paraula aixovar deriva de
l’àrab الشوار (aš- šuwâr). Les dones valencianes s’han
fet l’aixovar al llarg dels segles –i moltes encara continuen fen-se’l– per dos
motius: 1) per fer un estalvi de cara al dia de demà, i 2) per una qüestió de
prestigi social. Quan una fadrina es fa l’aixovar amb gran esforç econòmic, tant
per la seua part com per part de la seua família, és perquè, d’eixa manera, té
emmagatzemada a casa una quantitat considerable de roba d’ús personal i per a ús
domèstic que li durarà molt de temps. En molts casos, tota la vida. Per un altre
costat hi ha (o hi havia) una qüestió de prestigi social. En algunes poblacions
hi havia el costum d’exposar l’aixovar de la dona que anava a casar-se
–l’exposició es feia en casa dels pares de la núvia– amb la finalitat que el
veren –i l’admiraren– familiars, amics, coneguts, veïns, etc. En altres llocs no
hi havia eixe costum però, en tots els llocs, l’aixovar sempre s’ha ensenyat als
familiars i a les persones pròximes. Moltes fadrines valencianes s’han fet, per
exemple, jocs de llit i jocs de taula brodats que han sigut autèntiques obres
d’art i que, en acabant, no han utilitzat mai. Els han conservats com a
verdaderes joies que després han heretat altres dones de la seua família
(filles, nebodes, nores, germanes, nétes, etc.). Moltes dones valencianes
conserven, actualment, peces de l’aixovar de sa mare, de la seua àvia, de la
seua besàvia, de sa tia, de la seua sogra o d’altres dones de la seua família i
no els usen mai o quasi mai. Els conserven com a relíquies que tenen –almenys
per a elles– un gran valor material, artístic i
sentimental.
2. La paraula aixovar en els diccionaris i les
enciclopèdies
Els diccionaris
● En el Diccionario valenciano-castellano de Carles Ros
(València, 1764) trobem la paraula grafiada eixobàr i i la definix així:
«el aparato de ropas que se haze la muger para casarse.» En el mateix diccionari
trobem també l’entrada eixahuár que definix de la manera següent: «se
toma en valenciano por los pañales, y todo el aparato que previenen las mugeres
para los niños recién nacidos.»
● En el Breve vocabulario valenciano-castellano sacado de varios
autores de Just Pastor Fuster (València, 1827) trobem la paraula grafiada
eixobar i diu: «conjunto de ropas que hace la muger para
casarse.»
● En Ensayo de un diccionario valenciano-castellano de Lluís
Lamarca (València, 1839) trobem la paraula grafiada eixobar i diu:
«ajuar».
● En la primera edició del Diccionario valenciano-castellano de
Josep Escrig (València, 1851) trobem les entrades eixahuár i
eixobár. En l’entrada eixahuár diu: «V. Eixobár. s. m., y
sus compuestos.» En l’entrada eixobár diu: «s. m.
Ajuar».
● En el vocabulario valenciano-castellano de Miguel Rosanes
(València, 1864) trobem L’eixahuar ó eixobar que diu que equival a «El
ajuar.»
● En la tercera edició del Diccionario valenciano-castellano de
Josep Escrig (València, 1887), dirigida per Constantí Llombart, trobem les
entrades eixaguar, huar i eixobar. En l’entrada eixaguar,
huar diu: «m. Ajuar. Lo mismo que EIXOBAR. acep. Canastilla. Ropa que se
previene para el niño que ha de nacer. Lo mismo que BOLCÁ, DA.» En l’entrada
eixobar diu: «Ajuar.
Conjunto de muebles, alhajas i ropas que aporta la mujer al matrimonio. Conjunto
de muebles ó trastos de uso común en la casa. Lo mismo que EIXAGUAR,
HUAR.».
● Josep Pla i Costa en el seu Diccionario Valenciano va arreplegar el
vocable amb diverses variants formals –aixaguar, aixobar, aixoguar, aixovar, axoar, axuar, eixobar–, però en totes les variants va
posar que la paraula castellana equivalent és ajuar.
● El Diccionari de la llengua catalana: amb la correspondència
castellana i llatina de Pere Labèrnia (Barcelona, 1864), en l’entrada
aixovar, diu: «m. ant. Mobles ó alhajas. Ajuar. Supellex, ctilis.
// ant. DOT. // for. La cantitat que’l marit que no es hereu dóna á sa muller si
esta es pubilla.»
● En el Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim
Martí i Gadea (València, 1891) trobem les entrades eixaguar, huar i
eixobar. En l’entrada eixaguar, huar diu: «m. Ajuar. V. Eixobar. // Canastilla: ropa que se
previene para el niño que ha de nacer. V. Bolcadá, da. [sic] // a. Cierta operación que
hace en los gusanos de seda. V. aixaguar.» En l’entrada eixobar i
diu: «m. Ajuar: conjunto de muebles,
alhajas i ropas que aporta la mujer al matrimonio; los de uso común en una
casa.»
● El Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra
(7a edició) diu: «m. Dot del marit en
el matrimoni d’un fadristern amb una pubilla».
● El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia (3a
edició, 1993) diu: «1 dr civ
Aportació de béns feta per un home, en contemplació de matrimoni, a la seva
futura muller quan aquesta és instituïda hereva o quan aquell ha d’anar a viure
a casa de la dona i aquesta té un patrimoni més important que el del seu futur
marit. 2 1 p ext Roba personal i de la casa que els
nuvis aporten al matrimoni. 2 aixovar funerari hist Conjunt de béns, eines, vaixella,
etc., que hom col·locava dins la tomba al moment de sepultar-hi un
difunt.»
● El Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia
(1998) diu exactament el mateix que el Diccionari de la Llengua Catalana
(3a edició, 1993). Només afig, al començament, «(1139; de l’àr. aš- šuwâr, íd.)».
● El Diccionari Valencià editat conjuntament per l’Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i editorial
Bromera (2a edició) diu: «1. Conjunt de roba d’ús personal i de la casa
que s’aporta a la vida en comú. 2. aixovar funerari Conjunt de
béns, utensilis, vaixella, etc., que es col·locava dins la tomba al moment de
sepultar-hi un difunt.».
● El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (1a i 2a
edicions) diu: «Conjunt de roba personal i de la casa que els
nuvis aporten al matrimoni».
● El Diccionari general de Francesc Ferrer Pastor diu: «Quantitat
en diners o altres béns que la dona aporta al matrimoni [ajuar, dote] //
El conjunt de la roba d’ús personal i de la casa que la dona aporta al matrimoni
[ajuar, dote]»
● Diccionari de la rima de Francesc Ferrer Pastor diu exactament
el mateix que el Diccionari general del mateix
autor.
● Santiago Albertí, en el seu Diccionari castellà-català /
català-castellà, diu que aixovar és: «Dote, especialmente la de un
segundón que casa con hija única. – Ajuar.»
● En el Diccionari català-castellà de l’Enciclopèdia (2a edició,
febrer 1995) diu: «m dr (dot del marit) arras f
pl».
● En el Diccionari Voramar valencià-castellà /
castellà-valencià diu:
«m dr (dot del marit) arras f pl // (parament de la
casa) ajuar».
● En el Diccionari valencià-castellà de RACV diu: «s. m ajuar, dote.»
● En el Diccionari de sinònims, antònims i idees afins dirigit
per Josep Lacreu diu que “dot” és sinònim
d’aixovar.
● En el Diccionari Català-Valencià-Balear
diu:
«(antigament escrit sovint exovar). m. || 1. ant.
Quantitat en diners o en robes i altres béns, que la dona aporta al matrimoni;
cast. dote. Ego Genuarius den Blanch et uxor mea Er.
damus Mascharose filie nostre et viro tuo G. uitali M solidos dotis ratione...
Ego Januarius den Blanch et uxor mea Er. promitimus uobis G. uitali et filio
uestro G.o paccare M solidos ratione exouarii, doc. a. 1259 («Manual
Notarial», arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Per so que grans
axouars pusquen esser donats, son fets molts peccats, Llull Doctr. puer.,
c. 64. Que si lo ffill o la ffilla volra lexar altres bens
al pare o a la mare, part aquels que aurà rebuts per son dot o exovar, que o
pusque fer, Priv. Ordin. Valls Pir., ii, 248. No
loets catiua qui cost poch ni nouia qui don gran axouar, Jahuda Dits, c.
xxx.
Més ès muller | l'exovar gros | que no llur cos,
Spill 1226. Per completar la informació sobre la naturalesa i condicions
jurídiques de l'aixovar en aquest sentit, cfr.: Cost. Tort., ll. V, rúbr.
i-v;
Oliver Hist. Der. ii, 276 ss.; H. Garcia en BSCC,
iii
237 i viii, 30, 250 i 316. || 2.
El conjunt de roba d’ús personal i d’ús comú de la casa, que la dona aporta
al matrimoni (Regne de Val.); cast. ajuar. Cfr. Honori Garcia en BSCC,
iii,
238. Estaba amonestà per a casar-se, li faltaben buit
duros per a acabar-se de fer l'aixobar, Navarro PP 137. || 3. La
quantitat que el marit que no és hereu aporta al matrimoni si la seva dona és
pubilla (Cat.). || 4. Conjunt de mobles i atuells d’ús familiar; cast.
ajuar. «Exouar de ayines de casa: suppellex, utensilia» (Nebrija
Dict.).»
● El Diccionari etimològic de Jordi Burguera i Tellada (amb la
col·laboració d’Assumpta Fluvià i Figueras) diu: «‘aportació de béns feta per un
home a la seva futura muller’, 1139, de l’àr. aš- šuwâv [sic], íd.»
● Joan Coromines estudia la paraula aixovar en el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la
Llengua Catalana (I, 115b25) i diu:
«‘quantitat que en diners o
en altres béns s’aporta al matrimoni’, avui aplicat especialment a la que aporta
el fadristern, de l’àrab šuwâr que té
aquell significat, amb l’article aš-
šuwâr.»
«En Llull apareix repetidament, crec que sempre referint-se al que donen
a la núvia els seus pares [...]»
● El Diccionario de arabismos y voces afines de Federico
Corriente Córdoba, en l’entrada aixovar diu:
«aixovar (ct., var. a/exovar y val.
eixag/huar), ajuar (cs. var.ant. axuar),
ajovar (anl.), jugal (anz.), lahuar (ext.), enxoval
(gl. y pt.) y axovar o ja/obar (ar.) 'enseres domésticos,
particularmente, los dispuestos para un nuevo hogar': del and.
aššuwâr < cl.
ša/iwār. El ext. ahualillo 'envuelta infaltil' es dim. Der.
intrarrom. cs.: ajurar; ct.: aixovaret.»
Les enciclopèdies
● En l’entrada aixovar de la Gran Enciclopèdia Catalana
diu:
«m DR CIV Aportació de béns feta per un home, en contemplació de
matrimoni, a la seva futura muller quan aquesta, per raó del projectat casament,
és instituïda hereva, o quan aquell ha d’anar a viure a casa de la dona i
aquesta té un patrimoni més important que el del seu futur marit. És una
institució del dret català originària de la Catalunya Vella, recollida pels
Usatges i mantinguda a la compilació del 1960. L’aixovar ho és pel marit.
A causa d’aquesta semblança entre l’aixovar i el dot, els efectes i beneficis
del primer, per disposició expressa de la llei, són els mateixos que els del
segon, llevat de la hipoteca legal, de la tenuta i de l’opció dotal, que no li
són aplicables. Si l’aixovar és constituït en diners –forma més freqüent
d’aixovar– tots els altres béns mobles de la llar conjugal són considerats
propietat de la muller, llevat les robes d’ús personal del marit.
[TPV]».
(La sigla TPV fa referència a Tomàs Pou i Viver, autor de
l’entrada).
● En l’entrada aixovar de la Gran Enciclopèdia Valenciana
diu:
«m El costum de dotar a la novícia o nòvia, d’origen mossàrab, es
legisla amb Jaume I.»
● En l’entrada AJUAR (Aixovar) de la Gran Enciclopedia de la
Región Valenciana diu:
«Conjunto de muebles, ropas y objetos de uso común en una casa. Las
costumbres ligadas a la manera de dotar el ajuar a los matrimonios recién
formados han sufrido entre nosotros diversas transformaciones. Algunos autores
remontan su origen a los mozárabes, pero es con la formación y constitución del
Reino por Jaime I cuando aparece la legislación referida a las aportaciones
económicas de los contribuyentes. El contrato matrimonial quedaba fijado en les
encartellades, que especificaban el ajuar que la mujer llevaba y que, en
cuanto a ropa, no podía ser superior a cuatro cofres. Jaume Roig, en su
Spill registra el dato de que entre los castigos que, por Fuero, merecía
la mujer adúltera, estaba la pérdida de ajuar:
Dot,
exovar
lo pert per dret
la qui comet
fer
adulteri
a vituperi
del marit seu
»En la actualidad, la novia suele encargarse de cuanto considere ropa de
casa, además de la suya personal, excepto el vestuario del novio. Es costumbre
que el ajuar se exponga en casa de los padres de la mujer, unos días antes del
matrimonio, pare ser admirado por los familiares i amistades.
(L.A.C.)».
(La sigla L.A.C. fa referència a Lisard Arlandis Corral, autor de
l’entrada).
● En l’entrada AJUAR (Aixovar) de la Gran Enciclopedia de la
Comunidad Valenciana trobem el mateix text de Lisard Arlandis que apareix en
la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana.
● En l’enciclopèdia lliure Viquipèdia, que trobem a internet,
diu:
«Un aixovar (de l’àrab assovár) és el nom que rep els béns
aportats en dot al cònjuge que tenia el patrimoni principal (en general, era
aportat per la dona).»
»Ja trobem documentada en època carolíngia l’existència d’aquesta
paraula, en front del desè aportat pel marit.
»L’aixovar es generalitzà al segle xii com a dot aportat per les dones (o
pels homes que es casaven amb una pubilla).
»A la baixa Edat mitjana generalment suposà un pagament en metàl·lic,
més roba i paraments del llit.»
3. La paraula castellana ajuar en els diccionaris i les
enciclopèdies
Els diccionaris
● El Diccionario de la lengua española de la RAE, diu: «(Del
ár. hisp. aššiwár o aššuwár, y este del ár. clás. šawār o
šiwār). m. Conjunto de muebles,
enseres y ropas de uso común en la casa. // 2. Conjunto de muebles, alhajas y ropas que aporta la mujer al
matrimonio. // 3. Canastilla,
especialmente la que encierra el equipo de los niños recién nacidos. // 4. Hacienda, bienes,
conjunto de objetos propios de una persona. U. t. en sent. fig.»
● El Diccionario ideológico de la lengua
española de Julio Casares,
diu: «m. Conjunto de *muebles, utensilios y *ropas de uso común en la casa.
//
Conjunto de muebles y demás objetos que
lleva la mujer al *matrimonio.»
● El Diccionario de uso del español de María Moliner diu: «1.
“Equipo”. Conjunto de *ropas y también *muebles, alhajas, etc., que lleva la
mujer al casarse. (V. “ajovar –ant.–, atalaje, belez o belezo, equipo,
hostilla”.). 2. “Menaje”. Conjunto de ropas, muebles y demás enseres de una
casa.»
● El Diccionario enciclopédico d’Editorial Olympia diu: «n. m.
Conjunto de muebles y ropas de uso común en la casa. 2 Conjunto de muebles, alhajas y ropas que aporta la mujer al
matrimonio.»
● El Diccionario del Español Actual de Manuel Seco, Olimpia
Andrés i Gabino Ramos, diu:
«m. 1 Conjunto de objetos, esp. ropas, que
lleva la mujer al matrimonio o al entrar en religión. / MGaite Visillos 20: Mercedes decía que os
casabais este año para verano, ¿no? ¿No te estabas haciendo ya el ajuar?
Sampedro Sonrisa 261: Luego pasó días
llorando y preparando ajuar para el convento. b) Conjunto de objetos, esp. ropa, para
un niño recién nacido. / Prandi Salud
599: El ajuar del bebé. La canastilla del recién nacido debe incluir: 1
termómetro normal, 1 termómetro de baño, 1 peine, 1 cepillo, 1 chupete.. El
equipo de ropa comprende: 4 camisitas de batista de manga larga.., 4 fajitas
umbilicales, 4 bragas de plástico para después del segundo
mes.
»2 Conjunto de muebles,
enseres y ropas de una vivienda. ZVicente Traque 244: Tuvimos que dejar el pueblo,
que se hundió del todo.., vengan bombas y más bombas.. No le voy a decir lo que
se quedó por allí, que salimos con lo puesto.. Nadie pensaba entonces en tirarme
piedras, muertos de miedo, ansiosos por cargar con alguna cosa del ajuar. GNuño
Madrid 34: La casa de Lope de Vega ha
sido restaurada por la Real Academia Española, y amueblada del modo más afín al
verosímil ajuar de Lope.
»3 Conjunto de prendas de
uso personal. / GNuño Madrid 114: El
casco ibérico de plata.. es la pieza más suntuosa del ajuar hispánico primitivo.
GPavón Reinado 117: Con ellos se
entretuvo hasta que le acabaron el ajuar. [Le han dejado sin ropa en un
hotel.]»
● L’entrada ajuar y ajurar del Diccionario de arabismos
y voces afines de Federico Corriente, remet a l’entrada aixovar del
mateix diccionari, que he reproduït en l’apartat anterior.
● Joan Coromines, en el seu Diccionario Crítico Etimológico,
diu:
«AJUAR, del ár. šuwâr id.
1.ª doc.: Cid (axuvar).
»También arag. ant. axovar 'heredad que la esposa recibe de sus
ascendientes'; port. enxoval, cat. eixovar [1139, M.P.,
Orig.2 , 61]. Éstos solo significan 'ajuar de novia', y ésta
es la única ac. que Dozy, Gloss. 224, y Suppl. I, 800a, documenta
en árabe occidental e hispánico (también Lerchundi). Observa Neuvonen que en
castellano la ac. 'mobiliario de casa' no se halla hasta J. Ruiz. En realidad,
aunque ja parece figurar en Nebr., no la veo asegurada hasta el S.
XVI1 . Es lástima que los especialistas no nos digan si šuwâr en la ac. general 'ajuar de casa' està bien
asegurado en árabe. Es verdad que Freytag traduce “supellex domestica”, pero
falta saber si es traducción completa y no olvidemos la falta de un término
latino que equivalga a ajuar de novia. La variante valenciana eixahuar “aparato para los niños recién nacidos”
(Sanelo, comp. eixaguar en Bodria, Llibret de Recorts, BDLC VI, 273), y el judeoespañol ašaguar (Wagner), pueden salir de šuwâr por diferenciación, pero también podrían
relacionarse con la forma árabe šawâr registrada por Belot. Comp.
ALHAVARA.
»1 De todos los pasajes anteriores que cita el DHist.,
el del Corbacho contiene evidentemente la idea de 'ajuar de novia', y
creo lo mismo del pasaje de Juan Ruiz. Éste dice que los parientes del rico, al
morir éste, desamparan su alma y por avaricia le hacen decir una misa corta, “de
todos sus tesoros danle poco axuar”: me parece clara la comparación del
alma que se va al otro mundo con la novia que pone casa propia con poco auxilio
del padre avariento. Nebr. da “axuar de casa: suppellex”, que parece referirse
al mobiliario, en vista del agregado “de casa”. Pero nótese que Valdés y Covarr.
sólo se refieren todavía al ajuar de novia, y que éste emplea para traducirlo el
lat. suppellex 'mobiliario', debido a la falta de un vocablo latino que
signifique lo que ajuar en su ac. antigua, como nota
Valdés.»
● L’entrada ajuar del Diccionario Crítico Etimológico
Castellano e Hispánico de Joan Coromines i José Antonio Pascual, diu
exactament el mateix que el que acabe de transcriure de l’entrada ajuar
del Diccionario Crítico Etimológico de Joan
Coromines.
● L’entrada ajuar del Breve Diccionario Etimológico de la
Lengua Castellana de Joan Coromines diu: «h. 1140. Del ár. šuwâr. La acepción 'ajuar de novia', que
es la corriente en árabe, es general hasta el S. XVI castellano, y única hasta hoy en
portugués y catalán.»
● L’entrada ajuar del Diccionario Etimológico Español e
Hispánico de Vicente García de Diego diu: «(cast.) [mobiliario]: Ver.ár. axuar
'muebles'.»
● El Diccionario de sinónimos y antónimos d’Espasa-Calpe dóna els
sinònims següents del vocable ajuar: menaje, enseres, bienes,
pertenencias, equipo, mobiliario, ropa, indumentaria.
Les enciclopèdies
● En l’enciclopèdia Espasa diu:
«F. Mobilier.– It. Mobili e arredi.– In.
Household-furniture.– A. Mobiliar, Meublement,
Hausgeräth.– P. Mobilia de uso commum.– C. Parament de
casa.– E. Meblazo.– (Etim.– Del ár. axuar, muebles, dote.) m.
Conjunto de muebles ó trastos de uso común en la casa. // Los adornos
personales, ropas y muebles de casa que lleva la novia al matrimonio, como parte
de su dote ó por todo equipaje. // Metafóricamente, lo que constituye en ropas,
muebles ú otros objetos, el capital de un individuo, por pocos y malos que sean.
// Ajuar de cocina. La batería ó
utensilios de cocina.
»Ajuar de mujeres locas, todo
albanegas y tocas. ref. Se refiere á los gastos superfluos de ciertas
mujeres. También se dice: el ajuar de la tiñosa, todo albanegas y tocas.
// Por ajuar colgado no viene
hado. ref. Denota que son preferibles á las alhajas y muebles los bienes
productivos. // El ajuar de la frontera.
loc. prov. con que se indica un número de muebles, aludiendo al refrán: Tres
terrazas y una estera, el ajuar de la frontera. // Si tuvimos ajuar; si no,
vímosle colgar. ref. que censura á los que todo lo sacrifican á un hijo
en disparidad con sus recursos.»
● En l’enciclopèdia lliure Wikipedia, que trobem a internet,
diu:
«El ajuar es el conjunto de muebles, enseres y ropas de uso común en la
casa. Tradicionalmente, era la esposa la que aportaba el ajuar al matrimonio
(entendiendo en este caso que se refería fundamentalmente a las
ropas).
»Era responsabilidad de la madre ir preparando el ajuar de sus hijas
antes de que éstas llegasen al matrimonio. Tradicionalmente, el ajuar iba siendo
construido por la novia, de acuerdo con su posición económica. La confección y
bordado de determinadas prendas (manteles, sábanas...) era realizado por la
propia novia antes de la boda.
»Pero la igualdad entre el hombre y la mujer en las sociedades
occidentales ha tenido como consecuencia que la costumbre de que cada mujer
fuese construyendo un ajuar antes de la boda esté pasando al
olvido.»
4. La paraula aixovar en el dret civil
català
Els articles 41 i 42 del Capítol vii De l’aixovar i del cabalatge
del Decret legislatiu 1/1984, de 19 de juliol, pel qual s'aprova el text
refós de la Compilació del dret civil de Catalunya,
diuen:
Article 41
El marit, en contemplació del matrimoni, pot aportar a la seva consort
béns en concepte d’aixovar quan aquesta, per raó del casament, sigui instituïda
hereva per algun ascendent o per una altra persona.
Constituït l’aixovar en diner, els altres béns mobles que hi hagi a la
casa conjugal, tret de les robes d’ús del marit, es presumeixen de la muller,
llevat de pacte contrari.
L’aixovar produeix els mateixos efectes i gaudeix dels mateixos
beneficis que el dot, llevat els d’hipoteca legal, opció dotal i
tenuta.
Article 42
L’aixovar es podrà constituir estimat o inestimat i amb les modalitats
que respecte al dot figuren establertes a l’article 30. Li són d’aplicació les
regles donades per als béns dotals en aquests supòsits.
5. La paraula aixovar en el dret civil
valencià
Els articles 19 i 20 del Capítol iii De la vivenda habitual de la
família de la Llei 10/2007, de 20 de març, de la Generalitat Valenciana,
de Règim Econòmic Matrimonial Valencià, diuen:
Article 19
Predetracció de l’aixovar domèstic a la defunció d’un dels
cònjuges
3. Si la defunció ha sigut a causa d’un cas de violència domèstica,
sempre que el cònjuge supervivent haja sigut condemnat per la mort dolosa de
l’altre en sentència judicial ferma, quedarà privat d’este dret de
predetracció.
Article 20
Predetracció de l’aixovar domèstic en els casos de separació, nul·litat
o divorç
En els casos de nul·litat, separació o divorç, l’ús de l’aixovar
domèstic s’atribuirà preferentment al cònjuge a qui s’haja atribuït l’ús de la
vivenda familiar mitjançant sentència judicial, sense perjuí d’allò que els
consorts acorden en el conveni regulador dels efectes patrimonials de la seua
separació, divorç o nul·litat aprovat judicialment.
6. Precisions sobre el significat valencià actual de la paraula
aixovar
Per als valencians:
1) L’aixovar està format per un conjunt de roba que aporta la dona al
matrimoni format per roba de llit (llençols, flassades, coixineres,
cobrellits), roba de taula (tovalles, tovallons), roba de cuina
(torcadors), roba de bany (tovalloles), roba d’ús personal (mudades, camises de
dormir, pijames, camisetes, mocadors). No és aixovar la roba de vestir exterior com
ara jerseis, faldes, pantalons, jaquetes, vestits (tampoc el vestit de núvia),
abrics, gavardines, etc., ni tampoc les cortines, les catifes ni els
entapissats. Tampoc forma part de l’aixovar tot allò que no és de tela com ara
les joies, els mobles, els quadres,
les figuretes, les vaixelles, els atifells de cuina, els electrodomèstics, els
llibres, els discs, els diners en efectiu, els comptes bancaris, els valors
mobiliaris, els títols de propietat, els immobles, els vehicles, els ramats
d’animals domèstics (vaques, cabres, ovelles, etc.), les terres de cultiu, els
solars edificables, els animals de companyia, etc.
2) L’aixovar l’aporta únicament i exclusivament la dona. L’home, com és
lògic, sempre ha aportat al matrimoni la seua roba d’ús personal (roba interior,
roba de dormir, calcetins, mocadors, etc.), però aquesta aportació no rep la
denominació d’aixovar. L’aixovar, com el dot, són aportacions de la dona
al matrimoni. No hi ha ni hi ha hagut mai aixovar masculí ni dot masculí. Tant
l’aixovar com el dot són aportacions que, històricament, ha fet la dona al
matrimoni. L’home, lògicament, ha aportat sempre béns al matrimoni, però no
s’han anomenat mai ni dot ni aixovar.
3) L’aixovar l’aporta la dona al matrimoni. Si no hi ha matrimoni, no hi
ha aixovar. L’aixovar és inherent al fet de casar-se, com també ho són el vestit
de núvia, la cerimònia de casament i l’àpat de noces. Si no hi ha boda, no hi ha
vestit de núvia, no hi ha cerimònia de casament, no hi ha àpat de noces i tampoc
hi ha aixovar.
7. La paraula valenciana aixovar i la paraula castellana
ajuar
Com he dit en l’apartat anterior, la paraula aixovar significa
per als valencians: «Conjunt de roba d’ús personal o per a ús de la casa que la
dona aporta al matrimoni». Aquest és el significat que té actualment per a la
immensa majoria de valencians i el que ha tingut en els darrers segles. Més
antigament, el concepte d’aixovar incloïa, a més de la roba, altres
objectes que no eren de tela. Aquest ús antic encara es conserva en la comarca
del Baix Vinalopó. Joan-Carles Martí i Casanova, en diversos missatges enviats a
Migjorn (llista de debat en internet sobre llengua catalana) el 16 i el 17
d’octubre del 2008, ens va explicar que a Elx les fadrines feien un acord amb
una botiga –acord que anomenaven “consorci”– segons el qual abonaven una
quantitat mensual de diners durat un temps determinat –normalment, uns quants
anys– a la botiga en qüestió, diners que els aprofitaven per a fer-se l’aixovar
que incloïa, a més de la roba d’ús personal i per a ús de la casa, la vaixella i
els atifells de cuina, però no mobles ni altres objectes. Joan-Carles Martí ens
va explicar que, a partir del 1980, el costum de fer el consorci ha anat minvant
i, actualment, pràcticament ha desaparegut.
La paraula castellana ajuar té dos significats principals: «conjunto de muebles, enseres y ropas de uso común en la
casa» i «conjunto de muebles, alhajas y ropas
que aporta la mujer al matrimonio». El primer concepte correspon al nostre de parament de
casa. El segon correspon al nostre d’aixovar de núvia, però és més
ample ja que inclou mobles i joies (i supose que altres objectes i valors,
també). Segons Coromines, el segon concepte –més acostat al català i al
portugués– seria el primitiu en castellà i, a partir del segle xvi, va nàixer el segon concepte. Ja
veiem que alguns diccionaris, com el de María Moliner i el de Manuel Seco, donen
com a primera accepció la segona del DRAE i com a segona accepció la
primera del DRAE.
Per tant, la paraula valenciana aixovar i la paraula castellana
ajuar, encara que tenen moltes coses en comú i tenen el mateix origen
etimològic, no són equivalents.
Diversos diccionaris –Lamarca, Escrig, Rosanes, Labèrnia (1a accepció),
Martí i Gadea, Pla i Costa, Albertí (2a accepció), Ferrer Pastor, diccionari de la RACV, Voramar (2a
accepció)– donen, com a equivalent de la nostra paraula aixovar, la
paraula castellana ajuar. Això no és correcte i caldria matisar-ho
molt.
La llei de la Generalitat Valenciana sobre el Règim Econòmic Matrimonial
Valencià fa un ús impropi de la paraula aixovar. Diu aixovar
domèstic a on hauria de dir parament de casa (o de la casa).
En la llei, donen a la paraula valenciana aixovar la primera accepció que
dóna el DRAE per a la paraula castellana ajuar que no coincidix en
absolut amb concepte que els valencians tenim d’aixovar. És trist i lamentable
comprovar que els nostres legisladors no coneixen el significat de les nostres
paraules.
Hem vist que la primera accepció que Pere Labèrnia inclou en el seu
Diccionari de la llengua catalana: amb la correspondència castellana i
llatina de la paraula aixovar és “Mobles ó alhajas” i diu que equival
al castellà ajuar, però tot seguit diu que equival al llatí “Supellex,
ctilis”. Aquesta denominació llatina era la que empraven el antics romans per a
denominar el parament de casa i incloïa, fonamentalment, el llit, el matalaf,
els coixins, els cobertors, les banquetes, les cadires, la taula (o taules), els
baüls, els cresols, les torxes, les espelmes, les llanternes, els canelobres,
les romanes (balances romanes), els brasers, els rellotges (d’aigua i d’arena),
la vaixella, els atifells de cuina, etc. Es veu ben clarament que la denominació
llatina del parament de casa (supellex, -ctilis) no té res a veure amb el
concepte valencià d’aixovar. Trobe sorprenent que Pere Labèrnia Esteller, que va
nàixer a Traiguera (el Baix Maestrat) no coneguera el significat valencià de la
paraula aixovar.
8. Sobre l’aixovar funerari
La definició de la segona accepció de la paraula aixovar que dóna
el Diccionari Valencià –accepció que, per cert, no apareix en el
Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans –no és gens adequada a la
idea d’aixovar que tenim els valencians. És la següent: «aixovar funerari
Conjunt de béns, utensilis, vaixella, etc., que es col·locava dins la tomba al
moment de sepultar-hi un difunt.» Eixa expressió –aixovar funerari– és,
sense cap mena de dubte, un calc de l’expressió castellana ajuar
funerario. Com hem vist, la paraula castellana ajuar, al contrari de
l’aixovar valencià, s’usa per a denominar un conjunt de béns que inclouen
objectes diversos entre els qual pot haver-hi, fins i tot, mobles. En castellà,
ajuar funerario té sentit, però, per a nosaltres, l’expressió aixovar
funerari no té gens de sentit. Per a expressar eixe concepte, l’italià s’usa
corredo funerario, el portugués
equipamento funerário, el
francés dépot funéraire, trousseau funéraire i mobilier
funéraire, l’occità mobiliari funerari,
el romanés mobilier funerar,
l’anglés grave
goods o tomb equipment, l’holandés funerair meubilair
i l’alemany Grabbeigaben. Les
denominacions usades en occità, romanés i holandés són calcs de la francesa
mobilier funéraire.
Considere que, en valencià, serien molt més adequades les denominacions
equipament funerari o depòsit funerari que aixovar
funerari.
L’arqueòleg barceloní Miquel Tarradell i Mateu –que va ser catedràtic de
la Universitat de València– en la revista Fonaments. Prehistòria i món antic
als Països Catalans –revista que ell dirigia– en l’escrit Sobre alguns
termes d’arqueologia en català parla sobre Aixovar funerari? Dipòsit
funerari? i diu:
«En castellà s’ha generalitzat el terme ajuar per indicar les
troballes d’objectes dins de tombes.
»Observem que en català, simplement per un mecanisme de calc, prou
conegut, es tendeix a utilitzar, com a equivalent,
“aixovar”.
»Cal advertir que l’ajuar castellà ja pot ser discutible si ens
atenim a la definició corresponent del Diccionario de la Real Academia. I
que, per altra banda, no deixa de ser un concepte poc precís arqueològicament,
ja que entre els objectes que han estat trobats dins d’una tomba, si es tracta
d’una excavació correcta, cal distingir entre els que duia la persona enterrada
o incinerada, peces d’indumentària o joies (fíbules, botons, plaques de cinturó,
anells, collarets, etc.) i les que foren dipositades a la sepultura en una acció
ritual, com acostuma a passar amb les peces ceràmiques, amb les armes etc. Però
deixem aquest matís, prou important, i que no caldria oblidar sempre que sigui
possible, per centrar-nos en el terme “aixovar”.
»La definició del mot que trobem als diccionaris és molt lluny del
sentit que li atribueixen els arqueòlegs: “Aportació de béns feta per un home,
en contemplació de matrimoni, a la seva futura muller”, copiem del Diccionari
de la llengua catalana de la Fundació Enciclopèdia Catalana, i el mateix
concepte ens dóna el diccionari de P. Fabra.
»El terme, doncs, ni correspon a la funció que li és atribuïda, ni és un
terme fàcil, del català parlat o escrit, normal i corrent. És evident que del
sentit jurídic originari s’ha estès, com en castellà, al conjunt d’objectes de
la casa. Però no té res a veure amb el món funerari.
»Proposaríem de substituir-lo pel terme que utilitzen els francesos:
dépot funéraire. Si en lloc d’aixovar diem o escrivim “dipòsit funerari”,
utilitzem un terme més propi i tothom l’entén (inclosos els lectors
estrangers).»
Fins ací el que va escriure Miquel Tarradell.
El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, en l’entrada
dipòsit, arreplega la denominació que proposava Miquel Tarradell. En la
primera edició la definix com a «objectes trobats dins les
tombes, entre els quals cal distingir els que duia la persona enterrada o
incinerada, les peces d’indumentària o joies (fíbules, botons, anells, etc.), i
els que foren dipositats a la sepultura en una acció ritual (peces ceràmiques,
armes, etc.)» –definició calcada pràcticament de la que proposava Tarradell– i
en la segona com a «conjunt d’objectes dipositats dins
les tombes, entre els quals cal distingir els que pertanyien al difunt i els que
tenien una finalitat ritual». El Diccionari Valencià també l’arreplega i diu exactament el mateix que la primera edició
del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans,
canviant només dipòsit per depòsit i dipositats per
depositats. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana, en canvi, no l’arreplega.
Miquel Pairolí va publicar el dia 31 d’octubre del 2010 en el diari Avui
un article titulat Aixovar en el qual explicava que el 27
d’octubre del 2010, al jaciment d’Empúries, es varen fer diverses troballes
arqueològiques, entre les quals hi havia “l’aixovar funerari d’una dona romana del segle ii”. Reproduïsc tot seguit un fragment
de l’article:
«La presentació d’aquestes descobertes va tenir una conseqüència
lingüística curiosa i tragicòmica. Els especialistes van pronunciar la paraula
aixovar, que va estar ressonant tot el dia per les ràdios i televisions.
Però de quina manera! La vam sentir pronunciar de les maneres més inversemblants
i còmiques. Ben pocs la van dir amb la fonètica correcta. Aixovar és una
paraula ben catalana i tradicional. Però, en la situació lingüística d’avui dia,
presenta dos problemes. Primer, que molta gent no sap què és un aixovar. En tot
cas saben què és un ajuar. Segona, que aixovar és un mot diferent
del seu equivalent castellà, que acabem d’escriure. Si fos similar, el problema
seria menor, però com que no ho és, ja hi som pel tros. Quins treballs que
portava, això de l’aixovar!»
9. L’aixovar i el dot
El dot és el conjunt de béns que la dona aporta al matrimoni en el
moment de casar-se, als quals s’afegiran els que rebrà, durant el matrimoni, per
donació, herència o llegat amb caràcter dotal. Així està definit en el codi
civil espanyol. El dot és una institució que ve del dret romà i que va ser
coneguda en cultures més antigues que la romana. En les Las Siete
Partidas del rei Alfonso X el Sabio hi ha la definició següent del dot:
“la donació feta per mantenir el matrimoni”. També s’anomena dot, per
extensió, els béns que aporta al convent la dona que es fa monja, figura aquesta
arreplegada pel dret canònic.
Per als valencians, com he dit, l’aixovar inclou només la roba d’ús
personal i de la casa. Les paraules aixovar i dot no són
equivalents en absolut. El concepte de dot és molt més ampli que el d’aixovar.
Es podria considerar l’aixovar com una part –xicoteta– del dot, com un
subconjunt –format per la roba d’ús personal i de la casa– del conjunt de béns
que la dona aporta al matrimoni i que comprén mobles, immobles, terres, diners,
joies, vehicles, etc., però en la pràctica no ha sigut mai d’eixa manera. Els
valencians sempre hem considerat que l’aixovar és una cosa i el dot una altra de
ben diferent. De fet, és ben fàcil trobar dones valencianes de famílies modestes
que han aportat al matrimoni un dot exigu o, fins i tot, no n’han aportat cap,
però és pràcticament impossible trobar dones valencianes que, en els darrers
segles, s’hagen casat sense portar el seu aixovar, que ha sigut sempre –per pocs
dines que hagen tingut elles i la seua família– tan bonic, complet i vistós com
els ha sigut possible. Portar al matrimoni l’aixovar ha sigut sempre per a les
dones valencianes i per a les seues famílies una qüestió de prestigi i d’amor
propi.
Vejam què diu l’entrada dot del Diccionari de l’Institut
d’Estudis Catalans:
«1
»1
El dot l’aporta sempre la dona al matrimoni, mai l’home. En les cultures
de l’antiguitat es considerava que la dona era una càrrega en el matrimoni i,
per tant, el futur marit havia de ser compensat econòmicament per la família de
la futura esposa. La institució del dot va ser legislada de manera detallada en
el dret romà i ha arribat fins a l’actualitat.
És bastant corrent que es confonguen l’aixovar i el dot –sobretot que ho
confonguem els hòmens–. Ja veiem que Francesc Ferrer Pastor, en els dos
diccionaris que va fer (Diccionari General i Diccionari de la
Rima), els confon.
En alguns llocs, com ara el Baix Vinalopó, no existix la paraula
dot i s’usa, per als dos conceptes, la paraula aixovar. Carles
Segura Llopes, en el seu llibre Una cruïlla lingüistica. Caracterització del
parlar del Baix Vinalopó diu: «aixovar pr. a(i)xovâ Cre.,
enxovar Gua., a(i)xovar Restcom. Aixovar; no hi existeix el mot
dot.»
10. L’aixovar valencià i l’aixovar català
Tant la definició que dóna el Diccionari General de la Llengua
Catalana de Pompeu Fabra com la primera accepció del Gran Diccionari de
la Llengua Catalana, la tercera del diccionari de Labèrnia, la tercera del
Diccionari Català-Valencià-Balear, la primera del Diccionari
castellà-català/català-castellà d’Albertí, la de la Gran
Enciclopèdia Catalana, la que trobem en el dret civil de Catalunya i la que
dóna Joan Coromines en el seu Diccionari
Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, fan referència a una
antiga institució de la Catalunya Vella que no ha existit mai entre els
valencians. Això s’ha d’explicitar imprescindiblement. La paraula aixovar
té un significat en terres catalanes i un altre ben diferent en terres
valencianes i eixa diferència s’ha de deixar ben clara quan es definix la
paraula en els diccionaris a fi que no hi hagen confusions ni malentesos. El
Diccionari Català-Valencià-Balear sí que ho fa: en la segona accepció diu
(Regne de Val.) i en la tercera diu (Cat.).
11. Exemples literaris relatius al significat valencià de la paraula
aixovar
● Heus ací uns fragments de la novel·la Júlia de l’escriptora
alcoiana Isabel-Clara Simó:
«–Això no és res. Pense que, a part del jornal, hi ha la roba,
l’aixovar. Ma mare vol acompanyar-la perquè siga fet a gust d’ella, que tots
sabem que és una xica fina. Però, això sí, el criteri de ma mare també és
important, sobretot per a una xica que no sap res de la
vida.»
«–Al seu temps. Jo sabré dir-li-ho. Ningú més. Així que, faltant tan poc
temps com falta, i havent d’intervindre la seua senyora sogra en l’aixovar i en
això d’ensenyar la xica, haurem de decidir ben prompte la presentació.
Perquè vostè me la va demanar en esta mateixa casa.»
«Els regals eren tants i l’aixovar tan complet que els “ois” i “uis”
dels convidats se sentiren fins al port d’Albaida.»
«Amb les compres van fer una certa amistat. Júlia amb prou faenes parava
a casa. I el promès, tampoc no el veia massa. Ella, pobreta, d’aixovar només
tenia unes estovalles a mig brodar i un joc de llit de tela grollera, que havia
brodat de nits, deixant-hi els ulls. La senyora Dolors, quan ho va veure, va fer
grans lloances, i Júlia va estar a punt de fer-li un altre
bes.»
«–La forqueta la sé portar. I la casa la sabré portar. Quan vam fer
l’aixovar, vostè em va ensenyar. I en vaig aprendre. Ara bé sé anar a la modista
sola i sé el que m’he de posar en cada moment. A vostè li ho dec. Amb la casa,
passarà el mateix.»
● Els fragments següents són de la rondalla L’albarder de Cocentaina
d’Enric Valor:
«S’acosta i me l’agafa de la mà.
–Vols casar-te amb mi, Vicenteta?
Aquesta vegada no me la va deixar escapar.
–Ciril –li retruca ella–, no tinc pare ni mare, no tinc aixovar
tampoc!…
–Què hi fa? –diu Ciril tot entusiasmat–. Jo tampoc no tinc pares. Però
tinc ma casa, el meu ofici i diners per al teu aixovar.»
«El rector arruixà abundantment d’aigua beneita totes les estances,
començant per l’entrada i acabant pel cadamunt. I heus ací també una cosa ben
misteriosa: de l’aixovar que Ciril comprà a Vicenteta, no en trobaren ni un fil;
així mateix havien desaparegut les gallines i el gall, que sempre atenia ella, i
els conills i les seues gàbies. Tot. La casa de l’albarder apareixia com abans
de casar-se.»
● En la narració La masera del Romà de l’escriptor alcoià Jordi
Valor i Serra, inclosa en el llibre Histories Casolanes,
trobem:
«El senyor Josep sabia llatí i ho resava tot en dita llengua; i ella, la
formosa pagesa, quan alguna tempesta amenaçava el pa en el bancal encara o l’oli
encara en les oliveres, treia de la vella caixa de noguer de l’aixovar el
quadret del Natzaré de la Confraria i el posava al bell mig de l’era sobre
tauleta revestida amb mantell blanc de vores brodades; i sempre, generalment,
eixien ben lliurats del perill.»
(Quan parla de “la vella caixa de noguer de l’aixovar” es referix a la
caixa de fusta tradicionalment anomenada caixa de núvia (o de
nòvia, o de nóvia) a on les dones guardaven el seu
aixovar).
● En Contes d’Isabel d’Isabel-Clara Simó
trobem:
«Però el pare m’ha regalat una peça de llençols per començar-me
l’aixovar. I m’ha dit desgraciada quan li he dit que no en vull, jo, d’aixovar.
Que quan sigui gran seré molt rica i una brodadora em farà l’aixovar més fi que
es pugui trobar, tot de batista, i que els llençols seran de
fil.»
● En la novel·la Sense la terra promesa d’Enric Valor podem
llegir:
«I cent duros a cadascuna de les minyones de servei (per als aixovars,
com al testament constava) [...]»
● Els fragments següents són del llibre Un Estudi d’antropologia
social al País Valencià: els pobles de Vallalta i Miralcamp de Joan Francesc
Mira:
«[...] un aixovar amb diverses dotzenes de llençols de fil exposades a
l’admiració pública, o un dinar de casament amb quatre-cents convidats
[...]»
«Aquesta funció econòmica de l’aixovar està molt reduïda actualment,
almenys quant a la seva necessitat com a fons d’estalvi per endavant; però
conserva encara tot el seu valor com a referència simbòlica, a més del valor
eventual com a font de prestigi.»
«Els regals, juntament amb l’aixovar, són exposats a l’admiració
pública; i les famílies reben innombrables visites que acudeixen amb aquesta
finalitat, [...]»
● Els fragments següents són de Borja Papa de Joan Francesc
Mira:
«¿Qui havia pagat mai a Itàlia cent mil ducats comptants pel dot d’una
filla, més uns altres tants d’aixovar, més el valor d’unes altres cent mil en
exempcions, beneficis i rendes?»
(Com veiem, Joan Francesc Mira, valencià i antropòleg, distingix
clarament entre dot i aixovar.)
«[...] el mateix dia li vaig dir: filla, vull que t’endugues a Ferrara
un aixovar de núvia com no el podria somniar una reina, ens queda poc de temps
de viure junts, però fins que te’n vages tot allò que és meu és
teu.»
● En la novel·la Els cucs de seda de Joan Francesc Mira
llegim:
«I això va permetre a mare i filla de tirar endavant durant els anys més
difícils. A banda la clientela particular, d’aixovars de núvia i de primeres
comunions, un botiguer de passamaneria del carrer de Sant Vicent els feia
comandes regulars [...]»
● Els fragments següents són de la introducció de Carles Mulet a la
novel·la Viatge al final de fred de Joan F. Mira:
«I, davant tot això, ella manifesta una actitud predisposada a
l’acceptació del destí, oferent, que es veu simbolitzada per les robes de
l’aixovar: “Jo dormiré quan ell entrarà en la cova amb la primera claror del
matí. I duré posat el millor camisó de fil de l’aixovar de
nòvia”.»
«Això però, no es tracta de personatges plans, definits unilateralment,
sinó complexos i enigmàtics, capaços d’encabir múltiples facetes en la seua
personalitat. Així, també veiem manifestar-se en la germana trets i actituds en
concordança amb el que s’entén com a model de femineïtat, especialment en tot el
que fa referència a l’aixovar o a aquella passivitat oferent en la seua espera
final.»
● En Els valencians de secà
de Gaetà Huguet llegim:
«En l’aixovar de Doloretes es va trencar el costum del país, que a les
xiques que festegen i treballen la terra, el jornal que guanyen els serveix per
anar fent-se l’aixovar a poc a poc, i les fadrines resten quíties de l’obligació
d’entregar els seu salari als pares. A Doloretes, que encara que treballava
moltíssim no tenia assignat cap jornal, els seus pares hagueren de fer-li
l’aixovar tot d’una volta, i valia un dineral; a més del vestit per a casar-se
i, a banda de les despeses de Doloretes, tots els altres de la casa, que n’eren
sis, volgueren també fer-se vestits nous.»
12. Comentaris i conclusions
El diccionari de Carles Ros (1764) i el vocabulari de Just Pastor (1827)
defineixen la paraula aixovar d’una
manera molt acostada al concepte tradicional valencià d’aquest vocable. Podríem
dir que és una definició adequada.
La primera accepció que dóna el Diccionari valencià de la paraula
aixovar és «conjunt de roba d’ús personal i de la casa que s’aporta a la
vida en comú», sense concretar qui l’aporta i sense citar la paraula
matrimoni. No és una definició molt adequada per a expressar el concepte
tradicional valencià –encara en vigor– de la paraula
aixovar.
De les dues accepcions que el Diccionari de la Llengua Catalana
de l’Enciclopèdia (3a edició) i el Gran Diccionari de la Llengua Catalana
donen per extensió, la primera considere que no és adequada perquè diu que
l’aixovar l’aporten els nuvis, és a dir, l’aporten els dos: l’home i la dona. La
segona, la que fa referència a l’expressió aixovar funerari, la considere
inadequada per les raons que he explicat en l’apartat
corresponent.
La definició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans
–«conjunt de roba personal i de la casa que els nuvis aporten
al matrimoni» – la considere inadequada pel mateix motiu que he expressat
en el paràgraf anterior.
El significat que dóna el Diccionari català-castellà de
l’Enciclopèdia (2a edició, febrer 1995), «(dot del marit) arras», no és
adequat. La paraula castellana arras, segons el DRAE, té els
significats següents: 1 «Cosa que se da como prenda o señal en algún contrato o
concierto.», 2 «Conjunto de las trece monedas que, al celebrarse el matrimonio
religioso, sirven como símbolo de entrega, pasando de las manos del desposado a
las de la desposada y viceversa.» i 3 «Entrega de una parte del precio o
depósito de una cantidad con la que se garantiza el cumplimiento de una
obligación.»
La primera accepció del Diccionari Voramar valencià-castellà/castellà-valencià està copiada al peu de la lletra de la del Diccionari
català-castellà de l’Enciclopèdia i, com he dit en el paràgraf anterior, és incorrecta.
La segona accepció «(parament de la casa) ajuar», tampoc és correcta
perquè, com he explicat, la paraula valenciana aixovar i la paraula
castellana ajuar no són equivalents.
Pel que fa al Diccionari general de Francesc Ferrer Pastor, la
definició de la primera accepció correspon al dot, que és una institució
que ve del dret romà, no a l’aixovar, que és una donació matrimonial de
l’època musulmana. La definició de la segona accepció– “el conjunt de la roba
d’ús personal i de la casa que la dona aporta al matrimoni”– l’encerta
totalment. Eixa és la definició adequada a la idea valenciana
d’aixovar.
Com hem vist, tenim, per a la paraula aixovar, dos conceptes ben
diferents: el dels catalans i el dels valencians.
El concepte tradicional català que definixen el diccionari de Pere
Labèrnia (3a accepció), el Diccionari General de la Llengua Catalana de
Pompeu Fabra, el Diccionari Català-Valencià-Balear (3a accepció), el
Diccionari castellà-català/català-castellà d’Albertí (1a accepció),
el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia (1a
accepció), la Gran Enciclopèdia Catalana, el Diccionari Etimològic i Complementari de la
Llengua Catalana de Joan Coromines i que arreplega el dret civil català és
un concepte de temps antics que actualment, en el segle xxi, no crec que tinga gaire vigència.
El concepte tradicional valencià, que definixen molt bé el Diccionari
Català-Valencià-Balear i el Diccionari general de Francesc Ferrer
Pastor, és encara vigent avui en dia entre els valencians però, molt
probablement, d’ací a uns pocs decennis, estarà també antiquat.
Actualment ja no són moltes les jóvens valencianes que es fan l’aixovar
amb la il·lusió de casar-se, com feien les seues mares, les seues àvies i les
seues besàvies. Cada volta són més les dones que es preparen per a exercir una
professió i realitzen un treball assalariat fora de casa i, per tant, no tenen
gaire temps per a fer-se l’aixovar. Per un altre costat, ja no tothom es casa,
com abans. Ara, i cada vegada més, hi han moltes parelles de fet i, també,
moltes parelles que, simplement, viuen junts, sense compromís de cap classe,
sense cap mena de lligam contractual. I també hi han moltes famílies
monoparentals, és a dir, persones que viuen totes soles, siguen fadrines, vídues
o divorciades. Tampoc ara, la roba d’ús personal i per a ús de la casa, és la
mateixa d’abans ni té el mateix preu. Antigament, la roba era, fonamentalment,
de fil –és a dir, de lli– i de cotó. Ara, al costat del lli, del cotó i d’altres
fibres naturals d’origen vegetal o animal com, per exemple, la seda, la llana o
el cànem, ens trobem una gran quantitat de fibres sintètiques, fonamentalment
derivades del petroli. La roba, ara, es fa barrejant dos o més d’eixes fibres,
naturals i artificials. Antigament, una peça fonamental de l’aixovar eren els
jocs de llit. Actualment hi han moltes persones que no empren llençols per a
dormir, usen nòrdics. I, a més, la immensa majoria no usa mocadors de tela
–brodats o no– empra mocadors de paper. La mà d’obra tampoc té el preu d’abans.
Antigament, si una xicota que es feia l’aixovar no podia brodar-se personalment
tots els llençols, tovalles, tovallons, mocadors, etc., li ho encarregava a una
brodadora professional que li ho feia per pocs diners. Ara, brodar una peça de
roba a mà val un dineral i poden trobar-se, per pocs diners, peces equivalents
brodades a màquina o importades de països llunyans, que fan el mateix paper. Tot
canvia i canvia molt de pressa, vertiginosament. En l’actual societat de consum
s’ha imposat el costum d’usar i tirar. Hui en dia, quan una cosa es desgasta, es
fa vella o queda antiquada, ens desfem d’ella i en comprem una altra. Tot es
renova contínuament. Actualment, el valor d’estalvi per al futur que tenia
l’aixovar, ja no el té. Ara, la roba i totes les coses es compren a mesura que
van necessitant-se. I el motiu de prestigi social, també ha desaparegut. ¿Quina
jove de hui en dia es consideraria afortunada i estaria ben devanida pel fet de
tindre un aixovar esplèndid i pensaria que és un motiu de prestigi? Em fa
l’efecte que ben poques. Ara, el prestigi social el dóna el fet de tindre un
títol universitari, encara que mai de la vida s’exercisca la professió per a la
qual capacita tindre eixe títol. Hui en dia, encara, una jove valenciana sap què
és l’aixovar. D’ací a uns anys –no molts– em fa l’efecte que ja no ho sabran. La
qüestió és que, si desapareix la vella institució de l’aixovar, també
desapareixerà la paraula aixovar, un arabisme preciós que hem conservat
durant segles i segles. La solució, per a evitar que la paraula desaparega, és
trobar-li una nova accepció que s’acoste tant com puga a la nostra definició
tradicional però que s’adeqüe a les circumstàncies actuals. Eixa definició –si
en lloc de mirar cap al passat, mirem cap al futur– podria ser la següent:
“conjunt de peces de tela format per les usades en el parament d’una casa i per
la roba d’ús personal dels membres de la família que l’habita”. Aquesta
definició és adequada per a qualsevol tipus de família.
Espere que el futur Diccionari normatiu valencià de l’AVL
estudiarà molt atentament aquesta qüestió, redactarà de nou l’entrada
aixovar i no es limitarà a copiar el que diuen altres diccionaris perquè,
per desgràcia, és quasi tot incorrecte, inadequat, deficient, incomplet o
confús. I espere també que els redactors del Diccionari de l’Institut
d’Estudis Catalans, del Gran Diccionari de la Llengua Catalana, del
Diccionari Valencià i de la resta de diccionaris de la nostra llengua
tindran en compte, de cara a futures edicions, tot el que he exposat en el
present treball.
Pense que una bona solució seria donar com a primera accepció la nova
definició que he escrit més amunt amb la finalitat de donar vida futura a la
nostra paraula, com a segona accepció, la definició tradicional valenciana que
he posat al començament del present estudi i com a tercera accepció, la
definició pròpia de Catalunya tal com la definix el dret civil català fent
constar de manera ben clara que eixa accepció és només de Catalunya. Respecte a
la locució aixovar funerari, els lingüistes decidiran si s’ha de
mantindre o s’ha de suprimir. Jo veig molt clar –com també ho veia Miquel
Tarradell– que aixovar funerari és un calc del castellà i que fóra millor
usar equipament funerari o depòsit funerari, denominacions molt
més adequades i més entenedores.
Agraïments
Done les gràcies a Miquel Boronat Cogollos, Gustau Erill i Pinyot, Josep
Vicent Font i Ten, Xavier Marí Tresserras, Joan-Carles Martí i Casanova, Joan
Mascarell i Gasol, Jordi Palou i Masip, Jesús de Prado Plumed, Josep Saborit
Vilar i Abelard Saragossà Alba per la seua ajuda.
Bibliografia
AADD;
Diccionari castellà-català.
(Tercera edició, primera reimpressió, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1999)
AADD;
Diccionari català-castellà.
(Segona edició, segona reimpressió, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1998)
AADD;
Diccionari de la Llengua Catalana. (3a
edició, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1993)
AADD;
Diccionari de sinònims, antònims i idees afins.
(Edicions Bromera, Alzira,
2007)
AADD;
Diccionario de sinónimos y antónimos.
(Espasa-Calpe, Madrid, 1994)
AADD;
Diccionario enciclopédico.
(Ediciones Olympia, Barcelona, 1995)
AADD;
Enciclopedia Espasa.
(Espasa-Calpe, Madrid, 1994)
AADD;
Gran
Diccionari de la Llengua Catalana.
(Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1998) [=
GDLC]
AADD;
Gran
Enciclopèdia Catalana. (2a
edició, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1986)
AADD;
Gran
Enciclopedia de la Comunidad Valenciana.
(València, 2005)
AADD;
Gran
Enciclopedia de la Región Valenciana.
(València, 1973)
AADD;
Gran
Enciclopèdia Valenciana.
(València, 1990)
Acadèmia Valenciana De La Llengua; Diccionari Ortogràfic i de Pronunciació del
Valencià (Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, València, 2006) [= DOPV].
Albertí i Gubern,
Santiago; Diccionari castellà-català / català-castellà. (Dinovena edició, Albertí,
Barcelona, 1993)
Alcover, Antoni
Maria
& Moll, Francesc de Borja (amb la
col·laboració de Manuel Sanchis Guarner i Anna Moll Marquès). Diccionari Català-Valencià-Balear, (10
volums). (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1988) [= DCVB]
Bolòs i Masclans, Jordi; Diccionari de la
Catalunya medieval (ss. vi-xi). (Edicions 62, Col·lecció El
Cangur / Diccionaris, núm. 284, Barcelona, 2000. pàg. 20)
Burguera i Tellada, Jordi, (amb la col·laboració
d’Assumpta Fluvià i Figueras); Diccionari etimològic (Enciclopèdia
Catalana, Barcelona, 1996)
Casares Sánchez, Julio;
Diccionario ideológico de la lengua española. (Segona edició, Gustavo Gili, Barcelona, 1977)
Coromines, Joan &
Pascual, José Antonio;
Diccionario Crítico Etimológico Castellano e
Hispánico. (Editorial Gredos, Madrid, 1980)
Coromines,
Joan; Breve Diccionario Etimológico de la Lengua
Castellana (Editorial Gredos,
Madrid, 1987)
Coromines,
Joan; Diccionairo Crítico Etimológico. (Editorial Gredos, Madrid, 1976)
Coromines,
Joan; Diccionari Etimològic i Complementari de la
Llengua Catalana. (10 volums, Curial, Barcelona, 1980-1991) [= DCat].
Corriente Córdoba,
Federico; Diccionario de arabismos y voces afines en
iberorromance. (Editorial Gredos, Madrid, 1999)
Cucarella, Toni; Quina
lenta agonia la dels ametlers perduts.
(Editorial 3 i 4, València, 2003, pàgs.
104 i 235)
Escrig i Martinez, José
(1887)
Diccionario valenciano-castellano. (3a edició dirigida per Constantí Llombart) (Ed. facsímil: Librerías
“París-Valencia”, València, 1987).
Escrig i Martinez,
José;
Diccionario valenciano-castellano. (1a edició, Sociedad económica de amigos del país de
Valencia,
València, 1851)
Fabra, Pompeu; Diccionari General de la Llengua
Catalana. (7a edició, EDHASA,
Barcelona, 1977)
Ferrer Pastor, Francesc; Diccionari de la Rima. (València, 1980)
Ferrer Pastor, Francesc; Diccionari General. (València, 1985)
Ferrer Pastor, Francesc; Vocabulari castellà-valencià / valencià-castellà.
(L’Estel, València, 1977)
Fullana Mira, Luis; Vocabulari ortogràfic
valencià-castellà. (Edeta,
València, 1921)
García de Diego, Vicente; Diccionario Etimológico Español e
Hispánico. (Editorial Espasa-Calpe, Madrid,
1985)
Huguet Segarra, Gaetà; Els valencians de secà. Estampes velles del
Maestrat. (Universitat Jaume I / Fundació Huguet, Caselló de la Plana, 2003,
pg. 174)
Institut D’Estudis Catalans; Diccionari de la llengua catalana. (1a edició, Edicions 3 i 4 / Editorial Moll / Enciclopèdia Catalana /
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona / Palma de Mallorca /
València, 1995) [= DIEC1].
Institut D’Estudis Catalans; Diccionari de la llengua catalana. (2a edició, Enciclopèdia Catalana i Edicions 62, Barcelona, 2007) [= DIEC2].
Institut Interuniversitari De Filologia Valenciana / Generalitat Valenciana; Diccionari valencià (2a edició, Edicions
Bromera, Alzira, 1996) [=
DVal].
Labèrnia i Esteller, Pere; Diccionari de la llengua catalana: ab la
correspondència castellana y llatina: considerablement aumentat y corretgit per
una societat de literats, cultivadors de la llengua catalana (2a
edició, Espasa Germans, Barcelona, 1864-1865)
Lamarca, Luis (1839) Ensayo de un diccionario
valenciano-castellano. (Ed.
facsímil: Librerías “París-Valencia”, València,
1980).
Martí i Gadea, Joaquim; (1891) Diccionario general
valenciano-castellano. (Ed.
facsímil: Librerías “París-Valencia”, 2 volums, València,
1992)
Martines i Peres, Josep; El diccionario valenciano de Josep Pla i
Costa (1817–1890). (Generalitat Valenciana / Institut de Cultura Juan
Gil-Albert, Alacant, 1998)
Martines i Peres, Josep; El valencià del segle
XIX: estudi lingüístic del "Diccionario valenciano" de Josep Pla i Costa
(Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l'Abadia
de Montserrat, Alacant / Barcelona, 2000)
Mira Casterà, Joan Francesc; Borja
Papa. (Eliseu Climent,
València, 1996, pàg. 300 i 301).
Mira Casterà, Joan Francesc; Els cucs de
seda. (Eliseu Climent,
València, 1998).
Mira Casterà, Joan Francesc; Un Estudi
d’antropologia social al País Valencià: els pobles de Vallalta i Miralcamp .
(Edicions 62, Barcelona, 1974, pàgs. 95 i
144).
Moliner, María;
Diccionario de uso del español. (Gredos, Madrid, 1996)
Moll, Francesc de Borja; Diccionari català-castellà /
castellà-català. (Editorial Moll,
Palma de Mallorca, 1994)
Mulet Grimalt , Carles; Introducció a la
novel·la Viatge al final del fred de Joan F. Mira (Edicions Bromera,
Alzira, 1998, pàgs. 36 i 39).
Olivares Alfonso, Joan; Vespres de sang
(Vint-i-quatre almuds). (Edicions Bromera, Alzira, 2000, pàg.
49)
Pairolí i Sarrà, Miquel; “Aixovar” dins el diari
Avui del 31 d’octubre del 2010 (pàg. 2)
Pastor Fuster, Justo (1827) Breve vocabulario valenciano-castellano sacado de
varios autores. (Ed. facsímil:
Librerías “París-Valencia”, València, 1991).
Pey Estrany, Santiago; Diccionari de
sinònims i antònims. (Tercera edició, Teide, Barcelona, 1993)
Real Academia De Cultura Valenciana; Diccionari ortogràfic valencià-castellà /
castellà-valencià. (Editat per la RACV i finançat per la Generalitat Valenciana i la
Diputació de València, València, 2004)
Real Academia De Cultura Valenciana; Diccionari valencià-castellà / castellà-valencià. (2 volums, Del Senia al Segura, València, 1992)
Real Academia Española; Diccionario de la lengua española. (Vint-i-dosena edició,
2 volums, Espasa-Calpe, Madrid, 2001)
[= DRAE]
Reig, Eugeni S.;
«L’aportació lèxica de Jordi Valor» dins Jordi Valor i Serra, el mestre que
estimava les paraules: aportació lingüística, literària i llegendària.
(Edició a cura de Joan M. Perujo Melgar, Universitat d’Alacant, Departament de
Filologia Catalana, Alacant, 2007)
Reig, Eugeni S.; «Valencià
en perill d’extinció: les raons d’un llibre» dins Estudis del valencià d’ara.
Actes de IV Congrés de Filologia Valenciana del 20 al 22 de maig de 2000 en
homenatge al doctor Joan Veny. (Editorial Denes, València,
2002)
Reig, Eugeni S.; Les
nostres paraules. (Acadèmia Valenciana de la Llengua, València,
2008)
Reig, Eugeni S.;
Valencià en perill d’extinció (Primera edició, editat per l’autor,
València, 1999) [= VPE1]
Reig, Eugeni S.;
Valencià en perill d’extinció (Segona edició, editat per l’autor,
València, 2005) [= VPE2]
Ros, Carles; (1764) Diccionario Valenciano-Castellano.
(Ed. facsímil: Librerías
“París-Valencia”, València, 1979)
Rosanes, Miguel (1964)
Miscelánea que comprende vocabulario valenciano-castellano. (Ed. facsímil: Librerías “París-Valencia”,
València, 1991).
Salvador i Gimeno, Carles; Gramàtica valenciana amb exercicis pràctics. (Tercera edició, Publicacions dels cursos de llengua i literatura
valenciana de “Lo Rat-Penat”, València, 1959)
Salvador, Vicent &
Heike van Lawick (eds.); Valoriana. Estudis
sobre l’obra d’Enric Valor. (Publicacions de la Universitat Jaume I,
Castelló de la Plana, 1999)
Sánchez-Cutillas i Martínez del Romero,
Carmelina; Matèria de Bretanya. (Eliseu Climent, editor, 3a edició, València, març del 1982, pàgs. 84
i 96)
Sanchis Guarner, Manuel; Gramàtica
valenciana. (Editorial Torre, València1950)
Saragossà Alba, Abelard; Gramàtica valenciana
raonada i popular. Els fonaments. (2a edició revisada i augmentada, Tabarca
Llibres, València, 2005)
Seco, Manuel, Andrés, Olimpia & Ramos, Gabino; Diccionario del Español Actual.
(Aguilar, Madrid, 1999)
Segura Llopes, Carles; Una cruïlla lingüística. Caracterització del
parlar del Baix Vinalopó. (Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant., Alacant,
2003, pàg. 163)
Simó i Monllor,
Isabel-Clara; Contes d’Isabel. (Editorial Columna, Barcelona, 1999, pàg.
78)
Simó i Monllor,
Isabel-Clara; Júlia. (Edicions Bromera, Alzira, 2003, pàgs. 147, 149,
157, 196 i 222)
Tarradell i Mateu, Miquel; “Sobre alguns termes
d’arqueologia en català” dins la revista Fonaments. Prehistòria i món antic
als Països Catalans (número 5, any 1985, pàgs.
155-160)
Val i Forna, Miquel, Melià i Pasqual, Josepa & Fèlix i Roig, Emili;
Diccionari Voramar valencià-castellà / castellà-valencià. (Voramar / Santillana, València, 1998)
Valor i Serra, Jordi; La masera del Romà
dins Històries Casolanes.
Narracions alcoianes. (Lletres Valencianes, Alcoi / València, 1950, pàg.
21)
Valor i Vives, Enric; L’albarder de Cocentaina dins Rondalles valencianes (5é volum)
(Edicions del Bullent, Picanya, 1993, pàg. 132, 133 i
148)
Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa.
(Editorial Prometeo, València, 1980, pàg. 33)
Cibergrafia
La paraula aixovar en el dret civil català (pàgina visitada el 18
de novembre del 2010)
<http://www.gencat.cat/justicia/temes/entitats_juridiques/dret_civil/legciv/leg/11984/11984b/>
La paraula aixovar en el dret civil valencià (pàgina visitada el
18 de novembre del 2010)
<http://www.uv.es/clementm/noticias/Ley_REMV.pdf>
La paraula aixovar en la Viquipèdia (pàgina visitada el 18 de
novembre del 2010)
<http://ca.wikipedia.org/wiki/Aixovar>
La paraula ajuar en la Wikipedia (pàgina visitada el 18 de
novembre del 2010)
<http://es.wikipedia.org/wiki/Ajuar >
València, 15 de desembre del 2010
NOTA.- Aquest treball es va publicar en el núm. 2 de la revista Aula de lletres valencianes. Revista Valenciana de Filologia. (Institut Alfons el Magnènim, València, 2012)
---------------------------------------------------------------------------------------------------