InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 1014 (dimarts 10/06/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn ací
 
 

Els subscriptors d'InfoMigjorn Cap de Setmana rebreu dissabte que ve, 14 de juny, el treball d'Eugeni S. Reig

Sobre la paraula aixovar

 
SUMARI
 
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) 300 dites que faran història
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 139).
 
 

475. Tots volem ser plurilingües. Però fins al punt que tot el que podem fer en català, ho fem sempre en català.

 

Joan Tudela

Periodista i sociolingüista

 
 
2)
 
 
 
 
 
 
 
3)
 
Publicat en la web de l'associació El Tempir diumenge 1 de juny del 2014
 
 
Més de trenta anys de democràcia i la normativa lingüística existent al País Valencià haurien d'haver servit per a evitar casos de xenofòbia lingüística. I seria possible evitar-los si els polítics que ens han governat i ens governen actualment hagueren treballat pel respecte i la valoració de la diversitat lingüística a tot el territori estatal. Però aquesta xenofòbia, lluny d'aturar-se o reduir-se, va a més cada dia. Així, El Tempir torna a denunciar un nou cas de pràctica lingüística xenòfoba al centre penitenciari de Fontcalent (Alacant). La professora elxana M. Carme Viudes, contractada recentment per treballar en aquesta presó, va anar el passat 21 de maig al despatx d'un funcionari que respon a les inicials J. R. a fi d'obtenir un permís per a poder moure's dins el centre. Quan hi va entrar, i una vegada que el saludà amb un “Hola!”, aquest funcionari la va titllar de “maleducada” perquè dos dies abans ella havia entrat a la seua oficina parlant en valencià amb una companya i eixa conducta no era correcta perquè no li havia demanat permís per parlar-hi. En altres paraules, allí es parlava “en español y no en valenciano”. Tot seguit, M. Carme Viudes li va recordar que ella no tenia cap obligació de demanar permís perquè el valencià és una de les dues llengües cooficials de la Comunitat Autònoma.

Però la recriminació lingüística va continuar, ja que J. R. va tornar a argumentar que ell treballava per a l'Estat espanyol i que no acceptava que ningú s'adreçara a ell en valencià perquè “no me da la gana que me hablen en valenciano”. De fet, tot seguit va destacar que l'entenia ja que ell era de Callosa d'en Sarrià (població valencianoparlant de la Marina Baixa), de la qual cosa s'enorgullia, però que de ben menut, als sis anys, se'n va anar a viure a Alacant i, per tant, no admet l'ús del valencià davant ell. A més, va presumir en un to fatxenda que amb ella “no había sido muy hijo de puta. A un compañero tuyo, llamado Ximo, como no me hablaba en español, vino otro compañero a traducirlo, aunque yo lo entendía perfectamente, pero no me da la gana”. Finalment, malgrat que M. Carme Viudes no canvià de llengua durant la discussió, va eixir-ne amb el permís per a moure's per la presó, però li tornà a recordar que no podria parlar-li en valencià en pròximes ocasions perquè, segons ell, si s'obstinava en eixa conducta, tindria problemes a Fontcalent.

El Tempir, a més de fer conéixer públicament aquest nou cas de discriminació lingüística i manifestar un compromís ferm amb totes les persones que han patit vexacions o discriminacions per utilitzar el valencià, vol expressar la solidaritat i el suport a M. Carme Viudes, a qui va assessorar en matèria de drets civils i lingüístics i va aconsellar-li quins passos legals calia seguir per a denunciar aquest cas. Cal recordar que aquest nou episodi de discriminació és un acte il·legal segons l'ordenament jurídic vigent: d'una banda, l'Estatut valencià i l'art. 10 de la Llei d'ús i ensenyament del valencià garanteixen el dret dels valencianoparlants a expressar-se en valencià davant les administracions públiques; i d'una altra, la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, modificada d'acord amb la Llei 4/1999, de 13 de gener, estableix en l'article 36 que els ciutadans de les comunitats autònomes amb una altra llengua cooficial poden utilitzar-la per adreçar-se als òrgans de l'Administració de l'Estat.

Per tant, El Tempir torna a exigir novament a les autoritats públiques estatals i valencianes una implicació real i efectiva perquè no tornen a produir-se casos com el denunciat, sobretot en aquells sectors públics que continuen sent impermeables a la introducció del valencià, com són les presons o els cossos i forces de seguretat de l'Estat. Així, per a El Tempir caldria prendre urgentment les mesures següents:

  1. L'Estat ha de posar punt final a les actuacions de supremacisme lingüístic del castellà respecte al valencià que amb freqüència realitzen els seus funcionaris, de manera que no queden impunes aquests comportaments.

  2. La Generalitat Valenciana no pot dimitir del seu paper de garant dels drets lingüístics dels valencianoparlants davant l'Estat perquè no torne a produir-se cap vexació més per motius lingüístics.

  3. A causa de les retallades cal tornar a realitzar cursos d'alfabetització en valencià i de sensibilització lingüística per a tots els funcionaris de l'Estat perquè queden salvaguardats els nostres drets lingüístics.

  4. L'Estat ha d'assumir d'una vegada per totes la pluralitat lingüística i cultural existent com un fet enriquidor i no com una anomalia a fi d'evitar casos d'estigmatizació com el denunciat.

  5. Cal que la Generalitat Valenciana tinga la competència en la gestió de presons a fi de democratitzar lingüísticament un dels darrers reductes de xenofòbia lingüística cap a la nostra llengua.

Per acabar, El Tempir anima els ciutadans a denunciar públicament cada cas de discriminació lingüística que es produïsca perquè sols així es podrà obrir un camí cap a una major pressió social i sensibilització pública (conscienciació de la ciutadania i dels responsables polítics) perquè l'Estat i la Generalitat Valenciana garantisquen l'oficialitat plena i efectiva del valencià a l'administració i al carrer.

 
4)
 
 
 
Pere Comellas Casanova
Professor titular del Departament de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona i membre del GELA
 
El 21 de febrer de 2014 va tenir lloc a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona una jornada prou singular. Amb el títol de La territorialitat lingüística, quatre investigadors japonesos van exposar i debatre davant d'un públic d'estudiants i d'especialistes una sèrie de qüestions relacionades amb la relació entre llengua i territori. La singularitat de la Jornada, coorganitzada pel Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona i la Universitat de Kioto, tenia com a mínim dues dimensions. La primera, el fet que els ponents fossin quatre acadèmics japonesos, circumstància no especialment freqüent, si més no en l'àmbit de la lingüística, i que va motivar la presència institucional de la Dra. Àngels Pelegrin, vicerectora de Política Internacional per Àsia Oriental. La segona, que les llengües utilitzades, tant en les ponències com en els debats, van ser l'occità, el francès, el català, l'esperanto i el japonès. L'organització comptava amb un traductor consecutiu de l'esperanto al català, l'esperantista Ferriol Macip, i el professor Noboyuki Tukahara, un dels ponents i organitzador de l'acte per part de la Universitat de Kioto, es va encarregar de la traducció consecutiva japonès-català i català-japonès.

La primera ponència, a càrrec del Dr. Noto Ishibe, de la Universitat de Nihon, duia per títol Le régime de territorialité linguistique et les langues non-officielles en Belgique i plantejava una qüestió sovint tocada de manera molt tangencial en la nostra tradició: fins a quin punt una política lingüística basada en el principi de territorialitat no està abocada necessàriament a un plantejament monolingüista. En el cas belga, el Dr. Ishibe va explicar la delicada situació en què es troben les varietats lingüístiques no oficials presents al territori i que el conflicte entre francès i neerlandès oculta. Així doncs, el principi de territorialitat, que tradicionalment s'ha considerat essencial per a la protecció de les llengües no hegemòniques dins d'un estat, tindria també un vessant poc respectuós amb la diversitat lingüística en tendir a la creació de territoris subestatals monolingües.

Tot seguit, la Dra. Naoko Sano, de la Universitat Municipal de Nagoya, va reflexionar sobre la desterritorialització de les llengües minoritzades a través del cas de l'occità, amb una ponència titulada Luòc especial per la lenga occitanadeterritorialización de la lenga regionala. Sobre la base d'un treball de camp dut a terme en una manifestació d'activisme occitanista, la Dra. Sano va plantejar l'especial relació amb el territori d'una llengua com l'occità per causa de l'avançat estat de substitució que pateix. Així, l'occità crearia espais de territorialitat “especials”, no exactament virtuals (però també), com l'associacionisme i les trobades activistes, uns espais que li permetrien de sobreviure, o si més no, de frenar la substitució en una situació de crisi de la transmissió com la seva.

El tercer ponent va ser el Dr. Goro Christoph Kimura de la Universitat de Sofia (Tòkio). La seva ponència titulada Deteritoriigho de la germana kaj pola che landlima regiono: el vidpunkto de lingva pejzajho analitzava el cas de la territorialitat de la llengua sòraba, llengua eslava històricament parlada en una petita regió d'Alemanya, fronterera amb Polònia, i ho feia a través del paisatge lingüístic com a indici de la relació entre llengua i territori. El cas del sòrab presenta diversos punt d'interès, segons l'exposició del Dr. Kimura. D'una banda, és un territori tradicionalment fronterer que recentment ha fet desaparèixer les barreres de circulació i on, a més del sòrab, hi trobem l'alemany i el polonès, de manera que la llengua local ha de buscar vies de pervivència ja no només en el tradicional context de conflicte amb la llengua estatal, sinó en un marc de comunicació internacional. D'una altra banda, presenta discontinuïtats internes importants, de manera que s'hi poden observar fenòmens d'identitat lingüística diversos en funció de la zona, amb variables extralingüístiques en joc com la tradició religiosa (catòlica o protestant).

Finalment, el Dr. Noboyuki Tukahara, de la Universitat de Kioto, en la ponència La territorialitat, la ciutadania i la competència lingüistica: un cas de la normativa per a la sol·licitud de lloguer d'habitatges públics a la ciutat de Fukui (Japó), va exposar el cas d'una política municipal d'accés a lloguer social lligada amb l'exigència lingüistica de poder-se comunicar en japonès. En un context com el japonès, amb una presència d'immigració al·loglota molt baixa —si més no en comparació amb bona part de l'Europa occidental—, el Dr. Tukahara reflexionava sobre el significat del requisit lingüístic per a l'accés a un servei social suposadament pensat per a rendes baixes. El municipi justifica aquesta exigència amb l'argument que una baixa competència en japonès, llengua absolutament hegemònica de la localitat, implicaria problemes d'integració i de cohesió, i relaciona implícitament les actituds considerades incíviques amb la població immigrada al·lòctona. En conseqüència, el Dr. Tukahara avalua la mesura com a clarament discriminatòria i qüestiona l'equació conductes problemàtiques-coneixement lingüístic. Per concloure, el Dr. Tukahara va preguntar obertament als assistents de quina manera s'interpretaria una mesura semblant en un context sociolingüístic tan diferent com el català —en aquest cas, pel que fa a presència de llengües de la immigració, però també pel que fa a dinàmica sociolingüística.

L'ulterior debat, amb diverses intervencions i preguntes, es va centrar no només en les situacions sociolingüístiques exposades pels ponents, sinó també en la comparació amb l'àmbit lingüístic català. El debat sobre la pertinença dels requisits lingüístics per obtenir la ciutadania o per accedir a determinats drets socials va motivar unes quantes precisions i va posar en evidència la necessitat de tenir en compte múltiples factors a l'hora de plantejar mesures de planificació. Igualment, es va discutir sobre el paper de l'esperanto en un món que experimenta una creixent desterritorialització de llengües per causa dels moviments migratoris. Tant els especialistes japonesos com alguns dels assistents van exposar diverses idees sobre la relació que tenen i la que haurien de tenir les llengües de la immigració —i per tant, desterritorialitzades— amb les llengües territorials, especialment si són minoritzades. Va sorgir la idea de contraposar models de gestió lingüística que tinguin en compte i potenciïn la diversitat i que contrapesin el “monolingüisme dual”, que proposa una sola llengua intracomunitària i una sola llengua internacional (japonès i anglès, en el cas del Japó). En síntesi, l'intercanvi de parers va posar de manifest l'interès de la perspectiva dels investigadors japonesos, que sovint permet revisar les pròpies concepcions o, com a mínim, veure-les des d'un angle inèdit.

 

5)
 
Publicat en EL PUNT AVUI divendres 30  de maig del 2014
 
 
El tribunal cita una resolució del Tribunal Europeu de Drets Humans, que en part dóna la raó a uns pares perquè els seus fills no podien accedir a escoles franceses
El pla unilingüe belga no es pot comparar amb el bilingüe català
Si res no canvia, el pròxim 2 de juny (per alguns juristes el termini expira el dia 15) cinc escoles catalanes hauran de complir l'ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d'impartir un 25% de les classes en castellà.
 
L'alt tribunal català ha raonat que dicta aquest percentatge per “l'incompliment” de la Generalitat al seu “requeriment” de fer del castellà llengua vehicular als centres educatius, i després d'analitzar la sentència del Tribunal Suprem, que fins i tot desestima l'actual atenció individualitzada en castellà i imposa la transformació del sistema perquè les classes en castellà siguin per als fills dels pares que ho reclamin “junt amb els seus condeixebles”.
 
En la resolució del gener passat, el TSJC també exposa que ha tingut en compte “altres precedents, com ara la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) del 1968 (Bèlgica, decisió a la tercera qüestió)”. Aquesta antiga resolució –n'hi ha ben poques sobre temes lingüístics a Europa– traspua que l'àmbit de la llengua és ben complex i que el tribunal dóna força llibertat als estats membres per executar els seus models lingüístics, respectant la història del país, si no vulneren drets fonamentals de l'home.
 
Sembla, doncs, que la sentència europea i la catalana són el dia i la nit, i que el TSJC s'ha inspirat en un conflicte educatiu que res té a veure amb el sistema educatiu català. La primera diferència entre les dues resolucions són els suposats afectats. En el cas de la sentència europea són els pares de més de 800 alumnes belgues de parla francesa que denuncien que se'ls vulneren drets fonamentals, com ara el de l'educació, perquè viuen en la regió unilingüe flamenca del país (n'hi ha quatre de diferents), i al·legaven que el govern els discrimina exposant quatre mesures, com ara que no organitza educació pública en llengua francesa als seus municipis.
 
En el cas català dut al TSJC són els pares de només sis alumnes i afecta cinc escoles, quatre de concertades i aglutinades a la Fundació Escola Cristiana, i un institut públic. Volen que la meitat de les classes siguin en castellà, tot i que els seus fills han nascut a Catalunya i treuen bones notes en les dues llengües, segons fonts escolars.
 
La segona diferència és el respecte o no a la legitimitat d'actuació del govern d'un país. El TEDH “no considera discriminatori” que un legislador d'un estat membre, com és Bèlgica, fixi unes normes per afavorir la unitat lingüística. Considera “un interès públic legítim” el fet de preservar una llengua, després de fixar unes fronteres lingüístiques, l'any 1963, per assolir la pau del territori.
 
Així, el tribunal afirma que no es vulnera cap dels drets fonamentals denunciats per les famílies, menys un. Admet que sí que es discrimina certs nens perquè amb l'únic fonament de residència dels pares se'ls restringeix l'accés a escoles de llengua francesa que hi ha en els sis municipis de la perifèria de Brussel·les, dotades d'un estatuts especial. Aquest reconeixement del tribunal, però, no va ser pas unànime: vuit vots a favor i set en contra.
 
Per la seva part, el TSJC, basant-se en resolucions del Suprem, dóna la raó a les famílies. Aquestes demanaven un 50% de les classes en castellà i l'alt tribunal els dóna un 25%, afirmant que el català “és el centre de gravetat del sistema educatiu” a Catalunya (des de fa 30 anys!). En la resolució, el TSJC detalla que valora la sentència europea pel seu raonament en la qüestió tercera plantejada pels pares francòfons. És en aquest punt on apareixen xifres d'una part del model lingüístic belga, que poden haver inspirat el tribunal català.
 
La sentència europea planteja que aquestes famílies viuen en sis municipis, propers a Brussel·les, que tenen un règim propi. En l'àmbit escolar tenen dos models. En el primer, la llengua d'ensenyament és el neerlandès i pel que fa a la segona llengua s'indica que “pot organitzar-se a primària amb quatre hores a la setmana i a segon grau, amb vuit hores”.
 
Requisits
 
En la segona opció, la llengua a preescolar i primària pot impartir-se en francès amb certes condicions: ha de ser la llengua materna del nen (amb certificat), cal que el cap de família visqui en un d'aquests municipis, i “només es pot organitzar aquest ensenyament a petició de 16 caps de família”. Si és així, es dota una escola pública francesa i l'educació de la segona llengua nacional “és obligatòria” a primària, a raó de quatre hores per setmana i de vuit, en graus superiors.
 
Amb aquest sistema, els pares asseguraven que el govern belga “vol la reconquesta flamenca” dels municipis limítrofs que han viscut el desbordament de població de Brussel·les. Pel tribunal, aquests requisits no són cap ingerència en els drets bàsics dels nens (poden anar a escola) i dels pares (respecte de la vida privada), i a més –diu– la zona pertany a una regió neerlandesa per tradició.
 
El TSJC exporta aquest model i fixa que de les 25 hores lectives setmanals, 6,25 siguin en castellà en una assignatura no lingüística. “L'aplicació és fàcil: només cal que un mestre faci la classe en castellà”, diu el tribunal posant deures al legislador català i cap exigència a una minoria de famílies, com sí que tenen les belgues.
 

LES XIFRES
800 alumnes a Bèlgica, a través dels seus pares, van fer la demanda contra el règim lingüístic del país al TEDH.

 
LES FRASES DEL TEDH
6 escolars a Catalunya, a través de les seves famílies, han fet canviar per la via dels tribunals el model lingüístic català.
 
El dret a la instrucció no especifica la llengua de l'ensenyament que ha d'impartir-se perquè sigui respectat
El conveni és un just equilibri entre la salvaguarda de l'interès general de la comunitat i el respecte als drets de l'home
 
Les persones d'un estat no tenen el dret a la creació d'una certa escola. L'Estat, si la crea, no ha de discriminar-hi l'accés
Pel tribunal, no és discriminatori que la llengua de les escoles subvencionades sigui exclusivament la de la regió unilingüe

 
6)
 
Publicat en EL PUNT AVUI divendres 30 de maig del 2014
 
 
Dos juristes analitzen les possibles conseqüències en el compliment o la insubmissió a l'ordre del TSJC sobre el 25% de classes en castellà
Rigau i els directors afectats per la resolució podrien ser acusats de desobediència
 
El compliment o no de la interlocutòria dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) tindrà uns efectes en el model d'immersió lingüística a Catalunya que poden ser irreversibles. Hem demanat a l'advocat Ibán Fernández i al professor titular de dret penal de la Universitat Pompeu Fabra Ricard Robles que, des d'un punt de vista jurídic, ens valorin els efectes d'acatar o de desobeir aquesta resolució, que, per ara, han estat obligats a complir els directors de cinc centres educatius catalans, quatre de concertats i un de públic.
 
A què s'exposen els directors dels centres
de la interlocutòria si incompleixen l'ordre de fer el 25% de les assignatures en castellà?
 
Per l'advocat Ibán Fernández, aquest procés contenciós administratiu és “força complex” i, encara que el TSJC ha interpel·lat els directors dels centres a complir aquesta mesura, opina que s'hauria d'aclarir “qui realment té el poder de decisió per executar-lo”. El lletrat exposa la hipòtesi que un dels directors afectats “pot respondre: «No em nego a complir aquesta mesura, però no tinc pressupost per fer-ho, no puc contractar un nou professor»”. Així no se'l pot acusar d'un delicte de desobediència, indica Fernández, “perquè el delicte no és no haver pogut sinó no voler fer-ho”.
 
Aquesta estratègia ja la van plantejar els directors de la Fundació Escola Cristina, i per això, i sempre a causa del reclam dels pares de sis alumnes, el TSJC va emetre una altra resolució el 30 d'abril passat en què diu que “és molt fàcil [complir-la] ja que només cal que un professor –tots coneixen el castellà– canviï l'idioma en una classe d'una assignatura no lingüística”. Imputar als directors un delicte de desobediència “no és tan fàcil”, insisteix Fernández, perquè també pot al·legar que els responsables són, en última instància, el Departament d'Ensenyament, que subvenciona el centre, i també les associacions de mares i pares d'alumnes (AMPA), que han demanat un ensenyament 100% en català. La denúncia per la desobediència l'hauria de fer la fiscalia i la minoria de pares denunciants.
 
Per Ricardo Robles, “en cas que les resolucions judicials esdevinguessin fermes (actualment hi ha interposat un recurs de reposició al Suprem) i el TSJC obligués de forma definitiva, directa i clara els directors dels centres educatius a adoptar les disposicions oportunes per executar-les, l'incompliment d'aquestes resolucions per part dels directors dels centres (públics i concertats) generaria el risc d'incórrer en un delicte de desobediència, que es castiga a l'article 410.1. del Codi Penal amb una pena de multa de tres a dotze mesos i inhabilitació de sis mesos a dos anys”.
 
Podrien, els centres afectats, optar per no desobeir de forma explícita la llei, però no variar sensiblement el seu projecte lingüístic?
 
“Cal tenir en compte que, segons la jurisprudència, no només són punibles les negatives expresses a donar compliment a les resolucions judicials, sinó també la mera passivitat –adverteix Robles– sempre que sigui reiterada i evident, és a dir, quan, sense oposar-se o negar el manament, tampoc es realitzi l'activitat mínima necessària per dur-lo a terme.”
 
Què pot passar si la consellera Rigau ordena la desobediència a la resolució del 25% o a la Lomqe?
 
“Per ara, no hi ha cap ordre ni interna ni escrita de la consellera d'Ensenyament als centres perquè incompleixin aquesta resolució del tribunal”, recorda Fernández, que afegeix: “La consellera incorreria en el delicte de desobediència si donés l'ordre de forma directa i per escrit, i aquesta no s'ha fet. La consellera insisteix a parlar d'un model lingüístic que funciona, i bé, des de fa trenta anys al nostre país.”
 
Fernández no creu que s'arribi a fer aquesta ordre, que implicaria que la fiscalia també podria denunciar Rigau del delicte de desobediència de funcionari públic, castigat amb multa i d'entre sis mesos a un any d'inhabilitació professional. És a dir, si fos condemnada, Rigau no podria treballar de mestra, la seva professió, ni tenir cap càrrec polític durant un temps. “Com a jurista sempre he de recomanar que s'esgotin els recursos legals. La insubmissió directa no és una via de dret, i no és un bon exemple”, declara Fernández. L'advocat aposta perquè quan arribi el moment decisiu (pot ser el proper 2 de juny o quan el Suprem resolgui el darrer recurs), s'insisteixi que aquesta solució del TSJC “és d'impossible compliment amb les actuals condicions”. Robles, per la seva part, recorda que, tal com passa amb els directors, “en cas que l'ordre d'incompliment provingués de la conselleria, també es podrien generar responsabilitats per part de les corresponents autoritats”.
 
Com hauria d'enfocar, el govern català, la interlocutòria del TSJC i la Lomqe?
 
Ensenyament no vol imposar percentatges d'idiomes a l'escola, com ha fixat el TSJC. Per Fernández, “les solucions per a aquests temes complexos mai poden ser respostes úniques”, i afegeix: “El contenciós és un tribunal, i quan es busquen solucions han de ser consensuades. Una llei sempre és un consens dels partits polítics que representen les diverses sensibilitats dels ciutadans, amb un debat i esmenes, però un tribunal l'únic que pren és una decisió judicial. I aquesta sala del TSJC ha pres aquesta decisió amb uns antecedents i el precedent sobre Bèlgica feta per un tribunal de prestigi com és el Tribunal Europeu dels Drets Humans.”
 
De quina manera es pot defensar el dret de la majoria dels pares que volen que es mantingui l'actual model lingüístic català a les escoles?
 
“Certament existeixen els drets dels cinc nens, però també els de la majoria que vol el 100% de català”, declara l'advocat Ibán Fernández. El lletrat exposa que “aquesta norma del TSJC que pot ser de sentit comú i coherent, xoca amb la realitat perquè el percentatge d'alumnes que ho demana és irrisori”. Davant aquest atzucac, Fernández planteja que “els altres 24 pares de la classe afectada podrien reclamar al Tribunal Superior Català, el 100% de classes en català”.
 
Actualment, a Catalunya, l'atenció individualitzada no només es fa amb l'idioma, sinó també amb alumnes que tenen més dificultats en certs continguts o matèries, recorda Fernández. Una solució possible, segons el jurista, és que aquests nens siguin separats i se'ls facin classes en castellà, com volen els seus pares, tot i admetre que va contra el model lingüístic català, i que tampoc accepta el Tribunal Suprem. Fernández recorda l'anècdota de quan Esperanza Aguirre era ministra de Cultura del govern d'Aznar: “Un dia a Barcelona va declarar que desitjava que a Catalunya, tal com existeix el Liceu francès i l'escola alemanya, hi hagués una escola espanyola per a funcionaris i per als qui no volen aprendre el català. Aquí, a Catalunya, això sí que ens sembla separatisme.”
 
“Els primers perjudicats són els cinc nens, i no sé si són prou conscients, els seus pares, del que han aconseguit”, assegura Ibán Fernández. “La voluntat de la majoria dels pares ja s'estava respectant, i el model funciona perquè és el que volia i vol la majoria, amb un consens polític ampli”, insisteix Fernández. “No s'ha de tocar res, i si s'ha de fer alguna cosa, doncs una classe especial per a aquests nens, tot i que és negatiu per a ells. No es pot tornar trenta anys enrere i fer totes les classes en castellà, això no ho volen ni aquests pares del recurs.” L'advocat exposa que “és una mesura antieducativa i antieconòmica, però així no perjudicaria la majoria”, clou Fernández. “El model lingüístic català no ha estat atacat perquè no doni bons resultats acadèmics, sinó per motius polítics”, sentencia Fernández.
 
Ni el TSJC ni el Tribunal Suprem volen, però, separar els nens per classes. Al·leguen que la segregació per motius de llengua és il·legal, segons el tribunal europeu. Per Fernández, “tots dos tribunals quan ho diuen pensen en altres models educatius, com ara el del País Valencià o el del País Basc”, on ofereixen línies educatives separades, i que potser volen forçar a implantar a Catalunya.
 

410
És l'article del Codi Penal que defineix el delicte de desobediència que comet un càrrec o funcionari públic en no complir una resolució judicial. El càstig és de multa i de fins a dos anys d'inhabilitació
professional. La desobediència a l'autoritat, als agents, (art. 556) implica fins a un any de presó.

 
7)
 
“L'escola en català està amenaçada per les polítiques recentralitzadores del govern espanyol”
“La presència del castellà no és una qüestió política”
 
El secretari general de l'Escola Cristiana de Catalunya, Carles Armengol, que avui serà entrevistat a El Punt Avui Televisió, consciencia del retrocés jurídic que estem vivint i de les repercussions que aquest suposa per a l'educació.
 
Per què és important donar suport actiu a l'escola en català?
Perquè, malgrat els anys d'autonomia, l'escola en català està amenaçada per les polítiques recentralitzadores del govern espanyol i pels canvis de criteri de determinats tribunals. Hi ha un clar retrocés en la concepció plurinacional i plurilingüe de l'Estat, que es manifesta particularment en el món educatiu.

Què pensen de la imposició per part del TSJC d'un 25% d'hores en castellà a les aules?
És un fet inaudit, fruit d'aquest retrocés jurídic en què som, que un tribunal hagi de pronunciar-se sobre qüestions pedagògiques. Encara més sorprenent és que el mateix tribunal dicti el percentatge d'ús d'una determinada llengua que s'ha d'utilitzar a l'aula, prescindint dels criteris dels professionals de l'ensenyament.

S'ha d'introduir el castellà a les escoles com a llengua vehicular i d'aprenentatge?
La presència del castellà no és –ni s'ha de plantejar mai– com una qüestió política ni de drets. Allò que té un consens social clar és l'objectiu: que els alumnes acabin l'escolarització obligatòria amb un bon coneixement del castellà, del català i altres llengües i matèries. L'ús del castellà ha d'estar subjecte a aquest objectiu. On sigui necessari reforçar-ne l'aprenentatge per assolir l'objectiu se'n pot plantejar l'ús també com a llengua vehicular en determinada proporció. La realitat sociolingüística dels centres i els criteris pedagògics han de marcar l'actuació a seguir.

Què esperen aconseguir amb la cercavila del 14-J convocada des de Som Escola?
El 14-J ha de servir per evidenciar la unitat del món educatiu entorn el model d'escola i l'escalf de la societat catalana envers la seva escola.
 
 
8)
 
Publicat en VilaWeb dissabte 31 de maig del 2014

El menyspreu al català de grans marques de consum, en un informe

La Plataforma per la Llengua n'exposa conclusions en l'informe '20 anys per l'etiquetatge en català'

La Plataforma per la Llengua ha elaborat un informe titulat '20 anys per l'etiquetatge en català', en què constata en un informe que grans marques com Coca-Cola sempre respecten totes les llengües europees de les dimensions de la catalana, però que el català és l'únic cas en que no ho fan. L'informe analitza les raons d'aquests fet excepcional sense precedents en l'àmbit europeu i com ha evolucionat la qüestió els darrers 20 anys.

Aquestes ens són algunes de les conclusions:

—No hi ha en el món desenvolupat i democràtic, i en concret en l'àmbit europeu, una llengua tan parlada com la catalana que no s'utilitzi de manera normal en l'etiquetatge de totes les empreses de gran consum.

—Kellogg's, Bayer, Danone, Durex i Nestlé etiqueten en suec a Finlàndia, en francès a Bèlgica i en alemany a Suïssa, però no pas en català a l'estat espanyol, per més que siguin llengües amb menys parlants que la catalana als països esmentats. Respecten, doncs, les llengües de mercats similars al català de països plurilingües excepte en el cas espanyol.

—L'any 2010 es va aprovar la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya per la qual es reconeix el dret del consumidor de rebre l'etiquetatge en català i el deure de les empreses de fer-lo acomplir. Tot i així, els requisits lingüístics establerts en el Codi de consum de Catalunya amb relació a la llengua catalana són àmpliament incomplerts per moltes empreses. Tampoc no s'ha tramitat cap sanció per part de l'Administració pública.

—Malgrat tot, l'etiquetatge en català augmenta. Segons calcula la Plataforma per la Llengua a partir d'una mostra de més de 2.000 productes observats a l'atzar en supermercats, un 10% dels productes generalistes (no de marca blanca) dels supermercats de Catalunya estan etiquetats com a mínim en català, gairebé el doble que fa dos anys.

—Coca-Cola actua en més de 200 països d'arreu del món, i etiqueta en moltes llengües clarament menys parlades que el català.

—El consum a casa nostra és el doble que als Països Baixos, Noruega o Suècia, però en canvi, Coca-Cola no etiqueta en català, i sí que ho fa en noruec, suec o neerlandès en els països esmentats.

 
9)
 
 
10)
 
 
 
(dijous 5 de juny del 2014)
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací