1. Sobre la paraula petot
La
paraula petot és àmpliament usada a
Ontinyent amb el significat de 'xiquet
xicotet', 'xiquet de poca edat'.
Tant és així que paraula en qüestió és una de les que caracteritzen el
parlar d'aquella població de
Podem
dir, per exemple: «¿Que si la conec? Ja ho
crec que la conec. La conec de tota la vida. Ja anàvem junts a l'escola de
petots.»
En el
llibre Bocaviu de Josep Sanchis, que
arreplega lèxic propi d'Ontinyent, trobem l'expressió l'escola dels petots, equivalent a allò
que en altres llocs diuen escola de cagons i que modernament alguns
anomenen jardí d'infants, com si els xiquets es sembraren i cultivaren
com les roses, les margarides o les petúnies.
En el
poemari On comença la vall del poeta
ontinyentí David Mira podem llegir:
Dolços records, o amargs,
dels
meus anys escolars.
Des d'aquella primera escola «de petots»
fins al taller-escola,
m'ha
acompanyat la intensa
sensació de tristesa,
agredolça, de ser
l'inerme
presoner
i l'encisat captaire
del saber.
El fet que l'autor escriga «de petots» entre cometes demostra la poca confiança que tenim els valencians en el nostre lèxic tradicional. És, però, comprensible perquè la paraula petot no ha estat arreplegada per cap diccionari de la nostra llengua, antic o modern. Ni tan sols la trobem en el DCVB ni en el DECat de Coromines. El DNV tampoc arreplega la paraula petot.
A la
comarca del Camp d'Elx –oficialment, Baix Vinalopó–, que comprén els municipis
d'Elx, Crevillent i Santa Pola, s'empra la paraula pototet exactament amb el mateix
significat que a Ontinyent s'usa la paraula petot. Joan-Carles Martí i Casanova, gran conéixedor del parlar de
la zona, en el seu llibre Des del rovellet de l'ou d'Elx esciu: «Un
pototet és, al meu rodal, un xiquet que va a quatre grapes per la qual
cosa hi deu haver influència doble de petit i de
pota.»
Cal aclarir que la paraula pototet és una variant formal de
petotet, diminutiu de petot, formada per una assimilació vocàlica
regressiva –la
primera e ha estat substituïda per
una o per influència de la o de la síl·laba següent– i, per tant, no té absolutament res a veure amb
pota. Dir pototet en lloc de petotet és el mateix fenomen
que dir xocotet en lloc de xicotet, pronúncia molt corrent,
aquesta darrera, en alguns parlars valencians. Casos
molt coneguts d'assimilació vocàlica regressiva són les formes fonoll,
rodó, ronyó i rostoll, evolucionades a partir de les formes
etimològiques fenoll, redó, renyó i restoll, que són
les que emprem els valencians i les que empraven els clàssics.
La paraula pototet (que caldria grafiar petotet) no ha estat arreplegada per cap diccionari de la nostra llengua, antic o modern. Ni tan sols la trobem en el DCVB ni en el DECat de Coromines. El DNV tampoc arreplega la paraula pototet.
3. Sobre la paraula petorrí
No és
clar si la paraula petorrí és un derivat de petot o una metàtesi
de petirró, diminutiu de petit. En tot cas, està emparentada amb
petit.
Done
testimoni que, en el parlar tradicional d'Alcoi que jo he heretat per tradició
oral, el mot petorrí ha sigut sempre
d'ús corrent en l'accepció especificada. Els alcoians, per a denominar un xiquet
xicotet, emprem tant els mots petirró
i petorrí, derivats de petit com micarró i micorro, derivats de mica. No usem, en canvi, altres
denominacions com ara manyaco, monyicot, petot o pototet, emprades per altres parlars
valencians.
La paraula petorrí, a més a més, s'usa en una
altra accepció. Significa també: «Persona, animal o cosa
que és molt menuda o té una grandària bastant menor que la considerada ordinària
o normal en altres individus o elements de la mateixa espècie.» En aquesta accepció s'usa, generalment, en sentit
pejoratiu.
En el
Diccionario valenciano-castellano de
Josep Escrig (València, 1851) trobem el vocable petorrí que ens remet a petit. Amb el mateix significat el
trobem en el Diccionario general
valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea (València, 1891), en el
vocabulari valencià-castellà del pare Fullana i en el Diccionari Català-Valencià-Balear.
Inexplicablement, quasi tots els diccionaris moderns han eradicat aquest mot
valencià del seu repertori lèxic. No el trobem ni en el Diccionari general de la llengua
catalana de Pompeu Fabra (Barcelona, 1913) ni en el Diccionari general de Francesc Ferrer
Pastor (València, 1985) ni en el Diccionari valencià de l'IIFV (2a
edició, València, 1996) ni en el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans
(2a edició, Barcelona, 2007). Afortunadament, el Diccionari normatiu
valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sí que l'ha
inclosa.
Joan
Coromines, en el seu Diccionari
etimològic i complementari de la llengua catalana (vol. VI, pàg. 757) diu:
“En tot cas fàcilment trobaríem cent camins per a arribar a un adjectiu
pejoratiu de persona partint de pota,
com en el val. afectiu petorrí
(segurament dissim. de *potorrí): «es
una espècie de monomania que patixen alguns hòmens la de voler rebaixar y tirar
per tèrra a les dònes, traent-los tots los sobrenòms que pòden, y dient-los
ganao petorrí, gent de la pòta badâ, femellam y atres», MGadea
(T. del Xè i, 95)” Ací Joan Coromines ens deixa
caure que petorrí és un derivat de pota. Però curiosament, en el mateix DECat (vol. VI, pàg. 484, 1a columna)
Coromines insinua que petorrí deriva
de pet i posa com a exemple el mateix
paràgraf de Martí i Gadea. Les dues suposicions del mestre són completament
errònies, ja que petorrí no deriva ni
de pota ni de pet, sinó de petit.
Cal
afegir que aquest vocable és molt usat com a sobrenom de determinades famílies
en diferents poblacions valencianes, famílies que, sense cap mena de dubte,
varen tindre algun avantpassat molt menudet, molt baixotet, i per això, en el
poble, li varen penjar el malnom de
Petorrí i els seus descendents han sigut els Petorrins (i les dones, les
Petorrines). Joaquim Martí Mestre en el seu Diccionari històric del valencià col·loquial
(segles xvii, xviii i xix) diu: «A l'Alcúdia és conegut el
malnom Petorrina, aplicat a una dona molt menuda (Bou, Cucó, 1986:357)».
Jo vaig conéixer un electricista alcoià, que em va fer algunes faenes a ma casa
d'Alcoi, que portava el malnom de Petorrí. No recorde ni el seu nom ni
els seus cognoms, només recorde que ell mateix em va dir que li deien
Petorrí. I era un home menudet.
4. Altres derivats de petit
Els valencians, a més de petot, pototet i petorrí també tenim, per a designar el mateix concepte, altres paraules de la mateixa família, com ara petelló i petirró, a més d'altres d'origen etimològic diferent com ara manyaco, micarró, micorro i monyicot.
El
català normatiu usa, fonamentalment, la paraula patufet, vocable provinent dels
dialectes orientals al qual els lingüistes no assignen un origen etimològic
clar. Probablement, si empraren la grafia petofet –que en català oriental sona
exactament igual que patufet– i la compararen amb el petot ontinyentí ho veurien una mica més
clar.
A Catalunya s'usa també petarrell, paraula que els valencians no emprem.
En
occità hi ha la paraula petiot que
significa 'petit', 'xicotet', 'menut'. La paraula occitana ha passat al francés,
llengua en la qual té el significat de 'xiquet xicotet', exactament el mateix
que té petot a Ontinyent i pototet (diminutiu deturpat de
petot) a Elx.
En
castellà hi ha també la paraula petiso que en diversos països sud-americans
(Argentina, Bolívia, Paraguai, Perú, Uruguai i Xile) té el significat de
'persona baixoteta, de poca
estatura'.
Cal
aclarir que la paraula pitufo que s'usa en castellà per a denominar eixos
ninotets blaus amb barretina que en la versió original francesa s'anomenen
schtroumpfs i que
en català, gràcies al lingüista Albert Jané, reben el nom de barrufets,
va ser creada pel traductor Miquel Agustí a partir de la paraula catalana
patufet. Supose que, en realitat, és un encreuament –no sé si conscient o
inconscient– entre el mot català patufet i el castellà pituso.
Actualment la paraula ha fet fortuna i s'empra, a més de per a denominar els
ninotets en qüestió, per a referir-se als xiquets de poca edat. S'usa també
bastat el seu diminutiu pitufín. La paraula no l'ha admesa encara la Real
Academia Española de la Lengua en el seu diccionari però sí que la trobem en el
Diccionario del Español Actual.
Tots
aquests vocables nostres –patufet (que caldria escriure
petofet), petarrell, petelló, petirró, petorrí, petot, pototet (que caldria
escriure petotet)–, així com l'occità (i ara també francés) petiot deriven del llatí pitŭlus i tots ells estan relacionats
amb petit. La mateixa afirmació
podríem fer de les paraules castellanes pituso, petiso i la
creació moderna pitufo.
Cal
deixar clar i ben clar que les paraules pet i pota no tenen absolutament res a veure
amb cap dels mots relacionats en el paràgraf anterior.
5.
Nota aclaratòria
La
transcripció que fa Joan Coromines en el seu DECat del paràgraf de Joaquim Martí i
Gadea no és fidedigna. La transcripció exacta i completa d'eixe fragment de Tipos, modismes y coses rares y curioses de
la tèrra del gè és la
següent:
Es una espècie de monomanía que patixen alguns hòmens, la
de voler rebaixar y tirar per tèrra á les dònes, traentlos tots els sobrenòms
que pòden, y dientlos ganao petorrí,
gent de la pòta badà, femellam y atres, com si elles no
mereixqueren tan de respècte y consideracións com ells ó d'ahí en avant; y á tot
això eixos mateixos les busquen ense que les necesiten, convençúts com tots de
qu'en la casa que no hi ha dòna, ni hia orde ni concèrt en res, ni tampòch
alegria completa. No per fer, puix, menys preu de les pòbres dònes, sinós al
contrari, per a fer vore la pòca rahó que tenen els que les maltraten y
abojornen, ham posat nosatros estes quatre lletres y la cansó que va así
baix:
Ganao petorrí els
diuen
per
burla á les pòbres dònes,
y els qu'es burlen, pròu
vegaes
les busquen y tròben
bònes.
Y es qu'el mon fa pòch preu d'elles, creent que totes son
iguals; pera respetarles y tractarles be, devém mirarse en l'espill de la nòstra
mare, y així, a lo manco respetarém y posarém en bòn lloch á les que siguen com
ella.
6.
Agraïments
Done
les gràcies a Joan-Ramon López i Martínez per la seua
ajuda.
7.
Bibliografia
Alcover, Antoni
Maria & Moll, Francesc de Borja (amb la
col·laboració de Manuel Sanchis Guarner i Anna Moll Marquès) (1988) Diccionari Català-Valencià-Balear, (10
volums). Editorial Moll. Palma de Mallorca. [= DCVB]
Coromines,
Joan
(1980-1991) Diccionari Etimològic i
Complementari de
Fabra, Pompeu
(1977) Diccionari General de
Ferrer Pastor, Francesc (1985) Diccionari General.
València.
Institut D'Estudis Catalans (2007) Diccionari de la llengua catalana. (2a edició) [= DIEC]. Enciclopèdia Catalana i Edicions 62. Barcelona.
Martí i Casanova, Joan-Carles (2011) Des del rovellet de l'ou d'Elx. Voliana edicions. Argentona. (pàg.
80)
Martí i Gadea, Joaquim (1908) Tipos, modismes y còses rares y curioses de
la tèrra del gè. Arreplegades y ordenades per un aficionat, molt entusiasmat de
tot lo d'ella. Ed. facsímil:
Librerías “París-Valencia”, (3 volums: Primera part, Segona
part i Apèndix o afegitó). València,
1993.
Martí Mestre, Joaquim (2006) Diccionari històric del valencià col·loquial
(segles xvii, xviii i xix). Universitat de València. València.
(pàg. 278)
Martines i Peres, Josep (1998) El diccionario valenciano de Josep Pla i
Costa (1817–1890). Generalitat Valenciana / Institut de Cultura Juan
Gil-Albert. Alacant.
Mira i Gramage, David (1990) On comença la
vall. Servei de Publicacions de l'Ajuntament d'Ontinyent. Ontinyent, (pàgs.
29 i 30)
Sanchis Carbonell, Josep (2007) Bocaviu
Servei de Publicacions de l'Ajuntament d'Ontinyent. Ontinyent. (pàg.
90)
Seco, Manuel, Andrés, Olimpia & Ramos, Gabino (1999) Diccionario del Español Actual. Aguilar.
Madrid.
8. Cibergrafia
Diccionari normatiu valencià de
l'Acadèmia Valenciana de la Llengua
<http://www.avl.gva.es/dnv>
Eugeni. S. Reig
València,5 de juny del 2014