“L’actitud dels catalanoparlants que parlem en castellà a qui veiem de fora no solament fa difícil l’aprenentatge del català sinó que esborra qualsevol desig d’aprendre’n i ens adjudica un paper ben galdós”

El llibre és un assaig escrit en forma de narració autobiogràfica de l’«apoderament» del català de l’Eliana Oliveira en una trajectòria cronològica de viatge, estada d’uns anys i retorn al seu Brasil natal. L’inici és prou important perquè copsem la diferència entre els dos moments d’acostament a una llengua, entendre-la i parlar-la, i aquí Oliveira posa l’accent en el valor de la comunicació no verbal: els gestos (o assenyalar el preu d’un producte a la caixa) ens poden evitar la traducció al castellà; tan sols hem d’estar disposats a servirnos- en. Per a aprendre una llengua calen dos ingredients: la motivació i l’esforç d’aprenentatge. Doncs bé, l’actitud dels catalanoparlants que parlem en castellà a qui veiem de fora no solament fa difícil l’aprenentatge del català sinó que esborra qualsevol desig d’aprendre’n i ens adjudica un paper ben galdós. El primer cop que l’Eliana deixa d’estudiar català és perquè veu que aquesta llengua «només la utilitzen per parlar entre ells», i tornarà a desistir-ne una segona vegada, però sortosament és més tossuda que nosaltres. L’autora explica amb deteniment les estratègies que ha fet servir per a aprendre català, i jo les dividiria entre aquelles que es basen en les coses i les que necessiten les persones. L’ajut de l’ordinador per a l’autoaprenentatge, de l’MP3 on grava frases ben dites, del préstec a la biblioteca, de TV3 i dels CD de grups musicals catalans són recursos diguem-ne materials, però la col·laboració dels parlants perquè donin una oportunitat d’interacció és el que falla; per això ens pregunta: «Si els catalans no em parlen en català, qui ho farà?». D’aquests dos tipus de recursos, l’imprescindible són les persones perquè l’autora, fent-se portaveu de diferents casos de migrants, ens recorda que molts només tenen temps de treballar, o no poden accedir a Internet, o no són prou autònoms per a ser autodidactes o els costa de llegir i escriure..., i l’únic recurs que tenen som nosaltres, els catalanoparlants en les converses quotidianes. La perseverança en l’aprenentatge de l’autora es veu en com se les empesca per substituir la falta d’interacció: escoltar les converses dels altres i mirar si les entén. És en aquest context tirant a desfavorable que el 2007 participa en un programa de parelles lingüístiques, i per la seva gran utilitat no s’està de defensar el voluntariat per la llengua.

És clar que se’ns reclama un canvi d’actitud; si tenim un projecte comú per al futur com a poble no podem restar bloquejats repetint els mecanismes de defensa dels anys cinquanta (Maria Lladonosa parla de l’etnoculturalisme com a «sistema defensiu cap a impressions d’agressió espanyola»). L’autora ens demana que arraconem prejudicis: els migrants ho són per necessitat i per voluntat i no els hem d’atribuir una llengua d’origen, unes aptituds, un estatus o una feina perquè hi ha de tot. Jo afegiria que la paraula tolerància és aquí on té cabuda: tolerància dels errors en el català d’un aprenent, estar en disposició de sentir varietats diferents de català sense que ens socorri el canvi d’idioma. La llengua no és un conjunt de preceptes; pot tenir moltes factures i el que compta és la comunicació (ens recordava Teresa Marbà que el Consell Europeu prioritza «l’eficàcia comunicativa per sobre d’un coneixement lingüístic que no garanteix la comunicació», i que «l’exigència de correcció funciona com un impediment»).

I acabo subratllant el valor del llibre Ajudeu-me..., d’entrada perquè el món literari fa un lloc al tema de les migracions. Per exemple, Núria Garcia va escriure Vaig néixer a la sortida del sol, una novel·la sobre una assistent africana o el recull Tots els colors de la llengua, en què dos voluntaris ens donen el testimoni de quinze persones que han participat en el programa de parelles lingüístiques i alerten de la necessitat de parlar català. Ja sense cap intermediació, Layla Karrouch va escriure De Nador a Vic, i Najat El Hachmi és igualment autora de diferents obres. Crec que no és amb campanyes que s’han demostrat no gaire efectives (perquè com més et repeteixen que no facis una cosa més acabes fent-la), sinó que és donant la veu als immigrants i llegint la seva narració que podem identificar-nos realment amb les seves peripècies i veure’ns nosaltres mateixos amb totes les mancances; en definitiva, fer-nosen càrrec i adonar-nos que, com diu Andrea Peña, «els immigrants són més vulnerables a les actituds que tenen els catalans envers ells que no pas a la inversa». I tot això, amb una aportació d’amabilitat extrema, tal com fa ressaltar Muriel Casals al seu pròleg, fa que el llibre Ajudeu-me... sigui una lectura recomanable.