seca
Temporada en què escasseja la humitat a la terra per falta de pluja.
Sequedat del camp.
En els sermons de sant Vicent Ferrer (Serm. I, 21.7) trobem:
|
[...] en la contornada [...] tot era cremat per la gran
seca [...] |
En la narració Roc el
Pollastre de l'escriptor alcoià Jordi Valor i Serra llegim:
|
A les seques de
gener, dies de calma i sol en què dona gust passar un dia complet vora la
mar, les amigues del poble organitzaren una excursió en automòbil al
Portet de Moraira, rodant per Benissa i Teulada. |
En la rondalla L'envejós d'Alcalà d'Enric Valor podem
llegir:
|
Cosa estranya en aquelles altes, fresques i pintoresques terres
rodejades de belles muntanyes, és que va venir un any que no plovia massa.
Precisament, Al-Favet tenia les seues hortes plantades de fesols, de pebre
i de dacsa, i no podia dir-se que li anaven malament; però era tanta la
seca i el sol havia arribat a fer-se tan feixuc i abrasidor, que les
fulles d'aquelles plantes, malgrat el reg, sempre apareixien polsoses i
pansides. |
En la rondalla El pollastre de festes d'Enric Valor
trobem:
|
Passà l'hivern, vingué la primavera, i l'oratge es tancà aquell
any com no s'havia vist mai (deien els vells), i no queia una gota ni per
un mig remei de la seca. |
En la rondalla El darrer consell d'Enric Valor
llegim:
|
Al poc, aquell dia, el vent de la mar mogué, per fi!, i en un bell
en sec portà una nuvolada dolça que, a les quatre de la vesprada, tapà
tota la llarga carena de la serra d'una boira espessa i mulladora que
anava davallant a mesura que s'acostava el vespre. Allò podia significar
que s'acabava la seca. |
En l'article Geranis del poeta elxà Gaspar Jaén Urban podem llegir:
|
Però això passava fa
molt temps, en un món incert, de llum i d'infantesa, abans que, amb les
prolongades i repetides seques i amb la proliferació de productes químics
i de verins, vingués aquella misèria negra que els va malmetre i
condemnar: un cuquet que s'endinsava pel tou de les tiges tendres i que
esgrogueïa i assecava tota la planta, l'asfixiava sense deixar-la
rebrotar, l'acotava. |
Aquesta és la denominació tradicional valenciana per a aquest
concepte.
seguida
1)
Projecte d'actuació
preconcebut que es seguix.
|
No li digues res i no el mareges que ell té la seua seguideta i, a
poquet a poquet, ho farà tot, ja ho
voràs. |
Aquesta accepció de
la paraula seguida la trobem en la novel·
|
–Deu tenir raó, pobre home! Li han trencat la seguida –va comentar
un vell calçat d'espardenyes i vestint la brusa negra del llaurador
valencià de l'època. |
2)
Línia de
conducta.
|
És que este xiquet no té seguida: es passa tota la nit estudiant,
es gita a la matinada i s'alça a l'hora de dinar. Això no
és. |
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
“Ya”., *ia”. Ja. Aquesta paraula és molt genuïna,
però no en el sentit de “ya”. Així
veureu en alguna pancarta: Volem el pont
*ja”! És: Ara mateix!, o altres formes
alternatives: La mare diu que hi vagis
ara mateix! Volem el pont ara mateix!
Au, fora tots d'aquí! Apa, cap a fora! Au, doncs, apunta-t'hi, si
t'agrada.
“Yo”. Jo. Tot Catalunya pronuncia *io”,
llevat dels mallorquins. Jo i
les meves circumstàncies. Ni jo, ni tu, ni ell vorem temps
millors.
EN PLENA SETMANA SANTA, a la platja barcelonina del Bogatell, un xiringuito ha obert una guingueta. El fet és insòlit, i no pas per motius litúrgics. Ja estàvem fets a la convivència de penitents i biquinis, però no a la de xiringuitos i guinguetes.
El xiringuito és dalt, al passeig, i la guingueta sobre la sorra. Valoro l'encert comercial d'haver trobat dos noms diferents, però juraria que cap candidat a evitar el no normatiu xiringuito -ni baret, ni quiosquet, ni xibiu, ni barracó, ni guingueta - el farà fora de les nostres platges.
I és que al xiringuito li passa una mica com al carajillo: té massa gràcia caribenya i massa arrels populars perquè diminutius nostrats o mots de ressonàncies jocfloralesques el puguin desterrar. Sobretot tenint en compte el seu origen sitgetà, que ja ha sigut àmpliament glossat.
A la guingueta, un cartell molt ben dissenyat ens fa saber que “romandrà oberta tots els dies de 10 a 18 h”. I no puc evitar tenir la sensació que és normal que un xiringuito estigui obert i una guingueta hi romangui.
I encara veig més normal que al costat de guingueta i romandrà hi trobem un tots els dies que delata que la dèria de sonar catalanesc acostuma a ser sempre companya de la inseguretat en l'ús d'un català que soni, simplement, català, i que en aquest cas optaria per cada dia.
De fet, els correctors veiem en el romandre d'aquesta frase un senyal que ens avisa, com passa amb tantes ultracorreccions, que qui hi recorre no trigarà a deixar anar un flagrant castellanisme sintàctic, format, això sí, per paraules ben catalanes.
Resumint: per mi, “El xiringuito estarà obert cada dia” és no només més natural sinó també més genuí, més adequat i per tant més correcte que “La guingueta romandrà oberta tots els dies”. Ara bé, l'important continuarà sent que ens hi puguem asseure a prendre la fresca després d'un dia de passar calor.