Els
subscriptors d'
Comentaris al Diccionari normatiu valencià (X)
465. La normalització del
l'ús del català com a llengua comuna i de cohesió social es un objectiu que val
la pena, que disposa d'una àmplia legitimitat democràtica, social i
parlamentària, i és una causa noble i justa en la mesura que va lligada a la
llibertat.
Rafel Torner
Lingüista
Estrafolles?
De Rats i Tats
Núria
Puyuelo
Diumenge passat vam celebrar a casa la Mare de Déu de Montserrat, perquè
la meva mare se'n diu. I segur que no érem l'única llar catalana que estàvem de
celebració al voltant d'un bon àpat. De Montserrats, n'hi ha moltes, i també de
Montses, Rats i Tats. En català, tradicionalment els hipocorístics els noms que
designen de manera afectuosa o familiar una persona es formen per escurçament
per afèresi, és a dir, eliminant la primera síl·laba del nom, o si el nom és
molt llarg es pot suprimir fins i tot la segona síl·laba. Per exemple, d'Antoni
formem Toni, Ton o Tonet; de Bartomeu, Tomeu; de Caterina, Terina, Tina, Tineta;
d'Eulàlia, Laia; d'Ignasi, Nasi; de Jaume, Met; de Miquel, Quel; de Meritxell,
Txell; de Concepció, Ció... Tot i això, hi ha molts hipocorístics nom que prové
del grec i que significa ‘acaronador, afalagador; diminutiu' que es formen afegint un sufix diminutiu
al nom. Són els casos de Mariona, que és un hipocorístic de Maria; Manelic, de
Manel, o Carmina, de Carme.
Tot i
això, en les últimes dècades, tal com assenyala el gramàtic Josep Ruaix en
Català Complet/3, «proliferen els noms de fonts escurçats per apòcope, és
a dir, suprimint l'última o últimes síl·labes». Aquesta tendència la trobem
sobretot en noms provinents del castellà o l'anglès: d'Alexandre fem Àlex; de
Daniel, Dani; d'Eduard, Edu; de Teresa, Tere; de Magdalena, Magda; d'Immaculada,
Imma; de Rafael, Rafa; de Pilar, Pili; de Purificació, Puri; de Patrícia, Patri;
entre molts altres.
També
hi ha altres hipocorístics que admeten diverses variacions, com ara Francesc,
que deriva en Cesc, Cesco, Xesc, Xisco, Sisco, Cisco, Cisquet, o Josep, que fa
Pep, Pepet, Jep, Jepet. En altres dialectes, com
ara el valencià, a vegades també s'afegeix una «o» al final de l'hipocorístic quan el nom
escurçat ha quedat reduït a una sola síl·laba: Sento, de Vicent; Neto, de Benet;
Quelo, de Miquel; Rano, de Ferran; Cinto, de Jacint; Tono, d'Anton; Felo, de
Rafel; entre d'altres.
Cada llengua forma els hipocorístics de manera diferent, ja hem vist que
en català es tendeix a escurçar el mot per davant, però en general moltes
llengües afegeixen sufixos al nom (en italià, de Paolo, Paolino, o en portuguès,
d'Ana, Aninha) i n'hi ha que fins i tot dupliquen síl·labes del nom (de Diana,
Didi).
Sabíeu que...
En català, els hipocorístics es formen per escurçament, en concret se
suprimeixen les primeres síl·labes del nom, a diferència del castellà, que
n'elimina les últimes.
La llengua en el modernisme
Aquest cap de setmana se celebra la XII Fira Modernista de Terrassa. És un agradable viatge en el temps, amb moltes activitats que transporten el visitant més d'un segle enrere. A la Fira de fa dos anys hi va arribar Pompeu Fabra en persona, que va parlar de la seva vida (aleshores vivia a Bilbao) i que va aprofitar l'ocasió per presentar la Gramática de la lengua catalana, escrita en castellà. L'any passat va sorprendre la “lletra de convit que a tots els amichs d'aquesta llengua envia Mossèn Antoni M. Alcover”. Centenars de visitants van col·laborar a confegir, cadascú amb una paraula, “el tresor merevellós de la riquesa, de la opulencia imponderable, estupenda, que en paraules, frases, adagis, modismes y formes té escampada y espargida la nostra llengua”.
El segle XIX podria haver estat el segle de la mort del català, tal com ha escrit Albert Branchadell (L'aventura del català). És cert que la majoria de la població continuava sense saber altra llengua que no fos la catalana, però també ho és que cada vegada s'havia de fer servir més el castellà. El català es parlava en l'àmbit privat i el castellà, a mesura que passaven els anys, servia cada vegada més per a tot el que fos oficial. Valentí Almirall va escriure que “en la llengua dels vencedors se'ns mana, se'ns judica, se'ns ensenya”. Tanmateix, això no va preocupar gens els prohoms de la Renaixença, que van lloar la superioritat del castellà per expressar pensaments filosòfics i cosmopolites. Són paraules del mateix Milà i Fontanals.
Tres fets van marcar el darrer quart del segle XIX: per primer cop Catalunya va rebre una onada d'immigració de parla castellana; també per primer cop hi va haver un moviment polític que va defensar el català com a llengua oficial (el 1892 es van aprovar les famoses Bases de Manresa), i es va començar a gestar la solució per a una llengua que cadascú escrivia com volia. Parlem de la campanya lingüística de L'Avenç i del líder que en va sortir: Pompeu Fabra. Aquest any, a la Fira de Terrassa, es parlarà de la llengua catalana en el modernisme. Se n'ocupa el Grup d'Estàndard Oral.
Destacat
El 30 de novembre de 1895, Àngel Guimerà va entrar
de president a l'Ateneu Barcelonès amb un discurs en català. Això va provocar un
veritable escàndol.
Presentació del I Concurs Internacional d'(auto)biografies
lingüístiques