sangolejar
1)
Moure's alguna cosa alternativament, de manera
suau, en sentits oposats, baldant-se.
|
No m'agrada gens que vages sangolejant la bosseta de mà. Fa molt
mal efecte. |
Aquest verb, en
aquesta accepció, l'usa l'escriptor i gramàtic valencià Carles Salvador i Gimeno
en la seua prosa literària. En la seua obra Les festes de Benassal podem
llegir:
|
Passen els infants
pels carrers i s'apleguen en colles als afores de la vila per sol ixent,
pels Plans i |
També l'usa
l'escriptor algemesinenc Martí Domínguez Barberà. En la seua
novel·
|
–El dring de les claus de sor Benigna és com una salutació, no
pense altra cosa. No li sangoleja la tornera el clauer a qualsevol; cal
ser de bisbe en amunt... o don Paco el confiter, quan li porta caramel·los
els diumenges. |
I també el trobem
en els versos de Francesc Almela i Vives:
|
A l'endemà, sots la
forca, es sangolejava un
cos. Era dematí. La boira
esfilagarsava els
flocs. La verda plana tenia
un aspecte
d'aiguamoll. No es sentia ni el
cop d'ala que feien, volant,
els corbs. |
2)
Moure's alguna cosa alternativament, de manera
brusca, en sentits oposats.
|
Les ventalles de la finestra que dóna al desllunat ha estat tota
la santa nit sangolejant i no m'han deixat dormir
gens. |
|
L'equipatge, de tant sangolejar, al remat s'ha deslligat i ha
caigut. |
En aquesta accepció
l'usa Martí Domínguez Barberà. En Els horts poden
llegir:
|
Joan Feliu sangolejà l'homenet per tallar-li el dir, amb unes
manotades de festa. Els dos esclataren en una sorollosa
rialla. |
Joan
Olivares Alfonso m'informa que el verb sangolejar, en aquesta accepció,
és d'ús habitual a Otos (la Vall d'Albaida).
3)
Agitar a l'aire, en un
sentit i en un altre, una peça de roba per a aconseguir que
s'airetge.
|
Haurem de traure les mantes de la caixa, sangolejar-les i
posar-los boletes de
patxolí. |
Aquesta accepció és coneguda per ma mare, alcoiana nascuda l'any 1909,
que m'assegura que era emprada amb normalitat pels seus pares i pels seus avis.
He d'aclarir que ma mare va nàixer en la zona rural d'Alcoi i que el parlar dels
camperols alcoians no ha sigut mai exactament igual que el dels habitants de la
ciutat. És possible que en el parlar urbà d'Alcoi no s'haja emprat aquest verb,
encara que no en tinc la seguretat.
sardina
Cadàver d'una
persona.
|
Tan ple de vida i d'energia que ha estat sempre i ara, ja el veus,
fet una sardina. |
L'escriptor i
gramàtic Enric Valor i Vives usa la paraula sardina en l'accepció definida en la
seua prosa literària, encara que, en els dos exemples que he trobat en la
novel·
|
–Això no és res comparat amb el que després ha vingut.
Despús-ahir, a Madrid, han fet una altra sardina...un peix gros, millor
dit, un manador dels grans, un home molt sabut, el principal de les
dretes, que va ser ministre del Primo de Rivera. I els militars s'ho han
pres a la valenta i diuen que per ací no passen i que es tiraran al carrer
i hi haurà guerra. |
I una mica més
avant podem llegir:
|
–Don Frederic –va dir com a exordi–, abans no he parlat més que
del viure tan esborronat que tinc a Cassana. Però era per no esglaiar les
senyores i fer-los un mal berenar. Ja els ho he dit ací, als amics de
Mascabrer: portem en pocs dies cinc sardines més en el poble, i no de les
que es mengen. –Cinc morts! –interpretà Toni a la siciliana, amb la qual cosa
vaig constatar que encara tenia vigència entre certs valencians aquell
terme o comparació o metàfora del vocabulari de la violència
mediterrània. |
Recorde haver sentit la paraula sardina en l'accepció definida a
persones molt grans d'Alcoi en els anys quaranta, quan jo era xiquet. Ma mare,
nascuda a la zona rural d'Alcoi el 15 de maig de 1909 i don Ramon Bellot
Castelló, nascut a Castalla el 17 d'octubre del 1921, m'han confirmat que, quan
ells eren jóvens, a Alcoi i a Castalla respectivament, la paraula sardina era d'ús habitual per a
denominar el cadàver d'una persona.
Rafel
Moreno em va dir que un amic seu, alcoià i metge forense, li va explicar que,
els jutges i els forenses, en el seu argot, donaven als cadàvers els noms de pudent o pudentet.
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
Xaval.
També és català, però darrerament s'ha imposat per la força del castellà
“chaval”, prenent el lloc a: Nen.
Xiquet. Noi. Nano. Brivall. Marrec. Xicot. Hem tornat de Rússia amb un nen adoptat que
és un sol. Mira aquell brivall com xala
estirant els cabells a la nena. Sort en té, la Pepeta, d'aquest
xicot.
Xerès.
Molts ho diuen a tot vi ranci. Si es tracta d'un vi ranci no fet a la
ciutat de Jerez, cal dir-ne: Vi ranci. Amb
les darreries un gotet d'aquest vi ranci no té
parió.
A un lector l'ha sorprès que a l'ARA escriguem pro-rus en lloc de prorús. I l'ha sorprès amb raó, perquè, segons la norma general vigent, els prefixos van enganxats al nom.
És una norma que l'IEC va reformular el 1993, arran de l'aparició del DIEC1. El canvi potser més visible va ser eliminar el guionet rere prefixos com ara pre-, ex-, pro- o vice-, cosa que va suscitar crítiques furibundes d'un grupet molt actiu de filòlegs.
Diria que eren força injustes, perquè és un d'aquells casos en què mal si fas, mal si no fas. És a dir, facis el canvi que facis acabes topant amb quatre exemples que qüestionen la nova norma, per molt que en general simplifiqui i racionalitzi l'anterior.
Encara que sigui més àgil estalviar-se el guionet rere ex-, sempre hi ha un ponent o un portador que si el fas ex et fa fer el ridícul. ¿Però té sentit que per uns pocs casos ho tornem a omplir tot de guionets? ¿No és millor trobar-hi una solució ad hoc?
Al capdavall, el guionet és un modest signe auxiliar que té justament aquesta funció: auxiliar-nos, auxiliar-nos a llegir bé una paraula. I no és mala idea que en prescindim al màxim però hi recorrem quan ens pot fer servei.
N'hi ha que veuen en aquesta actitud un relativisme perillós. Són els mateixos que veuen en la llei un bé superior al benestar dels que hi estan sotmesos. No és el cas de la RAE, que per no confondre un tren ràpid amb un antic presidiari admet que expreso passi, excepcionalment, a ex-preso.
I em sembla bé que sigui opcional, encara que s'hi perdi una total uniformitat. Entenc i respecto que altres mitjans escriguin prorús, a l'ARA ens fa prou mal als ulls perquè, excepcionalment, optem per pro-rus, com també optem per ex-pres. Som uns convençuts que l'objectiu de l'ortografia és fer més entenedor el que s'escriu i no pas torturar ningú.