En el 105 aniversari de ma mare

Eugeni S. Reig

Ma mare fa hui 105 anys d'edat. Va nàixer dissabte 15 de maig de l'any 1909, dia de sant Isidre, en el Mas de l'Olivar dels Jordans –també conegut com l'Olivar del Manquet– en l'alcoianíssima partida de Batoi, en plena Serra de Mariola, al peu del Pic del Castellar. Allí va viure fins que es va casar, als 22 anys. Aquella època va ser la més feliç de la seua vida, amb els pares i la germana, en contacte amb la natura. Va aprendre a estimar els animals i les plantes, un amor que ha mantingut al llarg de tota la vida i que ha sabut transmetre'm a mi, el seu fill.

A ma mare, a més de la vida, d'uns valors i d'unes regles de conducta que em va saber inculcar i que m'han permés viure com una persona honrada, li dec la llengua. Jo vaig nàixer a Alcoi l'any 1942, en els primers anys de la postguerra. En aquella època tan dura, alguns amics dels meus pares –alcoians i valencianoparlants, com ells– varen parlar als seus fills en castellà. Mon pare va tindre dubtes sobre la llengua en què havien de parlar-me. Va pensar que, tal volta, el castellà fóra la llengua adient. Era l'època de “si eres español, habla en español”. ¿Quin pare no vol per al seu fill tot allò que puga ser-li més beneficiós i ajudar-lo més en la vida? Però ma mare ho va tindre claríssim des del primer moment: «el xiquet parlarà valencià com nosaltres, com els nostres pares, com els nostres avis, com els nostres avantpassats, com tota la nostra família, com els nostres amics, parents, veïns i coneguts, com totes les persones del nostre entorn, com tots els alcoians». I gracies a eixa decisió ferma de ma mare vaig heretar dels meus pares i de la resta de la meua família un valencià riquíssim. Cal dir que el valencià tradicional d'Alcoi és un dels parlars valencians més genuïns, un dels millors, amb una fonètica magnífica, una sintaxi perfecta i un lèxic molt ric. L'insigne lingüista Josep Giner i Marco, nascut a la ciutat de València, va escriure en la introducció del llibre Històries Casolanes de Jordi valor i Serra (Lletres valencianes, Alcoi-València, 1950, pàg. 6): «Hem pres com a model i arquetip de valencià normal el valencià de la ciutat d'Alcoi, segurament el valencià bàsic de la nostra llengua literària [...]» Després, en l'escola primària i en el batxillerat, professors autènticament castellans es varen encarregar d'ensenyar-me bé la llengua de Cervantes. Si els meus pares i la resta de la meua família m'hagueren ensenyat a parlar castellà –llengua que ells coneixien, però no dominaven a la perfecció–, estic segur que ara el parlaria bastant més malament perquè arrossegaria defectes i mancances que m'haurien transmés involuntàriament. Tot allò que s'aprén en el bressol no es canvia amb facilitat. Si quan eres xicotet et fiquen al cervell alguna cosa torta, ¡com de difícil és després endreçar-la! ¿Com seria al valencià que jo parlaria ara? No cal tindre molta imaginació per a comprendre que no seria, ni de bon tros, com el que parle. Hauria eixit perdent per tots els costats. Parlaria molt més malament tant el castellà com el valencià.