safer
Moble de fusta que
antigament hi havia en els dormitoris de les cases, que tenia uns penjadors per
a les tovalloles, un espill i una safa, i que s’usava per a llavar-se la cara i
endreçar-se.
|
He vist en un
antiquari un safer amb la seua safa, el seu pitxer i el seu espill, que és
una autèntica preciositat. |
La
paraula safer la conec del parlar
tradicional d’Alcoi, encara que acabada en o: safero.
sangoleig
Acció de
sangolejar.
|
Amb el sangoleig del tren em vaig adormir i em vaig despertar quan
vaig arribar a València. |
En Sense la terra promesa d’Enric Valor
trobem
|
Va sentir llavors el sangoleig típic, el dring característic d’un
carro que pujava el coll, i no trigà a veure la tenda blanquinosa i el
negrall del carreter, a peu, vora la
mula. |
En
Les festes de Benassal de
Carles Salvador i Gimeno podem llegir:
|
Després van a casa del mestre, qui despenja el pobre gall que està
ja mig mort pels sangoleigs i els colps que ha rebut de la barra on
penjava... |
En el
DCVB trobem: «Acció de sangolejar (val.);
cast. bamboleo. El pobre gall... està ja mig mort pels sangoleigs i els
colps, Salvador
FB 107»
El DOPV del l’AVL no arreplega la paraula
sangoleig. Tampoc l’arrepleguen el DIEC, el GDLC ni el diccionari del SALT3, però sí que apareix en el DVal.
El
seu vocabulari està constituït bàsicament per uns centenars d’arrels procedents
de paraules llatines o romàniques, principalment franceses i italianes,
i unes
quantes alemanyes i angleses, adientment modificades, amb les quals,
mitjançant l’addició d’una sèrie de prefixos i sufixos es pot,
teòricament, expressar qualsevol cosa. Les regles de gramàtica són poques i
invariables. Només
hi ha una forma d’article, la, que com l’anglès the tant serveix
pel singular com
pel plural i pel masculí com pel femení; la indicació de gènere i plural
és idèntica per a tots els substantius, i la conjugació verbal està
reduïda al mínim. S’escriu amb l’alfabet llatí, i totes les lletres tenen sempre el
mateix so, i l’accent recau sempre sobre la penúltima síl·laba.
Les
parts de l’oració està indicada per la terminació del mot. Si acaba en -o
és un
substantiu; si acaba en -a és un adjectiu; si ho fa en -e, és un
adverbi, i la terminació -i indica que es tracta d’un verb en infinitiu. Per
exemple, sobre la rel
amik es poden formar amiko ‘amic’, amika ‘amistós’,
amike ‘amistosament’ i amiki
‘ser
amic, practicar l’amistat’. L’ordre normal dels mots en la frase és
subjecte+
verb objecte + adjectiu-substantiu,
però pot alterar-se sense que canviï el significat, puix que cada mot és qualificat per la seva
terminació.
L’Ido és una versió modificada de l’esperanto, escollit per l’Associació de la Llengua Auxiliar Internacional, per a substituir amb avantatge la precedent. El químic Wilhelm Ostwald donà els diners que havia cobrat pel premi Nobel, l’any 1909, per a una fundació que promogués la coneixença i ús de l’Ido, la segona llengua auxiliar artificial més usada, però que també està lluny d’aconseguir la universalitat que per a ella que somniaven els seus creadors, Louis Couturat i alguns altres. La setmana que ve parlarem de l’Interlingua, que és la tercera de les més usades amb el mateix propòsit.
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
“Uve”. No és pas el nom d’aquesta lletra en català. La nostra llengua,
com el llatí, com el francès, com l’italià, com l’anglès, pronuncia diferentment
la B de la V; aquella és labial i aquesta és
labiodental. Per tant, no ens cal, i és errònia, la denominació de *V baixa” i
de *B alta”, imposada pel castellà, el qual no en fa distinció, entre l’una i
l’altra. Els mallorquins distingeixen bé les dues pronúncies, i els fem
barretada. La qual cosa vol dir que, temps era temps, a Catalunya fèiem bé la
distinció, perquè naltros fórem qui dugé sa llengo a ses Illes. No és igual dir
Barcelona que València. Per tant, a El gran dictat n’hi ha d’haver prou que
els concursants diguin B i V, com diem, com cal dir-ho, ben
pronunciat.
“Vale”.
Entesos. D'acord.
─Entesos, noi? ─Entesos. Quan jo era jove sempre dèiem
entesos, el pèssim "vale" encara no s'havia introduït, que s’introduí
durant el franquisme. ─Encara no tens
capacitat, tu, per a fer això, d’acord? ─Ni mai, bufa! A més, cal mirar el
cas, perquè ha pres el lloc a paraules i expressions alternes del nostre
llenguatge, a massa paraules i expressions. Prou. Ja està bé. Molt bé. Gràcies,
etc., etc. Prou,
no l'estireu més, aquesta corda. ─En vols més? ─No, ja està bé, ja en tinc prou.
─No hi vagis per aquí, que fas volta, vés-hi per allà. ─Molt bé, gràcies.
“Varios”. *Varios, varis”. Uns
quants. N’hi havia uns quants que s’esperaven. Vari, vària, són vàlids en el sentit de
variats. Al jardí hi ha flors
vàries.
“Vivienda”, *vivenda”. Persisteixen a dir-lo en els nostres mitjans i també molts dels avançats que tenim, que mai no en falten. Habitatge. Casa. Torre. Masia. Mansió. Estatge. La llei de l’habitatge. Hi ha una torre per vendre al Coscollar. Un estatge infrahumà.
Les llengües malgrat els que diuen els teòrics espanyols enemics de la llengua catalana –entre els qui hi podem situar no solament polítics sinó, de forma ben incomprensible, intel·lectuals o escriptors com Unamuno, Antonio Machado, Fernando Savater, Vargas Llosa o Javier Cercas –, no són simples sistemes de comunicació, sinó que cada llengua comporta una visió del món. Així, on l’espanyol diu “hablar” el català diu “enraonar”. Per als catalans, l’ast és un punxó que serveix per rostir, i per els espanyols la punxa de la bandera (“asta”) que serveix per rematar l’enemic... I en espanyol son aigual “seso” que “sexo”, mentre que en el català oriental actual confonem “bell” amb “vell”. En la llengua dels inuit (esquimals) es distingeix diversos matisos de la neu, tan important en el seu medi.
Des dels temps més reculats sabem que sempre que hi ha hagut contactes entre gent de diversos pobles i “tribus” que parlaven distintes llengües. Però sempre s’han esmerçat fer-se entendre, en primer lloc per senyals i gestos i després ensenyant-se uns als altres el significat d’algunes paraules bàsiques que complementessin el missatge gestual. Sempre hi havia pobles o individus més oberts, o més espavil·lats, que entraven abans en els codis lingüístics de l’interlocutor –com els catalans– i d’ altres més refractaris –com els espanyols–. Quan els contactes eren freqüents i corrents, aviat uns i altres havien establert, quasi sense ni adonar-se’n, un lèxic bàsic d’unes quantes paraules que tots entenien, i que a poc a poc anava ampliant-se a uns pocs centenars d’elements lèxics que amb un suport gramatical mínim bastaven per a entendre’s en allò més essencial i sobretot útil per al contacte entre ambdós grups. De vegades en aquests sistemes de comunicació oral simplificats al màxim arriben a ésser acceptats dins zones molt amples, com va ocórrer cap a les darreries de l’edat mitjana i durant el Renaixement amb l’anomenada lingua franca, o sabir, mescla d’àrab, de grec, de francès, d’ occità, d’espanyol, d’italià i també de català, que durant alguns segles fou usada per navegants i comerciants dins el Mediterrani, principalment a les costes del nord d’Àfrica i a les costes de l’est de la Mediterrània. Altres vegades les llengües s’han imposat per la força de les armes, com ho ha fet l’espanyol a Catalunya i a Amèrica.
En l’Antiguitat ja existien aquests fenòmens, amb els contactes amb el grec i el llatí amb altres llengües, així com varen fer aquesta funció l’acàdic i l’arameu –la llengua que parlava Jesucrist–. També es varen imposar llengües per la força de les armes, com l’ àrab.
Actualment a l’Àfrica
subsahariana també s’han “creat” diverses llengües franques autòctones, que fan
les funcions d’intercomunicació entre els parlants de llengües diverses. El
suahili, el fula, el wòlof, el fanagalo, etc. A Amèrica aquesta funció l’ha feta
el quítxua, i, arreu, les grans llengües com l’anglès, l’espanyol, l’italià, el
rus, el xinès, l’urdú, etc. també han fet o fan aquesta funció, si bé ara
l’anglès domina tot el món, encara que sigui un anglès bàsic o proper al
“pidgin” o “crioll”.
Demanem un aclariment o una explicació aclaridora (no “aclaratòria”).
També hi ha aclarida: han fet una
aclarida de pins.
Acompanyar la sol·licitud amb el currículum (no el currículum a la
sol·licitud). No direm “acompanyar-se de”, sinó anar acompanyat de: el dossier
va acompanyat de la Memòria.
“L’acometida” castellana té més d’una solució. 1. Ramal de connexió,
punt de presa, embrancament. 2. Canonada d’alimentació. 3. Escomesa, atac,
envestida (de l’enemic).
Fa
poc, ací, a València, les autoritats locals parlaven sovint “d’events”. Però, en
valencià, deixem-nos d’”events” (que acaben en desastres), i parlem
d’esdeveniments, successos, succeïts, Tampoc no hi ha “aconteiximents”
.
Acordar necessita un subjecte plural (el Ple, la Comissió, etc.). Si el
subjecte és unipersonal (l’alcalde, el conseller, el diputat) el que poden fer
és decidir, decretar, ordenar, disposar, resoldre.
Al
castellà “acorde”, fora de l’àmbit musical, correspon conforme, concorde,
d‘acord. D’acord amb ( no “a”). Acord marc: a què s’han de cenyir altres més
concrets. “Estaràs d’acord”: deus estar d’acord.
“Acoso”: assetjament, persecució laboral (mobbing), sexual, escolar,
immobiliari. I com a verb: assetjar, perseguir…
L’expressió a quo es referix
al jutge, la sala o el tribunal que coneix inicialment, i ad quem al d’instància.
Accèssit vol dir que s’hi ha acostat. En
un certamen és la recompensa immediatament inferior al premi. En castellà no té
plural.
No hi
ha “acertar”, sinó encertar (sempre amb CD, mai amb a, i es pot resoldre de
maneres diverses: no aconseguix trobar la solució; no arriba a comprendre, entre
altres.
Creditor només vol dir “acreedor”. En altre sentit: digne, mereixedor (de confianza).
Estem molt atents a la sociolingüística. I amb raó. Però també hi ha una
raó forta perquè prestem atenció a la quotidianitat lingüística. Vull dir que
ens fixem en allò que diem a taula, a la feina, al joc, als amics per veure si
utilitzem infiltracions del castellà, que ha tingut un influx deleteri sobre la
nostra llengua, germana seva, la qual ha tractat de desfigurar per fer-li una
fesomia exactament igual que la seva. I que, en bona veritat, són infiltracions
tot sovint difícils de detectar.
En
primer lloc hauríem de suprimir els dos barbarismes que més embruten la parla i
que els diem com un respirar: “vale” i “algo”. Els diu tothom ─no sé si els
diuen a València, a Mallorca, a la Catalunya Nord; tant de bo que no. El primer
cal substituir-lo per entesos, d’acord,
i el segon per alguna cosa o per
res, segons s’escaigui. No podem
acomodar-nos a conservar aquests dos paràsits, com si no fossin uns estranys
corruptors, cal esmerçar-hi un esforç, com cal esmerçar-lo en tot aspecte
defectuós de la llengua.
El castellà fa
reflexius verbs que no els hi fa el català, però hem assumit la manera de
fer-los el castellà. N’hi ha uns quants; ara volia remarcar despertar-se, que el castellà fa
transitiu i el català reflexiu, com en aquest cas: (No ‘Catalunya, desperta’,
“Cataluña despierta”), sinó que fa: Catalunya, desperta’t. Desperta (adona’t) ho diem
quan advertim algú que s’adoni d’un perill, d’una amenaça que té a
sobre.
Un vici que clava massa deix de castellà al català quotidià és el
tractament de tercera persona, a l’estil castellà: “Recuerde” (en les
carreteres), “Espero que els agradin”, “Que tinguin una bona nit”, quan en
català castís sempre hem dit: Recordeu-vos; i si és d’un tema
concret, que hom ara no menciona: Recordeu-vos-en. Espero que us agradin. Que passeu una bona nit. Vosaltres és més castissament català, i
més honorable, que vostès. Però, ves, el tan bonic i polit: Passi-ho bé. L’ús exacte, en cada cas,
el dóna l’hàbit sagrat de la bona llengua, que és herència dels bons temps. I
dels bons avis.
Ara són les deu.
Està ben dit, però aquest “ara” hi sobraria, que és romanent d’aquell castellà:
“son, ahora, las nueve”. Sense l’ara ho hem dit sempre, i és preciós: Són les dues, són dos quarts de nou, és
migdia. En falten tres per les nou.
No se “n’adona” que el rifen; el verb és reflexiu, però no porta el
pronom ‘en’ incorporat. El pronom tan sols cal utilitzar-lo quan substitueix un
nom o un tema, que hom ara no menciona, perquè ‘que el rifen’, ja és mencionat,
el tenim aquí i no hi cal pronom. Cal girar-ne la dialèctica així: ─No s’adona que li aixequen la camisa. ─¿No
se n’adona? ─No, no se n’adona.
Però el vici
més funest, i que emmalalteix greument el català d’avui, és el contrari, la
supressió dels adverbis pronominals quan cal dir-los. Una malaltia que potser ja
no superarem mai més. Dos exemples, ràpid: Tenim dues poesies... de la primera
“d’elles” triarem, “de la primera de ellas”... per de la primera en triarem... Pacta amb les dones, però
no et fiïs “d’elles”... per no te’n
fiïs.
La
pronunciació com la fa el castellà del grup ‘què és això’, i similars, sense fer
sinalefa de les dues e-e encontrades, una al final de paraula i l’altra al
principi de la següent: “Què-és això?”, a mi em fa la impressió de calc del
castellà, no hi puc fer més. Sempre havíem pronunciat: Quès això?, el català central, i Qués això?, a ponent. I mai: “I això
què-és?, “Y eso qué es”? Ans: ¿Quès
això?
També és
quotidiana, i molt malaltissa, la supressió de la preposició de, allí on ha d’anar per gramàtica.
Exemple: ─¿Que teniu vi ranci? ─No, “vi ranci no tenim”, però tenim... i cal
dir: ─No, de vi ranci no en tenim, però tenim vi bo. M’has donat fruita verda i “necessito
madura”, per M’has donat fruita verda i en necessito de madura. M’ha donat un oportunitat i
“em donarà una segona”... per ...i me’n
donarà una altra. No ho diríem:
‘una de segona’). Després de l’article indefinit un, una, hi va la preposició de especificativa: Una de blanca i una de negra. Un assistent francès i un altre d’alemany.
A taula el
recapte és bo, i no “està bo”, “está
bueno”. Que bo que és aquest pa amb
tomata! En català l’ús exacte dels verbs ser i estar és qüestió de pràctica,
d’haver-hi nascut. Però mai podem anar a veure com els fa el castellà. Tinguem
més tendència, mentre n’aprenem, a utilitzar més el ver ser que estar.
Jo en una Catalunya sobirana i la seva llengua bruta i feta malbé no hi crec. La llengua és la Reina de la nació, hem dit, i cal que hi regni tan rica com és, polida, neta, elegantment abillada, sense màcula ni ombra d’infiltracions deturpadores. Quina glòria, per als catalans!
8)