La paraula pota en valencià

Eugeni S. Reig

1. Introducció

Si cerquem la paraula pota en el DNV trobem que la primera accepció és: 'Extremitat locomotora de qualsevol animal'. I trobem els exemples següents: Les quatre potes d'un gos. Les potes d'un cranc. I en la segona accepció, que ens remet a petge, trobem que ens posa d’exemple: Les potes d'una cadira, d'un llit.

En el DIEC –i també en el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra– la primera accepció és: 'Membre d’un animal que li serveix per a aguantar el cos i per a caminar, córrer o saltar'. La segona accepció també ens remet a petge.

Els valencians, en la llengua que ens hem passat per tradició oral de generació en generació des de temps immemorials no hem usat mai la paraula pota amb el significat que trobem en el DNV, el DIEC i el DGLC. Per als valencians la paraula pota ha tingut sempre només el significat que li assigna Francesc Ferrer Pastor en el seu Diccionari general: 'Peu de la bèstia equina, bovina, etc.' El DCVB ens ho diu molt clarament. La primera accepció que dóna de la paraula pota és: 'Peu dur, exteriorment corni, com el dels animals equins, bovins, etc.' I especifica que es pròpia dels dialectes oriental, occidental, valencià i balear. La segona accepció que dóna el DCVB és: 'Peu o cama de bèstia en general'. I aquesta accepció ens diu que és pròpia només dels dialectes oriental i occidental. És a dir, aquesta darrera accepció s’usa només a Catalunya i no és pròpia ni dels parlars valencians ni dels balears. En el valencià tradicional, una pota és únicament i exclusivament una peüngla o peülla i, en conseqüència, un cavall o un ase tenen potes però un gos o un gat no en tenen, de potes. Un gos o un gat tenen peus. Joaquim Martí i Gadea, que va nàixer a Balones (el Comtat) l’any 1837, ens diu en el seu Diccionario general valenciano-castellano (València, 1891) que una pota és el «pie de los animales cuadrúpedos, casi redondo y sin dedos». Josep Pla i Costa, nascut l’any 1817, en el seu Diccionario valenciano dóna casco com a únic equivalent castellà de la paraula valenciana pota. Aquests valencians del segle xix tenien claríssim que una pota és una peüngla, exactament igual de clar que ho tinc jo, nascut a Alcoi l’any 1942.

El DCVB també ens diu que pota equival a petge, però diu que aquesta accepció és pròpia només dels dialectes oriental i occidental. També en aquest cas el DCVB especifica clarament que els valencians i els balears no usem la paraula pota per a denominar les peces que sostenen els mobles.

2. Peu, pota i pata

Els valencians, per a denominar les extremitats dels animals usem, depenent del cas, les paraules peu, pota i pata.

2.1. Peu

La paraula peu l’emprem per a denominar, a més de la part terminal de les extremitats inferiors dels éssers humans, la part terminal de les extremitats de determinats animals com ara els gossos i els gats. També parlem sempre de peus de porc.

També anomenem peus –no potes– els petges dels mobles, com ara llits, cadires, armaris, butaques, taules, etc. Així diem, per exemple, “la taula del meu menjador té només un peu”, “els peus del llit són de llautó”, “la tauleta eixa té els peus una miqueta torts”, “m’he comprat un pedestal antic de fusta de caoba amb els peus de bronze”, “he posat rodetes als peus de la butaca”, “falca els peus de l’armari que està balder”, etc.

A Alcoi, per a expressar la idea de “caminar descansant tot el pes del cos en les mans i els genolls”, com ho fan els xiquets quan encara no caminen, s’utilitza la locució a arrapapeus. Els valencians usem també, per a eixe concepte, l’expressió a quatre peus. S’usen eixes expressions perquè qui camina així ens recorda la manera com caminen els gossos o els gats, és a dir, a quatre peus, perquè els gossos i els gats tenen quatre peus. És evident que la persona que camina d’eixa manera ho fa a dues mans i a dos genolls, no a quatre peus, i si diem que camina a quatre peus és perquè la comparem amb els animals que tenen quatre peus.

Els valencians també tenim altres expressions per a aquest concepte, diferents segons comarques, com ara: a arrapons, a gatameu, a grapameus, a grapes, a grapons o a la gatameu. Però no diem ni hem dit mai a quatre potes ni a arrapotes.

2.2. Pota

En els parlars valencians tradicionals, la paraula pota significa únicament i exclusivament peüngla. Només tenen potes, doncs, els animals que les seues cames acaben en una excrescència còrnia. Els valencians diferenciem entre animals de pota redona (els perissodàctils d’una sola ungla, com ara els equins) i animals de pota badada (els artiodàctils de dues ungles, com ara els bovins, ovins i caprins).

En el llibre El cultiu tradicional de l’arròs a Silla de la professora Marina Zaragozà llegim:

«Quan s’han acabat de fer els màrgens, es passa a treballar les bassetes amb cavalls, a pota, passetjant-lo per a fer solada, és a dir, un sòl més baix, més dur, a fi que no es filtre l’aigua.»

Els valencians, els camins de ferradura, és a dir, els que són aptes només per a ser transitats per equins –generalment per mules o matxos– els anomenem camins de pota.

En el llibre Cultura i estudi local a La Plana de l'Arc de Josep Cristian Linares Bayo trobem:

«També cal indicar que a les finques penjades o a les foies, els sacs es baixaven pels camins de pota o ferradura a llom del matxo (per regla general solien ser dos o tres sacs) i es portaven fins al carro.»

En l’entrada camí del DNV trobem camí de ferradura però no camí de pota.

Els valencians, per a insultar una persona i dir-li que és molt curta d’intel·ligència, que és ignorant, que no sap quasi res, que és molt ruca, li diem que és “un animal de pota” o “un animal de pota badada” (pronunciat “badà”, per caiguda de la d intervocàlica). El darrer insult s’usa també per a expressar que aquell a qui insultem és un destarifat, un destrellatat o que està una mica boig, perque les cabres –animals artiodàctils de dues ungles– tenen fama de boges. Joaquim Martí i Gadea en la seua obra Tipos, modismes y coses rares y curioses de la tèrra del gè escriu:

«Es una espècie de monomanía que patixen alguns hòmens, la de voler rebaixar y tirar per tèrra á les dònes, traentlos tots els sobrenòms que pòden, y dientlos ganao petorrí, gent de la pòta badà, femellam y atres, com si elles no mereixqueren tan de respècte y consideracións com ells ó d’ahí en avant; y á tot això eixos mateixos les busquen ense que les necesiten, convençúts com tots de qu’en la casa que no hi ha dòna, ni hia orde ni concèrt en res, ni tampòch alegria completa.»

Petorrí significa 'baixet, de poca estatura'. És evident que ganao petorrí és una expressió menyspreadora que compara les dones amb un conjunt d’animals de poca estatura. I gent de la pòta badà també és menyspreadora perquè les compara amb les cabres.

En el llibre El tramvia groc de Joan F. Mira podem llegir:

«Cavalcar a l’ample llom de la bèstia sense sella ni estrep, com els indis dels films de l’oest, era una aventura viscuda de veres, no solament imaginada, una petita aventura a pesar de no córrer al trot ni al galop, a pesar del soroll regular, xop-xop, xop-xop, del pas lent i dret per la vora, sempre posant una peülla exactament davant de l’altra, i l’animal ja sabia que, en arribar a cada cantó, havia de girar sense eixir-se’n i fent un angle recte: només allí calia estar atent. D’aquests tombs infinits sempre iguals, trepitjant fang, se’n deia potejar marges, i allò em feia sentir no com un nen inútil o un simple escolar avorrit, sinó com algú que podia, a cavall, fer la faena d’un home sencer: des de l’altura del llom del rossí, jo em veia a mi mateix com un homenet important.»

Joan F. Mira, en aquest fragment, ens aporta el verb potejar que significa 'colpejar amb les potes' (en el cas que ens ocupa, colpejar la terra del bancal) i és evident que aquesta faena de “potejar marges” només pot fer-la un animal que tinga potes, és a dir, peüngles o peülles, com ara el rossí que ens cita Joan F. Mira. I també un matxo o un ruc. Un gos, un gat, un conill o una sargantana no poden potejar, només poden potejar els cavalls, les mules, els ases, etc., és a dir, els animals ungulats.

El DNV té l’entrada potejar que ens diu que significa 'moure amb esforç les potes, una bèstia'. La definició és incorrecta. Potejar significa 'colpejar amb les potes' i també 'xafigar amb les potes'. Podem dir, per exemple, que “es sentia el potejar dels cavalls que s’acostaven a la casa” i també que “un cavall ha potejat una persona”, és a dir, que l’ha xafigada pegant-li repetidament colps amb les potes. A més, si pota significa, com diu el DNV, 'extremitat locomotora de qualsevol animal', el significat de potejar que ens dóna el diccionari queda completament desvirtuat, no té sentit.

Si un cavall es trenca la tíbia, un valencianoparlant tradicional no diria mai que s’ha trencat una pota, perquè no s’ha trencat la peüngla, s’ha trencat la tíbia. I tampoc diria –a no ser que estiga molt castellanitzat– que s’ha trencat una pata, perquè els cavalls no en tenen, de pates. Diria que s’ha trencat una cama. Perquè la cama del cavall és tota l’extremitat, excepte la pota.

2.3. Pata

La paraula pata és molt antiga en valencià. Ja la trobem en el Thesaurus Puerilis d’Onofre Pou. És, doncs, una paraula que emprem des de fa cinc cents anys o més. L’emprem actualment per a denominar les extremitats dels animals per als que no usem ni peu ni pota. Un ànec, un fardatxo, una gallina, una mosca, un pardalet o una sargantana, per exemple, tenen pates. També els tentacles d’un polp i d’un calamar són pates. Així, la locució pata de gall (que té dos significats: 'arrugues divergents que es formen al costat de l'angle extern dels ulls a mida que avança l'edat de la persona' i 'cosa que es diu fora de propòsit i sense trellat') és coherent amb el parlar tradicional valencià perquè els galls, com les gallines, tenen pates, però no potes perquè no són animals ungulats. També emprem altres locucions com ara pates de mosca (o de mosquit) ('lletres molt xicotiues que quasi no es poden llegir) o posar la pata damunt (a algú) ('dominar-lo', 'subjugar-lo'). La darrera expressió l’he sentida a Alcoi moltes voltes, encara que sempre en diminutiu: posar la pateta damunt. Exemple: “Si deixes que la sogra et pose la pateta damunt estàs perdut”.

Antigament usàvem la paraula peu per a denominar la part terminal de les extremitats de més animals que no ara, com ho demostra el fet que el vocable peu aparega fossilitzat en els noms populars de determinades plantes, com ara:

peu d'oca (Chenopodium bonus-Henricus)

peu de colom (Onosma echioides)

peu de gall (Echinochloa crus-galli)

peu de llebre (Trifolium arvense)

peu de lleó (Alchemilla vulgaris)

peu de llop (Lycopus europaeus)

peu de pardal (Ononis ornithopodioides)

A més, en valencià tenim l’expressió tindre peuets de perdiueta que s’empra com a galanteria per a dir-li a una dona que té un peus xicotets, bonics i ben formats.

També usem la paraula pata per a referir-nos, en sentit figurat –i humorístic– al peu d’una persona. Aquest ús –manllevat del castellà– està molt arrelat en valencià i emprem derivats com ara patada (que té dos significats: 'colp pegat amb el peu' i 'marca que deixa en terra un peu'), patejar ('caminar d’ací cap allà durant una quantitat de temps considerable fent alguna cosa, de profit o no') i espatarrar-se ('gitar-se o seure amb les cames molt obertes'). I també usem expressions com ara ficar la pata ('equivocar-se'), estirar la pata ('morir-se'), anar a pata ('anar a peu, caminant') o tidre mala pata ('tindre mala sort').

Si a un valencià li diuen que “ha ficat la pata” entén immediatament que li diuen que s’ha equivocat, que ha dit o fet alguna cosa de manera incorrecta, inapropiada o inoportuna. Ara bé, si li diuen que “ha ficat la pota”, l’insulten perquè li diuen que és un animal amb peüngles, és a dir, un ase, un mul o qualsevol bèstia semblant, perquè els únics que poden ficar la pota són els animals que en tenen, de potes. Si un valencianoparlant tradicional li diu a algú que “ha ficat la pota”, li diu –de manera intencionada, evidentment– que s’ha equivocat perquè és un burro i, per tant, té potes. L’expressió ficar la pota en valencià genuí no equival en castellà a meter la pata sinó a meter la pezuña.

L’expressió ficar la pata  –molt usada en valencià– és un calc del castellà meter la pata. I la variant formal ficar la pota, emprada en el català culte amb el mateix significat, és exactament la mateixa expressió castellana una miqueta maquillada. L’expressió genuïna valenciana per a expressar aquest concepte és clavar el cullerot, expressió que no arreplega el DNV però que vaig incloure en el meu llibre Les nostres paraules, editat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

El fragment següent corresponen al llibre Els Valencians de Secà: Estampes Velles del Maestrat de Gaetà Huguet Segarra (edició i pròleg de Vicent Pitarch):

«Si un lladruc del gos, quan els masovers sopen, el contesta el gat amb un estufit i mostrant les ungles, aquestes desavinences, imprudents en aquella hora, es paguen amb unes patades i crits dels qui són a taula que fan sortir de casa els animals.»

La frase següent la posa Marisol González en el seu llibre Frases fetes al nord de la llengua com a exemple il·lustratiu de l’expressió traure el suc (a algú):

«Només el van voler quan li podien traure el suc; però quan es va fer vell, amb una patada el van enviar al carrer.»

En aquests fragments de Gaetà Huguet i Marisol González, “patada” significa 'colp pegat amb la punta del peu' i equival a “puntelló”, “puntada de peu”.

En la narració curta Raboseta, dins De la meua garbera, de Josep Pascual Tirado, podem llegir:

«El més innocent dels amiguets, doble el cos, fent-li esqueneta; en un bot ja està dalt el furta-nius; fa com qui no pot, com qui ja quasi té als quimèrics pardalets, demostra el goig pegant bots i patades damunt lo llom; el de baix, seguix boca en bé, creent-se-ho, i quan comprèn Raboseta que ja és l'hora, s'agarra bé d'un cimal i comença a pegar patades apressa, com si trapitjara verema, dient atropellat... ¡de pica talons, de pica talons!»

En aquest fragment de Josep Pascual Tirado, “patada” significa 'colp pegat amb la planta del peu i amb el taló'.

En el llibre El cultiu tradicional de l’arròs a Silla de Marina Zaragozà llegim:

«Després s’inunda fins que l’aigua cobresca a penes el camp, terrejant, aigua a les patades, és a dir, que l’aigua sols cobresca les patades que els treballadors o cavalls deixen marcats en caminar sobre el fang, perquè es veja el desnivell que hi ha en les bassetes.»

En aquest fragment de Marina Zaragozà, “patada” equival a “petja”. Com veiem, ací la paraula patada es referix tant a éssers humans com a cavalls.

La paraula patada, pronunciada [pat'a], la trobem també en topònims com ara La Muntanya de la Patada (el Puig de Santa Maria) o La Patada del Moro (Canals).

En valencià tenim la dita seguir l’animal per les patades que significa 'seguir la pista' (a algú), dita que no apareix en el DNV.

3. Conclusions

En el valencià que a mi m’ha arribat per tradició oral –el valencià que parlaven els meus avantpassats des de fa un bon grapat d’anys– les paraules pota, peu i pata tenen uns significats molt clars i molt precisos aplicats a animals, a mobles i a éssers humans. El castellà modern –no l’antic, que emprava molt més la paraula pie– actua d’una manera diferent: usa la paraula pata per a denominar les extremitats locomotores dels animals però no les dels éssers humans –a no ser que siga en sentit humorístic– i, a més, per a denominar els peus dels mobles. Si cerquem la paraula pata en el DRAE trobem que la primera accepció és 'pie y pierna de los animales' i la segona és 'pie de un mueble'. Aquest sistema simplificat del castellà és el que s’usa a Catalunya –canviant pata per pota–. I és aquest sistema simplificat el que s’ha normativitzat, el que ens han imposat l’escola i els mitjans de comunicació i el que, actualment, es considera correcte. Correspon a una manera de pensar que, procedent de Catalunya i coincident amb la que tenen els castellanoparlants, la llengua normativa ens ha imposat als valencians i ha destruït, en uns pocs anys, el nostre sistema tradicional, el sistema genuí de la nostra llengua que hem emprat durant segles i que havíem aconseguit fer arribar quasi intacte fins ben entrat el segle xx. A hores d’ara, una volta implantada en la ment de molts valencianoparlants, sobretot dels més jóvens, aquesta manera de pensar idèntica a la del castellà, resulta pràcticament impossible eradicar-la.

El sistema simplificat que s’ha normativitzat és fàcilment assumible pels valencians fortament castellanitzats perquè l’única cosa que han de fer per a parlar valencià normatiu és continuar emprant el sistema que ja usen –el del castellà– canviant només la primera a de pata per una o oberta. És molt fàcil. En canvi, saber que un cavall, un bou o una cabra tenen potes, una gallina, un polp o un teuladí tenen pates i un gat, un gos o un porc –i també un llit, una cadira i un armari– tenen peus, és una complicació important per a qui no ha heretat el valencià genuí per tradició oral.

El sistema simplificat coincident amb el castellà –d’ús generalitzat en tota Catalunya– pràcticament no havia penetrat en els parlars valencians. Únicament el valencià que es parla en la part rural d’Elx utilitza eixe sistema simplificat. Joan-Carles Martí i Casanova, gran coneixedor del parlar de la zona, ens ho va comunicar en un missatge que va enviar a la llista Migjorn el 20 d’agost del 2004. Carles Segura Llopes, en el seu llibre Una cruïlla lingüística: caracterització del parlar del Baix Vinalopó, ens diu sobre la paraula pota:

1. Elxrur. Cadascuna de les extremitats locomotores de qualsevol animal o objecte semblant a aquesta extremitat.

2. Totcom. Peülla de cavall, d'ase, etc. El cavall i tots e(l)s animals de pota.

Elxrur. significa 'zona rural del municipi d’Elx' i Totcom. significa 'tota la comarca del Baix Vinalopó'. Veiem, doncs, que el sistema simplificat ha penetrat només en el parlar de la zona rural que envolta la ciutat d’Elx, però no en tota la comarca. Que jo sàpia, no ha penetrat en cap altre parlar valencià de manera espontània, però induït per la llengua normativa ha penetrat en tot el valencià. Açò és nefast perquè els parlants que han heretat el valencià tradicional dels seus avantpassats pensen que parlen incorrectament, perden la confiança en la seua manera de parlar i alguns, a conseqüència d’això, se’n passen al castellà ja que es troben insegurs amb un valencià que ells pensen –indegudament– que parlen malament, que no saben parlar-lo.

En l’entrada pota del DNV trobem:

1. f. ANAT./ZOOL. Extremitat locomotora de qualsevol animal. Les quatre potes d'un gos. Les potes d'un cranc.

2. f. Petge.  Les potes d'una cadira, d'un llit.

3. f. Objecte, ferramenta o utensili que per la forma, situació o finalitat és semblant a una pota d'animal.

En l’entrada pata del DNV diu:

f. [col·loq.] ANAT./ZOOL. Pota 1.

És a dir, segons el DNV:

1) Les extremitats locomotores dels gossos es poden dir indistintament potes i pates, però no peus, que és com ho hem dit sempre els valencians.

2) Els petges d’un moble s’han de dir potes, però no pates, ja que l’entrada pata no remet a Pota 2. Tampoc es poden dir peus, que és com ho hem dit sempre els valencians.

3) El DNV no diu que pota signifique 'peu dur, exteriorment corni, com el dels animals equins, bovins, etc.' És a dir, el significat que per als valencians ha tingut sempre la paraula pota no apareix en el Diccionari normatiu valencià. Per a expressar aquest concepte, el DNV ens obliga als valencians a emprar les paraules peüngla o peülla, paraules que, que jo sàpia, no pertanyen a cap parlar valencià. És enriquidor conéixer i emprar vocables d’altres zones de la nostra àrea idiomàtica, però no a costa d’abandonar la nostra manera de parlar tradicional i condemnar-la a l’oblit.

En l’entrada pota del DNV trobem també:

8. pota de cavall f. BOT. Planta herbàcia perenne (Tussilago farfara), rizomatosa, de fulles basals arredonides i peciolades i de capítols solitaris que apareixen abans que les flors.

9. pota de colom f. BOT. Planta herbàcia perenne (Alkanna tinctoria), de l'arrel de la qual s'extrau un colorant rogenc.

Pius Font Quer, en el seu llibre Plantas medicinales: El Dioscórides renovado, ens diu de la pota de cavall:

«[...] las gentes han visto en el perfil de la hoja la forma de una herradura o de la huella de la pisada de un caballo.»

La denominació pota de cavall per a la planta en qüestió és, per tant, coherent amb el significat tradicional que els valencians hem donat a la paraula pota.